Contemplava la fotografia del clamidosaure de King amb la mateixa sang freda de quan el va retratar. L’havia feta en el moment just, quan la bèstia havia desplegat com si fos un escut la seva gorguera i l’amenaçava amb aquell xiulet descarat. L’animal, en veure que no feia cap por a aquell homenot que el
L’illa de cases de ca meva s’ha convertit en un illot corsari voltat de reixes, màquines, obrers, obres municipals per “condicionament de les pluvials”, pols, ires i ciutadans a frec d’histèria. Amb tantes rases, som talment un castell assetjat per les hosts més bèsties i ferotges. A les vuit del matí, puntuals com un clau,
… I la multiplicació dels misteris. Ja fa nou dies de l’apagada de la televisió analògica a les illes de Menorca, Eivissa i Formentera, i el Govern de les Illes Balears segueix sense posar en funcionament el múltiplex que Madrid li concedí per poder difondre per TDT canals de televisió en català provinents de distints
La lluna, a dos dies de fer el ple, entra per la finestra del dormitori, oberta de pinte en ample, per estormeiar la calor que no ha minvat en fer-se de nit. Ella, per apagar el desfici del botorn, ha passat per la dutxa abans d’allitar-se. D’esquena, ben quieta per apaivagar els efectes de la
S’ha despert asserenat però amb restes com a d’arena en la boca del darrer somni, que recorda amb una nitidesa inquietant. Havia anat, absolutament acoquinat, a casa d’un dels poetes majors encara vius amb els vint-i-set poemes que considerava mereixedors de la seva atenció i de l’edició, naturalment. L’estudi on el rebia feia més la
Així proposava Guillem Frontera que es divulgàs “La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira”. Ho va dir just començar l’acte de presentació d’aquesta obra de Pere Antoni Pons i editada per la Universitat de València que es va fer ahir horabaixa al jardí de Can Alcover, a Palma.
Avançam -a pas de baioneta- amb la mirada, cert, i amb les mans de rems. Portegen les persinaes i cap cas no en feim. Ens allunyam de la mar sedüits per les veus d’amants drapaires o malfeiners. S’abandonen les possessions tot deixant la memòria en mans de la intempèrie i ningú no mota. Passam descalços
La xarxa en va plena i els diaris també, de notes de condol per la mort de Baltasar Porcel. No m’agraden gens, les notes necrològiques –menys encara els epitafis-, raó per la qual hauria de ser conseqüent amb aquesta asseveració i no dir-ne res, del narrador andritxol ara que ha finit. Emperò parlant-ne amb amics
A la sala de projecció érem exactament 9 persones, la mesura justa per veure a plaer una bona pel·lícula a partir de les deu i mitja de la nit. Sopàrem de fruita, perquè amb l’estómac atipat les becades poden ser sorolloses i tot. Si sols anar amb certa freqüència al cinema, algun cop t’has trobat
El sol en declivi pinta de rosa el pit del colom quan l’avió de paper comença a caure en barrina. Una parella d’estrangers que defugen la platja, en topar-s’hi, s’abracen com si ja lamentassin les víctimes d’una catàstrofe aèria. Alguns infants que juguen al parc també se n’adonen i obren desmesuradament la boca per tal
El pianista té una mà esquerra prodigiosa, però la timidesa el venç. El bar on toca el desmereix, però els amos que l’acaben d’obrir són amics de l’ànima i li han demanat per favor que hi faci un concert sabent que també hi aportarà la parròquia. Ell no cobrarà, és clar, que miren d’arrancar aquell
L’habitació que a casa destinam a estudi, adesiara es fa mereixedora d’un xafarranxo intens, sobretot de papers i els seus derivats, entengui’s diaris, revistes, fulls publicitaris diversos i altres documents difunts. Ser addicte a la lletra a voltes t’aboca a l’acumulació innecessària de material imprès, actitud que pot comportar una variant no pudenta ni exterminadora
Em surt dir-li pallasso i de seguida n’he de demanar perdó, perquè qui dejecta l’amic amb una copa de cava a la mà i set o vuit al cos -damunt d’altres tantes de whisky- és a anys llum de la grandesa i la transparència del clown. El rampell primer és acarar-m’hi, posar-me nas per nas,
Ahir de capvespre l’Obra Cultural Balear inaugurava la reforma del jardí de Can Alcover –Espai de Cultura, el casal obert a les arts que s’aixeca on visqué i morí el poeta Joan Alcover. L’entitat no vol que aquesta mena de clos per a esperits lliberts sigui la decoració de cap temple, ans al contrari: juntament
Els dies passen cossers, sense que res ni ningú els molesti. Cap bri de commoció els envidra l’esguard. Enterrem-los, doncs, que l’oblit els devori. Que d’ells no en quedi res per ser cremat, car les incineracions de paraules errades, de frases balderes, de substantius ratats i adjectius desmesurats creen niguls tòxics. I facem-ho de seguida,