marginàlies

El cafè fumejava de valent, a les sis del matí, i se’l mirava amb atenció múrria, com si d’aquella mena de pilar de baf n’hagués de néixer qualque Aladí amb tres desigs a satisfer. Li agrada esperar de dret la claror nova de cada dia, acabat de dutxar i amb la xicra del cafè a la mà.

L’apaivaguen d’allò més, aquests instants de calma, i li omplen el cos de lluernes efímeres. Avui li arriba nítida la piuladissa faceciosa dels ocells ciutadans que desafien el rugit mínimament contaminant –segons la propaganda municipal- dels busos estibats de gent amb feina, desocupats a punt de desesper i estudiants sojornats.

Deixant-se dur per aquella glòria casolana més a prop de tocar el cel amb un dit que dels clivells aclaparadors de les voravies, s’apressa a trobar paper i bolígraf per escriure:

L’amor que em donau
em revoluciona,
madona dels ulls.

Somriu, en acabar d’escriure-ho, i enganxa el haikus a la nevera perquè serveixi d’esmorzar a la  destinatària. Abans de cloure la porta de ca seva, torna a paladejar el gust del cafè bullent tot
pensant que del frec ansiós en pot sorgir el geni que tant es fa pregar.