marginàlies

Seu a la taula de sempre, al bar que sembla seu de tant freqüentar-lo, mirant la plaça com si fos la mar plena de veles llatines. Em cal retenir com més bellesa millor perquè la memòria deixi de passar ànsia, escriu en el bloc que sempre l’acompanya. I segueix: cal que vessi, la memòria, que sigui incontinent i perdulària. I aixeca el bolígraf com si ja ho hagués dit tot, com si hagués escrit substancialitats durant hores i sense descans, i sentís molt viva la pesantor dels raonaments. No cerca res, en l’espai que domina, sols mira la plaça. No hi ha ningú, cap passejant que distregui l’estacionalitat de tot plegat.

El temps hi sojorna, en el silenci de la plaça, torna a escriure, assegut com si fos un vell ociós, el temps, braços estesos en el respatller del banc i una cama damunt l’altra mirant per tot i sense fitar res. Emperò ell sí que fixa el mirar en el banc buit que el convida a desbarrar, a fer parapents de la pensada folla per poder planar sobre els camps de les seves tribulacions i basques. I abandona l’èxtasi per  anotar: la tinta del bolígraf hauria de córrer com ho fa la sang, a la mateixa velocitat i amb la mateixa  solvència. Retorna a l’embadaliment i enfilant entremaliadures el sorprèn la pluja, que comença com si volgués jugar i acaba enutjada per no trobar companyonia. Deixant l’esperit en les gotes d’aigua que reboten, torna a prendre el bloc i sense pensar-s’ho gens hi deixa escrit:

Emparen l’aiguat,
les sabates amb tacó d’agulla.
Sota la marquesina del cafè,
la madona se les mira
i somriu trapellament.