Tal i com vam quedar, la cuina està oberta. Trobo l’esmorzar a la nevera, de manera que menjo tranquil·lament, tot sol a la mateixa cuina, i agafo el cotxe per anar tirant cap a Cork. M’esperen tres hores de volant, si tot va bé.
Se’m fa feixuc sortir de les muntanyes de Wicklow; la recança em fa conduir exageradament a poc a poc per aquestes carreteres humides i sinuoses. Què m’hi deixo? Hi ha una mena de llast que no deixa que me’n vagi tranquil.
Un cop a Cork reconec de seguida el riu Lee i el pont on en Pau va venir a recollir-me fa gairebé tres anys, a prop de l’estació d’autobusos, el dia que vaig arribar intranquil per veure com estava l’Adrià. Vaig de dret amb el cotxe al pàrquing de Main Street North.
Passeig pel centre, molta gent, parades al carrer, músics, l’English Market, plugim… Passejo sense pressa entre gent mudada i carregada de bosses. Compro un mocador de coll per a la MJ, una tassa per a la P i una samarreta per a l’E. També una bateria externa per al mòbil en previsió que l’excursió de demà al Carrauntoohil es pugui allargar més del compte.
Tot passejant em trobo el que tot primer em sembla que és una manifestació. Pregunto a la gent que s’hi ha aplegat i m’assabento que en realitat és una contra-concentració. Es veu que un partit nazi havia fet una convocatòria i tot de gent s’ha presentat al mateix lloc per mostrar el seu rebuig. La veritat és que amb els fatxes no sé mai què és millor; cal rebutjar la seva ideologia però no sé fins a quin punt és contraproduent convocar contra-manifestacions; sovint hi ha molta més gent en aquestes manis de rebuig que a les convocatòries nazis, i els periodistes que potser ignorarien una trobada de mitja dotzena de caps-rapats se senten amb el deure d’informar que una munió de gent s’ha concentrat per protestar contra la convocatòria fatxa, de manera que un acte que no tindria cap transcendència n’acaba tenint perquè es publica gràcies a l’acció dels que hi estan en contra. Què cal fer? Sincerament, no ho sé; potser depèn de cada convocatòria i el seu context.
Busco i trobo el restaurant on l’Adrià em va portar quan vaig estar aquí amb ell, un de xinès que li encantava. Més ben dit, és oriental: Koto, 6 Carey’s Ln, Centre, Cork, T12 FH27. Em fan seure en un racó; està ple de gent que ha vingut a ciutat a fer el passeig de cada dissabte, les compres, algun turista. Hi ha moltes converses animades, es veu que els irlandesos són grans xerraires. Gent que entra i gent que surt; la pluja no canvia els plans de ningú. Em sembla veure alguna de les peculiars camises de l’Adrià.
L’altre lloc que volia visitar a Cork és el carrer on ell es va estar els últims mesos, quan va haver deixat l’habitació que li llogava una senyora que el va tractar molt bé, deia, en una casa que estava “ok però massa lluny del centre”.
Recordo quan ell i jo vam venir perquè s’acomiadés de la S, que vivia al mateix carrer, i abans d’anar-se’n li va regalar la bici que ja no faria servir més. També dels seus companys de pis, que no en sabien res, esclar, i quan els ho vam dir van entendre de seguida la situació i van mirar d’animar-nos amb bones paraules i abraçades llargues; bona gent.
Abans d’anar-me’n de Cork compro una ampolla d’aigua i menjar per l’esmorzar i pel dinar de demà. Cap a les 7, tal i com tenia pensat, torno a agafar el cotxe per conduir l’hora que em queda fins a l’hostal de Killarney. Quan hi arribo resulta que no és pas cap hostal sinó la casa d’un particular, una casa molt gran, amb nom i tot: Woodlawn House, al mateix Killarney.
La casa em sembla molt gran des de fora i de dins encara més. I càlida però un pèl massa fosca. Emmoquetada de dalt a baix i tan carregada com solen ser les cases angleses, i més les victorianes. A Irlanda hi ha cases victorianes? Sí que n’hi deu haver, esclar, Irlanda era una colònia anglesa en temps de la reina Victòria. La meva habitació sembla tan gran com mitja pista de bàsquet. Desfaig la maleta i surto a estirar les cames, sopar i passejar per veure quina mena de ciutat és Killarney.
Em sorprèn tant per l’ambient que s’hi respira com pels nombrosos turistes (muntanyencs?) que s’hi passegen. Molta música als pubs i al carrer. Bon ambient tot i la fred, som Saturday night. Sembla que és una ciutat petita però ben preparada per al turisme; veig molts d’hotels.
Estic cansat i me’n vaig a dormir aviat. Demà m’espera una bona caminada.
Fa poc un convidat que va venir a casa es va deixar aquest llibre que he tingut al lavabo i he anat fullejant mentre feia (assegut) una de les feines pròpies de l’indret.
