marginàlies

L’illa de cases de ca meva s’ha convertit en un illot corsari voltat de reixes, màquines, obrers, obres
municipals per “condicionament de les pluvials”, pols, ires i ciutadans a frec d’histèria. Amb tantes rases, som talment un castell assetjat per les hosts més bèsties i ferotges. A les vuit del matí, puntuals com un clau, els compressors comencen a grunyir, els martells pneumàtics a percudir sorollosament i tota mena de vehicles erugats ronquen immisericordiosos torpedinant la pau veïnal més preable.

Tanta corrupció ambiental fa una pausa a l’hora de dinar i la maquinària diabòlica hi torna –hom diria que amb més acarnissament- a l’hora habitual de la becaina. I els matins dels dissabtes, també. Primer ens llevaren els plataners d’una banda del carrer principal –llegendes urbanes diuen que els reposaran, cadascun al seu lloc de sempre, que tenen degudament indicat- i ara ja no tenim voravies: un seguit de tanques grogues amb cartellons bilingües ens fan anar per allà on volen i amb estretors postbèl·liques, ben ran dels automòbils que cap consideració no ens tenen. Els que anam, ens fregam amb els que vénen. I, a sobre, hem de compartir el carreró amb els ciclistes sense timbre i malcarats que t’esgarronen o te tomen, com a la senyora Blanc, que una ciclista la tirà sobre el reixat i de poc no s’obre el cap. La cussa i tot, es neguiteja en tenir serioses dificultats per olorar el pas o les petges dels seus congèneres. Per no parlar dels botiguers. A les dificultats del proveïment de gènere, s’hi afegeixen les incomoditats dels clients, que opten per fer hores als grans magatzems. En Pep, l’amo del bar més antic, s’ha quedat sense veu de tant renegar i la madona de la pastisseria empaita cada dos per tres l’encarregat de les obres per demanar-li per quin temps en tenen. És clar que menteix, l’encarregat: per mesos, en tenim, encara.  Servituds del pla “E”, diuen les autoritats municipals, que dóna feina a molta gent i anima econòmicament les empreses d’aquí especialitzades en obra pública. Bé que ho accepten els botiguers, però amb tota raó consideren que tal com s’ha aplicat aquest pla han
fet com madò Coloma, “que allò que guanyava amb el cap, ho fotia amb la poma”.

Volen dir que els guanys dels obrers perjudiquen els seus comerços. I, a sobre, la calor. A aquest pla, per arrodonir-lo, diu el veí del sisè que hi haurien d’incloure colles de psicòlegs per tractar l’estat d’ànim del veïnat, alterat per tanta agressivitat obrera. És clar que ell és psicòleg, però també renega en arameu quan per entrar a la finca ha de seguir la ruta sinuosa de les tanques, com si fos a l’aeroport, camí dels detectors de metalls.