Bloc de notes

Avui dissabte hem quedat a les 11 del matí davant del Pavelló Municipal d’Esports per fer una petita bicifestació en record d’una senyora que va ser atropellada mentre anava en bicicleta aquí a Salt. Hem deixat una bici blanca en record seu a l’avinguda de la Pau.

Mentre pedalava rumiava que està de moda, potser està bé, fer servir la paraula “violència” per tot d’accions que fins fa poc eren considerades poca cosa més que incòmodes o barroeres. També per abusos abominables. No sé si hauríem de fer servir alguna altra paraula (que desconec) per diferenciar l’acció pròpiament i físicament violenta de la coacció moral que sovint fiquem al mateix sac. Un marit que estomaca de manera salvatge la seva parella i un executiu d’empresa que coacciona un treballador o un conductor que fuig després d’haver atropellat un ciclista sóc accions detestables però que crec que no pertanyen pas a la mateixa categoria. Tanmateix, quan se’n parla a les notícies es diu que hi ha hagut “violència”; no sé si en altres llengües tenen mots diferents per referir-se a la violència física i la violència no física, o si tenen uns escala graduada de mots que indiquen o reflecteixen “violència”.

Tornant a la bicifestació, voldria aprofitar per fer proselitisme: vull escampar la idea de tancar el trànsit de Països Catalans, al menys en caps de setmana. Es podria començar fent-ho només diumenges al matí; són unes hores en què l’avinguda està pràcticament buida, i el fet de permetre que la gent hi fes algun partit de futbol o de bàsquet, que la mainada hi passegés lliurement en bicis o patinets, o inclús que s’hi fes algun mercat de segona mà, faria veure clarament l’espai tan desaprofitat que tenim a un pam de nas.

D’aquí a tancar-lo tot diumenge i després tot dissabte, creant al principi alguna incomoditat, tampoc no hauria de ser gaire complicat. Això permetria visualitzar l’espai encara més clarament i mentalitzar tothom que una avinguda tan ample no pot estar monopolitzada pels vehicles a motor. Llavors, fer-hi carrils bici, línia de tramvia, pistes de tennis o jardins hauria de ser decisió de la gent, i estaria bé que hi hagués un concurs d’idees en què tothom hi pugués dir la seva mentre s’anés pressionant l’ATM, l’Ajuntament de Girona i la Generalitat perquè anessin dissenyant un altre tipus de vial, és a dir, un altre tipus de mobilitat que permetés tant que la gent de fora pogués accedir al centre de Girona (que és el que la majoria de cotxes que passen per Països Catalans vol fer) com que les persones que vivim a mig camí no ens haguéssim d’empassar els fums ni patir els accidents ni aguantar les molèsties que tant de trànsit motoritzat ocasiona.

En qualsevol cas, molta gent va assistir a la manifestació tant a peu com en bicicleta, de manera que potser tampoc no va ser ben bé (o només) una «bicifestació». Ai, les paraules…

Com diu aquest article, si els catalans volem continuar existint, hem de poder afrontar el debat sobre llengua i immigració sense tenir por de ser titllats d’ultres.

Un bon article per un debat que tenim pendent, i és que cada cop que algú insinua que el català no pot sobreviure si el seu ús no resta privilegis al castellà tota la colla d’espanyolistes i alguns acomplexats i segrestats pel discurs de l’opressor surten a linxar-lo. Està bé parlar-ne obertament i treure’ns complexos. Durant els últims anys hi ha hagut projectes interessants com SUMATE que han ajudat a estendre l’independentisme però també han fet mal al català quan han deixat entendre que no hi ha cap conflicte lingüístic a Catalunya o que és normal sentir-se català sense parlar la nostra llengua.

Gràcies, Mark Twain, per aquestes aventures tan entretingudes i ben explicades! Quina història més maca! I gràcies, Josep Carner, per aquesta traducció tan brillant! Quin regal de llibre!

Per cert, i parlant de Josep Carner, no sabia que havia estat diplomàtic de carrera. Es veu que va ser dels pocs diplomàtics que es van mantenir fidels a la república quan els feixistes van perpetrar el seu cop d’estat el 1936. Tampoc no sabia que va estar molts anys exiliat a Brussel·les, on ara tenim una altra colla d’exiliats.

Aquests gavaits són una font de sorpreses: llegeixo que l’Assemblea francesa va votar ahir un text en què es criminalitza la glotofòbia.

Vet aquí el tret característic que ens distingeix més clarament de la resta de la humanitat i allò que fa més evident i justifica preservar l’existència d’aquesta nostra nació en el nostre racó de món: la nostra llengua.

Cal defensar la llengua com aquell que defensa les últimes balenes, els darrers tigres de bengala, les últimes sargantanes cua-roja que resten al món. Les llengües són tresors que expliquen, cadascuna d’elles, una visió del món, i el món serà una mica més pobre quan ja no hi quedi cap català.

Ja hi ha qui la defensa a tort i a dret però sembla que si no ens hi posem tots plegats la cosa va a males. Cal que en prenguem consciència i recuperem el terreny perdut si volem que sobrevisqui, si volem sobreviure.

De tant en tant arriben bones notícies. Aquesta ho és: a l’Alguer ja poden escolaritzar la mainada en català.

A partir de demà reculem oficialment uns mesos i tornem a les restriccions amb l’excusa del covid-19. Bars i restaurants (amb terrasses incloses) només podran obrir al 50% de capacitat i el govern recomana tothom que no surti de casa si no té una bona raó per fer-ho. Això s’afegeix a la prohibició de les reunions de més de 10 persones, etc.

Aquesta tarda havíem de tenir reunió d’ED i ja no la farem presencial sinó telemàtica. De fet ja s’havia dit a les instruccions de principi de curs que calia evitar reunions presencials però no quedava clar si les reunions amb més de 10 persones estaven prohibides o es recomanava de no fer-les. Ara està clar.

Un company mestre es plany que després d’hores i hores a l’escola demanant que la mainada es posi la mascareta, que es rentin les mans, que les desinfectem, que repetim “no tingueu contacte amb els de l’altre classe”, “la mascaretaaaaaa”, “rentar mans”, “he dit la mascareta si us plau!!”…i arriben les 16.30 i desenes de familiars sense mascareta o amb la mascareta mal posada a la barbeta s’apilen a les entrades suant de toooootes les consignes que matxaquem tot el dia a l’escola. I la mainada? Tal com surten de l’escola també es treuen la mascareta.

La mascareta és com el català, institucionalitzat a l’escola però invisible (inaudible) entre molts veïns i veïnes de Salt.

La Plataforma per la Llengua denuncia la manca de voluntat del Govern per aplicar les lleis del cinema i del Codi de Consum, de manera que incompleix des de fa 10 anys aquestes normes aprovades pel Parlament i que suposarien un avenç per als drets lingüístics dels catalans.

Si aquests partits gestionen així l’autonomia, no m’estranya que no es vegin amb cor de tirar endavant la independència.

Bon article de l’Ivan Solivellas al Núvol sobre la imposició lingüística que vivim per part de colonitzadors tant de dretes com d’esquerres. Comença així:

En general, els pols conservadorisme-progressisme i capitalisme-anticapitalisme tenen pocs punts en comú. M’agradaria dir que no en tenen cap, com pensaran molts dels lectors, però crec que n’he trobat un. Efectivament, hi ha una mena d’acord entre conservadors i progressistes d’assumir que defensar la llengua catalana no toca. Durant les reivindicacions feministes del 8 de març no toca dir que hi ha poques pancartes i càntics en català, perquè la lluita és contra l’heteropatriarcat; en les reivindicacions contra els desnonaments tampoc no importa mirar si es reivindiquen els drets socials en català, perquè la lluita és en defensa dels drets i contra el capital; quan vivim en un moment de pandèmia, com el que hem patit (patim i patirem), tampoc no cal insistir a exigir els drets lingüístics —que són, no ho oblidem, drets humans—, perquè el que importa és aturar el virus —que, com tothom sap, únicament pot aturar-se en castellà o anglès, que són les llengües que salven vides.

La Plataforma per la llengua denuncia que les versions doblades o subtitulades en català amb diners públics no arriben a Netflix. M’ho llegiré més bé quan tingui temps però per una lectura en diagonal entenc que no pas tota la responsabilitat és de Netflix sinó que la Generalitat no va amb gaire compte a l’hora de triar els seus socis en el món de l’audiovisual. Resulta que hi ha molts doblatges que estan fets i pagats però Netflix i altres plataformes no els ofereixen simplement perquè no els hi arriben, no pas perquè hi posin impediments. Això és creïble?, va així?

Es pot salvar una llengua d’una desaparició imminent? Es pot fer això amb el català a l’Alguer? La música hi pot ajudar? Aquest documental que es pot veure a youtube o a vimeo ens en parla.

Tal i com estan les coses, potser ens haurem de fer aquesta pregunta respecte el català aquí, sense haver d’anar tan lluny.

Avui és un dia important per a la democràcia i molts estats celebren la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa. Tanmateix, la llibertat que es va recuperar a Europa no és pas igual per a tothom ni a tot arreu. Avui mateix, sense anar més lluny, una periodista de TV3 ha hagut de fer una entrevista en castellà i no pas en català al president del Parlament Europeu, David Sassoli. És una de les conseqüències del fet que el català encara no estigui reconegut com a llengua oficial a la Unió Europea, i és que l’Estat espanyol, on el català sí que és un idioma oficial, no ha fet cap pas perquè la nostra llengua sigui reconeguda oficialment a Europa, és a dir, encara considera el català una llengua de segona. I si en el Parlament europeu no es pot parlar la meva llengua, he de creure que és el meu parlament? I què hem de pensar del parlament espanyol?

Veig que el govern espanyol ha decidit allargar l’estat d’alarma i el confinament de tothom fins diumenge dia 26 d’abril, de manera que aquest any la diada de St Jordi haurà de ser virtual. La part positiva és que enguany no caldrà cap esforç d’imaginació per fer d’aquesta diada una experiència memorable.

El nom d’aquest iot sempre m’ha fet un mal d’ulls terrible. Es pot arribar a ser molt ric malgrat ser molt ignorant. O potser sóc jo i “comptal” vol dir alguna cosa en algun idioma. Potser és una paraula en alguna altra llengua, no pas en català: de fet, a prop de Carcassona hi ha un poblet que es diu Vilanòva la Comptal i potser resulta que el iot pertany a un potentat d’aquell país. Sempre he pensat que és una deformació intencionada de “comtal”, que en occità vol dir el mateix que en català. L’Estat francès les fa, aquestes coses, igual que l’espanyol: escriure malament de manera intencionada un topònim de manera que no sigui correcte ni en francès ni en la llengua que volen desacreditar o ridiculitzar; “aquests pagesots no saben ni escriure el nom del seu poble”, diuen després d’haver imposat i fet quallar el topònim impropi.

També pot ser que el propietari hagi escrit la P sabent què fa, però llavors no sé quina pot ser la raó. Per cert, no sé si el iot és realment d’algú o bé d’una empresa que el lloga.

Però potser sóc jo que estic equivocat i desconec d’on surt realment aquest nom.

Docents per la República, DxR, treballa per fer del català una llengua necessària i imprescindible per viure a Catalunya, i per tant una llengua el coneixement de la qual esdevingui generalitzat, total, a casa nostra.

DxR te una proposta per anar cap aquí a la propera generació, però per una banda encara hi ha massa gent que no veu prioritari salvar la llengua, i per l’altra tenim massa gent decididament en contra de fer-ho. Entremig, massa gent sense idees clares, amb el cap emboirat o amb necessitats massa urgents per donar importància a una qüestió com la llengua, que no es pot pas finiquitar ni resoldre d’un dia per l’altre. És allò dels arbres que tapen el bosc?