Bloc de notes

Fa uns dies (el 24 de març) en Lluís Llach va escriure quatre ratlles que crec que ajuden a centrar el debat polític i aclarir un parell de punts sobre el Consell per la República. Com que veig que la batussa entre ERC i JxC no s’acaba, el penjo per recordar les seves paraules, elementals des del meu punt de vista. Diu en Llach:

Voldria aclarir algun concepte. El Consell per la República és un acord institucional refrendat pels dos partits, ERC i JxC. Puc afegir per ser-ne testimoni que des que sóc membre del Govern del Consell s’ha intentat que ERC tingués una presència tan important com JxC i s‘ha respectat la seva negativa pels motius legítims que fos. Avui, avui mateix, la transversalitat del CxR és absoluta, diria que amb més preponderància d’esquerres que de dretes, i amb ERC a dins. Des del meu poc senderi polític voldria afegir alguna cosa més.

Per exemple, que tots sabem, el futur President també, que cap organisme de la Generalitat té la capacitat comunicativa internacional del CxR. I ho dic amb pena, però és així. Amb una plataforma al Parlament Europeu envejable i que amb l’acord dels partits indepes es podria ampliar. Recordar que el CxR s’inicia amb un President de Junts i un Vicepresident d’ERC, el HC Comín. Desaprofitar la figura d’un President i 3 Consellers a l’exili, amb el poder comunicatiu i simbòlic que tenen, és senzillament una bajanada partidista, no un pensament de país.

No delegar en el CxR les fites que des d’una Generalitat intervinguda mai es podran portar a terme és una irresponsabilitat. I finalment, el CxR és com és, també perquè ERC ha vogut que sigui així. A vegades, l’eliminació política d’una persona es fa difícil si l’avalen tants de vots.

I acabo: el Consell per la República és, com tot, millorable. Aquest hauria de ser l’objectiu. La resta, petiteses personals que comporten esquinços col·lectius. Bona nit i perdoneu la irrupció.

Ja fa uns dies que he acabat Quality Land i no em puc estar de dir que és un dels llibres més divertits que han passat per les lleixes de casa i una de les millors sàtires que recordo haver llegit.

Ves per on que és tot just ara que es reconeix la feinada que la Marta va fer a la regidoria d’Entorn Natural. Llàstima que els premis se’ls enduguin uns altres.

Llegeixo amb retard una notícia sobre els plans de l’Ajuntament de Barcelona d’avançar cap a un Eixample més friendly, que és una manera guai de dir que està dissenyat tot pensant més en les persones que no pas en els cotxes.

I mentrestant, a Salt, què fem amb el Passeig dels Països Catalans?

He començat a llegir “QualityLand“, un llibre que està complint totes les expectatives que hi vaig posar quan en vaig llegir la ressenya en un prestatge de la llibreria: “QualityLand és una sàtira futurista i corrosiva sobre les promeses i les trampes de la digitalització. Profètica, profunda i molt, molt divertida”.

L’he començat a llegir quan encara no he acabat el que tinc entre mans, un recull de narracions d’en Cortázar. Normalment llegeixo un llibre després de l’altre, rarament dos al mateix temps. L’única excepció és, de vegades, quan em costa d’avançar en un llibre i en començo un altre per pair més bé el que em costa. Em va bé per esbargir-me i airejar les neurones. O només per tenir la sensació que avanço en alguna cosa, no ho sé.

He llegit al Nació Digital que avui dijous és l’aniversari de la mort d’Isabel la Catòlica, que va deixar aquest món tal dia com avui en el 1504. La reina de Castella va ser un dels mites de l’Espanya negra i un referent del franquisme, que la considerava la constructora de la unitat nacional espanyola amb el seu matrimoni amb Ferran d’Aragó. Exponent del catolicisme de combat, el seu llegat està vinculat a l’expulsió dels jueus i l’expansió de la Santa Inquisició. El problema, la cosa trista, és que resulta que Isabel i la seva manera de veure el país i la religió encara té partidaris que la voldrien veure als altars. Aquest dijous es fan una vintena de misses a tot l’Estat per demanar la beatificació de la reina castellana, i no només a Espanya; a Catalunya també: a Barcelona hi ha missa de glòria a la parròquia de l’Esperit Sant, a la Travessera de Gràcia, a les vuit del vespre. Quina pena!

Fa uns dies en R ens va compartir aquest article d’en Carles Castellanos que no havia tingut temps de llegir. Ja de normal en Castellanos escriu bons articles i aquest també ho és: ens situa i fa propostes per avançar, cosa que s’agraeix. A escampar-lo!!!

Som molts els que veiem la deriva que ha anat fent l’ANC i ara són els seus “pares” que escriuen conjuntament un article on ens diuen que l’Assemblea ha esdevingut, o les circumstàncies l’han portada a ser, una criatura tan diferent de la que van pensar que cal decidir si val la pena de continuar, canviar-la radicalment o plegar per començar de bell nou un altre projecte que ens porti a la independència.

Un altre llibre que val la pena de fullejar. L’Alfons Salellas recomana un assaig d’un sociòleg italià que no coneixia en què analitza els populismes que patim i el populisme que patirem.

En Xavier Díez va publicar fa pocs dies un altre article que diu coses que cal tenir presents i no oblidar.

“Cazeneuve i la revenja dels desvalguts” és una d’aquelles sorpreses que de tant en tant trobes a les llibreries i t’alegren els dies que dura la seva lectura.

És la primera entrega del que diuen que serà la sèrie protagonitzada pel que diu la publicitat que va ser el primer detectiu de Barcelona, un tal Enric Cazeneuve. En sortirà una saga de llibres, d’aquí?

L’acció de la novel·la té lloc pels voltants de la Setmana Tràgica i tot i que no s’aprofundeix en les sacsejades polítiques i socials de l’època sí que s’hi fa referència i tot plegat s’ambienta de manera prou convincent. Per exemple, un dels protagonistes de la novel·la és redactor de La Vanguardia (sí, en aquells temps ja la patien!) i la veritat és que l’ambientació del que devia ser el diari en aquells temps és prou convincent. Les olors i pudors de la ciutat, el clop-clop dels cavalls i els carruatges que estiraven, els tramvies i ferrocarrils, els serenos, els reservistes al port, la corrupció del funcionariat, la vaga del 26 de juliol… tot això surt a les pàgines del llibre. Inclús hi ha un parell de referències a un senyor baixet i geniüt que dirigeix les obres d’una certa basílica que tot just comença a aixecar-se a l’Eixample de la ciutat.

La trama del llibre gira entorn la investigació d’una sèrie d’assassinats entre els quals els investigadors no troben cap relació però que nosaltres, lectors del segle XXI, veiem d’una hora lluny. És una ficció de manual: sense sorpreses ni atreviments narratius agosarats però enginyosa, amena i ben estructurada, amb algun punt de denúncia social.

Tot i això, i posats a criticar, trobo al llibre una cosa que fa de mal dir perquè són rastres o indicis que en realitat no proven res però fan sospitar, i és que jo diria que els autors… respiren peessacé. “Com dius???” Sí, ja ho sé, i això no té res a veure amb la qualitat literària del llibre, evidentment, però la veritat és que tinc una mica de tírria a aquest partit i també potser tinc la pell massa fina. La qüestió és que aquesta sospita m’ha fet patir per pair alguna pàgina.

Això que tants personatges facin servir paraules en castellà, i ja sé que a la Barcelona de l’època, com ara, hi vivia molta gent provinent d’Espanya, però això no justifica l’abús (més que l’ús) de tant de castellà. Canviar de llengua a mitja conversa és propi dels que no creuen gaire en la pròpia llengua, o no tenen clar si en tenen o quina llengua és la seva. Peessacé.

Això que un dels personatges respongui «Diuen, diuen, diuen» a una pregunta, igual que la Ferrusola amb allò de «els meus fills anaven amb una mà al davant i una al darrere», frase que també surt. N’hi ha que estan obsessionats amb el pujolisme: peessacé. Esclar que ells podrien dir que la tírria que ells tenen amb en Pujol jo la tinc amb ells, però jo no he votat mai Convergència ni penso fer-ho.

Ja han passat tres anys de l’1 d’octubre, la repressió continua desfermada i nosaltres continuem estabornits, aclaparats, desconcertats.

Però encara tenim memòria i aquest vespre ens hem vist a la plaça. Baldats i desorientats, continuem.

Tal dia com avui al 1973 el feixisme pinochetista torturava fins a la mort el cantant Victor Jara.

De tornada a casa, cap sorpresa: les forces d’ocupació encara hi són; per tant, tornem a algunes de les rutines de la resistència a què ja ens hem acostumat. Avui: parada al passeig, com cada primer dissabte de mes.

Es tracta de mantenir-se ferms no només perquè la injustícia nacional continua sinó perquè a més a més ara hem de fer front a més de repressió. Les formes de la lluita van canviant i s’adapten a la situació; ara cal que fem calaix per als companys i companyes que estan essent investigats pel tall de la Jonquera. Ells no van fallar; nosaltres tampoc no ho farem, però l’Estat se’n surt perquè mentre estem distrets ajudant els companys, l’Estat continua fent la seva feina de repressió i desnacionalització.