Bloc de notes

Torno de St Feliu de Pallerols amb la bici. Tant de bo el manteniment d’aquesta part de la via verda fos tan bo com la que va de Girona a la costa. Potser hi té a veure el fet que els municipis costaners tenen més de recursos i viuen del turisme?

Per postres, tifes de cavall! Ja veig que l’incivisme i la mala educació no són pas una exclusiva de les hípiques de Salt.

Per cert, que encara he d’escriure el mail per queixar-me a Vies Verdes i a l’Ajuntament! Ara ho faré.

Impressionat per aquest llibre. Un recull extraordinari de contes i narracions que mai de la vida podré aspirar a imitar. A vegades he somiat que podria escriure algun relat publicable però ni a les fantasies que m’han fet sobrevalorar més la meva capacitat narrativa gosaria insinuar que m’acosto als relats d’en Cortázar. Ell escriu des d’una altra dimensió, viu un món paral·lel, ens sobrevola i ens observa des de molt amunt.

Cada narració dona molt de joc per parlar-ne, i jo ni en sé prou ni vull dedicar gaire temps a intentar fer ressenyes que altra gent ja fa més bé que no pas jo, però sí que voldria escriure alguna cosa de dos dels que m’han colpit més: “Ahi pero donde, como” i “El perseguidor”.

El primer s’acosta molt a descriure com em sento respecte l’A. Ja no hi és però continua essent-hi, d’alguna manera; no pas físicament però sí en el pensament, els somnis, l’esperit. Encara està malalt i pateix, però al cap d’una estona ja està bé i el veig feliç xerrant amb els seus amics en un pub de Cork, fent volar els dits pel teclat, tocant la guitarra amb la Pz… i altre cop al llit, adolorit però somrient, o adormit, i el veig i el sento i ploro quan sóc testimoni de la seva agonia final i de cop es mor i ja no hi és fins que torna a venir i el veig fent equilibris a les pedres del riu a la Pas d’en Prat o fent bromes amb en P. Se’m fa un nus a la gola quan llegeixo aquest conte. L’A no hi és però sí que hi és perquè cada dia el veig.

En “El perseguidor” se’ns presenta el final turbulent d’un músic turmentat per qüestions existencials i metafísiques (!). Li diuen músic, artista o creador però ell no se sent res d’això; és simplement algú que està buscant (la veritat?) i pel camí deixa rastres de les petites veritats que troba convertides en jazz. També deixa altres restes de les quals tampoc no és conscient, les d’algunes persones del seu entorn, però no en fa cas de la mateixa manera que no fa cas del que ningú veu en ell mateix. Les drogues el van matant però a vegades l’acosten a allò (la realitat?) que busca mentre altres l’allunyen de les noses, els objectes, les persones (la realitat?) que l’envolta. Crec que a hores d’ara els entesos encara no ho tenen clar però podria ser Charlie Parker; si l’era, va morir als 34 anys i el metge que li va fer l’autòpsia va dir que es pensava que en tenia 55.

Ha estat una trobada entranyable per fer una sortida bonica i coincideixo amb el meu germà que n’hauríem de fer més sovint. La relació que tenim és excel·lent però en canvi ens veiem poc.

M’hauria agradat travessar el riu i remullar-nos-hi un parell de cops més però només un cop hem saltat de riba a riba sense pont, a la resclosa d’en Joga. A l’anada ens ha fet mandra travessar per la Pilastra i a la tornada ens hem mirat el Pas d’en Prats però el riu anava massa ple. Tot i això, ha estat una excursió per repetir. Hem fet això.

Aquests dies m’arriben cròniques a base de fotos i àudios via Telegram amb les peripècies d’en P a Suïssa. Sembla que les coses li van bé perquè va coneixent gent i ha trobat feina. Ara busca un lloc on estar-se i mentrestant dorm a la furgoneta anglesa que es va customitzar, com diu ell.

Sempre s’ha sentit atret per Suïssa i finalment hi ha fet cap. Ha d’escapar-se’n fugisserament dos caps de setmana per obligacions amb amics del Penedès, sa terra de debò (un comiat de solter i un casament, buf) però la idea que té és quedar-s’hi al menys fins a finals d’estiu.

N’estic orgullós. Bona sort!

Sortim a passejar per Temps de Flors. Feia anys que no hi venia. En P m’explica amb il·lusió els seus plans i projectes més immediats, ara que demà passat ja se’n torna cap a Suïssa amb la idea d’estar-s’hi com a mínim quatre mesos.

El que escolto em fa pensar en un futur incert mentre la pedra que veig em recorda un passat poc clar. Sempre ha de ser així?

En P ha escrit dues ratlles per dir que no vindrà pas avui sinó demà per fer parada i fonda a la seva anada cap a Suïssa. L’estarem esperant.

També serà demà que vindran a recollir l’armari que vam desmuntar perquè no el fem servir. Vam demanar a en X i l’E que no se l’emportessin quan van recollir les seves coses de la casa però al final la MJ ha exigit un canvi i hem acabat comprant-ne un de més gran, pràctic i bonic (això també és veritat i ho he de reconèixer) per a la nostra habitació. Avui he ofert l’armari vell al whatsapp de la BigFamilySalt i de seguida ha sortit una noia que s’hi ha interessat; demà vindrà a emportar-se’l.

A poc a poc vaig recuperant el ritme amb això de llegir llibres. Entre el malson de l’A i la mudança al carrer Llarg he tingut al cap tant de dolor, neguit i angoixa que no em podia concentrar.

A poc a poc torno a passar pàgines (ara en el sentit literal). Avui he acabat un llibre senzill d’un autor, Henning Mankell, que m’agrada per les seves novel·les de crim i misteri. “El viatge d’en Joel” no té ni una cosa ni l’altra sinó quatre històries curtes que diu que són per a un públic juvenil; quatre llibres que quan es van publicar es van vendre per separat sobre les aventures d’un nen que està a punt d’entrar a l’adolescència. El que avui he acabat és “El gos que corria cap a un estel”.

En Joel és un nen solitari que acaba de fer onze anys i viu amb el seu pare separat en un poble petit a l’interior de Suècia del qual no ha sortit mai. La novel·la narra la vida normal i corrent d’en Joel i explica com intenta trobar respostes en els fets quotidians del dia a dia del seu entorn i els interpreta amb la fantasia pròpia d’un nen.

La forma de vida en aquest entorn llunyà i perdut és la primera cosa que m’ha cridat l’atenció, i de seguida m’ha enganxat la descripció del paisatge hivernal, la fred, la resplendor nocturna del riu, el llac glaçat, els boscos de bedolls… La major part de l’obra passa de nit, des que en Joel surt de l’escola fins que se’n va a dormir; en realitat, la seva aventura se centra en un vagareig nocturn, mig real mig imaginari,  per carrers deserts. Com el mateix indret, els fets també semblen pessebres vivents de nit o diorames il·luminats per llumenetes amagades: uns personatges tan marginals i curiosos com profundament humans; un pare mariner, ben amatent del seu fill, que no se sap com ni per què ha vingut a parar en aquest poble de l’interior; una bicicleta vermella irresistiblement atractiva en un aparador; un gos que travessa la nit com si empaités un estel. En aquest món mig real mig de somni, en Joel es passeja sense rumb entre fantasies d’aventures llunyanes i desig de comunicació i comprensió d’un món amb gent tan solitària com ell.

Mentre llegeixo visc la desorientació d’algú que comença a interrogar-se sobre la vida en unes pàgines que alternen magníficament la infantesa innocent i els dubtes vitals d’un adult.

Avui he fet els primers paquets de llibres de cara a començar d’aquí a pocs mesos, potser setmanes, el trasllat cap a la casa del carrer Llarg.

No és pas el primer trasllat ni tampoc serà l’últim però podria ser que fos el darrer trasllat massiu de llibres. Sempre m’ha agradat guardar els llibres que m’han ensenyat alguna cosa, que m’han commogut o simplement m’han distret o m’ha agradat de llegir. Tot i això, darrerament començo a valorar més les parets nues que les farcides de records tot i admetent que els llibres són més que records: testimonis de temps i fets passats, catalitzadors, descobriments, espurnes de llum…

En qualsevol cas, comença el compte enrere.

Mentrestant, en P i els seus amics ja s’han menjat els primers calçots de la temporada!

Ahir vam arribar a Palamós (en P des de BCN, jo des de Salt) amb la idea d’estar un parell de dies junts i acabar de fer el dol (es diu així? això s’acaba?) i aquest matí (no gaire aviat perquè de primer plovia) hem agafat la motxilla i hem tirat cap a cala Estreta.

Encara estic desconcertat amb aquest final temut, cruel, inexorable. Ell m’ha tornat a dir que li va costar més de pair el diagnòstic del començament, fa gairebé dos anys i mig, que aquest desenllaç.

Excursió amb en P a peu i en bici fins a St Grau (sense fer la volta per Anglès). A tots dos ens va bé prendre l’aire i sortir de casa ara que encara tenim l’ànima adolorida i anem desorientats per tot el que ha passat. Encara ens hem d’acabar de fer a la idea que l’A no hi és, tot i que en P diu que s’ho va passar més malament fa una mica més de dos anys, quan els metges de Cork ens van dir que el seu germà tenia un tumor al cap.

Jo ho vaig passar malament llavors i també ara. Llavors va ser un ensurt terrible i inesperat, cop sec, un xoc, una sotragada, i ara és un martelleig sord i constant, una remor interna, un neguit que ve de mesos enrere i persisteix en el temps, no s’acaba.

Aquest matí, la MJ i jo hem acompanyat en P fins a Girona perquè hi agafés el tren. Probablement tornarà dimarts i és possible que després anem a passar uns dies a Palamós. Aquella seva proposta del Marroc ja ho hem deixat estar perquè no em veig amb cor de fer de turista quan encara tinc l’A al cap (i això que segurament és el que ell hauria volgut).

Per altra banda, penso (em retrec que encara no ho faci) que m’hauria d’anar acostumant a prendre notes quan em vinguin idees al cap perquè no em puc refiar de la meva memòria i quan em poso davant del portàtil no recordo la major part del que se m’ha acudit per escriure.

A la tarda ha passat la N. M’ha agradat que digués que casa nostra és un dels pocs llocs (em sembla que ha dit “l’únic”) on pot presentar-se sense avisar i sentir-se ben rebuda.

Avui, reunió de germans a Palamós. Jo (i la N!) ens havíem despistat i crèiem que havia de ser a Riudellots, però com que en C treballava i havia d’agafar el cotxe per anar-hi des de Girona ha fet una mica de marrada i m’hi ha portat. Ha anat bé perquè hem aprofitat per xerrar una mica pel camí, cosa que no fem gaire sovint, i ens hem posat al dia.

Breus: a) aquest St Esteve ja podrem fer trobada familiar (si no canvia res) i toca de fer-ho a Salt; b) la M ja ha acabat de pagar els estudis de la L i se’n surt amb el que guanya, de manera que deixem de donar-li suport econòmic regular; c) l’À ja té carnet i cotxe i aquest curs serà a la UdG a 1^r d’Història; d) en D viatja menys pel tema covid i ja està instal·lat del tot a Suïssa, tot i que diu que ja hi porta massa temps i si pot tornarà (ja hi porta 3 anys -o quatre?); e) en M farà l’últim curs a Barcelona des del seu pis compartit a Gràcia; continuaran quedant amb la M, la L i l’A de tant en tant.

Per altra banda, ahir vaig acabar el llibre que estava llegint de la Bernardine Evaristo. Ha estat un descobriment inesperat i molt interessant. Relats commovedors, captivadors. No coneixia aquesta autora i les seves històries m’han entrat molt bé tant pel que expliquen com per com ho explica. He recomanat el llibre a la P, aviam si se’l llegeix!

Són dotze històries de dotze dones negres; no tenen gaire res en comú però les seves vides (de totes elles) es creuen un moment o altre. L’autora denuncia racisme i opressió per condició sexual o social però fuig tant dels estereotips com del victimisme. Deu ser una bona descripció de la societat britànica perquè ha rebut molts elogis de totes bandes. M’ha agradat el to poètic de la seva prosa i l’originalitat d’algunes històries.

L’A no acaba de fer net. La doctora V, quan ell va anar a veure-la ahir, li va donar males notícies: es veu que hi ha «alguna cosa» que no rutlla al cervell i li han de fer més de proves, especialment una punció lumbar. Aquesta «cosa» només pot ser un tumor, potser el tumor; un tumor nou o el vell que rebrota, i per esbrinar això és pel que cal fer-li les proves. Pel que he entès, enviaran el que n’obtinguin (LCR a la punció) a uns laboratoris suïssos per assegurar-se què és i actuaran en conseqüència: tipus de medicació o (esperem que no) cirurgia.

Faig nit a can P. El port de Coma-ruga també és com un tumor que ha entrat, ha crescut i pren espai al mar.

Però el mar se’n desfarà així que vulgui.

És dilluns i això vol dir que en P té festa a la feina, de manera que com que estic de vacances aprofito per anar fins al Vendrell, o més ben dit Coma-ruga, per veure’l.

A la tornada, paradeta a Barcelona per veure l’A, tot i que ahir dilluns ja ens vam veure perquè vam dinar tots tres plegats.

Tant en un lloc com a l’altre: enxandallament generalitzat; quina creu, quina pena.