marginàlies

El sol d’abril agradeja a les mascotes. El pare novell surt a l’eixida amb sa filla en braços i li vol mostrar la moixa, que rep tota agraïda la mica d’escalfor del migdia. No té temps per veure res, sa filla: no tenir l’any encara és garantia de suprema innocència, però son pare en té de sobres, de  temps, per tirar enrere la memòria i recordar la moixa primera que conegué. A més de passar-se la vida adulta parint, la moixa de ca seva, hagué de compartir, volgués o no, jocs amb ell i els seus germans. Així, aquella concupiscent moixa rebia tota casta de pesadures sense que mai no tornàs les impertinències infantils amb rapinyades.

Segons sa mare, tot i els maltractaments que li infringiren, mai no els clavà les ungles i mira que els agradava convertir sa cua en motor de tracció. Era de color de sant Francesc i meulava poc. Molts pics la va veure parir, vigilat per sa mare i sense fer-li-ho coneixedor, a la moixa partera; a sota de l’escala  de les cambres, damunt una saqueta que li havien preparat abans. Mai no en tocà cap, de moix acabat de parir, tot i les ganes. A la moixa i tot, sembla que respectaven mentre els nodria. I quan havien surat, desapareixien corral enllà.

Mai no visitaren cap menescal, els moixos de quan era criatura; i la que el pare novell presenta a sa filla, ja ha patit un seguit d’operacions i es pot considerar ressuscitada. La  moixa d’ara, això sí, conserva l’instint perdulari i quan li rota o li convé desapareix el temps que precisa. Mai no farà nadissos, però, perquè de ben menuda l’esterilitzaren. I ara que hi  pensa, mai no veié cap moix o moixa seva morts. Se’n devien anar a morir fora casa, suposa.