Hem sortit la matinada del divendres 19, molt aviat, i hem arribat a última hora de la tarda. Fantasmagories i miratges de l’altiplà castellà ens anunciaven per la finestra que ens acostàvem a la Capital del Reyno.
Hem anat a peu des de l’estació fins a l’hotel tot passant per davant de tres dels museus que tenim pensat de visitar aquests dies: el Thyssen-Bornemisza, el del Prado i el Reina Sofía. Bon plan, i a més a més potser també anirem al Sorolla i qui sap si a algun altre.
Ens instal·lem en un hotel que és a la Calle Cava Baja, un lloc molt cèntric de Madrid, i tot i que hem dormit poc i acabem de fer un viatge llarguet, tenim gana i només d’entrar a l’hotel decidim de sortir-ne a picar alguna cosa.
Molt d’oli però això omplirà. Demà serà un altre dia.
L’endemà al matí, dissabte 20, sortim a passejar i de seguida ens ve a trobar la deessa de Madrid, la Cibeles, asseguda al seu carro.
També passem per l’Almudena i uns quants carrers assolellats i avingudes sorolloses d’una part que anomenen Madrid de los Austrias. Potser és la part més europea de la capital? No, després he sabut que aquesta part de Madrid és la que va créixer més a partir de la vella ciutat medieval, i que aquest creixement va tenir lloc mentre van governar l’imperi espanyol reis de la dinastia d’Habsburg, és a dir, dels Àustries. Sí, la mateixa família que els catalans vam defensar a la guerra de Successió: quan Carlos II es va morir sense haver tingut cap fill, els països europeus es van enfrontar entre ells per trobar-li un hereu que no fes perillar l’equilibri polític i de poder d’aleshores, perquè totes les famílies reials volien col·locar-hi algú de casa seva. El Regne de França i la Corona de Castella estaven a favor de Felip d’Anjou, de la família dels Borbons, mentre Àustria, Anglaterra, els Països Baixos i la Corona d’Aragó estaven a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria. La guerra es va anar allargant fins que la majoria de potències van signar la pau al Tractat d’Utrecht, cosa que va significar que tothom se n’anés cap a casa excepte la Corona de Castella, que va decidir ocupar militarment els territoris de la Corona d’Aragó, eliminar les lleis pròpies que teníem i començar a tractar-nos com una colònia (ocupar els càrrecs amb funcionariat castellà, començar a posar traves i després prohibir el català, etc). Mira, des de llavors que ens diuen que som espanyols.
Després anem vagarejant i caminant sense rumb fins que ens trobem per sorpresa davant del Museu Sorolla, que és petitet i tindrem temps de visitar sencer abans no tenquin. És un museu que ocupa la casa d’en Joaquim Sorolla en el barri de Chamberí. Hi va viure els darrers anys de la seva vida i resulta que ell mateix va dissenyar i fer construir el jardí, que és verd i amb molta presència d’aigua. La casa és molt lluminosa i era al mateix temps residència i taller. Tant a la MJ com a mi ens agraden els quadres d’en Sorolla. Els apreciem de manera diferent, esclar, i no només perquè ella veu tots els colors i jo sóc daltònic. L’expressió plàstica és una de maneres preferides de MJ de treure el que té a dins, i a més té bona tècnica i ho fa bé, crec. Jo, en canvi, que segons diuen de petit vaig destacar (!) per dibuixar i pintar molt bé, a poc a poc vaig anar deixant de practicar i si ara hagués de pintar un quadre no sabria pas com posar-m’hi. Els colors clars i lluminosos dels quadres d’en Sorolla m’atreuen com un imant, l’aigua del Mediterrani sembla que t’hagi de mullar si t’acostes als quadres, les seves pintures respiren calma i benestar.
Finalment he acabat de llegir aquest llibre d’en Terry Pratchett que la MJ havia insistit tant que conegués. És divertit i es llegeix bé, però aquest gènere (i aquest estil) no m’acaba d’agradar. No només perquè els llibres de fantasia no em diuen gaire res sinó sobretot perquè m’imagino el senyor Pratchett i el veig molt de la broma però amb una verborrea incontenible, una eloqüència imparable. No sé pas com és però me l’imagino creient-se tan i tan divertit i interessant que ni tan sols deixa obrir la boca als altres, em sap greu.
