marginàlies

El tren solca molt lentament la badia cap a un destí desconegut carregat d’enveja de pobre i de bona consciència de ric. No deixa solc ni remor d’acer. El maquinista en funcions de capità mercant xiuxiueja la cançó que fa: “El farcit no salva l’albergínia ni la pregària el coll del virtuós. Una llàgrima no fa el  plany ni el poble un home sol”.

Qui escriu aquestes bestieses seu en terra, en el gabinet farcit de llibres i papers per desar. Ha aprofitat tota la nit per llegir i no pot pus: els cafès l’han mantingut en vetlla però la capacitat d’atenció –i de tensió- la té sota mínims, trencant l’alba. Una rata-pinyada penjada a lòbul de la seva orella dreta fuma un havà que en fa quatre d’ella. Passa un guster i s’entretén en les xuclades. Posa el cigar ben davant el nas de l’escriptor perquè el fum li entabani la vista i somriu punyeterament fent tremolar l’orellam, que aixeca aire de joguina.

Desafia la llum que comença a entrar a l’estança i amb veu trencada demana a l’escrivent que escrigui el que li diu: “Sobre la claredat de l’escriptura, has de fugir de la direcció única. Per què t’has de fer  entendre? Guanyaràs cap lectopoeta escrivint com si parlassis en plata? Escriu com els volcans i rebrega tot seguit els papers com si fossin rocs de lava.” Per cert, li diu imposant més gravetat a la veu, quan me mostraràs el conte que em deus?