El joc de les granisses
Recordo que quan vaig llegir “Siddharta”, ja fa molts anys, vaig quedar encisat pel llenguatge poètic que feia servir Hermann Hesse. A més, les experiències del protagonista em van injectar unes ganes de viure tremendes, i això que jo no tinc gens de tirada cap a la mística o les coses de l’esperit, però les aventures d’en Siddharta amb en Govinda, després amb la Kamala i encara més tard tot sol em van fer pensar que em quedava molt per viure. Jo devia tenir vint-i-pocs anys.
En canvi, ara que he llegit “El joc de les granisses” trobo que el llenguatge, o potser els sentiments i pensaments que descriu, o com els descriu, és per a mi massa embolicat, enrevessat. Indesxifrable, impenetrable. Potser parla des d’uns supòsits massa elevats o cultes, o és que no sóc capaç de copsar tanta sublimació i això no em deixa apreciar el llibre com cal: se m’ha fet llarg. Tot i que el component espiritual hi és molt important, també ho era a “Siddharta” i en canvi aquell llibre em va enganxar i m’ho vaig passar bé mentre el llegia. Potser sóc jo que he canviat i si ara llegís “Siddharta” tampoc no m’agradaria.
La part de “El joc de les granisses” que m’ha agradat més han estat els escrits d’en Josef Knecht recollits com una addenda al final del llibre. De fet, l’últim dels escrits és un conte hindú, si es pot dir així, i m’ha portat al cap aquell altre Hesse que vaig conèixer i em va encisar.