marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

27 de juny de 2009
1 comentari

SALOMÓ I LA SAVIESA

L’habitació que a casa destinam a estudi, adesiara es fa mereixedora d’un xafarranxo intens, sobretot de papers i els seus derivats, entengui’s diaris, revistes, fulls publicitaris diversos i altres documents difunts. Ser addicte a la lletra a voltes t’aboca a l’acumulació innecessària de material imprès, actitud que pot comportar una variant no pudenta ni exterminadora de la síndrome de Diògenes. Ahir m’hi vaig posar, a fer neteja i, com em passa sovint, a la primera em vaig encantar. En un catàleg d’estris
fotogràfics i informàtics, com a fons de pantalla d’un ordinador portàtil hi apareixia l’obra de Rubens “El judici del Rei Salomó” i la memòria se’m disparà quaranta anys enrere, la primera vegada que vaig veure la pintura.

Ens la mostrà en dispositiva el professor d’història de primer de batxiller, n’ignor els motius. Mentre ens feia cinc cèntims de qui era Peter Paul Rubens, jo m’embadalia –i m’esporuguia- davant aquell infant cap baix cul alt, pres per la cama dreta per un vassall fornit disposat a xapar-lo per la meitat, com si fos un me, si el rei ho manava. I més encara –el capet sempre m’ha tocat menuets, com deim a Bunyola qui no té aturall- se’m quedà gravada per sempre la imatge del ca que ensuma l’altre infant mort, ajagut enterra davant les dues dones. El professor tingué temps, també, d’espinzellar-nos l’origen de la disputa: dues dones –vaig descobrir molts anys després que eren “de mala vida”- que compartien llar amb un fill d’ué cada una; un dels nins mor i totes dues es disputen el viu. La lliçó del rei savi és tan coneguda com exemplar: davant la irresolubilitat del cas, mana que xapin el nin viu i la meitat per hom. És clar, la mare vera s’oposa a la decisió reial i consent a què el seu fill visqui encara que se’l quedi l’altra dona; la mare del fill mort accepta quedar-se amb la meitat del viu. Era la prova que cercava Salomó per discernir qui era qui i manà finalment donar la criatura a la dona que s’oposava al martiri de la criatura.

És evident que davant aquest salt de memòria i d’històries s’acabà el xafarranxo perquè del judici de Salomó del genial flamenc vaig pegar a la saviesa del rei jueu. Feia anys que no parava a la Biblia i hi vaig tornar just per veure que en deia, de la saviesa, el Rei Salomó, una manera com qualsevol altra de perdre el temps o de gandulejar.  Considera Salomó que en la saviesa hi habita l’esperit intel·ligent, sant, únic i múltiple, subtil, àgil, penetrant, immaculat, clar, inofensiu, benèvol, agut, lliure, benefactor. Estranya combinació d’adjectius que comença a aclarir-se un xic quan, en dirigir-se “als que imperen sobre les multituds”, el savi Salomó els demana que s’instrueixin perquè la saviesa és esplendent i immarcescible, i es deixa veure amb plenitud en aquells que l’estimen; qui la cerca, la troba, assevera. Assimila la saviesa a la justícia i sosté que l’atenció a les lleis –que provenen, és clar, de la saviesa- assegura la incorrupció.

Reconec que en llegir, així, d’una tirada, això de la incorrupció, el meu caperrí esvalotat se n’ha anat de quatres cap als palaus de justícia d’arreu que ja tenen molt per mà la instrucció de casos de corrupció en les diferents administracions públiques. I tot d’una m´he fet la pel·lícula: vol dir Salomó que qui és savi s’allunya de la corrupció; per tant, els corruptes que ja no s’amaguen davall les pedres sinó que campen a l’ampla i amb tots els suports dels partits polítics corresponents, són persones no-sàvies. Error greu d’analista de panfonteta perquè just després el savi Salomó precisa que “la incorrupció ens apropa a Déu”. Salomó, per tant, no es referia als corruptes laics, com els de per aquí.
Quina llàstima!

De tot aquest filicomís  tanmateix no se’n derivà la continuació del xafarranxo sinó una lliçó que m’ha costat més de quaranta anys aprendre: el savi no era el rei, sinó la dona que s’estimava més veure el fill viu, encara que en mans d’una altra dona, que no escorxat; i no per ser-ne la mare, sinó per no haver de decidir després quina part de la criatura escorxada es quedava, l’esquerra o l’altra.

MILONGA
23.03.2015 | 5.07
ARENA ALS RELLOTGES
19.10.2017 | 4.51

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.