marginàlies

Em surt dir-li pallasso i de seguida n’he de demanar perdó, perquè qui dejecta l’amic amb una copa de cava a la mà i set o vuit al cos -damunt d’altres tantes de whisky- és a anys llum de la grandesa  i la transparència del clown.

El rampell primer és acarar-m’hi, posar-me nas per nas, no fer cas al seu alè borratxo i arriar-li dues paperines al seu cervelló de mosquit ressentit sense causa. Deixa’l, que és un Peter Pan amb la  bragueta oberta, em diu ple de seny el mestre amb qui convers.

O un imbècil que no la pensa bona, li replic rabent, que per dos versos amb certa gràcia –a parer de més d’un de per riure- i quaranta mil insostenibles que ha escrit en seixanta anys de pretesa vida literària, es creu el gran oblidat de la cultura oficial per no voler ser llepaire –diu amb els ulls negats- i el més incomprès de la cultura alternativa –in-de-pen-dent, sol pronunciar- per l’acidesa de la seva crítica a tort i a dret, i a tot allò que vola o neda.

Qui va malforjat no n’ha de culpar la moda prêt-à-porter, em recorda somrient el mestre. Com sempre, té raó. I, tanmateix, els il·luminats són insofribles, els ostentosos sense ventre ni moca elements altament contaminants i els creguts mancats de substància emmiralladora la perversió i el cinisme en estat pur. Del meu amic, el seu dejectador, no en sap res; en coneix quatre dades imprecises i, això sí, el càrrec que ocupa, circumstància que, a parer del cervell gatet, és suficient per emmorcar-lo.

Deia ma mare quan, de petits, la fèiem enrabiar: “Bon Jesuset, deteniu-me sa llengo”; volia dir, no permeteu que blasfemi. Quelcom de semblant hauria d’invocar jo perquè, certament, la lleugeresa dels envejosos és insuportable i em fa destralejar.