Les insistents recomanacions de l’Adrià i la MJ han fet que finalment llegís “El nom del vent”, o més ben dit “El nombre del viento” perquè la versió que he llegit és la del llibre que m’ha deixat la MJ.
La fantasia no és pas el meu gènere preferit però de la mateixa manera que m’agraden les bones pel·lícules siguin del gènere que siguin, també aprecio bons llibres si tenen alguna cosa a dir. Aquest llibre explica moltes històries, que és una cosa que m’encanta, i per això m’ho ha fet passar bé. Les aventures que hi ha al llarg de la narració el fan entretingut i les dosis de màgia i fantasia, que en general no m’agraden, no el fan especialment inversemblant. M’ha fer pensar una mica en “El senyor dels anells” però jo diria que més enllà de ser un reguitzell d’històries fantàstiques ben explicades no tenen pas gaire coses en comú.
Sí, “ben explicades” perquè trobo que descriu amb detall personatges i situacions, és amè i el desenvolupament de la història et passeja per un món imaginari sòlid, ben construït. La història té lloc en un país i temps de fantasia però tot plegat ambientat, com tants altres llibres i serials, en algun lloc que recorda l’Europa de l’Edat Mitjana. Va de la vida d’un cèlebre personatge que explica la seva vida mentre s’està amagat de la gent en un petit hostalet perdut lluny de tot arreu. No m’ha pas fet venir ganes de llegir els altres dos llibres de la trilogia que aquest enceta, que per cert encara no està acabada perquè només n’hi ha un altre de publicat, el segon.
M’ha agradat llegir-lo però em sembla que no puc pas dir que en vulgui més. Crec que és un bon llibre per passar l’estona perquè la història t’atrapa i et va fent passar les pàgines, és a dir, el temps que hi dediques. Si només busques distracció és un gran llibre però jo no sóc ningú per dir si el llibre és bo o no. Potser el que m’ha agradat més ha estat treure’l de la llista de llibres pendents.