Bloc de notes

Doncs ja tenim a punt el piset de la Pz i les seves companyes! Avui que la MJ i jo hem pujat a Barcelona hi hem passat a deixar-li quatre andròmines i repassar un parell de contingències menors: penjar bé la cortina de la dutxa, que els havia saltat, i arreglar la tapa del vàter, que s’havia anat descargolant i ballava. Cosetes; ja ve just que elles se n’hagin adonat.

Hem sortit del pis cap al carrer Major de Sants per adonar-nos que estava tancat al trànsit de cotxes. Esclar: és la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura! Bon ambient, gent asseguda a terrasses que ocupen la calçada, mainada jugant al carrer, etc. És a dir, el que hauria de ser un carrer normal i corrent un dia de cada dia.

L’opinió de les dones de casa ha prevalgut i ara ja no som quatre sinó sis (sense comptar els residents intermitents com en Nus). La MJ ha anat a ca la C i n’ha tornat amb dues gatetes convidades, o més aviat adoptades. Es veu que algú les va abandonar, no sé si a elles o a la seva mare, abans o després de parir, en un racó amagat de les Deveses. Quan les van trobar estaven totes mortes, tota la ventrada, mare inclosa, excepte aquestes dues.

Són menudes i boniques, bufones, fan gràcia, però jo vaig votar que ja estaven bé a ca la C. M’agraden els animals però m’estimo més no tenir-ne a casa perquè el fet d’acollir-los comporta una servitud que en la meva opinió el goig de la seva companyia no compensa de cap manera. Crec que les llars de quatre parets són per a les persones, i que els animals han de viure al seu cau; qui tingui pati prou gran, parlem-ne i potser d’acord; si no, a la natura, en llibertat i lluny de la ciutat.

Al matí, com que és diumenge, sortim a fer un passeig pel Rastro.

El primer que llegeixes quan busques informació del Rastro és que el nom ve del «rastre» que deixaven els animals que arrossegaven de l’escorxador als obradors on s’adobaven i treballaven les pells. Les pobres bèsties ja estaven mortes i s’havien d’escorxar.

Es veu que el mercat de carrer que avui s’anomena «Rastro de Madrid» va començar amb unes quantes paradetes al voltant dels escorxadors de Lavapiés allà pel mil vuit-cents. Al voltant dels escorxadors s’hi instal·laren “blanqueries” (els obradors que deia) i tot de negocis afins. La proliferació d’aquests petits tallers relacionats amb la pell, el cuiro, la carn, etc., en va atraure d’altres (teixidors, sabaters, sastres…) i l’increment de circulació de persones va fer que alguns espavilats comencessin a muntar paradetes a les voreres (originalment per vendre objectes de segona ma). Lavapiés era llavors lluny del centre i les autoritats ho van tolerar, de manera que a poc a poc el nombre de paradetes va anar creixent. No cal dir que avui per avui la cosa està no només tolerada sinó regulada; el mercat es fa diumenges i festius i diuen que el nombre de parades supera les tres mil cinc-centes.

Personalment, no soc pas gaire fan dels mercats, ho reconec. Unes hores passades per aquest mercat m’han fet la impressió que no es tracta de res més que d’un mercat de carrer gran com se’n poden trobar d’altres a moltes ciutats grans europees. Hi ha coses que em fan gràcia com els orígens de noms d’alguns carrers però la major part de la resta es pot trobar a molts altres mercats. Si t’agrada voltar per mercats de carrer, el Rastro t’agradarà; si no, difícilment hi trobaràs res que el faci un lloc especial i no trobis enlloc més.

El nostre recorregut comença a la Plaza de Cascorro, que rep el nom del setge d’una ciutat cubana, Cascorro. El centre de la plaça està ocupat pel monument a un soldat temerari que el 1896, poc abans que Espanya perdés Cuba definitivament, es va fer un nom en aquella batalla amb una llauna de petroli i una corda. En aquesta plaça comença a baixar la Ribera de Curtidores, que és l’avinguda central del «mercadillo» del Rastro.

M’ha fet gràcia trobar pel camí una placa dedicada a en Max Estrella, un dels meus herois de joventut.

A la tarda ens acostem cap al Reina Sofía, a veure què hi trobem. i ens hi estem una hora i mitja. La veritat és que estem una mica cansats de voltar a peu i com que la meva capacitat d’apreciar les arts plàstiques és limitada, no ho gaudeixo gaire. A la MJ sí que la veig molt interessada.

Hem sortit la matinada del divendres 19, molt aviat, i hem arribat a última hora de la tarda. Fantasmagories i miratges de l’altiplà castellà ens anunciaven per la finestra que ens acostàvem a la Capital del Reyno.

Hem anat a peu des de l’estació fins a l’hotel tot passant per davant de tres dels museus que tenim pensat de visitar aquests dies: el Thyssen-Bornemisza, el del Prado i el Reina Sofía. Bon plan, i a més a més potser també anirem al Sorolla i qui sap si a algun altre.

Ens instal·lem en un hotel que és a la Calle Cava Baja, un lloc molt cèntric de Madrid, i tot i que hem dormit poc i acabem de fer un viatge llarguet, tenim gana i només d’entrar a l’hotel decidim de sortir-ne a picar alguna cosa.

Molt d’oli però això omplirà. Demà serà un altre dia.

L’endemà al matí, dissabte 20, sortim a passejar i de seguida ens ve a trobar la deessa de Madrid, la Cibeles, asseguda al seu carro.

També passem per l’Almudena i uns quants carrers assolellats i avingudes sorolloses d’una part que anomenen Madrid de los Austrias. Potser és la part més europea de la capital? No, després he sabut que aquesta part de Madrid és la que va créixer més a partir de la vella ciutat medieval, i que aquest creixement va tenir lloc mentre van governar l’imperi espanyol reis de la dinastia d’Habsburg, és a dir, dels Àustries. Sí, la mateixa família que els catalans vam defensar a la guerra de Successió: quan Carlos II es va morir sense haver tingut cap fill, els països europeus es van enfrontar entre ells per trobar-li un hereu que no fes perillar l’equilibri polític i de poder d’aleshores, perquè totes les famílies reials volien col·locar-hi algú de casa seva. El Regne de França i la Corona de Castella estaven a favor de Felip d’Anjou, de la família dels Borbons, mentre Àustria, Anglaterra, els Països Baixos i la Corona d’Aragó estaven a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria. La guerra es va anar allargant fins que la majoria de potències van signar la pau al Tractat d’Utrecht, cosa que va significar que tothom se n’anés cap a casa excepte la Corona de Castella, que va decidir ocupar militarment els territoris de la Corona d’Aragó, eliminar les lleis pròpies que teníem i començar a tractar-nos com una colònia (ocupar els càrrecs amb funcionariat castellà, començar a posar traves i després prohibir el català, etc). Mira, des de llavors que ens diuen que som espanyols.

Després anem vagarejant i caminant sense rumb fins que ens trobem per sorpresa davant del Museu Sorolla, que és petitet i tindrem temps de visitar sencer abans no tenquin. És un museu que ocupa la casa d’en Joaquim Sorolla en el barri de Chamberí. Hi va viure els darrers anys de la seva vida i resulta que ell mateix va dissenyar i fer construir el jardí, que és verd i amb molta presència d’aigua. La casa és molt lluminosa i era al mateix temps residència i taller. Tant a la MJ com a mi ens agraden els quadres d’en Sorolla. Els apreciem de manera diferent, esclar, i no només perquè ella veu tots els colors i jo sóc daltònic. L’expressió plàstica és una de maneres preferides de MJ de treure el que té a dins, i a més té bona tècnica i ho fa bé, crec. Jo, en canvi, que segons diuen de petit vaig destacar (!) per dibuixar i pintar molt bé, a poc a poc vaig anar deixant de practicar i si ara hagués de pintar un quadre no sabria pas com posar-m’hi. Els colors clars i lluminosos dels quadres d’en Sorolla m’atreuen com un imant, l’aigua del Mediterrani sembla que t’hagi de mullar si t’acostes als quadres, les seves pintures respiren calma i benestar.

La cosa ha anat un pèl més a poc a poc del que havíem previst però no tenim pas pressa. Avui hem acabat de donar la primera capa a tota l’escala. Aviam si podem donar la segona capa abans d’anar-nos-en de visita turística a Espanya aquest dissabte.

Encara tenim temps abans de tornar el cotxe llogat i hem aprofitat per fer una escapada cap a mar. Volíem anar a Aiguablava però l’Ajuntament de Begur ha instal·lat un control de carretera abans d’arribar-hi per fer saber als estiuejants que la platja està plena de meduses. Com que ens diuen que més al sud no n’hi ha tantes fem uns quilòmetres més fins a Aigua Xellida, primer, i Tamariu després.

Quin luxe, viure tan a prop d’aquests paratges.

Passarem uns dies a Palamós. Aquest cop tots dos hi hem anat en bici per la via verda, que és la ruta més suau i tranquil·la.

Per altra banda, objectiu acomplert: n’ha fet 54 i la celebració ha anat bé. Tot i això, el dia no ha acabat de ser un èxit, especialment per a ella, perquè s’havia il·lusionat i volia veure la seva amiga compatriota que finalment no ha pogut venir.

La visita de la Josefina i la seva germana metgessa, la Genoveva, va servir per recordar-me que encara som una colònia. A Madrid o Saragossa o Sevilla no seria pas possible treballar a la Sanitat pública tenint només un nivell A1 de castellà, però en canvi a Catalunya sí que es pot amb nivell A1 de català si demostres que ja saps castellà. Ah, i per esbrinar si el teu català arriba a A1 no vulguis pas saber l’acudit d’examen que et fan.

Es pot explicar de moltes maneres però el fet és que se’ns obliga a aprendre castellà i després se’ns obliga a utilitzar-lo si volem rebre assistència mèdica.

La premsa en parla de tant en tant (per exemple el desembre ho va fer El Món) però la qüestió lingüística està tan manipulada que hem caigut a la trampa de gastar més energia per defensar-nos de les mentides que no pas per reivindicar drets. Si sempre estem a la defensiva no guanyarem mai res.

Hem baixat des de Núria més de pressa que no pas hi vam pujar, és clar, tot i que si mirem el total del temps resulta que hi hem estat més. Això té una explicació i és que ens hem estat una bona estona banyant-nos en una gorga que hem trobat a prop del pont del Creumal. La Pz ni tan sols s’ha plantejat la qüestió de la temperatura de l’aigua i s’hi ha ficat de dret, i la MJ s’hi ha afegit de seguida (són dones d’aigua!). Jo me les he estat mirant una estona i finalment també m’he deixat convèncer; l’aigua era freda però no pas tant com em temia i la remullada ha estat genial.

Uf, ara veig que es nota que no prenc gaire el sol, no?

De Queralbs a Núria pel Camí Vell, un clàssic que tenia pendent de penjar a Wikiloc i que a més a més hem fet un dia que tots quatre estem de bon humor: fantàstic. En un ambient distès hem encarat el dia amb esperit positiu, il·lusió i bon humor; què més es pot demanar?

Ah, sí, paciència!

Doncs això, que hem començat a pujar i déu-n’hi-do quina pujada, tot i que ens n’hem sortit prou bé. També ens hem anat entretenint que si guaita aquestes floretes que si mira aquesta gorga i al final hem arribat una mica tard a l’alberg, però com que el camí és tan bonic no se’ns ha fet llarg (excepte potser l’últim tram: des del santuari al Pic de l’Àliga). Tant de bo les pogués convèncer de fer muntanya més sovint.

Pel que fa a la ruta pròpiament dita, només cal sortir de la plaça de la Font del Raig de Queralbs i anar tirant amunt. El camí està més que fressat i és impossible perdre’s. A més a més, està ben indicat amb cartells que de tant en tant assenyalen fonts, ponts, monuments i dreceres.

Ha estat un bon començament d’aquesta escapada de cap de setmana.

La seva manera de parlar en cansa i ara ja també m’irrita.

No dirà mai que li agraden quatre coses de Salt, sinó que aprecia el valor d’alguns trets d’un poble veí de Girona que és a prop d’un riu i té unes deveses, concretament l’arrel quadrada de setze trets.

Això és una porta? No, és un peça de fusta en forma de polígon quadrilàter d’angles rectes amb un pom o maneta que serveix per obrir i tancar.

Passa el temps i continuem aturats amb la cuina. Avui acaba les vacances la noia de la botiga amb qui vaig parlar; hem tingut 10 dies per parlar-ne nosaltres i no hem pres cap decisió. La MJ s’espanta quan parlem de diners, i la veritat és que la cuina en val molts perquè va lligada a la reforma del soterrani i potser el rebedor. A més, i potser més greu, la nostra relació de parella trontolla i potser no és bon moment d’embrancar-se amb inversions importants.

Aquesta tarda, ella i la gran aniran a Barcelona per mirar de lligar un pis pel curs que ve. Més despeses.

Al vespre sentim un grill molt a prop i ens acostem a la finestra, que és d’on sembla que ve el seu cant.

El veig tremolar mentre canta. Si, ja sé que no canta pas; és la fricció de les ales que produeix aquest cri-cri-cri dels mascles que marquen territori. He llegit coses curioses d’aquest cri-cri-cri. Es veu que l’organisme d’aquests insectes interactua (sembla que avui tot interactua) de manera directa amb la temperatura que els envolta, accelerant o reduint els ritmes vitals del seu metabolisme. Si fa fred, el cant és més lent i espaiat; en canvi, si fa calor, el so és més vigorós i accelerat.

Diu que es pot calcular la temperatura exterior a través del cant del grill. Segons expliquen, el primer que cal fer és triar un individu i, sense causar-li cap molèstia ni anunciar la nostra presència, perquè si no callaria a l’instant, començar a comptar el nombre de notes que emet durant un minut (és una bona idea agafar un paper i un llapis i fer una ratlleta per nota per no perdre el compte). Encabat, se sumen totes les notes emeses, es divideix la xifra per cinc i se’n resten nou. El resultat serà la temperatura ambient expressada en graus centígrads.

Deu ser allò que qui no té feina el gat pentina en versió entomologista.

Un passeig a prop del riu m’ha regalat la visió d’una tortuga (de riu?, d’estany?) parant el sol a les Deveses d’en Bru, just a la bassa:

He estat pensant amb el que en Xevi (manteniment Deveses) em deia sobre la contaminació. Vaig estar cercant depuradores a internet perquè ell deia que els pobles petits no en tenien i d’això en deduïa que l’aigua de la Llémena baixa bruta. En vaig localitzar dues Llémena amunt: a St Esteve i a St Gregori. Tanmateix, l’escuma que a vegades s’acumula a la resclosa d’en Joga em fa sospitar que deu tenir part de raó:

Amb la MJ hem sortit a la tarda. Hem anat un pèl més amunt del Pas d’en Prats, a la sorrera per on a vegades travessem el Ter, i hem descobert que l’herbei (no sé si és ben bé això, potser és un alguer) ha crescut molt des de l’hivern i això fa que no puguis veure on trepitges. No sé pas si ara gosaria travessar aquest indret amb gaire tranquil·litat.

Avui hi ha hagut l’últim claustre del curs, que ha servit per acabar de tancar els calaixos que quedaven mig oberts o amb algun informe mig escrit. També per anunciar públicament la jubilació d’en Robert i la meva.

Davant la jubilació sento una barreja d’emocions que em vénen per la part personal i també per la social, si és que ho puc dir així. El primer sentiment és d’incredulitat: encara no acabo de creure’m que no cal que treballi mai més per tenir un sou a final de mes. El segon és de gratitud a la societat que em fa aquest tracte. Em sento molt afortunat d’haver nascut al tros de món que m’ha tocat i d’haver tingut uns pares i avis i en general conciutadans més grans que jo que han lluitat perquè jo i altra gent com jo puguem gaudir d’aquest dret. Hi ha molta altra gent que haurà de treballar fins a ser més gran que jo i encara no cobrarà tant com la meva pensió, sobretot en altres indrets del món però també aquí mateix.

També per això mateix em sento en deute: aquesta pensió no és pas perquè sí, no és pas per la generositat de les elits dirigents. A la societat on m’ha tocat néixer i on he triat de viure s’ha arribat a un pacte que permet de cobrar sense haver de treballar quan s’arriba a una edat determinada. Aquest acord diu que tu t’estàs uns anys de la teva vida treballant i part del teu esforç, dels teus impostos, se’ls queda l’Estat i els inverteix en un bé comú, i que quan siguis gran seràs tu que gràcies als impostos que paguen els altres podràs gaudir de cures i atencions que la societat procurarà per a tu en retorn dels serveis prestats. Dit així sembla molt clar però com es poden calcular de manera justa aquests serveis prestats? Per anys treballats? Per la feina feta? Feina a quins àmbits i amb quins assoliments? Feina en entitats útils socialment? Quines feines i per què unes sí i altres no tant? I per què jo puc gaudir de la jubilació pagada mentre altres conciutadans no poden encara que potser hagin treballat més temps que no pas jo? O que les seves feines hagin tingut més impacte social que no pas la meva?

Sigui com sigui, el premi, la pensió, no és pas pel que estic o estem fent ara mateix sinó gràcies als nostres pares, avis i besavis. Van ser ells que van lluitar a les trinxeres contra el feixisme, que van fer vagues per no haver de treballar més de vuit hores cada dia, que van lluitar a les barricades i van passar gana perquè les nenes de 10 o 12 anys no haguessin de treballar a les fàbriques. És a tots ells a qui estic agraït i amb qui em sento en deute.

Avui, doncs, no he pas anat al claustre. Em fa vergonya que m’aplaudeixin per haver fet la feina que m’agrada fer i per la qual he cobrat. Tampoc no estic segur d’haver-la fet com cal, però això ja és una altra història. En qualsevol cas, quan la MJ sàpiga que no he anat al claustre em dirà que sóc un malagraït i que estic privant els meus amics, o gent que m’aprecia, d’expressar la seva gratitud o reconeixement a la feina compartida durant tants anys. Jo penso que no mereixo cap honor pel fet d’haver fet la feina que jo mateix he triat de fer.

Aquest matí, doncs, per comptes d’embarbussar-me davant un públic fàcil, de plorar d’emoció o rebre abraçades, aplaudiments o reconeixements immerescuts, m’he estimat més de fer una volta per les Gavarres i ho he aprofitat per afegir algunes fotos a una ruta que tinc penjada. Destacaria un parell de coses de la ruta. Una, el pilonet de suro que alguna colla de bosquetans deu haver amuntegat després d’haver recollit unes quantes escorces. No n’havia vist mai cap de tan gran.

I segona, les restes d’un senglar que he trobat a la via verda entre Monells i Madremanya:

A altres pedalades he trobat tota mena d’animals vius i morts a la vora de camins i pistes, des de cabirols a teixons passant per conills, àligues i eriçons, però és el primer senglar mort que trobo tan a prop del camí. Alguns dels seus conciutadans salvatges n’han fet un bon tec.

Així, doncs, aquest darrer dia oficial de feina ha esdevingut el primer dia d’un estiu que -espero- durarà anys.

La MJ i jo tornem a Salt. Ella ha agafat l’autocar i jo la bici. Hem sortit de Palamós gairebé al mateix temps però ella s’ha hagut d’esperar molta estona perquè hi ha hagut problemes de trànsit i el seu bus (que fa tota la volta a les Gavarres i circula de Girona a la Bisbal, Palafrugell, Palamós, Llagostera i torna a Girona) ha arribat tard a recollir la gent de Palamós. El resultat és que hem arribat al mateix temps a Girona i just quan el bus de Salt acabava de sortir. Hem acabat d’arribar a casa a peu per no haver d’esperar 30 minuts més el bus que ens hauria portat a Salt.