marginàlies

Tot comença amb la dita “qui mal vol a ca, ràbia li alleva”, que em diu telefònicament un amic comentant no record quina bestiesa. L’amic no és baleàric –ni de les Illes ni seguidor de l’Atlètic de Balears- i digué l’adagi amb la mateixa naturalitat com si en comptes de “ca” hagués usat “gos”. És clar que no em vingué gens de nou, però el refrany em revení hores després contemplant en un periòdic una fotografia del president dels pepers baleàrics, José Ramón Bauzá.

La seva expressió hieràtica, em recordà l’entrevista memorable que Pep Verger li va fer al Diari de Balears el passat dia 8 de març. En aquest diàleg antològic, el senyor Bauzá, per no dir que la nostra parla és la catalana deia que “Jo assumesc que nosaltres aquí deim moix i no diem gat, que deim tassó i no got…  Això és el que jo assumesc”. Genial: hauré de dir al meu amic de Blanes que, segons sentència d’aquest marratxiner de pega, per si no ho sabia encara, parla mallorquí!

I recordant aquest compendi de desbarats en boca del batlle de Marratxí, se m’aparegué el fantasma de la “imposició” del català que atien sense descans els seqüaços de l’integrisme en tots els sentits, especialment en el lingüístic. De manera esburbada anava repassant les distintes accepcions del verb imposar que, en alguna avinentesa i davant interlocutors assenyadament educats, faig servir per fer-los veure que hi ha imposicions molt honorables, com les mans dels bisbes sobre les testes dels que s’ordenen de capellà. D’altres de molt democràtiques, com les lleis penals, econòmiques i d’altre índole aprovades per majories qualificades dels distints parlaments. I d’altres, per abreujar i no sortir de la simplicitat, de molt sanes, saludables i higièniques com la imposició dels drets humans, el seny o la pau. Això, per no parlar de les imposicions que feim als nostres comptes corrents o llibretes d’estalvi. Per tant, imposar el català, això vol dir infondre-li respecte i admiració socials, mai no s’ha de percebre com un càstig perquè és  escrupolosament democràtic, socialment d’un altíssim valor inclusiu i profundament respectuós amb la diferència.

Tanmateix, cap raó que no sigui bastarda o prejudicial estalona aquesta acusació d’imposició de la llengua pròpia a l’arxipèlag. Val a dir que ara, avui, però, quan el Barça s’acaba d’imposar per 0-2 al Real Madrid se’m faria molt difícil combatre aquest prejudici contra el nostre parlar. I és que, en el fons, en l’ànim dels seguidors de la llengua única s’hi imposa l’esperit de la dita inicial, això és, “qui mal vol al català, brutalitat li alleva”.