Bloc de notes

Aquests dies que els nens han estat per casa hem sortit a fer una de les passejades preferides dels diumenges de quan eren petits, fins a Bonmatí a prop del riu.

Quina ràbia que els itineraris cada vegada surtin pitjor en els mapes de google. O m’hi surten només a mi? Ni tan sols quan segueixo “la normativa vigent”! He d’espavilar-me a trobar una alternativa.

Per acabar el dia, aquesta tarda hem fet una visita a Via Lúdica per no perdre el costum de jugar a les llargues tardes d’hivern (quan no hi ha guitarres o guitarristes disponibles).

És un clàssic dels clàssics beatles i a l’Adrià li agradarà, em penso.

L’Adrià s’està recuperant molt bé; ho diu l’equip mèdic i ho veiem nosaltres. Ànims!

Ara fa 10 anys estàvem a Edinburg, a ca la Fiona, al piset que ens va deixar a Rose Street. Hi tornarem!

Potser perquè el meu fill està com està m’he fixat en aquesta notícia que en altres circumstàncies possiblement no m’hauria cridat tant l’atenció.

Sis hores al quiròfan. Esperança és tot el que tenim.

Do not go gentle into that good night,

Old age should burn and rave at close of day;

Rage, rage against the dying of the light.

Though wise men at their end know dark is right,

Because their words had forked no lightning they

Do not go gentle into that good night.

Good men, the last wave by, crying how bright

Their frail deeds might have danced in a green bay,

Rage, rage against the dying of the light.

Wild men who caught and sang the sun in flight,

And learn, too late, they grieved it on its way,

Do not go gentle into that good night.

Grave men, near death, who see with blinding sight

Blind eyes could blaze like meteors and be gay,

Rage, rage against the dying of the light.

And you, my father, there on the sad height,

Curse, bless, me now with your fierce tears, I pray.

Do not go gentle into that good night.

Rage, rage against the dying of the light.

El fill gran se’n va i el petit i jo fugim del seu pis de parets florides, carregat d’humitat, i ens traslladem a una habitació airejada, seca i neta del campus universitari. Recollim les coses que ens emportarem i ell fa lleuger l’equipatge a base de regalar a amics i companys tot allò que no es pot o vol endur: jocs, llibres, roba, la bicicleta… Passa la major part del dia trobant-se amb amics i companys que trigarà a tornar a veure. I així, entre abraçades i llàgrimes, demà agafarem l’avió per tornar cap a casa.

Estem desorientats, sense targeta sanitària i sense conèixer metges ni hospitals. Amb el paper escrit a mà que ahir li van fer a Urgències del Mercy Hospital, ens presentem al University Hospital perquè li facin un TAC. Oficialment, sense una recepta o sol·licitud formal no es pot fer res però per sort la gent és amable i empàtica: la infermera que ens atén ens diu discretament que sap que hi ha gent sense papers que van a un metge determinat que per pocs diners fa una visita i signa un document oficial per demanar el TAC, cosa que fem tan de pressa com podem i tornem de seguida al UH de Cork. A l’hospital tot ens sembla molt i molt lent, desesperant, però finalment li fan el TAC i al final del dia ens fan anar tots tres a una habitació allunyada de la sala d’espera i ens preparen per la notícia; recordo moltes portes i passadissos, amb un metge gran d’aspecte venerable i un altre de jove que després sabrem que és mallorquí. Ens diuen el que ens han de dir i se’n van perquè païm la notícia en la intimitat. Les seves paraules ens deixen desfets. L’únic que sembla serè, sense llàgrimes, és ell. Ens abracem fort i molta estona, sols, en aquella sala mig fosca i allunyada.

Hi havia alguna cosa a la seva veu, a la trucada de diumenge, que em va deixar intranquil. Arribo a Cork gairebé a mitjanit. M’està esperant impacient i neguitós al St Patrick’s Bridge mentre el seu germà és a casa, abatut i esgotat. Malgrat tot, miren de fer bona cara.

… però aquest cop no pas per mi. El meu germà i la R són a Escòcia a passar-hi uns dies de vacances que s’han pogut agafar. Quina sort; guardo molt bons records d’Escòcia i quan tingui temps buscaré les fotos dels estius a Edimburg i d’aquest estiu passat al llac Ness, el Museu de la Ciència de Glasgow, el Fringe i tants altres llocs d’aquelles terres que tinc al cor.

Això em fa pensar que aquest estiu anem tard i encara no hem decidit res en ferm. Normalment per Setmana Santa ja tenim emparaulat l’intercanvi de casa que farem a l’estiu, però enguany anem molt atrafegats i no n’hem parlat prou.

L’intercanvi de cases és la millor manera que hem trobat de passar unes vacances lluny de casa en bones condicions d’allotjament i a bon preu. Pels que no ho coneguin, es tracta justament d’això, d’intercanviar casa. Durant uns dies o setmanes o el temps que sigui, nosaltres anem a viure a casa d’una família els membres de la qual passen el mateix (normalment) període de temps a casa nostra. En posem en contacte a través d’una pàgina web que conec de fa molts anys però n’hi ha moltes altres.

Hi trobo molts avantatges i pocs inconvenients tant pel que fa a l’economia com a la comoditat, el respecte al medi ambient… It is so convenient! A la pràctica funciona com si tinguéssim segones residències per tot el món, perquè cada cop que fem vacances podem passar-les a la casa o pis d’algú que ens l’ofereix perquè hi estiguem com si fos casa nostra -i durant uns dies ho és! Mentrestant, ells s’estan a casa nostra.

Bretxa de Rolando

L’endemà, plens d’ilusió i energia, pugem a Bujaruelo amb la idea de fer un parell o tres de tresmils…

Volia haver anat al refugi de Bujaruelo però només de sortir descarrega una tormenta d’aquelles d’anar-hi i decideixo baixar a Baños, més proper. Després faig dit fins a Torla, on m’espera en Pau.

Amb la Ma hem fet una escapada i ens hem estat una setmana llarga a can Conor (O’Callaghan). No hem pogut fer un intercanvi simultani però ens ho hem fet venir bé perquè ell pugui venir a Salt aquest estiu.

Casa seva és al bell mig de Manchester, al costat de Chinatown. Un pis petit per a tota la colla que hi hem vingut però molt acollidor.

Hi hem estat la Ma i jo, i hem compartit el pis uns dies amb els nostres dos fills petits (l’Adrià i la Xènia), fins al 26, i llavors el 27  han arribat el meu gran i la seva xicota (en Pau i la Judit) fins al 31. Ha anat molt bé però ara no tinc temps d’escriure’n més coses. Aviam si d’aquí a poc en trobo.