marginàlies

Sortí de la reunió estomacat, com si hagués participat en una mena d’orgia de mandra: tres hores de parlar sense dir res amb tretze llepafils ociosos per decidir que ja es decidiria sine die. Caminava ben entrada la mitjanit pels carrers acostumats que no li presentaven ningú, cap ombra ni cap soroll desconegut; cap símptoma d’esbudellador a l’aguait.

Enyorava el cigarret, en aquell instant, l’entabanament i la distracció dels dits i el fum que, temps enrera, transportaven les seves reflexions a platges de postal, a cocoters de cartró pedra, a paradisos dissenyats per psicotròpics. I nota a faltar, també, algun glop de canya, l’esperit del pobre, que de jove, imitant els homes fets, glopejava en dejú. La pell del paladar, li alçava aquell aiguardent del diable, però li era igual: calia demostrar homenia, que estava prou aregat per respondre a qualsevol ordre de l’amo sense demanar-ne cap explicació ni plantar-s’hi, naturalment.

Tanta llei precipita els bandejats i facinerosos, diu com si tingués interlocutor, tot pensant que si algú el sent parlar sol, el tractarà de boig i sol·licitarà l’u-u-dos perquè l’ingressin al frenopàtic. Aquest reflex involuntari, però, ràpidament es converteix en bretolada i s’anima a seguir conversant sol, proclamant a les persianes barrades que l’observen impàvides que tot són jutges i fiscals, i actes de processament i grillons que sempre paren als mateixos canells.

El cap li va a mil, la pensa ultraestimulada li descarabuta qüestions purulentes i ses mans no donen a l’abast per contenir l’estupor.

Sonen tan bé, els himnes de les victòries, pensa amb recança; no com les absoltes, que et destrossen el fetge! I sense saber per què li revenen les paraules d’aquell mossèn amb fama de santedat que en tots els funerals acabava dient que l’Esperit Sant és la llum de l’altra cara de la mort, raó per la qual, si s’ha fet bondat en la terra, no s’ha de témer l’eternitat.

Es nota un tremolor estrany a les cames que li fa alentir el pas. I s’adona que tot ell és una excrescència, un al·luvió de residus digestius, una concentració de pensa incontrolada que no para esment al camió d’escombraries, que no pot evitar atropellar-lo.

La cara d’espant del conductor comença a escriure la tragèdia.