La pujada als Montes de Oca m’ha agradat molt. Llarga i sostinguda, molt constant, tot i que al final hi ha hagut puges i baixes una mica diem-ne abruptes.
Abans de començar he fet un entrepà en un bar de carretera. Quan li he demanat “con tomate, por favor”, la resposta automàtica “¿eres catalán?” ha saltat com un ressort. Però bon rotllo. Al cap de poc, quan ja estava acabant de cruspir-me l’entrepà, n’han passat quatre en bici però no s’han ni aturat. Després els he atrapat a mitja pujada. Cadascú va al seu ritme, com ha de ser.
He pedalat pel costat dels jaciments d’Atapuerca, a un pas de la comarca de Bureba que, com ens recorda en Pedro a “Tiempo de silencio“, són el bressol de la llengua de la nació castellana:
…este tipo de hombre de la meseta que hizo historia, que fabricó un mundo, que partiendo de las planas de Bureba comenzó a pronunciar el latín con fonética euskalduna y así, añadiendo luego las haches aspiradas convertidas en jotas de la morisma, se fabricó ese ariete con el que fue por el mundo dando tumbos y ahora, reseco y carcomido, amojamado hombre de la meseta, puesto a secar como yo mismo para que me haga mojama en los buenos aires castellanos…
Sí, sembla clar que l’esplendor de l’imperi ja ha passat però si els castellans són un cadàver què som nosaltres si encara ens sentim agafats pel coll?
Burgos és una ciutat monumental i la catedral és impressionant, digna de contemplar. He tingut la sort de trobar una taula lliure per dinar davant d’una de les façanes.
Com que tenia temps i el monestir de Las Huerlgas té certa anomenada hi he volgut anar d’una passejada. Ha sigut una una caminada de collons, amb sol i calor i set i sense aigua. Quan he arribat he decidit deixar de banda els pelegrins i anar-me’n a una pensió. He preguntat a l’oficina de turisme i m’han donat dues adreces. La Pensión Victoria, al carrer San Juan, 3 (20€ hab), estava plena, i he acabat plantant el campament a l’altra: Pensión Peña, al carrer Puebla, 18 (mateix preu, totes dues cèntriques).