Bloc de notes

Vilaweb presenta la crisi que s’ha obert a Espanya com si fos prou forta per fer caure el règim. No sé pas si serà tant, ja m’agradaria, però trobo que val la pena llegir el seguit d’entrevistes que acaben de publicar al respecte.

No necessitem unitat independentista? Sembla que la tenim al menys en aquest punt perquè totes les personalitats entrevistades estan d’acord que no ens hi hem de ficar, en aquesta lluita, i que si ens hi fiquem no ha pas de ser per prendre partit per cap bàndol sinó per aprofundir encara més la crisi. També podria ser que la tria de persones entrevistades estigui esbiaixada i per això hi hagi unanimitat de criteris: ja se sap que Vilaweb està més per la ruptura que no pas per la taula de diàleg d’ERC i la baixada de pantalons que aquesta gent (o al menys la cúpula del partit) està promovent des del fiasco de la declaració d’independència.

Segons en Germà Bel, la crisi d’Estat no és pas deguda a una lluita per la democràcia sinó pel control de l’alta judicatura, que ara està plagada de gent de dreta i extrema dreta però que ha pres decisions antidemocràtiques en què tots dos bàndols, PP-Ciutadans-Vox i PSOE-Podemos han estat d’acord; per exemple, al 2015 no van permetre que al nostre Parlament es parlés d’autodeterminació ni tampoc no van acceptar presidents que tanmateix tenien prou vots per ser-ho. Encara ara em fa ràbia pensar en els “nostres” diputats i que llavors no fessin res; van acceptar aquelles imposicions i encara ara ho estem pagant.

Avui hi he tornat i n’he escrit aquesta ressenya.

El primer tren del dia em deixa a l’estació de Portbou 40 minuts més tard del compte però avui no m’hi penso pas posar cap pedra al fetge.

Surto de l’estació i baixo a la platja per respirar fondo l’aire fred, humit i salat que ve del mar i vinga amunt cap al coll de Belitres.  El coll va ser un dels punts calents de la Retirada, sempre que hi passo em vénen al cap els nostres avis derrotats; nosaltres serem capaços de continuar i acabar la seva lluita?

Des del coll vaig seguint la carena cap a ponent per una pista que puja a poc a poc, amb alguna baixada, fins al coll de Querroig. Pujo a la Torre de Querroig, torno a la collada i altre cop per la carena cap a colls carregats d’Història i d’històries, els de Rumpissar i Pla de Ras per exemple, fins a la font de Tarabaus.

Hi ha mapes que escriuen Tarabaus amb V i altres amb B. Com que en aquests casos el meu referent és en Joan Coromines, faig un cop d’ull a l’Onomasticon Cataloniae i per tant ho escric amb B.

Després del menhir de Tarabaus el camí ja baixa decidit entre boscos repoblats fa quatre o cinc dècades i antigues feixes de vinya fins a la ribera de Portbou i el mar.

Un cop a casa, dutxat i sopat, recordo que ahir no vaig tenir temps de penjar aquesta foto que ensenya que potser no continuem pas la lluita com ho feien els nostres avis però que n’hi ha que tampoc no acabem de sentir-nos còmodes amb el que tenim. Caldrà més entusiasme i decisió, això segur, però continuem!

En Julià de Jòdar escriu una crítica ben argumentada a “les esquerres que apel·len a les masses populars i només les usen per arribar al poder” en aquest article d’ahir o abans d’ahir. És el que penso però ell ho sap expressar molt més bé que no pas jo. N’hi ha que es diuen d’esquerres però quan arriben al poder fan la mateixa política que la dreta. Llavors, la gent que vol un canvi, i encara més la que necessita un canvi per poder arribar més tranquil·lament a final de mes, per rebre una mica més d’assistència social, per veure reconeguts uns drets a la sanitat o l’educació que cal reclamar cada cop amb més insistència perquè l’Estat del Benestar ja no fa la seva feina, aquesta gent, veu que l’esquerra que prometia més justícia social se li gira d’esquena i es desespera per trobar un partit que hi faci alguna cosa. Aquí és on puja l’extrema dreta. No sé si aquest desencant que ara patim ja ve de lluny; jo ho atribueixo al neoliberalisme que ha omplert els caps dels líders de la socialdemocràcia d’unes dècades ençà però llavors recordo allò que diuen que deia en Pla i ja no sé què pensar.

Diuen que en Pla va dir allò que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres i això s’ha fet servir tant (també des de l’independentisme, en un altre sentit) que ja em fa mala espina i no acabo d’estar segur que realment ho digués. O sigui, que ara ho cercaré.

(…)

Ho miro i em surt un altre dubte: què vol dir “aquest país”?

Perquè resulta que acabo de comprovar que no, no ho va dir exactament així. De fet, ho va escriure i va ser en el Quadern Gris, concretament a l’entrada del dia 28 de setembre de 1918, i no fa cap referència a Espanya ni a Catalunya. Es tracta d’una conversa d’en Josep Pla amb el seu pare, que es veu que va esmerçar moltes energies en un projecte que havia de transformar terres ermes en arrossars però es va trobar amb l’oposició del marquès de Robert, un gran terratinent i Grande de España, i no se’n va sortir. En comentar-ho un dia, en Pla fill diu al seu pare que la seva lluita “fou contra els carques i la gent de dreta”, i el pare li respon que sí però que la cosa no hauria pas canviat si els grans propietaris haguessin estat uns altres perquè “el que més s’assembla a un home de l’esquerra, en aquest país, és un home de la dreta”.

Què pensava el pare Pla quan deia “aquest país”? És el mateix dubte que tenim ara quan dretes i esquerres d’avui, centralistes i autonomistes, monàrquics i republicans, fan servir la mateixa paraula, sovint amb l’esperança que tothom entengui el que li vagi més bé i qui parli no s’hagi de comprometre a especificar-ho. Com que el principal opositor a l’aprofitament de les terres era un Grande de España, qui pel context vulgui interpretar que “aquest país” és Espanya pot fer-ho tranquil·lament, tant com qualsevol altre pot interpretar que com que tant en Pla com el marquès de Robert eren catalans es refereix a Catalunya. O a l’Empordanet? Potser més aviat estava pensant en comunitats més que no pas en països. Per què no en la humanitat? En qualsevol cas, jo no conec prou bé en Pla ni el seu pare per saber què tenien al cap quan parlaven..

ERC botiflers caragirats

JUNTS hipòcrites titafluixa

CUP desapareguts quan se’ls necessita

COMUNS tontos útils

PSC garants del sistema

PP colons analfabets

VOX guardia mora

Ja sé que és només un grafiti, i només deu voler expressar d’alguna manera la decepció o frustració que sent qui ho hagi escrit, però no m’agrada aquest llistat perquè només hi surten coses negatives i cap de positiva. On és l’alternativa? Em sona a allò de “tots els polítics són iguals” amb què el franquisme va rentar el cervell de tanta gent i que encara ara repeteixen els partits populistes, els demagogs, i els tertulians de les converses de bar cigaló en mà.

L’article de Vilaweb en què es parla de la funcionària que va inventar-se les malifetes que el jutge va fer servir per enviar els Jordis a la presó em fa pensar en la protecció que l’Estat ofereix a tothom que li és lleial. Aquesta capacitat no té res a veure amb el que podem fer nosaltres, sense els recursos de l’Estat. Ni per denunciar les injustícies que cometen els lleials a l’Estat ni per protegir la nostra gent quan l’Estat els empaita. Doncs bé, no deixa de ser un repte, i ens en sortirem.

Per cert, què s’ha fet d’aquella dona? Fa temps que no surt a les notícies i ningú no en sap res. Inclús tres ciutadans que en van esbrinar alguna cosa i van penjar-ne tres línies a internet han estat denunciats. Però qualsevol dia la veurem de consellera d’alguna empresa estatal o de l’Ibex, o delegada d’alguna cosa oficial, amb un bon sou, protegida i admirada per tota la colla que va ajudar amb les seves mentides. Ara que hi penso, per les poques imatges que n’he vist jo diria que ja deu tenir una edat; deu estar ben jubilada, amb una pensió quatre o cinc vegades la meva.

L’Estat espanyol ja hi té pràctica, en això de protegir sicaris sense escrúpols. Em venen al cap alguns exemples que, per cert, no es poden pas buscar a la premsa oficial.

En Carod-Rovira escriu que potser ja hem tocat fons. De debò? Tant de bo.

Crec que l’encerta quan diu que «l’única amenaça de debò que té Espanya com a negoci en forma d’Estat és la revolta catalana, un aixecament pacífic, popular, intergeneracional, contra les castes d’allà i les que en viuen aquí».

Però en canvi el veig molt optimista quan escriu que ja no podem caure més avall: “la consciència de desconnexió ha augmentat considerablement entre la ciutadania. No pas de la desconnexió entre els catalans i Espanya, sinó entre la gent i aquelles persones i sigles que públicament gestionen avui el moviment independentista. Fa tot l’efecte que ja hem tocat fons i que, cinc anys després de la victòria nacional de l’1 d’octubre, la data més important de la nostra història nacional des de la derrota d’Almansa, ara ens trobem en un carreró sense sortida i la desorientació, la incomprensió i la desmotivació campen lliurement ça i lla.”

Quina merda és això d’en Schroeder i les seves comissions multimilionàries a compte del contribuent? Quin lladre! Resulta que la corrupció no és pas només ni mediterrània ni de dretes. O de dretes sí, perquè aquest paio ja es pot autoanomenar tant com vulgui d’esquerres però ha deixat ben clar que això que se’n diu socialdemocràcia ha anat degenerant fins que ha caigut al racó més fosc de la caverna.

En Mitterrand ja ho havia fet evident per a tothom que ho volgués veure. Ell no se n’amagava i tots els seus correligionaris, del SPD al PSOE, PSF o PSI li han anat seguint la veta. Lladres de raons i de vides!

Repassada de la premsa. He llegit que la Generalitat s’està plantejant de debò, diuen que ara sí, construir una línia de tren fins a la costa. La notícia és d’aquelles tan bones que fan de mal creure.

L’article m’ha fet arribar unes vibracions ben bones que he gaudit poca estona, per desgràcia. Concretament, fins que s’han vist eclipsades quan he sabut per un altre article que el lobby que volia urbanitzar el sector sud de Salt torna a la càrrega. En el seu moment no se’n van sortir però no pas perquè nosaltres guanyéssim cap batalla sinó simplement perquè Ikea va confirmar el que IPS havia estat dient des del començament: la multinacional sueca no havia tingut mai cap interès real a venir a Salt; simplement, el seu nom va ser utilitzat pels partidaris de requalificar i així poder edificar la zona sud amb l’excusa de crear llocs de treball (mals llocs de treball, esclar, de moltes hores i sou baix, però d’això en parlarem un altre dia).

I per cert, que els caigui la cara de vergonya quan recordin que no van tenir escrúpols i van acceptar al seu costat els feixistes de PxC. Després ens volen fer creure que són sincers quan diuen que no hem de blanquejar l’extrema dreta?

Segons diu el diari, es veu que en el ple de l’Ajuntament del mes de juny es vol modificar el PGOUM i resulta que l’estudi d’impacte ambiental el redacta, oh sorpresa, el mateix tècnic que està redactant el pla de gestió de les Deveses i el mateix que ha redactat l’estudi ambiental del nou pla de carreteres de la Diputació de Girona. Aquest senyor no considera que la modificació que es proposa del Pla General i que permetrà l’increment de la població del municipi “pugui comportar incidències negatives sobre els vectors ambientals”. Vaja, un increment de població innocu; no caldrà ni construir clavegueres per als milers de nous residents que vindran si s’edifica el sector sud.

I després, parlant una mica de tot, veig que aquests de Girona Tèxtil van de pelotazo en pelotazo i ara volen augmentar el sostre residencial. Aquesta va ser precisament la raó principal d’IPS per plantejar la consulta del sector sud, i quan al cap de poc es va aprovar l’actual PG no vam votar en contra sinó que ens vam abstenir no pas perquè estiguéssim d’acord amb el projecte sinó perquè vam acceptar que la gran majoria del poble havia votat mal que ens pesés per urbanitzar la zona sud. Aquí potser la vam cagar perquè si hi estàvem -hi estem- en contra havíem d’haver votat que no per comptes d’abstenir-nos (simplement per deixar-ho clar).

Avui m’he aixecat d’hora per poder fer un volt en bici. D’hora perquè a migdia comença l’assemblea i vull anar-hi. He seguit una ruta que ja he repetit moltes vegades i que no deixa d’agradar-me. Osor sempre hi és.

També m’agrada travessar el riu. Avui ho he tornat a fer per la resclosa d’en Joga, com ara fa una setmana amb en C.

Abans, però, les espigues de Constantins m’han regalat un ball encisador que malauradament no es pot apreciar a cap foto.

L’assemblea ha estat sota unes carpes que ens protegien d’un sol abrusador. Tan abrusador que al final hem decidit de dinar al casal per comptes de fer-ho a la plaça, tal i com tot primer havíem pensar de fer. En X ha descongelat el sofregit que no vam poder utilitzar el desembre i ens hem llepat els dits després d’una paella de verdures exquisida. Gràcies!

Ja fa dies que vaig acabar aquest llibre i encara no havia tingut temps d’escriure’n quatre ratlles. Tampoc no estava d’humor per fer-ho, aquesta és la veritat, i avui només en vull transcriure unes línies tot i que el llibre dona per a molt. Se’n pot comentar tant la pràctica política que hi surt reflectida com la idea d’Espanya que se’n deriva com la literatura que s’hi comenta com el mateix Pla com mil coses diferents, però ara només vull transcriure’n una collonada (?) sobre educació (?).

En Pla i un amic seu passegen i parlen de com l’amic educa els seus fills:

-Els he canviat l’educació -em diu el meu amic amb vivacitat-. Vivim una època, ens trobem en un país, les coses tenen una tendència a endurir-se de tal manera, que cal preparar-se a tot el que pugui venir.

-¿Considera una indiscreció -li pregunto- demanar-li quins són els principis sobre els quals es basa el seu nou sistema educatiu?

– Els comprendrà perfectament -em respon-. Primer els faig aprendre idiomes, perquè crec que convé que els meus fills sàpiguen demanar diners a la major quantitat possible d’éssers humans i donant les màximes facilitats a aquests éssers.

-Em sembla ben orientat.

-El meu segon principi consisteix a fer-los aprendre de tocar un instrument portàtil, ocarina, flauta, violí, clarinet o harmònica, perquè no se sap mai quines necessitats bàsiques es poden tenir…

-El principi em sembla excel·lent.

-Finalment, el meu sistema comporta uns exercicis pràctics. De vegades reuneixo els meus cinc fills a casa i tiro un duro a l’aire. Si el duro arriba a terra sense que cap d’ells l’hagi copsat, els poso a pa i aigua i no els deixo sortir.

-Em permet una pregunta? -li dic.

-Les que vulgui.

-Els ha hagut de castigar gaire sovint?

-Per ara mai! Copsen la moneda amb una lleugeresa sorprenent.

-Els seus fills aniran endavant.

-Ho espero. El meu sistema educatiu és excel·lent pels temps que vivim. Forma la joventut…

Ens acomiadem -per la meva part, encantat.

Carta de Francisco Caja (CCC) a Albert Rivera (Ciutadans), maig de 2011. No sé si és autèntica però com que ara ja els coneixem i ja sabem com les gasten hem de pensar que són perfectament capaços d’escriure bestieses així:

Albert,

Como veo que tienes el mv desconectado, te quiero enviar esta reflexión para que estés más tranquilo. Claro que depende de nuestra capacidad de convencer a más padres. Hacemos lo que podemos, Albert. Cuesta mucho que los padres se muevan. Tantos años de inmersión han creado una inercia y los padres ven muy violento “marcar” a sus hijos así. Para el año 2013-2014 creo que podemos contar con varios miles de padres en esto. La FAES y DENAES nos han prometido ayuda. Ya te cuento. Por cierto, ya sé que no estás de acuerdo, porqué tu no buscas más amplios acuerdos con Alicia. Pero creo que, estratégicamente, el momento de noquear al catalán y devolverlo a las masías vendrá con la evolución del momento político. Porque estos van en serio.  -Es evidente que Mas y  ERC van a llegar a un acuerdo para su aventura secesionista.  Y creo que el momento llegará rnmediatamente después de la suspensión de la autonomía. O  sea que  tampoco tendremos que  esperar tanto.  Creo que  una  deriva independentista se podrá descarrilar fácilmente desde el Estado, con o sin intervención militar. No nos van a dejar tirados a los defensores de España. Entre todos, devolveremos al catalán a su situación anterior a 1978. Es decir, matarlo de hambre y despojarlo del “prestigio” que ha obtenido a costa del castellano. Incluso si la secesión fuera adelante, pienso que el tema de la lengua  sería una  herramienta   formidable para  fulminar  el  nuevo  “estado”  resultante.

Tendríamos un campo abonado para la revuelta en cuanto los separatistas movieran ficha para imponer su idioma. Incluso algunos dirigentes catalanistas que se fijan en el idioma que hablan los jóvenes (incluso habiendo pasado por su escuela) te confiesan que sin Estado propio, le queda poco tiempo al catalán). Y  ese paso lo darán por mucho que hoy los de Esquerra parezcan pasar hoy del tema. Pura estrategia. Entonces será un arma considerable para desestabilizar el nuevo estadillo catalán de cartón piedra. Se les irá la mano al querer corregir la debilidad de su idioma por la falta de natalidad que tienen. La mujer catalana, tan sensual ella, pero que tan estrecha les ha salido a la hora de parir….  Será entonces que se lo haremos pagar y se cumplirá la profecía de Don Leopoldo sobre la aportación de la inmigración. Entonces la población mayoritariamente castellanoparlante, estallará. Y si no, al tiempo. Esto no será como Estonia y Lituania, donde a los rusos se les paró los pies. Y no será así porqué la comodidad que tiene la población con nuestro idioma, y su incomodidad con el catalán, hará que la gente se rebele.. Más tarde. o más temprano, el castellano .volverá a señorear en Cataluña. Y no sólo en los tribunales y en la economía.  Y no tengo duda de que tu papel en tan noble encomienda será decisivo. Tienes a la gente de CCC contigo.  A su vez, es evidente que C’s debe ser el máximo beneficiario de la guerra de la lengua. Una guerra que ganaremos contra los que nos quieren imponer un idioma del pasado que por desgrac1a Franco no acabó de poner en su sitio.

Te envío estas reflexiones sólo para que estés más tranquilo. Y nos veremos el viernes ¿no?

Abrazo, Paco

Tot l’article d’en Xevi Díez val la pena. En copio i enganxo l’últim paràgraf:

La idea de portar uns jocs al Pirineu no és dolenta: és pèssima. Ja sé que els historiadors som molt pesats perquè entre les nostres responsabilitats tenim la de recordar a la gent que pot caure en els errors de sempre en base a la seducció dels poderosos amb interessos ideològics o crematístics. En el cas particular que ens ateny, i com ha mostrat descarnadament un Lambán afectat per un fanatisme catalanòfob, la candidatura només pot servir per a l’enèsima ofensiva espanyolitzadora, com vam poder comprovar de manera maldestra, amb un punt ridícula i grollera, dels passats (i oblidats) Jocs Mediterranis de Tarragona 2018. Què poden esperar els habitants de la Cerdanya, els Pallars, la Vall d’Aran, i Barcelona? Más de lo mismo. Unes inversions de suma zero, perquè no cal ser ingenus, i qualsevol euro que vagi a habilitar pistes, construir palaus de gel, trampolins de salts d’esquí, o fins i tot carreteres de gran capacitat, aniran en detriment de fons per a escoles, instituts, hospitals, assistència social, transports públics, biblioteques o qualsevol altra cosa que fan més servei per a la gent de Sort, Puigcerdà, Viella o el Raval. Que al darrere hi ha una operació immobiliària que expulsarà els habitants del pirineu de tota la vida, qui sap si vers els Monegros. Que rere les paraules grandiloqüents, trobarem drames anònims i invisibilitzats, com va passar amb la majoria dels meus amics, fins i tot aquells que m’acompanyaven al bar de Cerdanyola aquell dia d’octubre de 1986, la majoria dels quals –un servidor, també–, amb pares que vivien de lloguers protegits, van haver de marxar a vint, trenta, cinquanta quilòmetres de la seva ciutat. Perquè, en el fons, el que aniria bé per als Pirineus seria tallar els llaços polítics a Madrid, que és el veritable forat negre on s’esfumen les necessàries inversions que requereixen els seus habitants.

Encara n’hi ha molta però avui, onzè o dotzè dia de la vaga d’escombriaires, l’Ajuntament ha activat alguna cosa que ha netejat part de la merda que hi ha al voltant de la majoria de contenidors.

Certament, la situació deu ser poc menys que dramàtica per alguns veïns i comerços.

Per altra banda, el discurs que se sent més (sobretot a les cartes al director i als opinadors dels media, no sé si també al carrer) continua essent sobretot per queixar-se d’uns treballadors que, diuen, guanyen massa per la feina que fan, la poca preparació que requereix fer-la i el poc entusiasme que hi posen. M’agradaria llegir una mica d’anàlisi de la situació i l’evolució dels darrers anys per comprovar en la mesura que sigui possible si és veritat el que sospito, és a dir, que aquests sous inflats són part de l’estratègia de les empreses adjudicatàries per dificultar una previsible futura municipalització d’aquest servei.

Mentrestant, la imatge que El Punt i el DdG projecten de l’alcalde està a prop de la de gran estadista.

Ahir vaig llegir d’una tirada aquest clàssic de l’Espinàs. És breu i de bon llegir tot i que diu coses en què és bo aturar-se a pensar. Vull creure que comprenc i comparteixo molts dels sentiments que s’hi reflecteixen.

L’Espinàs mostra una gran sensibilitat i al mateix temps molta valentia perquè parlar de mainada amb síndrome de Down era complicat, no sé si gairebé tabú, a l’època que va escriure sobre la seva filla. Només cal veure quins mots fa servir per referir-s’hi, mots que ara trobem totalment incorrectes i fora de lloc, per veure que la societat ha canviat molt en alguns aspectes.

L’Espinàs és cristià i veu el món des de la seva manera d’entendre el cristianisme. És discret i no en fa gala però ho deixa ben clar. No puc evitar de pensar que diferents que són aquests catòlics tipus Espinàs d’altres ciutadans (sobretot públics) que militen en el que diuen democràcia cristiana i tanmateix no mostren res que s’assembli a la humanitat que traspua aquest llibre.

Fa uns dies (el 24 de març) en Lluís Llach va escriure quatre ratlles que crec que ajuden a centrar el debat polític i aclarir un parell de punts sobre el Consell per la República. Com que veig que la batussa entre ERC i JxC no s’acaba, el penjo per recordar les seves paraules, elementals des del meu punt de vista. Diu en Llach:

Voldria aclarir algun concepte. El Consell per la República és un acord institucional refrendat pels dos partits, ERC i JxC. Puc afegir per ser-ne testimoni que des que sóc membre del Govern del Consell s’ha intentat que ERC tingués una presència tan important com JxC i s‘ha respectat la seva negativa pels motius legítims que fos. Avui, avui mateix, la transversalitat del CxR és absoluta, diria que amb més preponderància d’esquerres que de dretes, i amb ERC a dins. Des del meu poc senderi polític voldria afegir alguna cosa més.

Per exemple, que tots sabem, el futur President també, que cap organisme de la Generalitat té la capacitat comunicativa internacional del CxR. I ho dic amb pena, però és així. Amb una plataforma al Parlament Europeu envejable i que amb l’acord dels partits indepes es podria ampliar. Recordar que el CxR s’inicia amb un President de Junts i un Vicepresident d’ERC, el HC Comín. Desaprofitar la figura d’un President i 3 Consellers a l’exili, amb el poder comunicatiu i simbòlic que tenen, és senzillament una bajanada partidista, no un pensament de país.

No delegar en el CxR les fites que des d’una Generalitat intervinguda mai es podran portar a terme és una irresponsabilitat. I finalment, el CxR és com és, també perquè ERC ha vogut que sigui així. A vegades, l’eliminació política d’una persona es fa difícil si l’avalen tants de vots.

I acabo: el Consell per la República és, com tot, millorable. Aquest hauria de ser l’objectiu. La resta, petiteses personals que comporten esquinços col·lectius. Bona nit i perdoneu la irrupció.