Bloc de notes

Impressionat per aquest llibre. Un recull extraordinari de contes i narracions que mai de la vida podré aspirar a imitar. A vegades he somiat que podria escriure algun relat publicable però ni a les fantasies que m’han fet sobrevalorar més la meva capacitat narrativa gosaria insinuar que m’acosto als relats d’en Cortázar. Ell escriu des d’una altra dimensió, viu un món paral·lel, ens sobrevola i ens observa des de molt amunt.

Cada narració dona molt de joc per parlar-ne, i jo ni en sé prou ni vull dedicar gaire temps a intentar fer ressenyes que altra gent ja fa més bé que no pas jo, però sí que voldria escriure alguna cosa de dos dels que m’han colpit més: “Ahi pero donde, como” i “El perseguidor”.

El primer s’acosta molt a descriure com em sento respecte l’A. Ja no hi és però continua essent-hi, d’alguna manera; no pas físicament però sí en el pensament, els somnis, l’esperit. Encara està malalt i pateix, però al cap d’una estona ja està bé i el veig feliç xerrant amb els seus amics en un pub de Cork, fent volar els dits pel teclat, tocant la guitarra amb la Pz… i altre cop al llit, adolorit però somrient, o adormit, i el veig i el sento i ploro quan sóc testimoni de la seva agonia final i de cop es mor i ja no hi és fins que torna a venir i el veig fent equilibris a les pedres del riu a la Pas d’en Prat o fent bromes amb en P. Se’m fa un nus a la gola quan llegeixo aquest conte. L’A no hi és però sí que hi és perquè cada dia el veig.

En “El perseguidor” se’ns presenta el final turbulent d’un músic turmentat per qüestions existencials i metafísiques (!). Li diuen músic, artista o creador però ell no se sent res d’això; és simplement algú que està buscant (la veritat?) i pel camí deixa rastres de les petites veritats que troba convertides en jazz. També deixa altres restes de les quals tampoc no és conscient, les d’algunes persones del seu entorn, però no en fa cas de la mateixa manera que no fa cas del que ningú veu en ell mateix. Les drogues el van matant però a vegades l’acosten a allò (la realitat?) que busca mentre altres l’allunyen de les noses, els objectes, les persones (la realitat?) que l’envolta. Crec que a hores d’ara els entesos encara no ho tenen clar però podria ser Charlie Parker; si l’era, va morir als 34 anys i el metge que li va fer l’autòpsia va dir que es pensava que en tenia 55.

A poc a poc vaig recuperant el ritme amb això de llegir llibres. Entre el malson de l’A i la mudança al carrer Llarg he tingut al cap tant de dolor, neguit i angoixa que no em podia concentrar.

A poc a poc torno a passar pàgines (ara en el sentit literal). Avui he acabat un llibre senzill d’un autor, Henning Mankell, que m’agrada per les seves novel·les de crim i misteri. “El viatge d’en Joel” no té ni una cosa ni l’altra sinó quatre històries curtes que diu que són per a un públic juvenil; quatre llibres que quan es van publicar es van vendre per separat sobre les aventures d’un nen que està a punt d’entrar a l’adolescència. El que avui he acabat és “El gos que corria cap a un estel”.

En Joel és un nen solitari que acaba de fer onze anys i viu amb el seu pare separat en un poble petit a l’interior de Suècia del qual no ha sortit mai. La novel·la narra la vida normal i corrent d’en Joel i explica com intenta trobar respostes en els fets quotidians del dia a dia del seu entorn i els interpreta amb la fantasia pròpia d’un nen.

La forma de vida en aquest entorn llunyà i perdut és la primera cosa que m’ha cridat l’atenció, i de seguida m’ha enganxat la descripció del paisatge hivernal, la fred, la resplendor nocturna del riu, el llac glaçat, els boscos de bedolls… La major part de l’obra passa de nit, des que en Joel surt de l’escola fins que se’n va a dormir; en realitat, la seva aventura se centra en un vagareig nocturn, mig real mig imaginari,  per carrers deserts. Com el mateix indret, els fets també semblen pessebres vivents de nit o diorames il·luminats per llumenetes amagades: uns personatges tan marginals i curiosos com profundament humans; un pare mariner, ben amatent del seu fill, que no se sap com ni per què ha vingut a parar en aquest poble de l’interior; una bicicleta vermella irresistiblement atractiva en un aparador; un gos que travessa la nit com si empaités un estel. En aquest món mig real mig de somni, en Joel es passeja sense rumb entre fantasies d’aventures llunyanes i desig de comunicació i comprensió d’un món amb gent tan solitària com ell.

Mentre llegeixo visc la desorientació d’algú que comença a interrogar-se sobre la vida en unes pàgines que alternen magníficament la infantesa innocent i els dubtes vitals d’un adult.

Ahir vam arribar a Palamós (en P des de BCN, jo des de Salt) amb la idea d’estar un parell de dies junts i acabar de fer el dol (es diu així? això s’acaba?) i aquest matí (no gaire aviat perquè de primer plovia) hem agafat la motxilla i hem tirat cap a cala Estreta.

Encara estic desconcertat amb aquest final temut, cruel, inexorable. Ell m’ha tornat a dir que li va costar més de pair el diagnòstic del començament, fa gairebé dos anys i mig, que aquest desenllaç.

Excursió amb en P a peu i en bici fins a St Grau (sense fer la volta per Anglès). A tots dos ens va bé prendre l’aire i sortir de casa ara que encara tenim l’ànima adolorida i anem desorientats per tot el que ha passat. Encara ens hem d’acabar de fer a la idea que l’A no hi és, tot i que en P diu que s’ho va passar més malament fa una mica més de dos anys, quan els metges de Cork ens van dir que el seu germà tenia un tumor al cap.

Jo ho vaig passar malament llavors i també ara. Llavors va ser un ensurt terrible i inesperat, cop sec, un xoc, una sotragada, i ara és un martelleig sord i constant, una remor interna, un neguit que ve de mesos enrere i persisteix en el temps, no s’acaba.

Aquest matí, la MJ i jo hem acompanyat en P fins a Girona perquè hi agafés el tren. Probablement tornarà dimarts i és possible que després anem a passar uns dies a Palamós. Aquella seva proposta del Marroc ja ho hem deixat estar perquè no em veig amb cor de fer de turista quan encara tinc l’A al cap (i això que segurament és el que ell hauria volgut).

Per altra banda, penso (em retrec que encara no ho faci) que m’hauria d’anar acostumant a prendre notes quan em vinguin idees al cap perquè no em puc refiar de la meva memòria i quan em poso davant del portàtil no recordo la major part del que se m’ha acudit per escriure.

A la tarda ha passat la N. M’ha agradat que digués que casa nostra és un dels pocs llocs (em sembla que ha dit “l’únic”) on pot presentar-se sense avisar i sentir-se ben rebuda.

L’altra meitat ha estat mandra, però al capdavall no m’ha vingut de gust acabar tot el recorregut que de bon principi m’havia proposat (la circumval·lació de la part nord de les Gavarres). 

Potser té a veure amb les males notícies de l’A? Entendre els missatges del propi cos, com es fa això?

He entrat a casa capcot i xino xano quan encara no feia dues hores que n’havia sortit.

Avui, reunió de germans a Palamós. Jo (i la N!) ens havíem despistat i crèiem que havia de ser a Riudellots, però com que en C treballava i havia d’agafar el cotxe per anar-hi des de Girona ha fet una mica de marrada i m’hi ha portat. Ha anat bé perquè hem aprofitat per xerrar una mica pel camí, cosa que no fem gaire sovint, i ens hem posat al dia.

Breus: a) aquest St Esteve ja podrem fer trobada familiar (si no canvia res) i toca de fer-ho a Salt; b) la M ja ha acabat de pagar els estudis de la L i se’n surt amb el que guanya, de manera que deixem de donar-li suport econòmic regular; c) l’À ja té carnet i cotxe i aquest curs serà a la UdG a 1^r d’Història; d) en D viatja menys pel tema covid i ja està instal·lat del tot a Suïssa, tot i que diu que ja hi porta massa temps i si pot tornarà (ja hi porta 3 anys -o quatre?); e) en M farà l’últim curs a Barcelona des del seu pis compartit a Gràcia; continuaran quedant amb la M, la L i l’A de tant en tant.

Per altra banda, ahir vaig acabar el llibre que estava llegint de la Bernardine Evaristo. Ha estat un descobriment inesperat i molt interessant. Relats commovedors, captivadors. No coneixia aquesta autora i les seves històries m’han entrat molt bé tant pel que expliquen com per com ho explica. He recomanat el llibre a la P, aviam si se’l llegeix!

Són dotze històries de dotze dones negres; no tenen gaire res en comú però les seves vides (de totes elles) es creuen un moment o altre. L’autora denuncia racisme i opressió per condició sexual o social però fuig tant dels estereotips com del victimisme. Deu ser una bona descripció de la societat britànica perquè ha rebut molts elogis de totes bandes. M’ha agradat el to poètic de la seva prosa i l’originalitat d’algunes històries.

L’A no acaba de fer net. La doctora V, quan ell va anar a veure-la ahir, li va donar males notícies: es veu que hi ha «alguna cosa» que no rutlla al cervell i li han de fer més de proves, especialment una punció lumbar. Aquesta «cosa» només pot ser un tumor, potser el tumor; un tumor nou o el vell que rebrota, i per esbrinar això és pel que cal fer-li les proves. Pel que he entès, enviaran el que n’obtinguin (LCR a la punció) a uns laboratoris suïssos per assegurar-se què és i actuaran en conseqüència: tipus de medicació o (esperem que no) cirurgia.

Faig nit a can P. El port de Coma-ruga també és com un tumor que ha entrat, ha crescut i pren espai al mar.

Però el mar se’n desfarà així que vulgui.

És dilluns i això vol dir que en P té festa a la feina, de manera que com que estic de vacances aprofito per anar fins al Vendrell, o més ben dit Coma-ruga, per veure’l.

A la tornada, paradeta a Barcelona per veure l’A, tot i que ahir dilluns ja ens vam veure perquè vam dinar tots tres plegats.

Tant en un lloc com a l’altre: enxandallament generalitzat; quina creu, quina pena.

L’Adrià em passa un enllaç sobre una altra iniciativa que vol promoure l’ús de la bici. Quan m’ho ha dit em pensava que era una mena de wikiloc (excursions i viatges, pensat sobretot per al temps lliure) però quan li he fet un cop d’ull he vist que la idea és una altra.

El web està promogut per una colla que es diuen CycloCat, i segons que diuen el que volen promoure és l’ús quotidià de la bicicleta, la bici com a mitjà de transport. Al seu web hi ha el mapa de què em parlava l’Adrià, que en realitat és un recull de vies adients perquè els ciclistes hi circulin. En realitat, la bicicleta pot passar per qualsevol lloc, ja ho sabem, però el que volen dir és que cerquen vies directes, amb poques rampes i amb poc de trànsit automobilístic.

Espero que qui ho porta tingui empenta per tirar-ho endavant. Per altra banda, que jo sàpiga, a “Mou-te en bici” ningú ha demanat ni preguntat res relacionat amb aquesta iniciativa. Si es vulgués fer un mapa ben fet i que fos útil als ciclistes urbans o quotidians, no s’hauria de buscar suport/consell/opinió a alguna de les associacions de ciclistes urbans que ja fem feina per a aquest col·lectiu? De totes maneres, good luck! Salut i pedals!

Potser aquestes Fires haurem de renunciar a la Cerdanya. Teníem previst d’anar-hi dijous, divendres i dissabte d’aquesta setmana entrant (29, 30 i 31 d’octubre), però les restriccions horàries de mobilitat ens fan replantejar-ho perquè en P i l’A difícilment podran arribar abans de les 10 del vespre. Hem canviat les dates i ara preveiem d’anar-hi divendres 30, dissabte 31 i diumenge 1. Aviam.

Mentrestant, aquest vespre hem tornat a sortir uns companys per empaperar una mica les cartelleres municipals i alguna vitrina abandonada. És l’aniversari de la declaració d’independència i cal mantenir viva la memòria encara que els ànims estiguin baixos. O precisament perquè els ànims estan baixos.

Mentre a l’institut anem fent tests i tancant aules, en P s’esbargeix per mar i muntanya; ja li tocava, després de més d’un any d’estar pendent del seu germà i després encara fer temporada a Coma-ruga! Ahir va estar per les Alberes i va dormir al refugi lliure de Banyuls, i avui ens ha enviat alguna foto del cap de Creus i Cadaqués de les que fan venir ganes de deixar la feina i anar a mar.

Escapada familiar a Sadernes (quins records d’adolescència!) d’en P, l’A, la MJ i jo. Les nenes eren amb el seu pare.

Feia molts anys que no venia per aquí. Potser des del temps de l’institut amb aquella sortida que vam fer una colla per acomiadar el curs. Llavors encara es podia acampar tranquil·lament a prop del riu. En tinc uns records boirosos i no gaire clars, amb una calor tremenda que no permetia estar-se a la tenda a les hores de dia, jocs de cucanya apresos al cau, alguna llàgrima d’alguna noia que s’havia sentit menyspreada per algun dels nois, cançons d’en Fèlix i en Jordi a prop del foc (sí, llavors es podia fer foc al bosc)…

Tot ho veig nou o diferent però en realitat res no ha canviat. Els corriols, els penya-segats, els boscos, els torrents, les gorgues… tot continua al seu lloc, i per molts anys que hi siguin! Sóc jo, nosaltres, que hem anat canviant. La terra, la natura, continua allà mateix, impassible, i ens deixa estar perquè sap que quan nosaltres ja siguem pols ella continuarà aquí, tranquil·la, indiferent, impertorbable.

M’ha agradat veure el Bassegoda tan a prop. També és un lloc on he de tornar.

La primera activitat d’avui és un tour amb el bus turístic que ens permet de fer un primer cop d’ull i tenir una idea general de la ciutat; a més, a l’ombra i sense cansar-se. Ha estat una bona idea.

Ahir vam veure a internet que aquests dies hi ha una una exposició sobre alimentació que podria estar bé tant per a la petita de casa com per als grans, i hi anem. En sortim assedegats i amb una mica de desesperació per trobar una cafeteria o terrassa fins que en trobem una per repostar, tot i que l’A i la P s’estimen més un Starbucks que hi ha a prop.

Amb el dipòsit ple, tornem a la càrrega per conèixer més bé la ciutat i ens passegem pels carrerons del centre fins que… trobem un altre Starbucks! Aquest cop ens hi aturem tots perquè el sol de migdia apreta de valent i no tenim ganes de perdre temps buscant un altre lloc que ens empari de la calor. A la passejada ens adonem que Tolosa també és una ciutat global, com la nostra Salt: una botiga italiana amb un rètol anglès en una ciutat francesa que ven roba fabricada a Àsia a compradors andorrans. Buf…!

A la tarda ens acostem tot passejant a la Prairie des Filtres, un parc vora el riu l’accés al qual les autoritats han tancat. Vull creure que és per controlar més bé possibles infeccions per coronavirus. Herba a l’ombra dels arbres, serveis de bar, restaurant, canviadors i lavabos…

Per tornar agafem el metro. M’ha sorprès que una ciutat del tamany de Tolosa en tingués i m’ha estranyat que no el recordés de les altres vegades que havia estat aquí. He llegit que va entrar en funcionament el 1993.

Al vespre, un altre passeig vora el riu. Una mica temerari, la veritat, perquè hi havia molta gent, sobretot jovent, de gresca i sense guardar cap distància entre persones.

Al final hem decidit de llogar un cotxe (suposo que podrem fer-ho tot i les restriccions pel Covid-19) per anar uns dies a Palamós aquesta setmana entrant i al mateix temps jo fer un puja-i-baixa al Vendrell dilluns per dinar amb els nens.

Sembla que la situació sanitària a Barcelona està cada vegada pitjor i les perspectives tampoc no conviden ni tan sols a parar-hi ni que sigui per fer transbord amb el tren. Per altra banda, portar les dones de casa a Palamós en cotxe ens estalvia esforços i cues i temps i a més ens dona llibertat de moviments, tant a Palamós com quan jo sigui al Penedès.

Diners i temps. Pel que fa al cost econòmic, no és pas molt és elevat que si haguéssim de comprar quatre bitllets d’autobús Salt-Palamós-Salt i un de tren/bus Salt-El Vendrell-Palamós-Salt. En termes de temps, el guany és clar.