Tiempo de silencio
Quin plaer de llibre. Quants recursos lingüístics, quina capacitat de descriure situacions, personatges, paisatges.
Pots fer-te una idea perfectament clara de les misèries de la posguerra espanyola: la lluita per la supervivència per part del lumpenproletariat a base d’anestesiar escrúpols i dignitat al costat de la vida fàcil de la raquítica -vull dir poc nombrosa- burgesia benestant (aquests sí que sense problemes de consciència).
El llibre m’enlluerna més per com s’hi expliquen les coses que no pas per l’argument i la història que s’hi desenvolupa. Una riquesa aclaparadora de vocabulari que inclou paraules manllevades d’altres idiomes (llatí, alemany…), paraules inventades o reciclades per l’autor, cultismes i arcaismes al costat d’argot de bergants dels barris de barraques dels afores de Madrid… Un doll continu d’al·literacions, anàfores, polisíndetons, hipèrboles o metonímies utilitzats amb tendresa, ironia o acidesa en un mix de frases subordinades que a vegades, és veritat, se li’n va la mà i dificulten la lectura. En fi, no tinc recursos per explicar-ho tot però es tracta d’un autèntic devessall de recursos literaris utilitzats amb un talent brutal.
De fet, la trobo tan bona que pot resultar fins i tot excessiva: és un empatx de novel·la. A estones és com un d’aquells plats que de tan bons no pots deixar de menjar encara que tinguis la panxa plena. No és pas un d’aquells llibres que et puguis llegir d’una tirada. O potser sí, però després l’has de rellegir per pair-lo, assaborir-lo, reflexionar sobre tot el que s’hi diu.
Entre les moltes preguntes que se’n desprenen m’ha atrapat especialment la qüestió de la idiosincràsia nacional: existeix un caràcter espanyol? I castellà? …
La lleixa dels llibres pendents perd un membre de pes. De fet, n’havia llegit parts i encara el tenia a la lleixa perquè no volia llegir-lo tot sabent que hauria de menester temps per assaborir-lo sencer.