Bloc de notes

Avui he acabat el segon dels llibres d’en Henning Mankell que Columna va publicar en el volum “El viatge d’en Joel”.

“Les ombres creixen al capvespre” continua amb les aventures i el món d’en Joel en el seu poblet del nord de Suècia. Són històries explicades amb molta senzillesa però que enganxen. Tot i això, suposo que enganxen més a un públic més jove. A mi m’ha agradat llegir-les però trobo que no estan pas escrites pensant en mi perquè em costa identificar-me amb cap dels personatges. Potser si m’imagino a mi mateix quan era petit…

A més, hi ha una cosa que no m’agrada gens d’aquest llibre però és més cosa de la traducció que no pas del redactat original, i és l’ús d’expressions «catanyoles», i perdó per l’expressió. Digueu-me tiquismiquis però hi ha locucions i girs i paraules que no em semblen autèntiques (i ara vindria un debat interminable per discutir si és que es pot dir que hi ha paraules i expressions més autèntiques i genuïnes que altres). Puc parlar de llengua artificial o ortopèdica? Segurament tot el que surt al llibre entra dins la normativa, no ho sé pas, però això de parlar sempre del «dia següent» per comptes de dir «l’endemà», o del «matí següent» per comptes de «l’endemà al matí» se’m fa estrany. Més que estrany, aliè, no propi, d’una llengua que no és la meva.

Tampoc no m’agrada, i això deu ser encara més discutible, que els protagonistes «donin voltes» o «donin un cop d’ull» per comptes que «facin voltes» o «facin cops d’ull». Ei, i no estic pas dient que siguin faltes, repeteixo, però simplement em manté a fora i no m’agrada perquè no ho sento “meu”. Potser és només perquè de petit sempre he fet voltes i cops d’ull.

A poc a poc vaig recuperant el ritme amb això de llegir llibres. Entre el malson de l’A i la mudança al carrer Llarg he tingut al cap tant de dolor, neguit i angoixa que no em podia concentrar.

A poc a poc torno a passar pàgines (ara en el sentit literal). Avui he acabat un llibre senzill d’un autor, Henning Mankell, que m’agrada per les seves novel·les de crim i misteri. “El viatge d’en Joel” no té ni una cosa ni l’altra sinó quatre històries curtes que diu que són per a un públic juvenil; quatre llibres que quan es van publicar es van vendre per separat sobre les aventures d’un nen que està a punt d’entrar a l’adolescència. El que avui he acabat és “El gos que corria cap a un estel”.

En Joel és un nen solitari que acaba de fer onze anys i viu amb el seu pare separat en un poble petit a l’interior de Suècia del qual no ha sortit mai. La novel·la narra la vida normal i corrent d’en Joel i explica com intenta trobar respostes en els fets quotidians del dia a dia del seu entorn i els interpreta amb la fantasia pròpia d’un nen.

La forma de vida en aquest entorn llunyà i perdut és la primera cosa que m’ha cridat l’atenció, i de seguida m’ha enganxat la descripció del paisatge hivernal, la fred, la resplendor nocturna del riu, el llac glaçat, els boscos de bedolls… La major part de l’obra passa de nit, des que en Joel surt de l’escola fins que se’n va a dormir; en realitat, la seva aventura se centra en un vagareig nocturn, mig real mig imaginari,  per carrers deserts. Com el mateix indret, els fets també semblen pessebres vivents de nit o diorames il·luminats per llumenetes amagades: uns personatges tan marginals i curiosos com profundament humans; un pare mariner, ben amatent del seu fill, que no se sap com ni per què ha vingut a parar en aquest poble de l’interior; una bicicleta vermella irresistiblement atractiva en un aparador; un gos que travessa la nit com si empaités un estel. En aquest món mig real mig de somni, en Joel es passeja sense rumb entre fantasies d’aventures llunyanes i desig de comunicació i comprensió d’un món amb gent tan solitària com ell.

Mentre llegeixo visc la desorientació d’algú que comença a interrogar-se sobre la vida en unes pàgines que alternen magníficament la infantesa innocent i els dubtes vitals d’un adult.

No coneixia aquests jocs i m’hi he aficionat fa poc. Em fan gràcia i hi dedico una estona gairebé cada dia. De fet, sempre m’ha interessat la llengua i això és una manera de fer-la servir i inclús enriquir-la. O potser no tant; deixem-m’ho en consolidar-la.

Es veu que el Paraulògic ha estat un èxit sensacional, i ara cada dia en surt un a Vilaweb. En els primers que feia no m’hi volia obsessionar (em conec i sé que no em costa gaire caure en addiccions) i em proposava de passar-hi només 10 minuts, màxim 15. A poc a poc he anat canviant i ara normalment em proposo de guanyar quatre estrelles (d’un màxim de sis). A la pràctica és gairebé el mateix perquè el que trigo a obtenir les quatre estrelles són això mateix, uns deu minuts. A vegades caic a la temptació de tornar-hi quan fa una estona que ho he deixat i mirar de fer la cinquena o sisena estrella, però això no passa gaire sovint.

El Wordle, que en català es diu “El mot“, és una altra mena de joc, també lingüístic però amb una part important de lògica i raonament. Aquest m’agrada més que no pas el Paraulògic. No hi estic tant de temps perquè rarament he d’arribar a deu minuts per trobar la paraula amagada.

De Wordle (i ara que hi penso jo diria que de Paraulògic també) només se’n pot fer un cada 24 hores, al menys des del mateix dispositiu (jo només faig servir el portàtil i rarament el mòbil).

A vegades m’he posat a jugar a una altra cosa: el Minimots. És com una mena de versió moderna dels mots encreuats que fèiem en el diari o alguna revista. A aquest només m’hi poso si tinc força temps per endavant perquè em costa acabar-lo, i la veritat és que més d’una vegada no aconsegueixo trobar totes les paraules, tots els mots.

Carta de Francisco Caja (CCC) a Albert Rivera (Ciutadans), maig de 2011. No sé si és autèntica però com que ara ja els coneixem i ja sabem com les gasten hem de pensar que són perfectament capaços d’escriure bestieses així:

Albert,

Como veo que tienes el mv desconectado, te quiero enviar esta reflexión para que estés más tranquilo. Claro que depende de nuestra capacidad de convencer a más padres. Hacemos lo que podemos, Albert. Cuesta mucho que los padres se muevan. Tantos años de inmersión han creado una inercia y los padres ven muy violento “marcar” a sus hijos así. Para el año 2013-2014 creo que podemos contar con varios miles de padres en esto. La FAES y DENAES nos han prometido ayuda. Ya te cuento. Por cierto, ya sé que no estás de acuerdo, porqué tu no buscas más amplios acuerdos con Alicia. Pero creo que, estratégicamente, el momento de noquear al catalán y devolverlo a las masías vendrá con la evolución del momento político. Porque estos van en serio.  -Es evidente que Mas y  ERC van a llegar a un acuerdo para su aventura secesionista.  Y creo que el momento llegará rnmediatamente después de la suspensión de la autonomía. O  sea que  tampoco tendremos que  esperar tanto.  Creo que  una  deriva independentista se podrá descarrilar fácilmente desde el Estado, con o sin intervención militar. No nos van a dejar tirados a los defensores de España. Entre todos, devolveremos al catalán a su situación anterior a 1978. Es decir, matarlo de hambre y despojarlo del “prestigio” que ha obtenido a costa del castellano. Incluso si la secesión fuera adelante, pienso que el tema de la lengua  sería una  herramienta   formidable para  fulminar  el  nuevo  “estado”  resultante.

Tendríamos un campo abonado para la revuelta en cuanto los separatistas movieran ficha para imponer su idioma. Incluso algunos dirigentes catalanistas que se fijan en el idioma que hablan los jóvenes (incluso habiendo pasado por su escuela) te confiesan que sin Estado propio, le queda poco tiempo al catalán). Y  ese paso lo darán por mucho que hoy los de Esquerra parezcan pasar hoy del tema. Pura estrategia. Entonces será un arma considerable para desestabilizar el nuevo estadillo catalán de cartón piedra. Se les irá la mano al querer corregir la debilidad de su idioma por la falta de natalidad que tienen. La mujer catalana, tan sensual ella, pero que tan estrecha les ha salido a la hora de parir….  Será entonces que se lo haremos pagar y se cumplirá la profecía de Don Leopoldo sobre la aportación de la inmigración. Entonces la población mayoritariamente castellanoparlante, estallará. Y si no, al tiempo. Esto no será como Estonia y Lituania, donde a los rusos se les paró los pies. Y no será así porqué la comodidad que tiene la población con nuestro idioma, y su incomodidad con el catalán, hará que la gente se rebele.. Más tarde. o más temprano, el castellano .volverá a señorear en Cataluña. Y no sólo en los tribunales y en la economía.  Y no tengo duda de que tu papel en tan noble encomienda será decisivo. Tienes a la gente de CCC contigo.  A su vez, es evidente que C’s debe ser el máximo beneficiario de la guerra de la lengua. Una guerra que ganaremos contra los que nos quieren imponer un idioma del pasado que por desgrac1a Franco no acabó de poner en su sitio.

Te envío estas reflexiones sólo para que estés más tranquilo. Y nos veremos el viernes ¿no?

Abrazo, Paco

Expressat en castellà, “l’entenc, però no el parlo” sí que ha estat un “model d’èxit”, i potser ja és hora que els catalanoparlants comencem a inspirar-nos en models que han funcionat.

Article d’en Toni Soler de fa uns dies:

Camises blaves a Canet

“Pluja d’articles lacrimògens a la premsa espanyola sobre el cas del nen de Canet de Mar. “No es el niño del pijama de rayas pero podría serlo ”, escriu a l’Abc un tal Luis María Fernández, que pel que veig és director de cinema. Després sento Carlos Carrizosa, líder del partit de l’espanyolisme agònic, comparant el mateix nen amb els alumnes negres que van trencar la barrera de la segregació racial al sud dels EUA. I constato que més enllà de la pura estupidesa de les comparacions hi ha un fil, no pas roig, que connecta els dos discursos, que serveixen un mateix objectiu, un objectiu d’estat : promoure el conflicte civil a Catalunya. Perquè Espanya -aquest cop- no vol tornar-se a embrutar les mans com l’1 d’Octubre; li és més pràctic fer servir els seus peons de dins, i les seves palanques de poder de fora, per imposar la idea que els oprimits som els opressors, que els demòcrates som els antidemòcrates, que els jueus són els antisemites i que la llengua pròpia del país, minoritzada i perseguida durant segles de manera implacable, és en realitat l’ariet d’una persecució semblant a la dels nazis i el Ku Klux Klan.

Per molt que em preguntin qué pone en tu DNI, a mi em sembla que una operació d’aquesta magnitud, d’una tal mesquinesa, no es fa contra compatriotes, sinó contra enemics declarats.

La realitat és que tenim una llei de normalització del català pensada per compensar una petita part del dany que ens han infligit els successius governs espanyols; aquesta llei s’ha aplicat de forma flexible, per no dir indolent, en part per la pressió immigratòria, de manera que el català no ha aconseguit revertir la seva situació. Però com que la llengua no recula prou de pressa, com que qualsevol llibre, cançó, tuit o conversa en català subleva i irrita els habitants del búnquer, l’espanyolisme ha decidit prémer l’accelerador amb l’ajut d’una colla de franquistes amb toga que dicten les sentències i capgiren plans educatius amb un simple cop de maça. I així, un solitari progenitor d’una escola de Canet de Mar, que per cert és excandidat de Ciutadans, ha aconseguit que tota la classe del seu fill canviï d’idioma. Aquí no hi ha pijames de ratlles, hi ha camises blaves de la Falange utilitzant un infant de forma obscena.

Entenc que la unitat civil és un bé a preservar, tot i que jo amb els votants de Vox, per exemple, no vull cap mena d’unitat, en faig prou amb una coexistència resignada. La unitat de debò no s’imposa; es construeix sense ingerències. Si fóssim independents, el sistema educatiu no el decidiria un jutge, sinó el Parlament, i l’aplicarien els centres docents seguint criteris pedagògics, i no obsessions assimilistes. Però no som independents, ni tenim la força per ser-ho (només la força democràtica, que a Espanya és una anècdota). Se’ns ha dit que hem d’acumular forces i que hem de gestionar el “mentrestant” eficaçment. I potser això no era tan mala idea, veient que Espanya ha decidit que no hi ha mentrestants que valguin, que s’ha d’encendre la metxa ara, abans que tornem a estar forts i mobilitzats.

Si la política del reencuentro amb Catalunya és aquesta, caldrà treure’s la son de les orelles abans del que pensàvem. Espero que la comunitat educativa es planti davant d’imposicions arbitràries com la de Canet. Espero també que la Generalitat actuï per impedir més intromissions. Que un exèrcit d’inspectors controli l’aplicació de la immersió a tot Catalunya. Però això vol dir més conflicte i més sentències; un pedaç, al cap i a la fi. Tots sabem que això només té una solució, que és la sobirania plena, i des d’aquesta llibertat construir una unitat civil autèntica, sense tuteles. Ens hi va la llengua, ens hi va el país. Preparem-nos.”

Una de les coses de la vida colonial que els catalans ens veiem obligats a suportar i que em fan més ràbia són els atacs a la llengua, i més encara amb l’estil tan barroer que Ciutadans va posar sobre la taula en el seu moment i ha acabat per ser la norma en el discurs polític espanyolista. No sé com es poden dir les bestieses que diuen, per exemple tot comparant la situació lingüística a Catalunya amb l’apartheid; quins pebrots! A més a més de ser una falsedat manifesta és una manca de respecte a totes les persones que van sofrir l’apartheid, i deixa clar que a aquests Ciutadans tant se’ls en pixa l’apartheid com el català; la qüestió és falsejar-ho tot, embolicar-ho tot, i pescar entre el merder que ells mateixos han creat. Per cert, això és el que està fent l’extrema dreta a tot Europa, un altre dia potser n’escriuré alguna cosa. Fins quan haurem d’aguantar? O fins quan podrem aguantar?

Per altra banda, trobo molt encertat aquest article de l’Ot Bou en què explica els darrers excessos del nacionalisme espanyol. No puc estar més d’acord amb les últimes ratlles:

Mentre no ens alliberem, l’estat també es descompon. Espanya haurà de fer com més anirà més força per dissimular que arrasa Catalunya. Si li costarà més o menys, dependrà de nosaltres. Dependrà de quants de nosaltres ens rendim. De com aguantem la política, de com aguantem la cultura. El nostre esforç, a banda de preservar el país tan sencer com puguem, s’hauria de centrar a veure per on es desfà més de pressa Espanya i aprofitar-ho. I això no es pot fer amb derrotisme. Però encara menys amb victimisme i exageració. Enmig de la paràlisi, el primer pas que hauria de fer l’independentisme és dir les coses pel seu nom. Amb tanta precisió i tant de realisme polític com sigui possible. I això val per a una banda i per a l’altra: ni Espanya és un estat feixista, ni això és qüestió de democràcia, ni persegueixen el català perquè odien la diferència, ni Catalunya és una regió maltractada. Som una nació ocupada per una altra i persegueixen el català perquè és el que la manté viva. L’autèntic pragmatisme és actuar en conseqüència.

Aquesta és l’etiqueta que ens descriu més bé, ho tinc clar. El procés va fer veure a molta gent (sobretot als primers anys) l’espoli econòmic a què ens sotmet el fet d’estar sota l’Administració espanyola, però trobo que no es va fer prou èmfasi en la colonització lingüística que, de fet, és el que interessa més a Espanya perquè justament la llengua és el que ens en diferencia i per tant deixa més clar que no som el que ells són i volen que siguem, espanyols.

El processisme va intentar el que ara es diu “eixamplar la base” amb la relativització de l’ús de la llengua. Alguns creien que d’aquesta manera la idea d’independència no trobaria tanta resistència entre la immigració espanyola i la seva descendència. Aquesta manera que a vegades tenen alguns independentistes de veure les famílies espanyoles que van immigrar a Catalunya en un sol paquet i a més aliena o contrària als interessos de Catalunya, a part de ser errònia, és contraproduent.

Van haver-hi moltes famílies andaluses, murcianes o aragoneses que van arribar aquí al llarg del segle XX i van tenir clar que arribaven a terra estrangera; ho van respectar i van mirar d’aprendre la llengua del país. Molts altres, però, i això també és veritat, van arribar aquí amb la mateixa mentalitat que els ianquis del segle XIX que anaven a colonitzar el far west: eixamplar el seu país, espanyolitzar Catalunya. De fet, és el que se li va escapar de dir al ministre Wert en aquella famosa intervenció al Congrés.

Avui he fet el camí fins a l’entrada de la cova d’en Boratuna. Al menys, jo sempre l’havia coneguda amb aquest nom, com si la cova fos d’algú que es digués així, però es veu que aquest és el nom de l’indret: Boratuna. Per tant, he de dir cova de Boratuna. A més, segons he llegit a can Coromines i altres, “bora” vol dir “cova” en un idioma preromà indoeuropeu i “tuna” vol dir el mateix en el català d’aquestes contrades, de manera que es tracta d’una cova-cova (!). També s’anomena Boratuna el serrat on es troba.

En qualsevol cas, me la va descobrir algú de la colla d’amics de Salt (devia ser en JM o la NC o potser en FC) a la meva adolescència i després l’he visitada mitja dotzena de vegades amb gent diversa o tot sol, però feia molts anys des de l’últim cop. Avui només hi he entrat uns pocs metres perquè no duia llanterna. He vingut més que res per veure si recordava el camí i com que l’he trobat (amb l’ajut de Wikiloc) ara tinc ganes de tornar-hi per ensenyar-ho a la MJ i les nenes.

Matí d’endreça, dedicat a posar ordre a casa, a tornar el cotxe llogat i a refer el cau un cop hem tornat del País Basc. Ja tornem a ser a casa.

Respecte el cotxe, resulta que a l’oficina he tornat a trobar la noia lituana que ja hi treballava quan vaig llogar el vehicle, només que aquesta vegada he sabut algunes coses més d’ella. Resulta que és lituana però de la minoria polonesa que viu en aquell país. No sé si amb la dominació russa de Lituània aquesta població polonesa era més o menys feliç que no pas ara que Lituània és un país independent, però la qüestió és que aquesta noia és molt refractària a qualsevol cosa que posi en dubte l’espanyolitat del país on treballa. I això que el seu cap, o el noi que sembla el seu cap (potser és només el seu company d’oficina), sembla que és de la ceba i li deu haver explicat com ho tenim aquí. O potser no li ho ha explicat. Ella parla cinc llengües però l’empresa que l’ha contractada no ha cregut que fos gaire important que no entengui l’idioma de la ciutat on treballa i és per això que vam xocar l’altra vegada. Avui no m’ha ni mirat.

Avui dissabte hem quedat a les 11 del matí davant del Pavelló Municipal d’Esports per fer una petita bicifestació en record d’una senyora que va ser atropellada mentre anava en bicicleta aquí a Salt. Hem deixat una bici blanca en record seu a l’avinguda de la Pau.

Mentre pedalava rumiava que està de moda, potser està bé, fer servir la paraula “violència” per tot d’accions que fins fa poc eren considerades poca cosa més que incòmodes o barroeres. També per abusos abominables. No sé si hauríem de fer servir alguna altra paraula (que desconec) per diferenciar l’acció pròpiament i físicament violenta de la coacció moral que sovint fiquem al mateix sac. Un marit que estomaca de manera salvatge la seva parella i un executiu d’empresa que coacciona un treballador o un conductor que fuig després d’haver atropellat un ciclista sóc accions detestables però que crec que no pertanyen pas a la mateixa categoria. Tanmateix, quan se’n parla a les notícies es diu que hi ha hagut “violència”; no sé si en altres llengües tenen mots diferents per referir-se a la violència física i la violència no física, o si tenen uns escala graduada de mots que indiquen o reflecteixen “violència”.

Tornant a la bicifestació, voldria aprofitar per fer proselitisme: vull escampar la idea de tancar el trànsit de Països Catalans, al menys en caps de setmana. Es podria començar fent-ho només diumenges al matí; són unes hores en què l’avinguda està pràcticament buida, i el fet de permetre que la gent hi fes algun partit de futbol o de bàsquet, que la mainada hi passegés lliurement en bicis o patinets, o inclús que s’hi fes algun mercat de segona mà, faria veure clarament l’espai tan desaprofitat que tenim a un pam de nas.

D’aquí a tancar-lo tot diumenge i després tot dissabte, creant al principi alguna incomoditat, tampoc no hauria de ser gaire complicat. Això permetria visualitzar l’espai encara més clarament i mentalitzar tothom que una avinguda tan ample no pot estar monopolitzada pels vehicles a motor. Llavors, fer-hi carrils bici, línia de tramvia, pistes de tennis o jardins hauria de ser decisió de la gent, i estaria bé que hi hagués un concurs d’idees en què tothom hi pugués dir la seva mentre s’anés pressionant l’ATM, l’Ajuntament de Girona i la Generalitat perquè anessin dissenyant un altre tipus de vial, és a dir, un altre tipus de mobilitat que permetés tant que la gent de fora pogués accedir al centre de Girona (que és el que la majoria de cotxes que passen per Països Catalans vol fer) com que les persones que vivim a mig camí no ens haguéssim d’empassar els fums ni patir els accidents ni aguantar les molèsties que tant de trànsit motoritzat ocasiona.

En qualsevol cas, molta gent va assistir a la manifestació tant a peu com en bicicleta, de manera que potser tampoc no va ser ben bé (o només) una «bicifestació». Ai, les paraules…

Com diu aquest article, si els catalans volem continuar existint, hem de poder afrontar el debat sobre llengua i immigració sense tenir por de ser titllats d’ultres.

Un bon article per un debat que tenim pendent, i és que cada cop que algú insinua que el català no pot sobreviure si el seu ús no resta privilegis al castellà tota la colla d’espanyolistes i alguns acomplexats i segrestats pel discurs de l’opressor surten a linxar-lo. Està bé parlar-ne obertament i treure’ns complexos. Durant els últims anys hi ha hagut projectes interessants com SUMATE que han ajudat a estendre l’independentisme però també han fet mal al català quan han deixat entendre que no hi ha cap conflicte lingüístic a Catalunya o que és normal sentir-se català sense parlar la nostra llengua.

Gràcies, Mark Twain, per aquestes aventures tan entretingudes i ben explicades! Quina història més maca! I gràcies, Josep Carner, per aquesta traducció tan brillant! Quin regal de llibre!

Per cert, i parlant de Josep Carner, no sabia que havia estat diplomàtic de carrera. Es veu que va ser dels pocs diplomàtics que es van mantenir fidels a la república quan els feixistes van perpetrar el seu cop d’estat el 1936. Tampoc no sabia que va estar molts anys exiliat a Brussel·les, on ara tenim una altra colla d’exiliats.

Aquests gavaits són una font de sorpreses: llegeixo que l’Assemblea francesa va votar ahir un text en què es criminalitza la glotofòbia.

Vet aquí el tret característic que ens distingeix més clarament de la resta de la humanitat i allò que fa més evident i justifica preservar l’existència d’aquesta nostra nació en el nostre racó de món: la nostra llengua.

Cal defensar la llengua com aquell que defensa les últimes balenes, els darrers tigres de bengala, les últimes sargantanes cua-roja que resten al món. Les llengües són tresors que expliquen, cadascuna d’elles, una visió del món, i el món serà una mica més pobre quan ja no hi quedi cap català.

Ja hi ha qui la defensa a tort i a dret però sembla que si no ens hi posem tots plegats la cosa va a males. Cal que en prenguem consciència i recuperem el terreny perdut si volem que sobrevisqui, si volem sobreviure.