Bloc de notes

És un clàssic dels clàssics beatles i a l’Adrià li agradarà, em penso.

L’Adrià s’està recuperant molt bé; ho diu l’equip mèdic i ho veiem nosaltres. Ànims!

Ara fa 10 anys estàvem a Edinburg, a ca la Fiona, al piset que ens va deixar a Rose Street. Hi tornarem!

Potser perquè el meu fill està com està m’he fixat en aquesta notícia que en altres circumstàncies possiblement no m’hauria cridat tant l’atenció.

Sis hores al quiròfan. Esperança és tot el que tenim.

Do not go gentle into that good night,

Old age should burn and rave at close of day;

Rage, rage against the dying of the light.

Though wise men at their end know dark is right,

Because their words had forked no lightning they

Do not go gentle into that good night.

Good men, the last wave by, crying how bright

Their frail deeds might have danced in a green bay,

Rage, rage against the dying of the light.

Wild men who caught and sang the sun in flight,

And learn, too late, they grieved it on its way,

Do not go gentle into that good night.

Grave men, near death, who see with blinding sight

Blind eyes could blaze like meteors and be gay,

Rage, rage against the dying of the light.

And you, my father, there on the sad height,

Curse, bless, me now with your fierce tears, I pray.

Do not go gentle into that good night.

Rage, rage against the dying of the light.

El fill gran se’n va i el petit i jo fugim del seu pis de parets florides, carregat d’humitat, i ens traslladem a una habitació airejada, seca i neta del campus universitari. Recollim les coses que ens emportarem i ell fa lleuger l’equipatge a base de regalar a amics i companys tot allò que no es pot o vol endur: jocs, llibres, roba, la bicicleta… Passa la major part del dia trobant-se amb amics i companys que trigarà a tornar a veure. I així, entre abraçades i llàgrimes, demà agafarem l’avió per tornar cap a casa.

Estem desorientats, sense targeta sanitària i sense conèixer metges ni hospitals. Amb el paper escrit a mà que ahir li van fer a Urgències del Mercy Hospital, ens presentem al University Hospital perquè li facin un TAC. Oficialment, sense una recepta o sol·licitud formal no es pot fer res però per sort la gent és amable i empàtica: la infermera que ens atén ens diu discretament que sap que hi ha gent sense papers que van a un metge determinat que per pocs diners fa una visita i signa un document oficial per demanar el TAC, cosa que fem tan de pressa com podem i tornem de seguida al UH de Cork. A l’hospital tot ens sembla molt i molt lent, desesperant, però finalment li fan el TAC i al final del dia ens fan anar tots tres a una habitació allunyada de la sala d’espera i ens preparen per la notícia; recordo moltes portes i passadissos, amb un metge gran d’aspecte venerable i un altre de jove que després sabrem que és mallorquí. Ens diuen el que ens han de dir i se’n van perquè païm la notícia en la intimitat. Les seves paraules ens deixen desfets. L’únic que sembla serè, sense llàgrimes, és ell. Ens abracem fort i molta estona, sols, en aquella sala mig fosca i allunyada.

Hi havia alguna cosa a la seva veu, a la trucada de diumenge, que em va deixar intranquil. Arribo a Cork gairebé a mitjanit. M’està esperant impacient i neguitós al St Patrick’s Bridge mentre el seu germà és a casa, abatut i esgotat. Malgrat tot, miren de fer bona cara.

Amb la Ma hem fet una escapada i ens hem estat una setmana llarga a can Conor (O’Callaghan). No hem pogut fer un intercanvi simultani però ens ho hem fet venir bé perquè ell pugui venir a Salt aquest estiu.

Casa seva és al bell mig de Manchester, al costat de Chinatown. Un pis petit per a tota la colla que hi hem vingut però molt acollidor.

Hi hem estat la Ma i jo, i hem compartit el pis uns dies amb els nostres dos fills petits (l’Adrià i la Xènia), fins al 26, i llavors el 27  han arribat el meu gran i la seva xicota (en Pau i la Judit) fins al 31. Ha anat molt bé però ara no tinc temps d’escriure’n més coses. Aviam si d’aquí a poc en trobo.

El canadenc que vam conèixer a Montserrat ens havia recomanat l’Hostal Mundial de Lleida, on pots dormir per 22 euros i si ets pelegrí també esmorzar. Nosaltres no som pas exactament pelegrins però com que portem la credencial la cosa funciona. El Mundial es troba a la plaça de St Joan, 4 (tel 973 24 27 00 i a/e hostalmundial4@hotmail.com).

A primera hora de la tarda arriba la Montse per endur-se l’Adrià, tal i com havíem pactat. Ja havíem quedat amb l’Adrià que m’acompanyaria fins a Lleida. El recorregut ha anat molt bé i ha sigut ràpid; de fet, hem trigat un dia menys del que havíem calculat. L’Adrià se’n torna a casa havent fet gairebé 400 km (comptant els que portàvem diem-ne d’entrenament per anar de Salt a Palamós). Gràcies per donar-me l’oportunitat de fer plegats aquest camí!!!

Ara hauré de plantejar-me de debò què faig. Sóc a Lleida, tinc una bici i em queden més de dues setmanes de vacances. Torno cap a casa? Enfilo cap al nord o el sud? Segueixo cap a l’oest?

Calor espantosa a la tarda. Caldrà llevar-se d’hora al matí si és que vull anar en bici.

Després de rumiar-hi una mica i sospesa les alternatives decideixo continuar en direcció oest i aprofito les últimes hores de la tarda per passar per un taller a repassar la bicicleta; si vull fer més de quilòmetres l’he de tenir a punt, que ja comença a fer fresses estranyes!

M’imaginava que la baixada de Montserrat seria espaterrant però no comptava amb dues coses. Una, que abans de baixar del tot havíem de pedalar fins a l’altre costat de la muntanya per tal de seguir cap a l’oest. I dues, que per comptes de ser curtes i empinades, les baixades et poden portar avall per un recorregut llarg i sense gaire pendent. Tot i així, sempre és millor baixar que no pas pujar.

L’Adrià ja porta comptats dos gossos i set gats morts a peu de carretera (aixafats).

Un cop a Tàrrega podem dormir en un dels pocs albergs, que de fet no són albergs, com aquest, que el camí de St Jaume té a Catalunya: l’associació Alba té cura de persones discapacitades i algunes d’elles poden viure en una residència que tenen al costat mateix del Pati, que és com els targarins coneixen la que oficialment s’anomena plaça del Carme. Amb la credencial de pelegrí només cal posar-hi 10 euros i t’hi pots quedar una nit i esmorzar abans de continuar el camí. Precisament, els dos camins catalans cap a St Jaume de Galícia es bifurquen just al davant de l’alberg on dormim, al Pati.

Els pitjors quilòmetres pedalats fins ara: assetjats pels cotxes, busos i camions, respirant fum, sentint tones de ferralla pudent a tota velocitat a uns pams de nosaltres, sense cap ruta alternativa. La decisió d’agafar el tren per pujar a Montserrat és més perdonable si se sap això, no? Tot i això, em queda una mica de mal regust per no haver ni tan sols intentat de pujar en bicicleta.

Com que acabem aviat la feina, podem anar a passejar una mica per aquestes muntanyes. La vista deu ser molt bona en un dia clar, però ensopeguem un dia bromós en què la boira no ens deixa veure gaire res a la llunyania.

Tampoc no havíem comptat que el Papa s’acosta a Madrid i molts de catòlics van fent trobades per fer ambient. Aquí dalt ens trobem una mena de congrés de joventuts benedictines o alguna cosa així. Música a la nit.

Per sort, trobem allotjament barat; només faltaria que dos pelegrins com nosaltres que van cap a St Jaume de Galícia no en trobessin aquí! Dormim als dormitoris comunitaris i tenim dret a fer servir la cuina (en realitat, el microones) i la nevera, però no hem de pagar res. Hi coneixem un canadenc que ve en bicicleta des de Madrid; demà arribarà a Barcelona i acabarà la seva pedalada particular abans d’agafar l’avió cap a casa.

Sortim de l’alberg després d’un d’aquests esmorzars tan austers -espartans!- a què ens tenen acostumats a Tujuca.

L’arribada a Manresa es fa una mica llarga perquè ens trobem amb moltes obres i hem de fer una bona marrada. Al final, però, arribem al passeig o rambla i passegem una estona a l’ombra. Tornem a tenir mala sort a l’hora de trobar allotjament, perquè l’alberg està tancat («com poden tancar a l’estiu!!!???», penso tot primer), de la mateixa manera que ho estan altres hotels de la ciutat. Ja veig que Manresa no deu pas ser una destinació turística gaire popular. Sort que l’alberg no està buit i la noia que hi està posant ordre (suposo), ens ajuda a fer trucades per trobar un parell de llits. Total, que després de fer moltes voltes amunt i avall, no trobem res per dormir-hi fins que truquem al Turó de la Torre, un hotel i restaurant apartat del centre, situat en el polígon industrial dels Dolors, al costat de la carretera de Vic. Clavada: 60 euros la nit (amb esmorzar no gaire generós). A més, picades de mosquits tota la nit.

Malgrat això, Manresa m’agrada. Sobretot la rambla quan hi toca l’ombra. La catedral està tancada i no la podem visitar (quin dia!), però una bona passejada pel centre ens ensenya l’Eixample modernista (el Casino m’agrada molt). No triguem pas gaire a tirar cap a l’hotel per descansar, que estem cansats.

La baixada de St Iscle cap a la carretera d’Olot és fenomenal però més endavant, avui mateix, en trobarem una altra d’autènticament memorable.

Pugem en sentit Olot i a St Esteve d’en Bas abandonem la via verda per enfilar-nos per la C-153 cap al coll d’Urius i després cap al següent (el nom del qual no m’he apuntat i ara no recordo). És una pujada ben penosa, llarguíssima, que em fa esbufegar molt. I déu-n’hi-do com sua l’Adrià, també! Tot i això, arribem al coll i iniciem la baixada que esmentava abans: espaterrant! Quan som a baix, l’Adrià em confessa que no les tenia totes quan baixava. És veritat que és una baixada molt dreta, imposant a vegades.

Dormirem a l’alberg de joventut de Vic (m’he de renovar el carnet, que fa temps que el tinc caducat). No és al centre: 15 minuts a peu si volem anar fins a la plaça del Mercat.

Abans de sopar encara tenim temps de fer un volt i passejar una mica. Veiem un carrer dedicat a la Laura (la de la ciutat dels sants, suposo). No conec gaires carrers dedicats a personatges de llibres; autors, sí, però no pas personatges. Em sembla recordar que a Avinyó vaig veure el carrer Tartarin, i jo diria que a no sé quina ciutat americana hi ha un carrer dedicat a Sherlock Holmes, però no gaires més.

Un dia de relax, que prou que ens el mereixem! L’Àlex està supercontent de tenir un company de jocs. El pobre se sent sol perquè aquest mes no pot anar al casal, i a l’Adrià li ha tocat fer-li companyia. La veritat és que tots dos s’ho passen bé malgrat la diferència d’edat.

Com més avança el dia, més ens anem mentalitzant l’Adrià i jo que som en el començament d’un viatge llarg i que caldrà que ens esforcem per tirar endavant. El que costarà més, ja ho veig a venir, serà aixecar-nos d’hora al matí per poder aprofitar les hores en què el sol encara serà baix.

Per altra banda, estic content que l’Adrià estigui passant una altra temporada de lectura compulsiva. Ha tingut els llibres d’en Harry Potter oblidats a casa molt de temps (de quan el seu germà se’ls havia llegit), i ara li ha vingut la dèria de llegir-los, de manera que aquests dies les alforges li pesen una mica més (se n’ha volgut emportar dos per llegir-los pel camí!).

Mentrestant, a la piscina s’hi està molt bé. Aviam si demà també tenim bon dia; es comencen a veure núvols cap a ponent…