Bloc de notes

L’Alfons, en Pep i jo hem seguit una ruta de Wikiloc (de l’Anna Gibert, que no conec). Ha sigut de les de rodar més que no pas de les de pujar i baixar, i per això m’ha agradat. A l’Alfons li agraden més les trialeres i els pendents drets però avui hi ha hagut pistes, una mica d’asfalt i pocs corriols. Com que m’ha agradat i no he tingut temps de fer parades per a fotos miraré de fer-la un altre cop ben aviat per afegir-hi fotos dels indrets que m’han semblat interessants.

I al vespre he volgut anar a veure la segona part d’Avatar, ara que la fan en català. També en 3D, per cert, i és espectacular, tot i que l’impacte de la primera peli em va semblar tan positiu que aquesta no em sembla tan bona tot i que també la trobo excel·lent.

A la sala només hi havia una vintena de persones, potser trenta perquè amb la foscor no ho he vist bé, i això que és l’única versió en català de les 14 sessions que fan cada dia d’aquesta pel·lícula. No puc evitar la sensació de viure en una colònia. Cal descolonitzar les ments de la gent; ja fa masses anys que la màquina rentadora de cervells treballa a fons.

Organitzat pel CDR, Òmnium, l’Assemblea de Salt, no sé si el Consell per la República i potser algú més (en realitat, la mateixa gent de sempre) un dissabte al matí a les Bernardes.

Els ponents eren interessants i tot i que a estones ha semblat que en Pere Mayans no sabia com acabar la seva dissertació (o potser no volia acabar), tots tres ponents han sabut explicar amb amenitat i interès les seves visions diferents però complementàries de la situació del català, sobretot a l’escola. Els altres dos eren la Dolors Sabater i en Gerard Furest. És una llàstima (i també un clàssic) que la gent que hauria de tenir més interès a escoltar aquests arguments i opinions no fos a la sala, i en canvi els assistents ja tenim assumit el discurs que hem tornat a escoltar atentament. També pot ser veritat la contrària: potser els assistents hauríem de parar atenció de tant en tant a les opinions contràries (si algú les pot argumentar, esclar).

Al final de l’acte hi ha hagut un sorteig entre el públic, i Òmnium ha regalat mitja dotzena de llibres a alguns assistents afortunats.

A mi no em toca mai res i aquesta vegada tampoc però ha anat d’un pèl. Resulta que l’Anna B, que seia al meu costat, ha hagut d’anar-se’n abans d’acabar l’acte i m’ha passat el seu número per quan hi hagués el sorteig.

Pam, i li ha tocat!

Un dels meus referents parla en aquesta entrevista que vaig llegir ahir.

Em ve al cap que això del 25% de castellà que volen PP, Vox i els seus satèl·lits (i jutges) per a les escoles catalanes està tan fora de lloc com anar al taller i exigir que el 25% de les eines que el mecànic faci servir per arreglar el cotxe les triï el client i no pas el tècnic.

És a dir, s’entén perfectament! …si l’objectiu és posar de manifest l’autoritat del client i no pas que el cotxe funcioni al màxim de bé. Està clar que el seu objectiu no és pas que la mainada parli tan bé català com castellà quan acabi l’escola.

Què diu que què?

La visita de la Josefina i la seva germana metgessa, la Genoveva, va servir per recordar-me que encara som una colònia. A Madrid o Saragossa o Sevilla no seria pas possible treballar a la Sanitat pública tenint només un nivell A1 de castellà, però en canvi a Catalunya sí que es pot amb nivell A1 de català si demostres que ja saps castellà. Ah, i per esbrinar si el teu català arriba a A1 no vulguis pas saber l’acudit d’examen que et fan.

Es pot explicar de moltes maneres però el fet és que se’ns obliga a aprendre castellà i després se’ns obliga a utilitzar-lo si volem rebre assistència mèdica.

La premsa en parla de tant en tant (per exemple el desembre ho va fer El Món) però la qüestió lingüística està tan manipulada que hem caigut a la trampa de gastar més energia per defensar-nos de les mentides que no pas per reivindicar drets. Si sempre estem a la defensiva no guanyarem mai res.

Com és que una taula es diu taula i no pas teula o tauló? Per què una bola es diu bola i no pas bela o ceba o bibí? D’on venen aquests sons i sobretot per què són aquests i no pas uns altres? Cada mot té una etimologia, esclar, però ben bé a l’origen de tot devia haver-hi algun moment en la prehistòria en què un homínid devia triar uns sons per anomenar alguna cosa, és a dir, li va posar un nom. Per què va fer servir aquells sons i no pas uns altres? Per què si hi havia tants sons per designar un element com individus va quallar un nom i no pas un altre? El so que (es) va triar tenia alguna relació amb la forma de l’objecte? Potser no pas la forma però sí alguna altra propietat. Hi ha cap relació entre significat i significant?

Quines preguntes, no? És que acabo de trobar un article que parla d’una cosa que s’anomena “efecte bouba-kiki”: resulta que el cervell humà extreu d’alguna manera propietats abstractes de les formes i dels sons i després d’això, encara, és capaç de relacionar aquestes propietats. Es veu que això té implicacions en l’evolució del llenguatge perquè suggereix que el nom dels objectes no és pas completament arbitrari.

He vist que a la Viquipèdia se’n parla una mica però la cosa és bastant més complicada del que sembla.

Coses de la llengua.

No sé si encara es fa així però fa molts anys, quan estava estudiant a l’Autònoma, estaves obligat a triar algunes assignatures de carreres diferents de la que estaves cursant. Trobo que era una bona manera d’obrir la ment i una oportunitat de conèixer alguna cosa més enllà del camí que hem decidit de seguir. Així va ser com vaig tenir la sort de poder entrar a les classes d’en Modest Prats, per exemple, i d’un llavors jove Albert Rossich.

Recordo això aquests dies que encara estem endreçant les capses que vam portar de la casa de la plaça de la Vila perquè avui he ensopegat amb un llibre que en el seu moment em va impactar: el de “Los lugbara” d’en Middleton. Més que no pas un  llibre era un piló de pàgines mecanografiades i grapades. Ens el va fer llegir una altra de les professores que vaig tenir el privilegi de conèixer pel fet de cursar matèries externes a les de la meva carrera, en aquest cas Antropologia: la Teresa San Román. La Teresa va passar molts anys estudiant el poble gitano però els seus interessos intel·lectuals depassaven de llarg les comunitats romanís amb qui va conviure. En guardo un bon record; ens va ensenyar les beceroles de l’estudi de la cultura amb rigor i empatia (i a més em va posar molt bona nota! 😅)

Feia temps que teníem pendent una escapada a Barcelona per veure teatre i ahir vaig fer un cop d’ull a la cartellera. Per cert, només hi vaig trobar dues obres en català. Total, que hem fet un puja-i-baixa per anar al Goya a riure una mica i després a fer unes tapes. Era la Nit dels Museus i hauríem pogut aprofitar per fer alguna visita però aquesta cosa nostra encara es manté tibant i avui teníem pressa per tornar, de manera que hem acabat la diada amb un soparet ràpid al König de la Rambla.

Un seguit de tuits d’en Xavier Martínez:

1. Al 1998 s’aprova le Llei de Política lingüística q contempla l’ensenyament 100% en català i q substituïa l’anterior del 83

2. El TC no diu ni “mu”

3. Al 2020 uns espanyols destinats a Catalunya porten als tribunals el “dret” a q seu fill estudiï en castellà ../..

(Per cert a cap lloc del món existeix aquest “dret” a no ser q visquis en una colònia)

4. El jutge dóna la raó als espanyols i obliga la resta d la classe a fer-les també en espanyol

5. Una associació espanyolista q no representa ningú pretén q la sentència s’apliqui a tothom …

6. El TSJC els hi dóna la raó i obliga a impartir el 25% de castellà a TOTES les escoles de Catalunya

7. La gran solució dels partits és modificar la Llei de Política Lingüística per acomodar-la a la Sentència. Aquesta llei es va aprovar amb 102 vots a favor i 25 en contra…

No és la llei que ja tenia el consens social i polític que s’ha de modificar. El que cal fer és APLICAR la llei vigent que compte amb l’aval del TC i de la societat espanyola i no una sentència que no representa la voluntat democràtica de NINGÚ. FI.

Avui he acabat el segon dels llibres d’en Henning Mankell que Columna va publicar en el volum “El viatge d’en Joel”.

“Les ombres creixen al capvespre” continua amb les aventures i el món d’en Joel en el seu poblet del nord de Suècia. Són històries explicades amb molta senzillesa però que enganxen. Més ben dit, suposo que enganxen més a un públic més jove. A mi m’ha agradat llegir-les però trobo que no estan pas escrites pensant en mi perquè em costa identificar-me amb cap dels personatges. Potser si m’esforço a imaginar-me a mi mateix quan era petit…

A més, hi ha una cosa que no m’agrada gens d’aquest llibre però és més cosa de la traducció que no pas del redactat original, i és l’ús d’expressions «catanyoles», i perdó per l’expressió. Potser sóc un tiquismiquis però hi ha locucions i girs i paraules que no em semblen autèntiques (i ara vindria un debat interminable per discutir si és que es pot dir que hi ha paraules i expressions més autèntiques i genuïnes que altres). Puc parlar de llengua artificial o ortopèdica? Segurament tot el que surt al llibre entra dins la normativa, no ho sé pas, però això de parlar sempre del «dia següent» per comptes de dir «l’endemà», o del «matí següent» per comptes de «l’endemà al matí» se’m fa estrany. Més que estrany, aliè, no propi, d’una llengua que no és la meva. Més encara: d’una llengua que m’esforço a evitar.

Tampoc no m’agrada, i això deu ser encara més discutible, que els protagonistes «donin voltes» o «donin un cop d’ull» per comptes que «facin voltes» o «facin cops d’ull». Ei, i no estic pas dient que siguin faltes, repeteixo, però simplement em manté a fora i no m’agrada perquè no ho sento “meu”. Potser és només perquè de petit sempre he fet voltes i cops d’ull.

A poc a poc vaig recuperant el ritme amb això de llegir llibres. Entre el malson de l’A i la mudança al carrer Llarg he tingut al cap tant de dolor, neguit i angoixa que no em podia concentrar.

A poc a poc torno a passar pàgines (ara en el sentit literal). Avui he acabat un llibre senzill d’un autor, Henning Mankell, que m’agrada per les seves novel·les de crim i misteri. “El viatge d’en Joel” no té ni una cosa ni l’altra sinó quatre històries curtes que diu que són per a un públic juvenil; quatre llibres que quan es van publicar es van vendre per separat sobre les aventures d’un nen que està a punt d’entrar a l’adolescència. El que avui he acabat és “El gos que corria cap a un estel”.

En Joel és un nen solitari que acaba de fer onze anys i viu amb el seu pare separat en un poble petit a l’interior de Suècia del qual no ha sortit mai. La novel·la narra la vida normal i corrent d’en Joel i explica com intenta trobar respostes en els fets quotidians del dia a dia del seu entorn i els interpreta amb la fantasia pròpia d’un nen.

La forma de vida en aquest entorn llunyà i perdut és la primera cosa que m’ha cridat l’atenció, i de seguida m’ha enganxat la descripció del paisatge hivernal, la fred, la resplendor nocturna del riu, el llac glaçat, els boscos de bedolls… La major part de l’obra passa de nit, des que en Joel surt de l’escola fins que se’n va a dormir; en realitat, la seva aventura se centra en un vagareig nocturn, mig real mig imaginari,  per carrers deserts. Com el mateix indret, els fets també semblen pessebres vivents de nit o diorames il·luminats per llumenetes amagades: uns personatges tan marginals i curiosos com profundament humans; un pare mariner, ben amatent del seu fill, que no se sap com ni per què ha vingut a parar en aquest poble de l’interior; una bicicleta vermella irresistiblement atractiva en un aparador; un gos que travessa la nit com si empaités un estel. En aquest món mig real mig de somni, en Joel es passeja sense rumb entre fantasies d’aventures llunyanes i desig de comunicació i comprensió d’un món amb gent tan solitària com ell.

Mentre llegeixo visc la desorientació d’algú que comença a interrogar-se sobre la vida en unes pàgines que alternen magníficament la infantesa innocent i els dubtes vitals d’un adult.

No coneixia aquests jocs i m’hi he aficionat fa poc. Em fan gràcia i hi dedico una estona gairebé cada dia. De fet, sempre m’ha interessat la llengua i això és una manera de fer-la servir i inclús enriquir-la. O potser no tant; deixem-m’ho en consolidar-la.

Es veu que el Paraulògic ha estat un èxit sensacional, i ara cada dia en surt un a Vilaweb. En els primers que feia no m’hi volia obsessionar (em conec i sé que no em costa gaire caure en addiccions) i em proposava de passar-hi només 10 minuts, màxim 15. A poc a poc he anat canviant i ara normalment em proposo de guanyar quatre estrelles (d’un màxim de sis). A la pràctica és gairebé el mateix perquè el que trigo a obtenir les quatre estrelles són això mateix, uns deu minuts. A vegades caic a la temptació de tornar-hi quan fa una estona que ho he deixat i mirar de fer la cinquena o sisena estrella, però això no passa gaire sovint.

El Wordle, que en català es diu “El mot“, és una altra mena de joc, també lingüístic però amb una part important de lògica i raonament. Aquest m’agrada més que no pas el Paraulògic. No hi estic tant de temps perquè rarament he d’arribar a deu minuts per trobar la paraula amagada.

De Wordle (i ara que hi penso jo diria que de Paraulògic també) només se’n pot fer un cada 24 hores, al menys des del mateix dispositiu (jo només faig servir el portàtil i rarament el mòbil).

A vegades m’he posat a jugar a una altra cosa: el Minimots. És com una mena de versió moderna dels mots encreuats que fèiem en el diari o alguna revista. A aquest només m’hi poso si tinc força temps per endavant perquè em costa acabar-lo, i la veritat és que més d’una vegada no aconsegueixo trobar totes les paraules, tots els mots.

Carta de Francisco Caja (CCC) a Albert Rivera (Ciutadans), maig de 2011. No sé si és autèntica però com que ara ja els coneixem i ja sabem com les gasten hem de pensar que són perfectament capaços d’escriure bestieses així:

Albert,

Como veo que tienes el mv desconectado, te quiero enviar esta reflexión para que estés más tranquilo. Claro que depende de nuestra capacidad de convencer a más padres. Hacemos lo que podemos, Albert. Cuesta mucho que los padres se muevan. Tantos años de inmersión han creado una inercia y los padres ven muy violento “marcar” a sus hijos así. Para el año 2013-2014 creo que podemos contar con varios miles de padres en esto. La FAES y DENAES nos han prometido ayuda. Ya te cuento. Por cierto, ya sé que no estás de acuerdo, porqué tu no buscas más amplios acuerdos con Alicia. Pero creo que, estratégicamente, el momento de noquear al catalán y devolverlo a las masías vendrá con la evolución del momento político. Porque estos van en serio.  -Es evidente que Mas y  ERC van a llegar a un acuerdo para su aventura secesionista.  Y creo que el momento llegará rnmediatamente después de la suspensión de la autonomía. O  sea que  tampoco tendremos que  esperar tanto.  Creo que  una  deriva independentista se podrá descarrilar fácilmente desde el Estado, con o sin intervención militar. No nos van a dejar tirados a los defensores de España. Entre todos, devolveremos al catalán a su situación anterior a 1978. Es decir, matarlo de hambre y despojarlo del “prestigio” que ha obtenido a costa del castellano. Incluso si la secesión fuera adelante, pienso que el tema de la lengua  sería una  herramienta   formidable para  fulminar  el  nuevo  “estado”  resultante.

Tendríamos un campo abonado para la revuelta en cuanto los separatistas movieran ficha para imponer su idioma. Incluso algunos dirigentes catalanistas que se fijan en el idioma que hablan los jóvenes (incluso habiendo pasado por su escuela) te confiesan que sin Estado propio, le queda poco tiempo al catalán). Y  ese paso lo darán por mucho que hoy los de Esquerra parezcan pasar hoy del tema. Pura estrategia. Entonces será un arma considerable para desestabilizar el nuevo estadillo catalán de cartón piedra. Se les irá la mano al querer corregir la debilidad de su idioma por la falta de natalidad que tienen. La mujer catalana, tan sensual ella, pero que tan estrecha les ha salido a la hora de parir….  Será entonces que se lo haremos pagar y se cumplirá la profecía de Don Leopoldo sobre la aportación de la inmigración. Entonces la población mayoritariamente castellanoparlante, estallará. Y si no, al tiempo. Esto no será como Estonia y Lituania, donde a los rusos se les paró los pies. Y no será así porqué la comodidad que tiene la población con nuestro idioma, y su incomodidad con el catalán, hará que la gente se rebele.. Más tarde. o más temprano, el castellano .volverá a señorear en Cataluña. Y no sólo en los tribunales y en la economía.  Y no tengo duda de que tu papel en tan noble encomienda será decisivo. Tienes a la gente de CCC contigo.  A su vez, es evidente que C’s debe ser el máximo beneficiario de la guerra de la lengua. Una guerra que ganaremos contra los que nos quieren imponer un idioma del pasado que por desgrac1a Franco no acabó de poner en su sitio.

Te envío estas reflexiones sólo para que estés más tranquilo. Y nos veremos el viernes ¿no?

Abrazo, Paco

Expressat en castellà, “l’entenc, però no el parlo” sí que ha estat un “model d’èxit”, i potser ja és hora que els catalanoparlants comencem a inspirar-nos en models que han funcionat.