Bloc de notes

Les insistents recomanacions de l’Adrià i la MJ han fet que finalment llegís “El nom del vent”, o més ben dit “El nombre del viento” perquè la versió que he llegit és la del llibre que m’ha deixat la MJ.

La fantasia no és pas el meu gènere preferit però de la mateixa manera que m’agraden les bones pel·lícules siguin del gènere que siguin, també aprecio bons llibres si tenen alguna cosa a dir. Aquest llibre explica moltes històries, que és una cosa que m’encanta, i per això m’ho ha fet passar bé. Les aventures que hi ha al llarg de la narració el fan entretingut i les dosis de màgia i fantasia, que en general no m’agraden, no el fan especialment inversemblant. M’ha fer pensar una mica en “El senyor dels anells” però jo diria que més enllà de ser un reguitzell d’històries fantàstiques ben explicades no tenen pas gaire coses en comú.

Sí, “ben explicades” perquè trobo que descriu amb detall personatges i situacions, és amè i el desenvolupament de la història et passeja per un món imaginari sòlid, ben construït. La història té lloc en un país i temps de fantasia però tot plegat ambientat, com tants altres llibres i serials, en algun lloc que recorda l’Europa de l’Edat Mitjana. Va de la vida d’un cèlebre personatge que explica la seva vida mentre s’està amagat de la gent en un petit hostalet perdut lluny de tot arreu. No m’ha pas fet venir ganes de llegir els altres dos llibres de la trilogia que aquest enceta, que per cert encara no està acabada perquè només n’hi ha un altre de publicat, el segon.

M’ha agradat llegir-lo però em sembla que no puc pas dir que en vulgui més. Crec que és un bon llibre per passar l’estona perquè la història t’atrapa i et va fent passar les pàgines, és a dir, el temps que hi dediques. Si només busques distracció és un gran llibre però jo no sóc ningú per dir si el llibre és bo o no. Potser el que m’ha agradat més ha estat treure’l de la llista de llibres pendents.

Sempre m’han agradat els llibres, entre ells els còmics, i també les pel·lícules. La pel·lícula que es va fer a partir d’aquest còmic és un clàssic que els meus fills han vist mil vegades. Per això, perquè a ells els agrada tant la versió peli i perquè saben que a mi m’agraden els còmics i han pensat que és una manera de fer-me agradar el que diu l’argument, estic molt content que avui m’hagin fet el regal que m’han fet. Gràcies! Encara no m’havia llegit l’original i aquesta nit ho faré d’una tirada! (aquesta nit, al llit, amb un got de whisky a la tauleta, com en els vells temps). Gràcies a tots tres, P, A i MJ!

A més a més i per postres, sembla que avui wikiloc també ha pensat en el meu aniversari i m’ha regalat aquesta proposta per fer muntanya. Gràcies també!!!

Encara em torna al cap Tiempo de Silencio. Aquests dies de relaxament confinatori es torna a moure la protesta al carrer, i això em fa pensar en el fanatisme religiós que amb intransigència obcecada, obstinada, va portar els castellans de les planes de Bureba a intentar sotmetre el món -també a nosaltres.

Precisament aquests dies la gran de casa està llegint “Luces de bohemia”. Tant Martín Santos com Valle Inclán semblen compartir desilusions doloroses sobre Espanya i estar-ne molt decebuts. Em pregunto fins a quin punt els catalans també formem part d’aquesta idea de l’Espanya profunda, estructural, de socarrel, que neguitejava tots dos autors. Tants anys de domini espanyol bé ens deuen haver inoculat alguns dels virus castellans.

Quin plaer de llibre. Quants recursos lingüístics, quina capacitat de descriure situacions, personatges, paisatges.

Pots fer-te una idea perfectament clara de les misèries de la posguerra espanyola: la lluita per la supervivència per part del lumpenproletariat a base d’anestesiar escrúpols i dignitat al costat de la vida fàcil de la raquítica -vull dir poc nombrosa- burgesia benestant (aquests sí que sense problemes de consciència).

El llibre m’enlluerna més per com s’hi expliquen les coses que no pas per l’argument i la història que s’hi desenvolupa. Una riquesa aclaparadora de vocabulari que inclou paraules manllevades d’altres idiomes (llatí, alemany…), paraules inventades o reciclades per l’autor, cultismes i arcaismes al costat d’argot de bergants dels barris de barraques dels afores de Madrid… Un doll continu d’al·literacions, anàfores, polisíndetons, hipèrboles o metonímies utilitzats amb tendresa, ironia o acidesa en un mix de frases subordinades que a vegades, és veritat, se li’n va la mà i dificulten la lectura. En fi, no tinc recursos per explicar-ho tot però es tracta d’un autèntic devessall de recursos literaris utilitzats amb un talent brutal.

De fet, la trobo tan bona que pot resultar fins i tot excessiva: és un empatx de novel·la. A estones és com un d’aquells plats que de tan bons no pots deixar de menjar encara que tinguis la panxa plena. No és pas un d’aquells llibres que et puguis llegir d’una tirada. O potser sí, però després l’has de rellegir per pair-lo, assaborir-lo, reflexionar sobre tot el que s’hi diu.

Entre les moltes preguntes que se’n desprenen m’ha atrapat especialment la qüestió de la idiosincràsia nacional: existeix un caràcter espanyol? I castellà? …

La lleixa dels llibres pendents perd un membre de pes. De fet, n’havia llegit parts i encara el tenia a la lleixa perquè no volia llegir-lo tot sabent que hauria de menester temps per assaborir-lo sencer.

Doncs avui he pujat a St. Miquel. Ahir vaig trobar molta gent per les deveses i per tant el risc de contagi era més alt que en el camí de St Miquel, on no he pas trobat tanta gent. També és veritat que hi he pujat més d’hora i que en el camí de tornada trobava tanta gent que pujava com la que em vaig trobar ahir tot passejant vora el riu per Salt.

Em sembla injust que el govern espanyol hagi decretat que només es pugui passejar o fer esport pel terme municipal perquè em sembla una decisió molt arbitrària que no té gaire res a veure amb la protecció de la salut. És una loteria; depèn del municipi on visquis pots fer molts o pocs quilòmetres. A Salt, per exemple, som 30.000 habitants i tenim un terme de 6 km2, mentre que Bescanó té 5.000 habitants i un terme de 36 km2. Per força ens hem de quedar més atapeïts a Salt que a Bescanó, i això no va a favor de la propagació del virus?

Ja veig que és la mateixa història de sempre, som allà mateix: hi ha ocasions en què és legítim desobeir? És clar que sí.

Per altra banda, a Suècia poden tenir molts de dilemes però aquest de demanar permís per poder sortir de casa, no. Per cert, feia temps que no em venien al cap aquells versos de l’Espriu:

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que s’en va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

He llegit dues de les quatre novel·les curtes de Kenzaburo Oe que hi ha en aquest volum: Prize Stock i Aghwee The Sky Monster. Tenen al menys un parell de coses en comú: totes dues estan narrades en primera persona i a totes dues el narrador coneix una persona que li canvia la vida. Si algú a qui puguin interessar està llegint aquesta entrada, que sàpiga que faré espòilers i potser no li convé continuar llegint el post.

Totes dues narracions tenen un punt diem-ne alegre, a mitja novel·la, en què sembla que el protagonista s’entén bé amb una persona que acaba de conèixer, però totes dues acaben malament, de manera molt trista. Els respectius protagonistes acaben lamentant-se que, en realitat, no havien entès la relació i se senten culpables, al menys en part, de la mort de l’altre.

He llegit en algun lloc que a les obres d’Oe sol aparèixer el tema de la discapacitat mental, o de la relació (si es pot dir així) que algú té amb la discapacitat mental d’algú altre. Seria el cas de la segona d’aquestes dues, Aghwee…, en què un banquer paga un jove perquè acompanyi el seu fill músic quan surti de casa perquè sembla que presenta símptomes d’esquizofrènia apareguts arran de la mort del seu fill (del fill del músic). La relació que s’estableix entre tots dos joves acaba fent que l’acompanyant es replantegi la visió que té del món.

Prize Stock se situa a les acaballes de la Segona Guerra Mundial i s’hi retrata la relació entre un paracaigudista negre nordamericà caigut per accident prop d’un llogarret japonès perdut a les muntanyes i un nen d’aquest poble. Acceptar que gent molt diferent de nosaltres ens pot aportar alguna cosa bona, o ensenyar una manera nova i enriquidora de veure el món, o tan sols aprendre a conviure amb gent que a primer cop d’ull sembla que no té absolutament res en comú amb nosaltres és un clàssic, però Kenzaburo Oé se’n surt molt bé i ens obliga a reflexionar sobre nosaltres mateixos i la vida a partir d’aquests dos personatges.

Un llibre fantàstic per a una pel·lícula fantàstica. Un clàssic que tenia pendent i que he pogut gaudir ara gràcies al temps lliure que he guanyat pel confinament forçat (!).

Aquest cop el llibre que m’he regalat ha resultat ser un còmic sobre els últims dies de Stefan Zweig, un personatge singular que sovint m’ha cridat l’atenció i de qui no he acabat de treure’n l’entrellat. Sembla ser que la seva vida va ser una història molt trista de desarrelament i insatisfacció permanent.

Es veu que va ser ser un autor de molt d’èxit al seu temps i vivia bé tant dels seus llibres com de l’herència familiar, però quan el nazisme va arribar al poder va començar a tenir problemes seriosos; ell no combregava gens amb els valors del règim i va haver de fugir de casa seva i del seu país (era ciutadà austríac). Va viatjar molt (també de jove i abans de la fugida) i tenia una cultura immensa però es veu que no va ser mai feliç del tot. Sembla ser que el 22 de febrer de 1942 es va suicidar juntament amb la seva parella quan tots dos van creure que el nazisme guanyaria la gran partida, la Segona Guerra Mundial.

Pel que he llegit, sembla que sempre va viure insatisfet sense acabar de trobar-se bé amb ell mateix ni d’estar a gust al lloc on era. Potser la paraula més repetida de la seva vida va ser “però”. De jove va anar decidit a la Primera Guerra Mundial però abans que acabés ja s’havia fet pacifista. Es va casar però la seva dona el va deixar després d’enganxar-lo amb una altra. Tot i que se sentia més austríac que jueu va haver de fugir d’Austria quan els nazis van arribar al poder. Va refugiar-se a l’exili de Londres però s’hi va sentir rebutjat perquè ell, culturalment, era germanòfil. A Nova York va gaudir d’un ambient obert i cosmopolita però s’hi va sentir angoixat de tants jueus desesperats que renegaven dels seus origens europeus (que ell estimava). El seu darrer exili va ser en un país del qual estava enamorat però que governava un dictador: va passar els darrers mesos de la seva vida a Petròpolis, una ciutat paradisíaca envoltada de muntanyes i selva a prop de Rio de Janeiro on vivien molts europeus. Tenia fe en la humanitat però em fa l’efecte que creia que la inèrcia ens porta a actuar de manera encara poc humana (en això li dono part de raó).

Va deixar escrites quatre cartes de comiat. En una d’elles deia:

Havent vist caure la terra on es parla la meva llengua i la meva pàtria espiritual Europa destruïda, i havent arribat jo ja a l’edat de 60 anys, caldria una gran fortalesa per reconstruir la meva vida, però les meves energies estan exhaurides al cap de tants anys de pelegrinació d’un hom sense pàtria.

El forense brasiler que va escriure l’informe de la seva mort va deixar escrit que la seva companya havia mort unes hores més tard que ell. Em pregunto què va estar fent, què va estar pensant, com es va sentir aquelles hores.

Fa un parell de dies que vaig acabar la meva part de feina del documental sobre l’1 d’octubre de 2017 que gent del CDR de Salt està elaborant, i com a premi em vaig autoregalar un llibre. De fet, ja feia temps que el tenia però encara no l’havia obert.

M’explico: de tant en tant he de fer temps en algun lloc (per exemple, per agafar el tren) i alguna d’aquestes vegades entro en alguna llibreria. Com que em costa molt entrar en una llibreria i sortir-ne sense cap llibre, el que faig és comprar-ne un que m’agrada o m’interessa, fer-lo embolicar per regal i guardar-lo a la lleixa dels llibres pendents. A partir d’aquí, la meva mala memòria juga a favor meu perquè al cap d’uns mesos de tenir el llibre embolicat i barrejat amb altres ja no recordo quin era, i més encara si a la lleixa n’hi tinc embolicats uns quants.

Llavors, quan crec que em mereixo un premi per la raó que sigui, vaig a la lleixa dels llibres pendents i agafo un dels llibres embolicats de regal et voilà! Sempre és una sorpresa i una alegria veure de quin llibre es tracta perquè abans d’obrir el paquet no tenia ni idea de quin era i a més sempre és algun llibre que m’agrada o m’interessa, perquè per això me l’havia comprat!

Per cert, el llibre d’avui és un còmic sobre els últims dies de Stefan Zweig.

O més ben dit “No em deixis mai”, que és com l’he llegit perquè, en la meva ignorància, quan el vaig comprar vaig pensar que l’original era en japonès. Si no, l’hauria comprat com va ser escrit, en anglès.

Aquest llibre d’en Kazuo Ishiguro es pot interpretar des de molts de punts de vista i a mi m’ha recordat els llibres i pel·lícules de distopies tipus “1984”, “Blade Runner” o “The Island”. Com que fa poc he tornat a veure el documental que es va fer a partir del llibre, també m’ha fet pensar molt en “The Shock Doctrine. The Rise of Disaster Capitalism” de la Naomi Klein.

La qüestió que m’omple més el cap de preguntes és fins a quin punt es pot entendre i acceptar, tolerar, inclús justificar, l’opressió que se’ns infligeix quan sabem que el que ens passa és injust, que té uns responsables i que no és inevitable que ens passi. Però ens passa i ho acceptem. Per què?

Llavors una de les imatges que em ve al cap inevitablement és la de l’experiment d’en Milgram de què vam parlar a la facultat. Per cert, que de pressa que passa el temps…

Unes pàgines de la novel·la que estic llegint aquests dies m’han portat a la cançó que dóna títol al llibre: Never let me go (molt diferent, per cert, de la versió que en canta Lana del Rey, que és molt més melosa i té un aire més malencònic).

Aquestes novel·les sobre distopies no són pas el gènere que m’agrada més però a vegades penso que potser serviran per descriure el que ens espera quan sortim del confinament.

Aquest llibre d’en Delibes m’ha tornat a confirmar que aquest senyor té un estil que m’enganxa. El seu castellà té una mena de màgia que em fascina, m’enlluerna, tan ric i precís i ple d’expressions tant col·loquials com cultes i en tots els registres. No sé què és ni si existeix el castellà pur, però si existís seria el d’en Delibes. Els entesos diuen d’aquest llibre que és una “obra menor” però a mi m’ha agradat igualment.

Explica les dotze hores que passen a casa d’una família burgesa un dia de desembre de començaments de la dècada de 1960. Un nen de tres anys, a punt de fer-ne quatre, se sent desplaçat de la seva condició de protagonista de casa pel fet que acaba de néixer una germaneta i sent que l’atenció de tothom es trasllada cap a ella. En Delibes fa pinzellades dels membres de la família i presenta un pare masclista i autoritari, una mare frustrada carregada de fills que cerca simpatia i estimació -potser només valoració- fora de la família, un principi d’enfrontament generacional i sobretot les inquietuds i pors del món que viu en Quico, el príncep que era i ja no és.

Tot explicat amb tanta precisió com tendresa. De lectura ràpida i amena, dóna una idea de la manera de viure d’una part de la societat dels anys del “desarrollismo”, la de la gent acomodada filla dels vencedors de la guerra espanyola 1936-39.

Un lector anònim en va deixar aquesta ressenya en un web de literatura:

La gente siempre se queda en lo anecdótico. Esta sencilla y excelente novela, es mucho más que la historia de un día de la vida de un niño de tres años que ha dejado ya de ser el centro de atención por el nacimiento de su hermana. Estas premisas ocultan lo que verdaderamente Delibes quiere mostrar: un cínico y crítico retrato de familia acomodada y aburguesada que lamentablemente deja bastante que desear. Una caterva de privilegiados hipócritas que viven abobados por nimiedades, salvedades vanas, y que ignoran conscientemente la problemática real que hay en el país en el que habitan.

Hi estic d’acord, però trobo que tot això ho escriu sense la rancúnia que em sembla detectar en el lector anònim, i a vegades fins i tot amb humor.

Recordo que quan vaig llegir “Siddharta”, ja fa molts anys, vaig quedar encisat pel llenguatge poètic que feia servir Hermann Hesse. A més, les experiències del protagonista em van injectar unes ganes de viure tremendes, i això que jo no tinc gens de tirada cap a la mística o les coses de l’esperit, però les aventures d’en Siddharta amb en Govinda, després amb la Kamala i encara més tard tot sol em van fer pensar que em quedava molt per viure. Jo devia tenir vint-i-pocs anys.

En canvi, ara que he llegit “El joc de les granisses” trobo que el llenguatge, o potser els sentiments i pensaments que descriu, o com els descriu, és per a mi massa embolicat, enrevessat. Indesxifrable, impenetrable. Potser parla des d’uns supòsits massa elevats o cultes, o és que no sóc capaç de copsar tanta sublimació i això no em deixa apreciar el llibre com cal: se m’ha fet llarg. Tot i que el component espiritual hi és molt important, també ho era a “Siddharta” i en canvi aquell llibre em va enganxar i m’ho vaig passar bé mentre el llegia. Potser sóc jo que he canviat i si ara llegís “Siddharta” tampoc no m’agradaria.

La part de “El joc de les granisses” que m’ha agradat més han estat els escrits d’en Josef Knecht recollits com una addenda al final del llibre. De fet, l’últim dels escrits és un conte hindú, si es pot dir així, i m’ha portat al cap aquell altre Hesse que vaig conèixer i em va encisar.

Veig que el govern espanyol ha decidit allargar l’estat d’alarma i el confinament de tothom fins diumenge dia 26 d’abril, de manera que aquest any la diada de St Jordi haurà de ser virtual. La part positiva és que enguany no caldrà cap esforç d’imaginació per fer d’aquesta diada una experiència memorable.

Avui al vespre a Anglaterra cremaran foguerons en record de Guy Fawkes i a casa nostra part del professorat d’Anglès d’algun institut fa sonar la seva cançó:

Remember, remember, the 5th of November
The Gunpowder Treason and Plot;
I know of no reason why the Gunpowder Treason
Should ever be forgot.

Aquí poca gent sap de què anava la seva guerra pel catolicisme i contra la monarquia anglesa, tot i que per alguna conversa que hi vaig tenir quan hi vivia jo diria que a Anglaterra també en tenen un record una mica emboirat. En realitat no sé si Guy Fawkes va ser un fanàtic o un mercenari però va lluitar amb els espanyols contra els holandesos en una època en què mitja Europa lluitava contra l’altra meitat; eren les guerres de religió dels segles XVI i XVII. El que va acabar malament per a Guy Fawkes va ser una feineta encarregada pels catòlics anglesos que no li va sortir bé; havia de fer volar el Parlament quan el rei era a dins però just a última hora algú va parlar més del compte, es va descobrir el complot i l’autoritat del moment va acabar la cosa de manera bastant expeditiva: the plotters were hung, drawn and quartered for high treason.

Poca cosa en queda del record a banda dels foguerons. Potser “V de Vendetta”, el còmic i després pel·lícula que va reciclar el personatge per a les revoltes contemporànies tipus Anonymous i contra el feixisme en general tot i que sense aturar-se gaire en el personatge real, tot s’ha de dir, sinó només en el fet que va intentar fer alguna cosa contra l’autoritat tirànica del moment. Llarga vida a la Resistència!