marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

1 de juliol de 2009
0 comentaris

QUE LA LLUM NO T’ENCEGUI

A la sala de projecció érem exactament 9 persones, la mesura justa per veure a plaer una bona pel·lícula a partir de les deu i mitja de la nit. Sopàrem de fruita, perquè amb l’estómac atipat les becades poden ser sorolloses i tot. Si sols anar amb certa freqüència al cinema, algun cop t’has trobat amb un roncador (personalment mai no m’he trobat amb cap roncadora) a qui has intentat fer callar amb un xit discret., tant, que no ha fet efecte. No fa massa, a un dormilega cantaire el féu callar l’acomodador (que ja no acomoden, per cert) que no sé d’on diantre sortí.

Anàrem a veure “Tetro”, de Francis Ford Coppola, i em va agradar força. L’ardit de presentar en blanc i negre el present i en color –volgudament descurat- el passat, em sembla un encert, el pols d’un geni que no ha fet amb aquesta pel·lícula cap obra mestra (li calia?), però sí una història amb prou solidesa com per meravellar-te. Ja sabíem que la rivalitat, la competitivitat, sembra de cadàvers els sembrats de la civilitat i ara, a través de Ford Coppola, sabem que aquesta rivalitat entre germans de sang encara és més ferotge i sanguinària. Com el pes o el llast de la família: Angelo, el protagonista, fuig per ser Tetro i tanmateix el llinatge el troba, amagat a un Buenos Aires pesarós i trist; el troba gris i li dóna algunes capes de color. Va fugir, Angelo abans de ser Tetro, d’una llum encegadora que d’aleshores ençà el persegueix amb una determinació implacable. La llum potent del sentiment de culpa, del victimisme; de ser el caprici d’un pare envanit, deïficat (el Gran Home, li diu Tetro) que per ser qui vol ser no dubta a capolar germà, dones i fill; a eunucar qui sigui i s’hi acari. Li ho diu Tetro a Benni, el segon protagonista: no et deixis encegar per aquesta llum, per les llums dels retrets i de la despersonalització. Si els dos protagonistes interpretats per Vincent Gallo i Alden Ehrenreich convencen de debò, no queda enrere el tercer vèrtex, Maribel Verdú, solventment sincera.

Es veu que Francis Ford Coppola ha passat gust de fer “Tetro”, fent en tot moment allò que li semblava millor per al seu objectiu i donant tota la corda possible a les joguines que més l’atrauen: la música, la dansa, la paraula. Ha fet una obra en què la tristesa pesa sense caure mai en la malenconia i on la poesia i la bellesa prenen una volada inusitada. Em queden moltes pinzellades per espinzellar, manta imatges que em volten tot cercant el ganxet per engafetar-s’hi, detalls que vaig rememorant i lligant amb altres…

Recomanable, en fi. En sortir, una de les 9 persones que érem a la projecció digué a la seva acompanyant que se li havia fet un poc llarga (dues hores i pocs minuts). A mi no, tot i que tenc la sensació que la primera part és molt més àgil que la segona.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.