Bloc de notes

Arxiu de la categoria: MJ

Uelhs deth Joeu i Aigualluts

0
Publicat el 12 d'agost de 2021

Hem sortit a estirar les cames però a poc a poc ens hem anat animant i el que havia de ser una passejada d’un parell d’horetes ha acabat sent una travessa fins al Forau d’Aiguallut (en català és en plural: Forat d’Aigualluts). La manca de planificació, el fet d’encantar-nos sovint, improvisar sobre la marxa i anar decidint cada poc temps si continuar o fer mitja volta, tot plegat, tot això ha fet que ens hi estéssim moltes hores i hem acabat esgotats, però ha valgut la pena!

La primera part és la passejada que de bon principi havíem decidit de fer per anar de l’aparcament als Uelhs deth Joeu i tot seguit al Refugi dera Artiga de Lin, però aquí hem dit el primer «per què no?» i hem començat a pujar pel barranc dera Ribèra i tot seguit hem acabat d’arribar al coll (Còth deth Hòro). Hem vist l’estany i hem dit «va, acabem d’arribar-hi». La cosa ja s’estava allargant però la glacera era tan maca que hem pensat que valia la pena acostar-s’hi. Després hem vist vaques als prats de baix i hem pensat que si elles en gaudíen per què nosaltres no? Després… etc. Total, que hem acabat arribant al forat famós on desapareixen les aigües que baixen de l’Aneto, passen per sota terra i apareixen uns quilòmetres més avall a l’altre costat de la muntanya: els Ulls del Diable o Uelhs deth Joeu.

La tornada s’ha fet llarga, és veritat, però estàvem animats pel paisatge que vèiem i l’aventura d’arribar-hi. En realitat, l’aventura ha vingut després quan hem descobert que no podíem treure el cotxe de l’aparcament perquè (incomprensiblement!) tenen tancada una part de l’aparcament des de les 6 de la tarda fins l’endemà a les 9. Per què només una part (i justament la nostra)? Resulta que les visites als Uelhs són tantes que l’aparcament es veu desbordat cada dia. La direcció del parc va demanar a l’ajuntament més de terreny i l’ajuntament, després de negar-s’hi durant molt de tems, va cedir finalment i va permetre de fer servir una mica d’espai en un terreny seu a canvi que no estigués sempre obert sinó només durant el dia (per què? només ells ho deuen saber, si és que de debò hi ha alguna raó).

Al llarg de la nit hem vist força gent que pujava i baixava perquè l’aparcament es troba a certa distància del refugi, i hi havia excursionistes que hi anaven o en venien. A més, altra gent dormia a l’aparcament perquè és el lloc més elevat on es pot deixar un vehicle i l’endemà volien sortir ben d’hora per fer algun cim. Ara, gent que no podia sortir de l’aparcament, només nosaltres!

Pobles abandonats

0
Publicat el 11 d'agost de 2021

A l’oficina de turisme ens van recomanar de visitar algun dels dos pobles abandonats de la Vall i avui hem anat a St Joan de Toran. En diu la Viquipèdia:

…poc abans de l’arribada de les tropes franquistes a la Vall d’Aran (1938), la immensa majoria de la població va fugir de cop i volta a França (a menys d’un quilòmetre), bàsicament per por de represàlies. Aquest fet va provocar que el poble es quedés pràcticament abandonat fins que més recentment, als anys 80, les cases es van convertir en segones residències.

La visita al poble ha estat el començament d’una bona excursió per veure una cascada espectacular, el Saut deth Pish:

I la resta de la caminada -i tots aquests dies, en realitat- ha oxigenat tant els nostres pulmons com la relació entre tots dos, que darrerament passava per un mal moment. Que duri!

Salt – Biert – Banyoles – Palol de Revardit – Salt

0

La ruta d’avui ha començat amb una remullada per travessar el Ter al Pas d’en Prats. Després, cap a St Gregori i Canet i a partir d’aquí pujada molt dreta i encara més enfangada fins al collet de can Gelada. Jo quedo ben suat i la bici ben enfangada. Això sí, la baixada fins a Banyoles, espaterrant, primer per una pista i després carretera fins a l’estany.

La tornada cap a Salt la faig per la carretera de Camós i després Palol de Revardit, però aquí he seguit la carretera fins a l’autovia quan podia haver entrat a Palol i agafar la carretereta que porta a Riudellots de la Creu. En qualsevol cas, després és qüestió de fer uns pocs quilòmetres per autovia fins al Camp de les Comes, Sarrià de Ter i cap a casa.

I després, a la tarda, hem sortit a passejar amb la MJ i hem acabat fent d’exploradors a l’illa de la Pilastra i la resclosa on comença el rec. Potser demà n’escrigui alguna cosa més, ara estic cansat.

i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Avui, fajitas i brownies

0
Publicat el 20 de juny de 2021

Faig la carn picada apart perquè la P també pugui gaudir amb les fajitas, que per a ella són sense carn. Són fàcils de fer però cada vegada em surten més bé, modèstia a part.

Al vespre, la MJ i l’E també s’han incorporat a l’equip de cuina i ens han fet brownies. Han quedat expressament molt flonjos perquè l’E els pugui menjar, que fa només dos dies que li han posat brackets i encara li fan nosa.

i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Aigua freda, cor calent

0
Publicat el 19 de juny de 2021

Una escapada al Pas d’en Prats per ficar els peus a l’aigua. La calor apreta i a més ens ho passem bé tot xipollejant com si fossim mainada o bé fent preses “estil club de la marmota” com si fossim enginyers (de pa sucat amb oli). Ens hem distret fent una mena de tron amb rierencs que acabarem de completar un altre dia. Estem mirant de fer-ho realment bé de manera que no passi aigua entremig de les pedres; si el cabal baixa i l’agua s’hi estanca hi trobarem verdet? Bé, potser no tan ben fet… Si el riu baixa molt ple oferirà resistència i es col·lapsarà? Podria ser…

De fet, si hi queda verdet s’assemblarà més a un tron de debò, no? No porten vellut verd els trons?

Qui no té feina el gat pentina, però que divertit que és!

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Salt – Vilanna – Salt (platges riba dreta)

0
Publicat el 15 de maig de 2021

Ara sí que ja dono per enllestida aquesta ruta. Ja hi he passat prou vegades i puc dir que la tinc ben apamada. Aviam si quan arribi l’estiu i el bon temps venim a alguna de les platgetes que hi he trobat.

A la tarda, per cert, anem a la del Pas d’en Prats. Altra gent també ha tingut la mateixa idea aquesta nit passada i per desgràcia no són tan cívics com voldríem: la bossa de la foto són les restes de la farra que hi devien celebrar.

Ja hem agafat el costum de venir al riu amb una bossa per recollir la merda que hi deixen alguns imbècils.

i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Tony Takitani

0
Publicat el 14 de maig de 2021

És el primer llibre d’en Murakami que llegeixo en castellà. Me’l va regalar la MJ per santjordi i l’he acabat aquesta tarda d’una tirada; és curtet i m’ha entrat molt bé, com tots els que he llegit d’en Murakami.

Explica la història d’un home que viu al marge de la gent, sense amics ni enemics, sense conflictes amb ningú, i també sense necessitats materials. Es guanya bé la vida amb una feina que li agrada i viu sense cap lligam emocional amb ningú tret del record del seu pare, que sembla que tampoc no li fa ni fred ni calor. Quan s’enamora per primera vegada d’una noia i poc després s’hi casa descobreix l’existència de la soledat, és a dir, s’adona de la buidor en què havia viscut sempre fins al moment de trobar aquesta noia.

Havent-se casat, en Tony és feliç amb la seva parella fins que ella mor accidentalment. Llavors és quan li passa factura el que ha après en conèixer la noia i se li fa evident que el fet que no s’hagués sentit lligat a ningú no volia pas dir que aquests lligams no existissin, que fos lliure, sinó simplement que havia ignorat tot el que l’unia a altres persones, a la resta del món, a la vida. Potser a l’amor. No sé si és això el que ens volia dir en aquest llibre, que el fet que no siguem prou conscients que no estem sols no vol pas dir que no estiguem envoltats d’altres persones que d’alguna manera estan amb nosaltres. Si és que ens volia dir alguna cosa.

“Una reflexió sobre el que ens uneix a la vida”, en diu la publicitat editorial.

i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Truites

0
Publicat el 16 d'abril de 2021

A la passejada d’avui ens ha sorprès trobar-nos en Jep, el nostre veí de la plaça. Encara ens ha sorprès més quan ens ha explicat què hi feia pel Pas d’en Prats i ens ho ha il·lustrat amb una bona foto que diu que és de fa poc:

Encara una altra cosa positiva, i és que tot xerrant ha resultat que es coneix molt bé aquest sector de riu. Ell s’hi passeja ben equipat, amb botes i pantalons de pescador, però tot i això m’ha ensenyat un lloc per on potser podré travessar-lo amb més tranquil·litat que els indrets que fins ara he fet servir jo. Es tracta d’un banc de sorra que hi ha a prop de l’aiguabarreig amb la Llémena. Aviam si demà puc passar-hi amb la bici a coll!

Camps de colors llampants

0
Publicat el 8 d'abril de 2021

Cada primavera es veu més de colza pels camps; no recordo pas haver-ne vist tanta temps enrere (vull dir anys). Aquesta tarda m’he fixat en el color groc que s’escampa pel camp de la Creu, al darrere d’Espai Gironès. El groc és un dels colors que distingeixo bé i no sé si és per aquesta raó o alguna altra que no puc evitar de quedar-me extasiat tot contemplant la grogor que inunda els camps en aquesta època de l’any.

Aquesta tarda, quan hem sortit a passejar amb la MJ, hem pogut copsar el contrast entre el verd dels farratges i el groc de la colza. Quan el verd és ben verd, quan l’herba no està barrejada amb flors o mates o arbustos d’altres colors o altres tonalitats, el puc veure ben clarament. Avui, amb una separació tan diàfana, tots dos colors separats pel rec, un a cada costat, ha sigut com veure el paisatge tallat com si fos un pastís gegant partit en dues meitats per un flequer imponent.

No hi ha pas gaires pastissos de menta i vainilla. Podria ser de raïms i crema. O una mousse de te matxa i llimona?

Cap al Montseny

0

Avui comencem tres dies que tots dos ens hem regalat al Montseny. Ella ja hi ha estat i em fa ilusió que m’ensenyi una mica aquests paratges que desconec gairebé completament.

Una primera parada és al costat de tres arbres impressionants que hi ha a can Casades, el centre d’informació de Santa Fe: tres sequoies gegants esplèndides que fan patxoca de debò. A més, les sequoies es troben acompanyades de faigs, freixes i til·lers del país, i a més a més hi hem vist uns quants cedres i un gran avet.

Després hem fet una petita volta al pantà de Santa Fe. M’ha sorprès veure tantes branques i tan poques fulles però esclar: és que som a l’hivern!

Al vespre, sorpresa: estavem baixant cap a St Celoni quan se’ns ha creuat una furgoneta que pujava en sentit contrari: en Pau!

Avui, pedres i quiche

0

Aquest últim dia abans de vacances hem anat amb mig centenar de galifardeus a St Pere de Rodes. Sempre m’han fascinat les roques i pedres del cap de Creus i encara més les del monestir. El paisatge té una força… tel·lúrica (?) que m’omple i em carrega d’energia. I el monestir i el poble són dels pocs llocs que conec que em fan sentir, sentir realment dintre meu, Història. La gent que va viure entre aquestes parets deu haver deixat alguna mena d’empremta a l’aire que ha perdurat tots aquests segles. No sé com explicar-ho amb altres paraules.

I estic content d’haver ensenyat aquest tros de país a una colla que no hi haurien pas vingut mai ni probablement hi tornaran. I tant de bo que m’equivoqui.

Per sopar m’he ficat a la cuina i he col·laborat a fer la quiche, que és un plat que ens agrada a tots. La MJ ha fet la massa, jo el farcit i ens hem llepat els dits.

i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Les defenses del marquès

0

Avui les he vistes! N’havia sentit a parlar i també n’havia llegit alguna cosa però no ha estat fins avui que he anat a veure-les.

Segons la descripció de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, l’obra…

…demostra l’intent del Marquès de Camps de protegir les seves terres de les vingudes del riu. Carles de Camps i d’Olzinelles, segon marquès de Camps, era enginyer forestal i coneixia les tècniques hidràuliques de prevenció i defensa en front de les avingudes del riu. L’objectiu de la construcció d’aquesta obra era la defensa dels seus camps de conreu i les seves plantacions forestals.

Es tracta d’una obra hidràulica del segle XX formada per un conjunt de gabions de malla metàl·lica de doble torsió omplertes amb rierencs. Es troba al marge dret del riu Ter, a l’inici de les Deveses del Marquès i al límit de la terrassa fluvial.