Bloc de notes

Agafem el cotxe per pujar a Monte Pellegrino. Hi ha una cova entre curiosa i inquietant amb molta parafernàlia religiosa i bona vista sobre Palerm. Després, anant amb cotxe cap a l’aeroport, ens aturem a Isola delle Femmine però no hi podem tastar el pesce fritto que volíem, només uns calamars a la siciliana i una mica de sepietes. Tot fregit. Prou bo.

Un moment important del dia és la tornada del cotxe; alguna vegada m’he trobat amb problemes a l’agència de lloguers i en Pau també, de manera que ens hi acostem tot recelosos però amb ganes de fer bona impressió, bon rotllo, cap problema, etc. Per sort, just abans nostre hi tenen marro perquè un senyor es queixa amb crits i escarafalls que no volia el cotxe que li donaven perquè n’havia llogat un altre. Cap problema gros, en realitat, però els crits de treballadors i client eren de pel·lícula (italiana, esclar). Això ens ha anat bé perquè no han parat gaire atenció quan hem tornat el nostre cotxe, que un operari perepunyetes hauria pogut trobar brut i en conseqüència intentar fer-nos pagar algun suplement acabat de treure de la butxaca.

A l’hora de fer balanç trobem que hem fet un bon recorregut per Sicília. Aproximadament aquest:

País de turons i muntanyes. Abans de venir hauria volgut recórrer-la en bici però si hi torno serà a peu perquè hi ha més de pendents del que esperava.

He fet una llista dels plats que hem tingut ocasió de tastar. En volia destriar els que m’han agradat més però en realitat hem menjat molt i molt bé gairebé a tot arreu i és difícil de triar els millors: brusceta, pescespada, pizza… Només les postres sembla que tenen un rei indiscutible: els canoli!

Que en Pau vol veure mercats al carrer? Doncs anem a veure mercats al carrer: Ballarò, Vucciria i després il mercato del Capo. Ens fem un tip de caminar, la veritat, però jo també ho trobo interessant. Tot passejant passem per alguns indrets que també surten als catàlegs turístics i donen el toc highcult que no sol veure’s als mercats: la capella Palatina, l’església de la Martorana i la Catedral, tres monuments que es veu que són el cim de l’estil artístic àrab-normand.

Hi ha una plaça, la Pretoria, que és de fet la plaça de l’Ajuntament. Tot i haver-hi aquest i altres edificis nobles, de la plaça en diuen popularment piazza delle Vergogne no pas per possibles corrupteles que podria haver-hi a la jerarquia municipal sinó per la nuesa dels homes, dones, deus i deesses esculpits a la font. Aquesta font em crida l’atenció perquè trobo que està molt sobredimensionada, la veig exageradament gran respecte la plaça. Després he sabut que va ser dissenyada originalment per als jardins florentins del virrei castellà de Nàpols, i es veu que quan aquest senyor es va morir el seu fill va vendre la font a la ciutat de Palerm.

Quan ens en cansem, en Pau em convenç de llogar un parell de bicis elèctriques i anem a fer un volt fins a la platja de l’Arenella.

La primera impressió és màgica, sobretot pels penya-segats que es veuen darrere dels habitatges. Són unes moles impressionants que s’aixequen dretes rere les cases i blocs del barri. Però no sembla pas un barri turístic, precisament. De fet, crida l’atenció que una platja que té tant d’atractiu estigui tan descuidada, per no dir bruta. Veiem un cartellet que també se’n queixa.

Sigui com sigui, ens quedem a dinar en un petit restaurant on ens serveixen un àpat pantagruèlic. A més, per postres no podem evitar de repetir els addictius canoli del país. És un menjar molt llaminer, molt i molt dolç. Caldrà fer règim quan tornem a Catalunya.

Abans d’anar-nos-en no puc evitar fixar-me en els balcons d’uns pisos que em fan pensar en els del bloc de Palamós on tenim el pis. És això el que ens espera?

De fet, tot Palerm té un aire tronat, desgavellat, que contrasta amb les joies artístiques que t’hi trobes cada dos per tres.  

De fet, sembla que aquest és l’estat natural de les coses al sud d’Itàlia. El nord és molt diferent, al menys el nord que conec de les vegades que he estat a Ferrara, Bolonya i Florència (tot i que, ben pensat, Venècia també bruteja bastant).

Diuen que són dos països diferents, el nord i el sud d’Itàlia, i es veu que Sicília és un espai apart dins el sud. No puc pas dir res al respecte perquè la veritat és que no ho conec prou ni n’he llegit gaire res.

La platja de l’Arenella és als afores de la ciutat i en tornar al centre de Palerm passem pel costat del Teatro Massimo. Faig unes fotos a les escales, que són el lloc on Francis Ford Coppola va rodar l’escena en què es carreguen la filla del Michael Corleone a Il Padrino III. Avui al teatre hi havia un acte per a instituts amb tot de cartells antimàfia pertot arreu; hi estaven representats els herois Falcone i Borsellino.

Després hem trobat una terrassa amb música en directe, bon jazz, amb una bona solista de cantant. Es diu “Al Covo Storico”, a 10 minuts a peu de la piazza All’Olivella. Al voltant de la Via Bara All’Olivella també hem trobat ambient.

Ens despertem de bon matí i ja ens trobem la taula parada al menjador de la pensió. Hi esmorzem amb l’amo i un dels hostes, que sembla que s’hi està sovint. De fet, l’amo ens ofereix estar-nos a la pensió (a l’estiu, diu) no pas una nit sinó unes setmanes, i que si ens hi volem quedar més de temps ens pot fer un tracte especial “com el del meu amic”, que fa l’efecte que s’hi deu estar una temporada llarga de tant en tant. Potser en el futur…

Ens passegem una mica pel poble a la fresca del matí. Carrers estrets i costeruts, gats indiferents que no ens fan cap cas, bosses d’escombraries a les cantonades, una església oberta, i sortim cap a la Villa del Casale, que és a poca distància en cotxe.

Recordo que quan vaig estar a Turquia, ja fa molts anys, em va cridar l’atenció que es prohibís l’entrada a les mesquites a la gent que anés amb pantalons curts i gorres. No ho havia vist mai a cap església, allò. Ara, però, a tot arreu una mica turístic es demana que qui vulgui entrar dugui poca pell a la vista, a Girona també.

A Piazza Armerina hi ha moltes esglésies, com a totes les poblacions italianes, sembla, però només en veiem una d’oberta (potser per l’hora tan matinera?). A la Girona vella també hi ha força densitat d’esglésies i llocs sagrats, però la part més moderna és molt diferent; em pregunto si a Itàlia també passa el mateix però avui és mal dia per comprovar-ho perquè Piazza Armerina és més aviat petiteta i dubto que la part diguem-ne moderna sigui gaire més que un parell de carrers.

M’havien parlat molt de la Villa del Casale, tant la Miracle com l’Anna B., i certament l’indret ha complert les expectatives. Es tracta d’un antic mas, una vil·la, que havia pertangut a una família romana molt important que l’havia decorada en conseqüència. I pel que he llegit, “molt important” en aquest cas vol dir situada a l’entorn de l’emperador en persona, ben bé a l’esglaó més alt de la jerarquia romana.

Va ser habitada fins que una esllavissada la va colgar al segle XII, i a partir de llavors, a còpia d’anys, se la va anar oblidant cada cop més. Així, el complex es va preservar fins que la vil·la va ser redescoberta i a la dècada de 1950 hi van començar excavacions arqueològiques. S’hi conserva la col·lecció de mosaics romans més completa que es coneix, i es veu que a més es tracta de mosaics notables tant per la temàtica com per l’estil i la qualitat.

Molts fan referència a batalles o guerres però n’hi ha d’altres que tenen a veure amb el dia a dia, com aquest de sota que representa un carregament de bèsties a Àfrica per ser transportades als circs de Roma.

N’hi ha un de molt popular que és el d’aquestes noies -amb biquini, diuen- que en realitat eren atletes professionals amb la roba de la feina.

Abans d’arribar a Palerm dinem a Termini Imerese i ens fem un parell de gelats que per força deuen ser pecat capital.

Per cert, ni tarrina ni cornet: en un brioix! En algun lloc he llegit que així és com es prenen els gelats a Itàlia.

Diem adéu a Termini Imerese amb una vista cap a l’est i les muntanyes de les Madonie (aquesta llum els hi dona una certa retirada a Mordor, no?).

A la tarda arribem a Palerm però quan sortim de casa ja és fosc. Anem a parar a un local on toquen música en directe, jazz, gairebé a la cruïlla entre Vittorio Emmanuele i Bottai. Ens hi estem una estona i cap a casa a dormir, que estem cansats; demà farem una repassada com cal a Palerm.

Avui en Pau ha patit, i és que hem sortit de Siracusa cap a Notto i ens hem perdut pel camí. No hem pas patit pel fet de perdre’ns sinó perquè hem hagut de passar per unes pistes molt estretes i a vegades molt acostats a penya-segats. Però sobretot, el que ha fet patir més a en Pau han estat els camins amb plantes resseques i punxegudes a banda i banda perquè anem amb un cotxe llogat! O sigui, que patia pel cotxe i no pas per nosaltres, o més concretament pel que hauríem de pagar pel cotxe si no ens en sortíem. Per sort, però, i gràcies a la seva habilitat, finalment hem arribat sans i estalvis a Notto. Ara que ho escric em penedeixo de no haver fet cap foto del camí.

Notto i les poblacions del voltant són una borratxera de barroc. Hi ha molts edificis d’aquest estil, sobretot esglésies, i és que la ciutat va haver de ser reconstruïda immediatament després d’un terratrèmol l’any 1693. Per què Notto i les ciutats del voltant van ser reconstruïdes amb tanta rapidesa i sobretot amb tanta opulència? Sense aprofundir-hi gaire i després de llegir alguns tríptics, la viquipèdia, el web de l’Ajuntament i poca cosa més, entenc que es va produir una conjunció astral que va fer coincidir diferents fets i personalitats a Notto en el moment més adient: església poderosa, borbons fidels, ments brillants, recursos abundants…

Després de Notto anem fins a una altra reserva natural, la de Vendicari -els primers dies ja vam visitar la del Zingaro. Aquesta també és a la costa però el paisatge és completament diferent. Aquí tot és molt més pla i les úniques elevacions del terreny són unes dunes que avui aixequen sorreta i donen una sensació d’abandonament, desolació i solitud grisa i freda.

Ens en cansem aviat i tirem cap a Piazza Armerina. Sopem bé i sobretot bé de postres: canoli a la salut de l’Adrià, avui 11 de novembre! Ens en recordem, i tant! Si fos aquí se’n faria un tip, de canoli!

Ahir vam tenir problemes per trobar casa nostra i avui, quan hem sortit, hem anat a passejar amb l’ajuda del Wikiloc, com si fos un fil d’Ariadna, per no perdre’ns. “Casa nostra” és a la part antiga, que té el seu encant però és una cosa laberíntica. Molt ben arreglat, això sí, i bastant net tenint en compte el que ens hem trobat fins ara.

A Siracusa cal veure la plaça del Duomo i sobretot visitar el mateix Duomo (la catedral). N’he quedat impressionat perquè resulta que és l’antic temple d’Atenea reformat al llarg dels segles. Encara en queden les columnes originals que aguantaven la nau principal: 2000 anys d’història i encara dempeus!

Per sopar hem tornat a l’EraOra d’ahir, que ens va agradar molt.

En Pau ha contactat amb una noia a través de “Bumble” i al vespre hem quedat per fer una cervesa tots tres i en Sim (que ja ha arribat de Palerm, quin piló de quilòmetres!). Hem petat la xerrada, jo els he deixat a quarts de dotze i en Pau ha arribat a casa cap a les dues.

Estem d’acord amb en Pau que de moment el que ens ha agradat més de Sicília són Erice (la panoràmica més que no pas el poble), Siracusa (la part vella, que és l’illa d’Ortigia) i la caminada pel parc dello Zingaro del primer dia.

Rolling hills pel centre de Sicília. Molta terra treballada, vinyes i alguna olivera, però enlloc no hem vist bestiar: ni xais, ni cabres, ni vaques. Tampoc cítrics -jo me n’imaginava molts per aquí.

L’arribada a Agrigent no ha estat gaire maca, amb moltes carreteres entrecreuant-se i força brutícia al carrer. Tot i això, la part més vella, dalt del turó, ens ha agradat. La brutícia combinada amb vellesa no fa tant de mal d’ulls. I si a més a més hi ha gats pel mig encara pot guanyar encant i tot!

Després hem tornat a tenir problemes per menjar pizza (fa dies que en cerquem i a Sicília encara no n’hem menjada). Es veu que la majoria de restaurants encenen el forn a la tarda i només fan pizza per sopar (això és el que ens han dit). De totes maneres, hem trobat poques pizzeries entre els no gaire nombrosos restaurants que hem vist. Malgrat tot, un parell de canoli ens han salvat l’àpat del migdia; són addictius!

Per cert, a la pasta ens hi han posat una salsa de formatge a base de festucs i oli, i és que es veu que a Sicília es cuina molt amb festucs; boníssim tot plegat!

Havent dinat hem anat a visitar la Vall dels Temples, que de fet aquesta era la raó d’haver decidit d’aturar-nos a Agrigent. No sé per què en diuen “vall” si totes les restes arqueològiques són en una mena de carena, però tant se val: tot plegat és una joia.

Quan ja tornàvem cap al cotxe hem conegut en Sim, un coreà que està passant uns mesos per Europa i anava una mica perdut. L’hem convidat a pujar al cotxe per deixar-lo a l’estació i hem quedat que ens veuríem demà a Siracusa (demà i no pas avui perquè ell, abans, ha de tornar a Palerm!).

Després de tres hores més de conducció (gràcies, Pau!) hem tingut força feina a trobar l’adreça de l’AirBnB on haurem de dormir les dues nits que venen. Ni tan sols els veïns a qui he preguntat ens ho sabien dir, i tampoc un policia que hi havia allà, no sortia al Google Maps… Per sort, hem anat a parar al que deu ser la delegació del govern a Sicília, o alguna cosa així, i quan el guàrdia de la porta s’estava esforçant per dir-nos amablement que no en tenia ni idea i que féssim el que poguéssim ha sortit un paio davant del qual el guàrdia s’ha quadrat immediatament. Aquest senyor ens ha preguntat què necessitàvem i ell sí que ens ha sabut indicar aproximadament el carrer. Dic aproximadament perquè és un carrer que fa ziga-zagues i a més les portes no tenen número. Per sort, el nostre hoste ens ha passat una foto de la porta i hem anat buscant-la casa per casa.

Per sopar, pizzes “contemporànies” (diu la carta) a “EraOra” (una napoletana i una parmigiana). Molt bones, ens han agradat molt. A la riva Garibaldi, 10/11 de l’illa Ortigia (entrant a ma dreta).

Ahir vam fer una bona caminada i la idea d’avui era seure tranquil·lament i passar el temps tot xerrant en alguna terrassa, però ni jo sóc gaire xerraire ni en Pau estava prou despert encara, de manera que a l’hora de la veritat ens hem passat el matí passejant desvagats. Primer hem tirat cap al port (hem vist com la policia requisava tot de peix d’una parada -peix massa petit? venda il·legal?) i després cap a la ciutat: chiesa San Francesco d’Assissi, orologgio astronomico, catedrale, porta delle Botteghelle, lungomare Dante Alighieri… M’ha sorprès veure la gran quantitat d’algues acumulada a la platja.

Trapani és una ciutat prototípica del sud d’Itàlia, o al menys de la Itàlia que he vist a les pel·lícules del neorrealisme de Rossellini, Visconti o Fellini, amb la típica combinació de joies arquitectòniques i brutícia pel carrer, melodies bellíssimes i crits de balcó a balcó. Una cosa que m’ha sorprès, perquè no hi havia pensat i no m’ho esperava, ha estat veure que a la majoria de carrers no hi ha cap ratlla pintada a terra per separar els carrils dels cotxes, ni tan sols als carrers amples.

Sí, es pot dir que el trànsit és caòtic, però potser és només la percepció de qui no hi està acostumat. Potser és el mateix que passa amb el ciclisme urbà; vull dir que a Catalunya sempre dic que la gent que no està habituada a anar en bicicleta sol veure-hi més risc del que realment hi ha.

La millor decisió que hem pres avui ha estat pujar a Erice. És al costat de Trapani, o al damunt, més ben dit. El poble té el seu petit encant (degudament espatllat per un excés d’autobombo a totes les publicacions i webs que hem vist i a l’estiu probablement per la massificació turística), però la panoràmica que es domina des d’allà dalt és simplement excepcional, espaterrant, de pel·lícula. Breathtaking. A més, hem tingut la sort d’ensopegar un dia amb un cel clar i net.

I encara més: també hem tingut la sort de trobar un bon lloc per dinar: “Domus Blanca”, a via Gian Filippo Guarnotti, 60: menjar bo i a bon preu: degustazione tre pecorini, caponata e due insalate (una siciliana i una de ceci -cigrons).

Per acabar el dia hem buscat les famoses salines i mirar de trobar-hi un lloc per veure la posta de sol. Com que som a l’oest de l’illa hem pensat que veuríem el sol pondre’s al mar.

Bonica però no espectacular, i és que resulta que hi ha una illa (preciosa, diuen) just a ponent de Trapani i el sol s’ha anat a pondre just al seu damunt. També és veritat que la foto no fa justícia al que hem vist. Malgrat tot, ha estat bé.

Mentrestant, en Pau busca sense sort algú que aculli couchsurfers a Siracusa, que és on volem anar demà.

El sopar també ha anat molt i molt bé: mengem cardinale (panets farcits a la bolognese, espinacs, formatge, pèsols, etc.), cuscusu, busiate… Després encara hem trobat una gelateria amb uns gelats extraordinàriament bons: “Colicchia”, a la via delle Arti n.6.

Hem arribat un pèl més tard del que optimistament havíem previst però la caminada pel parc ha anat molt bé: en P s’ha banyat i tot mentre jo em remullava els peus.

Resulta que a una hora de Palerm hi ha un parc natural, la Riserva Naturale Dello Zingaro, que va ser la primera reserva natural que es va aprovar a Sicília (l’any 1986). Fins llavors la zona ja era prou visitada però a partir del moment que se’n va fer reserva natural la multitud de visitants, banyistes i senderistes es va multiplicar. Tot i això, en aquesta època no hi hem pas trobat gaire gent. La veritat és que té uns paisatges espectaculars, amb muntanyes que potser no són gaire altes (cinc-cents o sis-cents metres) però que arran de mar es veuen altíssimes.

A la tarda hem agafat el cotxe per anar a Trapani i fer nit a can Francesco, un AirB&B que vam trobar ahir al vespre (posats a pecar -penso en l’avió que vam agafar per venir- fem-ho del tot i anem directament a l’infern!). L’hem trobat en un carreró d’un dels quatre mandamenti que formen el barri vell de Trapani.

Abans de dormir, però, cal sopar. Resulta que aquest matí, tot passejant, hem trobat un senyor que havia viscut en una de les masies que ara es troben dins la zona protegida del parc. Hi fa una mena de voluntariat unes hores cada setmana tot explicant la vida que hi portava, les eines que feien servir els pagesos, els plats que li feia la mare… Tot parlant de menjar ens ha explicat com es feien les busiate, amb tiges de blat, i quan hem sortit a sopar hem demanat això, esclar, busiate típiques de Trapani: busiate al pesto trapanese i busiate con pesce spada, amb una insalata saporita d’acompanyament.

Caminadeta fins a l’estació de Girona, un tren cap a Sants, un altre fins al Prat, i a volar! Destinació: aeroport de Palerm-Punta Raisi “Falcone i Borsellino”, que dona servei a la capital de l’illa de Sicília.

Com que l’aeroport es troba a 35 km a l’oest de la ciutat cal buscar-se un mitjà de transport per arribar a Palerm, i com que nosaltres també volem recórrer l’illa pel nostre compte hem decidit de llogar un cotxe. En P ja se n’ha cuidat abans de sortir de casa i aviat sortim a tota pastilla de l’aeroport amb un Fiat Punto de color blanc.

És tard i tenim gana però també tenim sort: després de fer un petit tomb pel barri on ens estem de seguida trobem una pizzeria autèntica, d’aquelles de 5 euros la margherita i amb clientela sobretot de gent del barri: la Pizzeria del Vespro, a la Via del Vespro 82-84 de Palerm. En P es cruspeix amb delit una quattro formaggi i jo una siciliana deliciosa, d’aquelles que totes soles gairebé justifiquen el viatge a l’illa.

Bé, potser no tant. A vegades exagero.

Havent sopat hem anat a passejar en direcció al mar perquè encara no sabíem que Palerm viu més aviat d’esquenes al mar. Pel camí hem ensopegat amb una granja-pastisseria que tenia un aparador de gelats i dolci que feia molta patxoca. Després encara n’hem trobada alguna altra, també amb aparadors molt temptadors, però com que ja havíem caigut a la primera hem resistit fins que tot passejant hem anat a parar al Corso Vittorio Emmanuele, que pel que hem vist deu ser el centre de Palermo la Notte.

Hi tornarem. El meu fill té molta tirada per la vida al carrer i quan preparava aquest viatge va veure molts de vídeos de mercats al carrer de Palerm. Té ganes de viure’ls en directe però ens haurem d’esperar uns dies a fer-ho, quan tornem, perquè demà tenim previst de sortir a primera hora cap a un parc natural, la Riserva Naturale Orientata Dello Zingaro. La idea és acabar el viatge a Trapani.

Havia fet alguns viatges amb l’A però en canvi en P sempre ha voltat pel seu compte. Fins ara. Em fa il·lusió que aquest cop estiguem junts en aquesta escapada a Sicília. Segur que ajudarà a conèixe’ns més bé i a estrènyer el lligam.

Vaig mirant coses de Sicília i aprenent per exemple que no és pas tan plana ni està totalment coberta de camps de blat com em pensava (i algun mandariner) sinó bastant muntanyosa (l’Etna tot sol ja és més alt que l’Aneto).

També ha arribat el llibre de la ruta de la Magna Via Francigena. M’espanta una mica veure tot el desnivell que hi ha; a més, he vist a internet que les condicions de ciclabilitat del camí, si es pot dir així, no pas sempre són òptimes.

Repassant possibilitats se m’acut que una opció potser seria llogar dues bicis de cicloturisme amb alforges i anar fent camins, no sé si de la Via Francigena o resseguint la costa. Potser no pas tots els dies pedalant perquè un parell de dies lliures per voltar per Palerm o llogar un cotxe per anar a Siracusa o l’Etna no estarien pas malament. Llogar un cotxe i tenir-lo tota una setmana tampoc no seria pas mala idea i ens permetria recórrer molts més indrets.

Ja ho veurem, encara queden dies pel viatge. Cal anar-ne parlant amb en P.

Els Pedalemuquè hem resseguit una ruta que passa per la Crosa i St Pere Sestronques. Hem començat fent el meu itinerari de fa dos dies i hem arribat a l’ermita d’hora i poc cansats. Per cert, que ells dos venien amb fruita i galetes per esmorzar i jo no estic acostumat a portar-ne si no és en una ruta llarga. És una bona idea i hauria d’acostumar-m’hi.

A la tornada hem pensat que seria més divertit travessar el riu i esquitxar-nos una mica. Una mica d’aventura, que encara som nens! Per comptes de fer la tirada llarga d’Anglès a Salt per la via verda hem saltat a l’altre costat de riu per la passera dels àrids de Vilanna i després hem tornat al marge dret per la resclosa d’en Joga.

Ha sigut divertit i potser hi tornarem; m’agradaria.

També m’ha agradat retrobar-me amb tots dos perquè feia temps que no ens veiem tot i que amb en Pep vam coincidir fa uns dies per casualitat quan ell i la seva parella anaven cap a Banyoles i jo en tornava. M’ha agradat xerrar-hi perquè ben poques vegades ho havíem fet. En realitat, potser mai no havíem parlat tots tres junts de temes gaire personals tot i que tampoc no hi hem entrat en detall. Els he escoltat i m’he sentit escoltat.

També estic content d’aquesta escapada només per la qüestió bicicleta; l’Alfons és un ciclista experimentat i tot i això li he ensenyat camins que no coneixia, de manera que n’estic diguem-ne orgullós; en Pep és un entès en qualsevol cosa que tingui a veure amb vies verdes i ens ha explicat un parell de detalls que jo no coneixia (no sé si l’Alfons tampoc).

Aviam si podem tornar a quedar. M’agradaria fer sortides amb ells de manera més o menys regular, no sé si podrà ser.

Per cert, quan he tornat a casa, sorpresa i de les bones! Avui en Pau ha hagut d’anar a Mataró per acompanyar la seva mare en una feina que es veu que hi fa. Com que ell s’hi avorria i la cosa anava per llarg, ha llogat una moto mentre la seva mare anava fent i s’ha presentat a casa, a Salt. Hem xerrat i dinat i després ell ha tornat per recollir la seva mare a Mataró.

Amb en P hem quedat de fer una escapada d’uns dies a Sicília aquest mes que ve. Ja té els bitllets: del 6 al 14 de novembre.

De Sicília no en sé gaire res però he sentit a parlar del port de Palerm, la màfia de Corleone, la reina Constança, les Vespres Sicilianes, Arquímedes de Siracusa i l’Etna fumejant. La imatge que en tinc abans d’haver-hi estat mai és de camps de blat fins on s’acaba la vista i entremig ruïnes de temples grecs al costat de pobles petits de carrers estrets i costeruts.

Fullejant internet he vist que hi ha algunes rutes a peu que recorden el camí de St Jaume i he demanat el llibre-guia d’una d’elles: la Via Magna Francigena, que va de Palerm a Agrigent. Potser en bici recorreríem més de terreny i ho gaudiríem igualment; ja ho veurem.

Tal i com havíem decidit ahir, en P i jo hem agafat el primer tren cap a Portbou (pels pèls) per fer una caminadeta a peu. Estava comentant a en Pau que aquestes darreres setmanes he agafat el tren unes quantes vegades i cap d’elles no m’ha vingut el revisor per demanar-me el bitllet quan, avui que no l’hem pogut agafar perquè hem arribat amb el temps just a l’estació i hem hagut de córrer perquè no se’ns escapés el tren, han vingut tres noies molt amables i fent valer els seus uniformes ens han demanat que els ensenyéssim els bitllets.

La caminada ha estat bé però en unes condicions millorables perquè tot i que la temperatura ha estat excel·lent (ni fred ni calor), els núvols i la boira han tapat bona part de els vistes que esperava poder ensenyar a en P. M’ha agradat també que ell veiés els plafons que el Memorial de l’Exili ha plantat a diversos colls per on molta gent va fugir del feixisme l’any 1939.

Hi ha hagut una part trista també quan ja estàvem baixant per la Ribera de Portbou i hem sentit el que semblava una vaca que mugia. Parant més atenció ens hem anat acostant al lloc d’on venia la queixa i ens hem trobat un cabirol agonitzant.

Potser la cosa més correcta hauria estat acabar amb el sofriment del pobre animal però ni en Pau ni jo no ens hem vist amb cor de clavar-li cap ganivetada al coll o al cor, de manera que hem trucat als Forestals perquè el vinguessin a recollir.

L’excursió ha acabat amb un bon dinar al restaurant “El España”, que ofereix bons plats a preus correctes però té un nom que em fa venir urticària en un restaurant català. També val a dir que no hi havia cap altra alternativa excepte una guingueta a la platja Gran.

Ens ha quedat pendent visitar la tomba i el monument a Walter Benjamin perquè ho hem deixat per a un altre dia per por de perdre el tren de tornada. Per cert, que ahir quan estàvem passejant amb l’Stefan i la Joana vaig esmentar el nom del filòsof i cap dels dos, que són alemanys, n’havia sentit a parlar mai. Pot ser que en W. Benjamin sigui més conegut a Catalunya que a Alemanya? O a Portbou que a Stuttgart? O que només el conegui jo perquè m’han encuriosit els cartells de Portbou? No, jo ja el coneixia abans de veure els cartells. És que l’educació a Alemanya està tan malament com a Catalunya? Al final, aquest jovent em farà dubtar que Benjamin fos un filòsof i escriptor realment important.

Bona caminada cap a la Torre del Querroig, una sortida que feia temps que tenia al cap. Vistes espectaculars, mar i muntanya, herba i pedres, corriols i pistes, molsa i pedres ardents.

I a última hora del vespre trucada d’en P, que explica se’n va a la part italiana de Suïssa i després a pujar quatre muntanyetes a les Dolomites amb una amiga que ha fet a Nyon. Diu que l’11 d’octubre ell i la Selena (que el puja a veure del Vendrell) començaran a baixar amb la furgo i compten arribar a Salt el 17 o 18. Aviam si llavors ja tenim la seva habitació enllestida al menys amb un somier i un matalàs, perquè les gatetes encara l’estan fent servir de cau.

Per cert, les gatetes! Avui m’han pujat a les cuixes mentre estava escrivint i se m’hi han adormit!!!

Impressionat per aquest llibre. Un recull extraordinari de contes i narracions que mai de la vida podré aspirar a imitar. A vegades he somiat que podria escriure algun relat publicable però ni a les fantasies que m’han fet sobrevalorar més la meva capacitat narrativa gosaria insinuar que m’acosto als relats d’en Cortázar. Ell escriu des d’una altra dimensió, viu un món paral·lel, ens sobrevola i ens observa des de molt amunt.

Cada narració dona molt de joc per parlar-ne, i jo ni en sé prou ni vull dedicar gaire temps a intentar fer ressenyes que altra gent ja fa més bé que no pas jo, però sí que voldria escriure alguna cosa de dos dels que m’han colpit més: “Ahi pero donde, como” i “El perseguidor”.

El primer s’acosta molt a descriure com em sento respecte l’A. Ja no hi és però continua essent-hi, d’alguna manera; no pas físicament però sí en el pensament, els somnis, l’esperit. Encara està malalt i pateix, però al cap d’una estona ja està bé i el veig feliç xerrant amb els seus amics en un pub de Cork, fent volar els dits pel teclat, tocant la guitarra amb la Pz… i altre cop al llit, adolorit però somrient, o adormit, i el veig i el sento i ploro quan sóc testimoni de la seva agonia final i de cop es mor i ja no hi és fins que torna a venir i el veig fent equilibris a les pedres del riu a la Pas d’en Prat o fent bromes amb en P. Se’m fa un nus a la gola quan llegeixo aquest conte. L’A no hi és però sí que hi és perquè cada dia el veig.

En “El perseguidor” se’ns presenta el final turbulent d’un músic turmentat per qüestions existencials i metafísiques (!). Li diuen músic, artista o creador però ell no se sent res d’això; és simplement algú que està buscant (la veritat?) i pel camí deixa rastres de les petites veritats que troba convertides en jazz. També deixa altres restes de les quals tampoc no és conscient, les d’algunes persones del seu entorn, però no en fa cas de la mateixa manera que no fa cas del que ningú veu en ell mateix. Les drogues el van matant però a vegades l’acosten a allò (la realitat?) que busca mentre altres l’allunyen de les noses, els objectes, les persones (la realitat?) que l’envolta. Crec que a hores d’ara els entesos encara no ho tenen clar però podria ser Charlie Parker; si l’era, va morir als 34 anys i el metge que li va fer l’autòpsia va dir que es pensava que en tenia 55.