Hem sortit tots dos més que res per fer un passeig i estirar les cames. Al final ens ha sortit un recorregut prou bonic des de Fontajau a Vilanna per totes dues ribes i tan arran d’aigua com hem pogut.
Un cop a casa, mirant el mapa, veig que ens hem saltat alguns corriols. No passa res, hi tornarem!
Va de pelis: ahir, “Singing in the rain”; avui, “Strangers on a Train”; demà, “Bathing Beauty”?
I avui encara parlàvem de fer una altra marató, com la que vam fer per Star Wars (1, 2, 3 i 4), però amb The Godfather. Aquesta vegada tindríem l’avantatge que ja tenim les pelis a la lleixa dels DVDs! A la gran de casa li ha agafat per veure clàssics del cinema; qui deu tenir que li ensenya bons costums?
Potser aquestes Fires haurem de renunciar a la Cerdanya. Teníem previst d’anar-hi dijous, divendres i dissabte d’aquesta setmana entrant (29, 30 i 31 d’octubre), però les restriccions horàries de mobilitat ens fan replantejar-ho perquè en P i l’A difícilment podran arribar abans de les 10 del vespre. Hem canviat les dates i ara preveiem d’anar-hi divendres 30, dissabte 31 i diumenge 1. Aviam.
Mentrestant, aquest vespre hem tornat a sortir uns companys per empaperar una mica les cartelleres municipals i alguna vitrina abandonada. És l’aniversari de la declaració d’independència i cal mantenir viva la memòria encara que els ànims estiguin baixos. O precisament perquè els ànims estan baixos.
Dia a l’aire lliure!
Al matí, pedalada fins als Àngels i tornada per pistes i corriols que no coneixia, sobretot els de St Mateu de Montnegre fins a Llambilles. Molt bé!
A la tarda hem sortit a passejar amb la idea d’arribar fins al riu i gaudir la que potser serà l’última remullada d’aquest estiu.
Altre cop ens hem banyat al riu tot i que la intenció no era ben bé aquesta sinó tan sols una ruta tranquil·la per passejar i potser descobrir nous racons a la riba.
Primer ens hem remullat quan hem travessat el Ter a la resclosa d’en Joga. Encara hi passa força aigua i hem pogut travessar perquè el Glòria va fer acumular moltes pedres i sorra al costat per on ve l’aigua, que fan com d’escaló que permet caminar tot al llarg de la part alta (no sé si se’n pot ir la coronació) tot agafant la bicicleta sense perill de relliscar.
Després, banyada com cal a la illa de la Pilastra. L’illa està bastant canviada de com la coneixíem i una mica masegada per les rodes dels camions i excavadores que l’ACA hi ha fet anar per «fer endreça». No estic segur que aquesta «endreça» calgui però sigui com sigui ha quedat una altra illa, també bonica i també viscuda: hem vist molts ocells i molts peixos que refan la seva vida després del trasbals d’aquest començament d’any.
Avui ens hem proposat de banyar-nos al riu, que fa molt que no ho fem tots plegats. Dissortadament, quan hem arribat al Pas d’en Prats hem descobert que gent a cavall hi ha arribat abans i ens hi han deixat un regalet per treure’ns les ganes de ficar-nos a l’aigua en aquest punt. Quina ràbia! Estic tip d’aquestes hípiques que tenim. Això no és via verda i no se’ls pot prohibir que hi vinguin a cavall, però saben que en aquest lloc sol haver-hi gent i diu molt d’ells que no busquin un altre itinerari o ni tan sols posin un sarró al cul del cavall.
La primera activitat d’avui és un tour amb el bus turístic que ens permet de fer un primer cop d’ull i tenir una idea general de la ciutat; a més, a l’ombra i sense cansar-se. Ha estat una bona idea.
Ahir vam veure a internet que aquests dies hi ha una una exposició sobre alimentació que podria estar bé tant per a l’E com per als grans, i hi anem. En sortim assedegats i amb una mica de desesperació per trobar una cafeteria o terrassa fins que en trobem una per repostar, tot i que l’A i la P s’estimen més un Starbucks que hi ha a prop.
Amb el dipòsit ple, tornem a la càrrega per conèixer més bé la ciutat i ens passegem pels carrerons del centre fins que… trobem un altre Starbucks! Aquest cop ens hi aturem tots perquè el sol de migdia apreta de valent i no tenim ganes de perdre temps buscant un altre lloc que ens empari de la calor. A la passejada ens adonem que Tolosa també és una ciutat global, com la nostra Salt: una botiga italiana amb un rètol anglès en una ciutat francesa que ven roba fabricada a Àsia a compradors andorrans. Buf…!
A la tarda ens acostem tot passejant a la Prairie des Filtres, un parc vora el riu l’accés al qual les autoritats han tancat. Vull creure que és per controlar més bé possibles infeccions per coronavirus. Herba a l’ombra dels arbres, serveis de bar, restaurant, canviadors i lavabos…
Per tornar agafem el metro. M’ha sorprès que una ciutat del tamany de Tolosa en tingués i la veritat és que no el recordava de les altres vegades que havia estat aquí. He llegit que va entrar en funcionament el 1993.
Al vespre, un altre passeig vora el riu. Una mica temerari, la veritat, perquè hi havia molta gent, sobretot jovent, de gresca i sense guardar cap distància entre persones.
Dia sense gaire història, ha passat volant. De fet, només mig dia als Països Baixos i la resta travelling perquè per acabar aquesta escapada a Amsterdam aquest matí hem agafat el ferri per anar fins al Lookout. Potser hi hauríem d’haver anar el primer dia perquè tenir una visió global de la ciutat abans de començar-ne la visita sempre és una bona idea. Salvant les distàncies, el ferri m’ha fet pensar en els d’Istanbul que travessen el Bòsfor i comuniquen la part europea de la ciutat amb l’asiàtica. Tot i això, les diferències entre uns i altres són nombroses, començant perquè en aquest ferri d’avui hi havia tantes persones a peu com en bicicleta.
Tornada cap a les tres i corrent a última hora pels passadissos de l’aeroport (de poc que se’ns escapa l’avió!).
Arribada súper calorosa; el canvi climàtic està castigant el Mediterrani i ja ens en havíem desacostumat!
Passeig fent el badoc fins al castell de Muiderslot. Tota una experiència, això d’anar en bici per Amsterdam! La primera vegada que hi vaig estar vaig fer servir una bici només per una petita ruta (acompanyat de guia) per quatre carrers comptats del centre. Avui, en canvi, la MJ i jo ens hem atrevit amb un bon recorregut que ens ha portat des del centre mateix de la ciutat fins a un castell dels afores (més de vint quilòmetres).
Al final hem decidit de llogar un cotxe (suposo que podrem fer-ho tot i les restriccions pel Covid-19) per anar uns dies a Palamós aquesta setmana entrant i al mateix temps jo fer un puja-i-baixa al Vendrell dilluns per dinar amb els nens.
Sembla que la situació sanitària a Barcelona està cada vegada pitjor i les perspectives tampoc no conviden ni tan sols a parar-hi ni que sigui per fer transbord amb el tren. Per altra banda, portar les dones de casa a Palamós en cotxe ens estalvia esforços i cues i temps i a més ens dona llibertat de moviments, tant a Palamós com quan jo sigui al Penedès.
Diners i temps. Pel que fa al cost econòmic, no és pas molt és elevat que si haguéssim de comprar quatre bitllets d’autobús Salt-Palamós-Salt i un de tren/bus Salt-El Vendrell-Palamós-Salt. En termes de temps, el guany és clar.
Nits d’estiu al balcó de casa. Plàcides, fresques… Es presten tant a petar la xerrada com a contemplar en silenci la meravella que en diuen volta del cel; quin espectacle!
Les insistents recomanacions de l’Adrià i la MJ han fet que finalment llegís “El nom del vent”, o més ben dit “El nombre del viento” perquè la versió que he llegit és la del llibre que m’ha deixat la MJ.
La fantasia no és pas el meu gènere preferit però de la mateixa manera que m’agraden les bones pel·lícules siguin del gènere que siguin, també aprecio bons llibres si tenen alguna cosa a dir. Aquest llibre explica moltes històries, que és una cosa que m’encanta, i per això m’ho ha fet passar bé. Les aventures que hi ha al llarg de la narració el fan entretingut i les dosis de màgia i fantasia, que en general no m’agraden, no el fan especialment inversemblant. M’ha fer pensar una mica en “El senyor dels anells” però jo diria que més enllà de ser un reguitzell d’històries fantàstiques ben explicades no tenen pas gaire coses en comú.
Sí, “ben explicades” perquè trobo que descriu amb detall personatges i situacions, és amè i el desenvolupament de la història et passeja per un món imaginari sòlid, ben construït. La història té lloc en un país i temps de fantasia però tot plegat ambientat, com tants altres llibres i serials, en algun lloc que recorda l’Europa de l’Edat Mitjana. Va de la vida d’un cèlebre personatge que explica la seva vida mentre s’està amagat de la gent en un petit hostalet perdut lluny de tot arreu. No m’ha pas fet venir ganes de llegir els altres dos llibres de la trilogia que aquest enceta, que per cert encara no està acabada perquè només n’hi ha un altre de publicat, el segon.
M’ha agradat llegir-lo però em sembla que no puc pas dir que en vulgui més. Crec que és un bon llibre per passar l’estona perquè la història t’atrapa i et va fent passar les pàgines, és a dir, el temps que hi dediques. Si només busques distracció és un gran llibre però jo no sóc ningú per dir si el llibre és bo o no. Potser el que m’ha agradat més ha estat treure’l de la llista de llibres pendents.
Sempre m’han agradat els llibres, entre ells els còmics, i també les pel·lícules. La pel·lícula que es va fer a partir d’aquest còmic és un clàssic que els meus fills han vist mil vegades. Per això, perquè a ells els agrada tant la versió peli i perquè saben que a mi m’agraden els còmics i han pensat que és una manera de fer-me agradar el que diu l’argument, estic molt content que avui m’hagin fet el regal que m’han fet. Gràcies! Encara no m’havia llegit l’original i aquesta nit ho faré d’una tirada! (aquesta nit, al llit, amb un got de whisky a la tauleta, com en els vells temps). Gràcies a tots tres, P, A i MJ!
A més a més i per postres, sembla que avui wikiloc també ha pensat en el meu aniversari i m’ha regalat aquesta proposta per fer muntanya. Gràcies també!!!
Aquest matí hem sortit a passejar cap al riu i ens hem trobat que l’aigua ha anat modelant tot un altre paisatge a resultes del Glòria. El Ter conserva tot el seu encant però no és pas el mateix riu.
Ens ha sorprès agradablement veure-hi tants ocells; es nota que la primavera va fent la seva feina malgrat vents i tempestes. Això sí: el Glòria va arrossegar tot d’andròmines i galindaines i trastos poc desitjables que s’haurien d’anar a retirar. Nosaltres n’hem arreplegat uns quants i els hem deixat al costat del camí perquè se’ls endugui la brigada municipal quan faci la ronda.
Ahir al vespre la meva parella ens va tornar a avisar que la ISS, l’estació espacial internacional, tornava a passar pel damunt de casa. Jo ho trobo fascinant, al·lucinant.
Per començar, no em sé avenir que un objecte tan relativament petit, d’un tamany que només permet d’allotjar sis tripulants a dins, es vegi a 400 km de distància.
I la velocitat a què viatja és extraordinària: 28.000 km per hora, entre 7 i 8 km per segon! Cada 90 minuts fa una volta a la Terra. Al·lucino.
Es veu una llumeneta, com una estrella, que avança pel cel. Ahir que hi havia un cel ras va ser espectacular però la bona notícia és que segons el seu web aquest mes encara tindrem més oportunitats de veure-la; aviam si també tenim el cel clar.
Explicat perquè jo ho entengui, la magnitud ens indica la claredat amb què es veu un objecte en el cel. Com més allunyada i per sota de zero és la magnitud més es veu. Les magnituds positives són més difícils d’apreciar.
Ahir, la ISS lluïa una magnitud de -2’9, és a dir, es veia més que Saturn (-2’2) tot i que no tant com Venus (-4’4). L’app que fa servir l’astrònoma de casa per fer el seguiment de l’estació diu que Plutó o Urà tenen magnituds positives i per tant no es poden veure.