Bloc de notes

Aquesta tarda m’he llegit d’una tirada el llibre “Manifest nacionalista” que en Robert em va deixar la setmana passada.

El professor Ulises Moulines és filòsof i ha escrit un assaig en què reivindica el nacionalisme com una manera de posar en valor matisos, detalls i diferències que ens identifiquen com a nació i al mateix temps enriqueixen el que s’entén per Humanitat. Res a veure amb el nacionalisme de nazis i feixistes.

Valora el nacionalisme com un fenomen cultural profund i no pas una moda passatgera i es queixa del dèficit conceptual i metodològic que veu en el tractament habitual del nacionalisme. És clar, ell és un teòric de la ciència i troba a faltar “rigor de laboratori”, podríem dir, a les anàlisis que es fan. A mi també em sembla que en el camp de les humanitats o les ciències socials es fa difícil entendre’s amb altra gent perquè cadascú dóna als mots sentits diferents dels que els mateixos mots tenen per a altres (començant pel mot “nació”).

Com que Moulines està a favor de la màxima diversitat possible a l’univers, per això mateix està a favor del que ell entén per nacionalisme. De fet, el seu text és una defensa d’una cosa de la qual em sento molt a prop: el nacionalisme internacionalista –que no és un joc de paraules, diu ell, sinó una visió constructiva d’un problema sovint mal plantejat. Defensar els matisos propis de cada nació, posar en valor els trets que són particulars de cada poble, col·laboren a l’enriquiment -o al menys a la no pèrdua- de la diversitat cultural que caracteritza l’espècie humana. Igual que defensem que no desapareguin les balenes o determinats insectes de la selva, també hauríem de defensar l’existència de les nacions en tant que representen evolucions que enriqueixen el concepte d’espècie humana.

En el llibre analitza què es pot entendre per nació i afirma entre altres coses que és un abús denominar «nacionalisme» el que de fet és un imperialisme camuflat -o no- (que ell anomena «hegemonisme»). El problema és el que deia abans: en el món de les ciències socials sembla que els conceptes només volen dir allò que qui els fa servir vol que vulguin dir.

El professor Moulines és una d’aquelles llumeneres que en altres circumstàncies tindríem la sort de tenir a Catalunya. Va néixer a Veneçuela fill de pares catalans que van haver de fugir a l’exili i ara és catedràtic a la universitat de Múnic.

Mai no trobo el temps de fer-ho però un dia o altre m’he de posar a llegir els escrits de viatge d’en Sergi Unanue. Estic pensant d’imprimir-los però potser ell ja ha tingut la mateixa idea: els podria trobar en llibre?

Llegit! Al final, molt més satisfet que decebut tot i que les expectatives que havia posat en aquest llibre d’en Tom Wolfe em feien patir perquè eren molt altes i a vegades passa que si poses moltes expectatives en alguna cosa acabes jutjant el resultat d’una manera més estricta i pots suspendre coses que d’altra manera, sense expectatives, aprovaries.

També he trigat molt més a acabar-lo del que em pensava perquè darrerament he estat molt enfeinat i, a més, també he de reconèixer que em costa llegir llibres de 700 pàgines. Això ha matisat la satisfacció de llegir una obra que és un no-parar de frases enginyoses i situacions rocambolesques. Potser masses, algú podria pensar; tampoc no m’ha semblat que totes fossin tan brillants i crec que alguna se la podria haver estalviat sense que la història en sortís perjudicada.

El balanç és molt positiu, tanmateix, i trobo que és un llibre poc menys que genial. Es tracta d’una sàtira de la Nova York de la dècada de 1980, dels yuppies que es pensaven que eren els amos del món, de la corrupció policial i judicial que propiciava un sistema que s’anava podrint, d’un periodisme sense escrúpols que només volia titulars al preu que fos; en resum, d’una societat que vam tenir sort de deixar enrere tot i que, llibre a banda, veiem que ha deixat uns hereus que malgrat tot sobreviuen i ens fan la vida més difícil del que hauria de ser. És un llibre de bon llegir, distret, amb moltes situacions divertides i algunes d’hilarants, amb descripcions magistrals de situacions i personatges, amb una càrrega satírica impressionant.

Potser el que m’ha interessat més ha estat el detall amb què descriu els personatges, que he trobat detallats, minuciosos, coherents amb cada història personal, brillants; és possiblement el que m’ha fet continuar llegint quan el gruix de pàgines que em quedava em tirava una mica enrere. El yuppy protagonista, per descomptat, però també la seva amant i tota la família encara que tinguin papers secundaris, més discrets. I el reverent Bacon, una caricatura extraordinària, amb el fiscal àvid de poder i el seu ajudant escalador, el periodista cínic del diari sensacionalista, el jutge geniüt i moralista…

La pregunta que em faig, tanmateix, és si tot aquest sidral tan ben travat no es podria haver escrit en la meitat de pàgines que ocupa “La fira de les vanitats”.

M’ha agradat molt llegir l’últim llibre que m’ha regalat la MJ, un llibre de la Melissa i en Chris Bruntlett que es diu Building the Cycling City. M’ha agradat tant que potser intentaré traduir-lo aquestes vacances. Qui no té feina el gat pentina, direu, però trobo el llibre no només distret i de bon llegir, sinó sobretot interessant i amb moltes propostes per fer que les nostres ciutats siguin llocs més agradables per viure-hi.

El títol és enganyós perquè en realitat no va pas només de bicicletes; o sí, depèn de com ho mirem. M’agrada dir que les bicicletes són a la ciutat el que les llúdrigues són al riu: indicadors de qualitat. Una ciutat amb bicicletes és una ciutat agradable i pensada perquè les persones hi visquin; doncs el llibre va d’això: exemples d’accions que s’han dut a terme a diverses ciutats i que, un cop adaptats, podríem posar en pràctica a casa nostra.

M’he animat a traduir les primeres paraules. Diuen així:

…………………….

A l’estiu del 2010, la nostra família de quatre persones va prendre una decisió que transformaria les nostres vides a millor, tot i que no pas d’alguna de les maneres que podíem haver previst. Després de traslladar-nos a viure a pocs quilòmetres de l’estació Commercial-Broadway, a la banda est de Vancouver, i quan al cap de poc vam trobar-nos amb el cotxe covant pols al garatge, vam decidir d’abandonar-lo i fer tots els viatges a peu, amb bicicleta, amb transport públic i amb lloguer de cotxes (en els pocs casos en què havíem de fer un viatge per carretera).

La decisió només era pràctica i no pas ideològica. Viure en un barri compacte i tranquil ens va permetre el luxe de tenir-ho tot a uns 20 minuts a peu o a 10 minuts en tren, cosa que ràpidament vam descobrir que es podia substituir amb un passeig curt en bicicleta. El millor de tot és que això comportava 800 dòlars extra a les nostres butxaques cada mes, un incentiu permès per la varietat d’opcions de mobilitat que ofereix la nostra ciutat. Això inclou cotxe compartit, l’accés al qual ens va convèncer finalment de fer un salt endavant i deixar enrere la propietat de l’automòbil.

En qüestió de mesos vam començar a documentar aquesta nova llibertat, mobilitat i simplicitat a través de paraules, fotografies i pel·lícules. Potser sense sorpresa, haver de perdre menys temps en desplaçar-nos amb cotxe, fer voltes per trobar aquella cobejada plaça de pàrquing o contribuir als embotellaments de trànsit a la nostra ciutat ens va donar més de temps per compartir les nostres històries. Aquestes formes de transport actives ens van inspirar i van alimentar la nostra creativitat, i continuen fent-ho avui.

Durant els últims vuit anys, aquest treball ens ha portat a llocs que mai no podíem haver imaginat perquè resulta que vam aconseguir una audiència global a les xarxes socials i vam acabar parlant dels (molts) triomfs i (pocs) reptes del nostre l’estil de vida «sense-gaire-cotxe» a ciutats tan llunyanes de casa com Montreal, a Quebec; Filadèlfia, a Pensilvània; i fins i tot Auckland, a Nova Zelanda. També va proporcionar la base de Modacity, la nostra agència creativa multifuncional, que treballa amb diversos socis públics i privats de tot el món.

Al desembre de 2015, després de diversos anys escrivint sobre les cultures de la bicicleta emergents d’Amèrica del Nord, vam entrar a l’oficina dels nostres editors a Daily Hive amb una ambiciosa proposta: una gira de cinc setmanes per cinc ciutats als Països Baixos durant l’estiu de 2016 per recopilar les seves històries inspiradores i compartir-les a través de paraules, fotografies i pel·lícules. Per la nostra immensa sorpresa, de seguida van dir “sí”, i amb l’ajuda d’alguns patrocinadors corporatius i d’una modesta campanya de promoció, vam començar amb els nostres dos fills el viatge de la nostra vida.

Aquestes cinc setmanes ens van canviar la vida mentre pedalàvem per l’impressionant pont Erasmus i pel Maastunnel de Rotterdam, l’impressionant Hovenring i el Van Gogh-Roosegaarde Fietspad d’Eindhoven, el bulliciós Vondelpark i el Rijksmuseum d’Amsterdam, el vibrant Vredenburg i el Biltstraat d’Utrecht i les impressionants «rutes intel·ligents» i el centre sense cotxes de Groningen. També vam tenir l’immens privilegi de seure al costat de molts experts del país, com Meredith Glaser, l’entrenador de ciclisme holandès Mark Wagenbuur, els coautors de Cycling Cities: The European Experience, Ruth Oldenziel i Frank Veraart, i el «Fietsprofessor» en persona de la Universitat d’Amsterdam, Marco te Brömmelstroet.

De tornada a Vancouver vam escriure una sèrie completa d’articles sobre cada ciutat que vam visitar, un exercici que va ser tan gratificant com frustrant. Això últim per haver de reduir tants de dies atapeïts d’experiències extraordinàries, diversos centenars d’anys d’història socioeconòmica i els nombrosos personatges fascinants que vam conèixer al llarg del camí a només 1.500 paraules. Una quantitat enorme de material que inicialment havíem esperat de fer servir es va quedar atrapat en algun calaix de la sala d’edició. Així, després de completar l’últim treball el setembre de 2016, vam decidir de fer-ne un recull en forma de llibre que va ser la base del volum que ara esteu llegint.

De l’interès aclaparador que ha portat aquell viatge de bojos cap a aquest punt concret, només podem oferir la següent explicació: els nostres seguidors estaven i continuen estant intrigats per veure una ciutat habitable i real a través dels ulls d’un (o quatre) dels seus usuaris. Això ha convertit l’ordinària activitat de la nostra família en una cosa destacable, on el simple fet de moure’s per la nostra ciutat és una experiència memorable, compartida i alegre.

Des d’una perspectiva més personal, la nostra decisió de fa vuit anys d’anar “lleugers de cotxe” va tenir un gran efecte en la nostra relació de família. Pujar la mainada requereix un gran esforç, i dedicar-nos a modes de vida més actius sens dubte ho complica. Però hem trobat que fer la majoria de viatges a peu o amb bicicleta ha portat a converses molt significatives amb els nostres fills, perquè ens centrem més en ells i no tant en el que passa a través del parabrisa. És un resultat que mai no havíem previst, però entenem més bé les seves experiències i el desenvolupament de les seves personalitats, simplement a causa de l’escala humana en què viatgem per Vancouver.

Al cap i a la fi, la nostra família no s’identifica com a “sense-cotxes”, ni som radicals tossuts decidits a salvar el món. Vam escollir mitjans senzills, caminar o anar en bicicleta, per a la majoria dels nostres viatges diaris perquè són formes més pràctiques, eficients i agradables d’arribar des d’A a B. Més famílies com la nostra triaran aquest mitjà més saludable i feliç quan les nostres ciutats el facin no només segur i pràctic, sinó també agradable.

Chris i Melissa Bruntlett

Vancouver, 29 de gener de 2018

Avui és un bon dia per recordar el poder que tenim pel fet de ser consumidors perquè l’ANC acaba d’iniciar la segona part de la seva campanya Consum Estratègic. No hi té pas relació directa, però aquesta campanya em fa pensar en un llibre que la Naomi Klein va publicar fa cinc o sis anys.

Segons explicava Naomi Klein a “This Changes Everything“, que ja es va traduir al català al 2015, la crisi planetària que planteja el canvi climàtic arriba en un moment en què el neoliberalisme s’ha imposat a totes les altres maneres d’entendre l’economia (i les relacions humanes!). Els estats no són prou forts per contrarestar el poder de les grans multinacionals, que són (elles i els seus interessos) responsables en gran part del canvi climàtic. Aquestes grans empreses són molt fortes i a més a més només poden sobreviure a base de créixer, créixer i créixer. És justament la necessitat de créixer que tenen aquestes grans empreses que ja són tan poderoses el que fa que no es pugui aturar l’espiral climàtica que sembla que ens porta cap al desastre, perquè com més potents són les multinacionals, més febles són comparativament els governs.

De mesures per evitar aquest desastre n’hi ha però passen per posar límits a la primera premissa del capitalisme, la llibertat de mercat, la qual cosa limitaria el poder de les grans corporacions. Avui, cinc anys després del llibre, el més calent continua a l’aigüera i els governs encara fan l’orni davant l’evidència que la vida a la Terra ho va tenint cada cop més magre mentre les grans transnacionals que ens han empès fins aquí es fan cada cop més grans i poderoses.

Per tant, com que els governs no es mouen haurà de ser la ciutadania que haurem de fer-hi alguna cosa, i els hàbits de consum han de jugar un paper molt important en aquesta lluita: tenim molt de poder, i és a la nostra butxaca. Les empreses, totes, produeixen perquè els consumidors comprem el que produeixen, de manera que si nosaltres deixem de comprar determinats productes -els que considerem, per exemple, que influeixen negativament en el canvi climàtic- segurament aquestes empreses deixaran de produir-los.

Per això avui és un bon dia per recordar que totes les persones que consumim alguna cosa, és a dir, tothom, tenim un poder que podem fer servir per forçar empreses i governs a canviar per bé. En el cas dels catalans es pot afegir que no és pas que el nostre govern no hi faci gaire res: és que no hi pot fer res perquè no te cap competència real! Quan tinguem un Estat propi i per tant un govern que governi, caldrà apretar-lo. Mentrestant, l’ANC acaba d’iniciar la segona part de la seva campanya de consum perquè la ciutadania actuï. En aquest cas, l’estratègia del consum passa per deixar de consumir (donar diners) a empreses que no aporten res a Catalunya i passar a gastar diners en empreses i productes d’aquí i que, a més, idealment, tinguin en compte aspectes com el respecte al medi ambient, el cooperativisme, l’economia circular, la responsabilitat social, l’adopció de tecnologia 4.0, o el respecte/promoció de la llengua catalana com a part indestriable de la realitat del nostre país.

La Naomi Klein deia fa cinc anys que l’escalfament global i el canvi climàtic tenen mal pronòstic perquè el que en realitat tenim al davant és una guerra entre el sistema econòmic capitalista i la vida al planeta Terra. El capitalisme és un adversari temible per a la Humanitat i per a tot el planeta, és cert. Tant com l’Estat espanyol ho és per als catalans, com un monstre que escup foc. Si en som conscients, la manera de consumir ens pot salvar de tots dos.

Aquesta setmana he vist tres vegades «The Martian». M’agrada molt i estic content de veure que la gran majoria d’adolescents a qui l’he passada també l’han trobada fascinant i inspiradora.

He llegit pocs llibres que podria rellegir moltes vegades però he vist una bona colla de pel·lícules que no em cansaria mai de tornar a veure. «The Martian» n’és una, i una altra que hi té certa relació i també he vist més vegades que dits tinc a la mà és «Interstellar». Digueu el que vulgueu però trobo que cada vegada que la torno a veure hi descobreixo alguna cosa nova i que m’ajuda a valorar encara més positivament la feina de la gent que hi ha treballat.

Sí, ja sé que ni la gravetat ni l’atmosfera del Mart de la pel·lícula no són gaire realistes, però es tracta d’una peli, no d’un documental, i per altra banda no em costa gens d’imaginar-me l’argument com si passés en realitat.

M’agraden les interpretacions d’en Matt Damon i la Jessica Chastain (tots dos surten a totes dues pel·lícules) i penso que en el cas d’en Damon, sobretot, aparèixer a totes dues pelis devia ser tant un repte com una diversió. Encarna dos personatges totalment diferents: heroi que sobreviu a les adversitats en una i covard que fa trampa per sortir-se’n a l’altra, totes dues a planetes desolats i erms.

Totes dues pel·lícules t’obliguen a fer-te preguntes, i això m’agrada. En general, les pel·lícules de ciència ficció fan qüestionar-me cap a quin futur ens estem dirigint i com serà el món de demà, si es correspondrà o no amb el que surt a la pel·lícula, i sobretot si la democràcia, la justícia social, la llibertat o conceptes pels que avui lluitem estaran una mica més ben assolits. No és pas el cas de “The Martian”, en què tot -excepte els viatges espacials- sembla molt actual. I pel que fa a “Interstellar”, no sé com dir el que penso sense fer spoiler. Podria dir que el poc que es veu de la civilització futura (en el final de la peli) no es correspon gaire amb les expectatives que em genera conèixer l’origen de l’ajuda que rep la humanitat; no lliga.

Diuen que «The Martian» és una d’aquelles pel·lícules que s’assemblen tant al llibre original, però la veritat és que vient-la no m’han pas vingut ganes de llegir-lo. Potser si hagués llegit primer el llibre hauria volgut veure’l a la pantalla.

Aquest vespre, IPS ens ha fet un regal: escoltar i intercanviar impressions i idees amb en Jordi Navarro a la presentació del seu llibre “República i ecologia”.

Per altra banda, he sabut que tindrem la sort de poder veure un documental que ajuda a fer visible la repressió contra Tamara Carrasco i Adrià Carrasco. Serà d’aquí a uns dies gràcies al CDR Salt, probablement a l’Ateneu.

Mentrestant, un poble del Gironès habitat per saltencs indomables rebutja una vegada i una altra vegada ferotgement el desencís…

Avui, com cada dia, cal seguir fent política amb les entitats, amb els clubs i associacions, amb la gent. Però avui no és bon dia per fer campanya electoral. Salut i Bona Diada!

Avui que la JEC ens diu que TV3 no pot dir les coses pel seu nom em ve al cap Orwell i el seu “1984” amb la seva newspeak o novaparla. Una bona lectura per saber cap on ens portarien aquests jutges si poguessin. Exagerat? No penso pas mirar-m’ho de lluny i esperar a viure-ho per comprovar-ho.

Gràcies per la traducció, Miracle. Com dius tu, tant de bo arribi un Dia Internacional de les Dones que sigui només de celebració i no pas de reivindicació.

Avui faig una bona tirada fins a Astorga: 130 quilòmetres! És el meu rècord fins avui i els he fet sense proposar-m’ho de debò. Simplement he anat tirant milles i sumant quilòmetres. Potser hauria pogut aturar-me una mica abans però em sentia bé i he pensat que Astorga seria una ciutat que podria estar bé, potser més que res per les ganes d’aturar-m’hi a veure part del llegat d’en Gaudí. L’he vist, aquest llegat, en forma d’un castell d’Exin Castillos que quedava una mica amagat pel mercat ambulant que hi feien just al davant.

He anat a parar a un alberg dels Amigos del Camino, que m’han acollit de seguida sense haver-me d’esperar que arribessin els pelegrins que van a peu. Cinc eurus. Tenen un pis només per a ciclistes, l’inferior, i una saleta on es poden guardar unes quantes bicis. Quan jo hi arribo n’hi ha cinc o sis, però al llarg del dia hi passo un parell de vegades i cada cop n’hi veig més; al capvespre ja n’hi ha una quinzena.

En el mateix alberg hi conec la M i la S, dues professores que treballen a Torruella i coneixen la MA (del tribunal d’aquest estiu). Intercanviem llibres, la seva Gavalda pel meu Murakami (sé que hi surto perdent!) però espero recuperar-lo passat l’estiu en una trobada que ens prometem un cop engegat el curs. El Murakami el vaig comprar a Lleida i de seguida el vaig tenir llegit, és molt més lleuger que el primer seu que vaig llegir, “Tòquio Blues”, i algun altre que també m’ha agradat. O potser no és que fos lleuger sinó que era adient pel que estic fent aquests dies. No sé si dir era com l’aigua que necessitava beure quan vaig tenir set. Es titula “De què parlo quan parlo de córrer”.

També hi conec tres nois australians que vénen pedalant des d’Estambul! Gent molt sana, sens dubte, físicament i mentalment. Un d’ells és més extrovertit que els altres dos i ens explica algunes peripècies. Diu que el viatge els està anant molt bé però que ja tenen ganes d’arribar a la costa (d’Astúries, no van pas cap a Fisterra) per cremar la bicicleta!

La pujada als Montes de Oca m’ha agradat molt. Llarga i sostinguda, molt constant, tot i que al final hi ha hagut puges i baixes una mica diem-ne abruptes.

Abans de començar he fet un entrepà en un bar de carretera. Quan li he demanat “con tomate, por favor”, la resposta automàtica “¿eres catalán?” ha saltat com un ressort. Però bon rotllo. Al cap de poc, quan ja estava acabant de cruspir-me l’entrepà, n’han passat quatre en bici però no s’han ni aturat. Després els he atrapat a mitja pujada. Cadascú va al seu ritme, com ha de ser.

He pedalat pel costat dels jaciments d’Atapuerca, a un pas de la comarca de Bureba que, com ens recorda en Pedro a “Tiempo de silencio“, són el bressol de la llengua de la nació castellana:

…este tipo de hombre de la meseta que hizo historia, que fabricó un mundo, que partiendo de las planas de Bureba comenzó a pronunciar el latín con fonética euskalduna y así, añadiendo luego las haches aspiradas convertidas en jotas de la morisma, se fabricó ese ariete con el que fue por el mundo dando tumbos y ahora, reseco y carcomido, amojamado hombre de la meseta, puesto a secar como yo mismo para que me haga mojama en los buenos aires castellanos…

Sí, sembla clar que l’esplendor de l’imperi ja ha passat però si els castellans són un cadàver què som nosaltres si encara ens sentim agafats pel coll?

Burgos és una ciutat monumental i la catedral és impressionant, digna de contemplar. He tingut la sort de trobar una taula lliure per dinar davant d’una de les façanes.

Com que tenia temps i el monestir de Las Huerlgas té certa anomenada hi he volgut anar d’una passejada. Ha sigut una una caminada de collons, amb sol i calor i set i sense aigua. Quan he arribat he decidit deixar de banda els pelegrins i anar-me’n a una pensió. He preguntat a l’oficina de turisme i m’han donat dues adreces. La Pensión Victoria, al carrer San Juan, 3 (20€ hab), estava plena, i he acabat plantant el campament a l’altra: Pensión Peña, al carrer Puebla, 18 (mateix preu, totes dues cèntriques).

La baixada de St Iscle cap a la carretera d’Olot és fenomenal però més endavant, avui mateix, en trobarem una altra d’autènticament memorable.

Pugem en sentit Olot i a St Esteve d’en Bas abandonem la via verda per enfilar-nos per la C-153 cap al coll d’Úria i després cap al següent (el nom del qual no m’he apuntat i ara no recordo, pot ser Condreu?). És una pujada ben penosa, llarguíssima, que em fa esbufegar molt. I déu-n’hi-do com sua l’Adrià, també! Tot i això, arribem al coll i iniciem la baixada que esmentava abans: espaterrant! Pateixo per l’Adrià, que no està tan acostumat com jo a anar en bici, tot i que no hauria de patir perquè és jove i hàbil i ja és prou gran per saber el que fa. Tot i això, pateixo, és el que em toca fer perquè sóc el seu pare, no? Quan som a baix, l’Adrià em confessa que no les tenia totes quan baixava. És veritat que és una baixada molt ràpida i dreta, formidable. Colossal, que diria en Pla.

Dormirem a l’alberg de joventut de Vic (m’he de renovar el carnet, que fa temps que el tinc caducat). No és al centre: 15 minuts a peu si volem anar fins a la plaça del Mercat.

Abans de sopar encara tenim temps de fer un volt i passejar una mica. Ens crida l’atenció el nom d’un carrer dedicat a la “Laura”; la de la ciutat dels sants, suposo. No conec gaires carrers dedicats a personatges de llibres; autors, sí, però no pas personatges. Em sembla recordar que a Avinyó vaig veure el carrer Tartarin, i jo diria que a no sé quina ciutat americana hi ha un carrer dedicat a Sherlock Holmes, però no gaires més. Potser no trigarem gaire a veure’n un de dedicat a en Harry Potter, segur que a l’Adrià li agradaria.

Un dia de relax, que prou que ens el mereixem! L’Àlex està supercontent de tenir un company de jocs. El pobre se sent sol perquè aquest mes no pot anar al casal, i a l’Adrià li ha tocat fer-li companyia. La veritat és que tots dos s’ho passen bé malgrat la diferència d’edat.

Com més avança el dia, més ens anem mentalitzant l’Adrià i jo que som en el començament d’un viatge llarg i que caldrà que ens esforcem per tirar endavant. El que costarà més, ja ho veig a venir, serà aixecar-nos d’hora al matí per poder aprofitar les hores en què el sol encara serà baix.

Per altra banda, estic content que l’Adrià estigui passant una altra temporada de lectura compulsiva. Ha tingut els llibres d’en Harry Potter oblidats a casa molt de temps (de quan el seu germà se’ls havia llegit), i ara li ha vingut la dèria de llegir-los, de manera que aquests dies les alforges li pesen una mica més (se n’ha volgut emportar dos per llegir-los pel camí!).

Mentrestant, a la piscina s’hi està molt bé. Aviam si demà també tenim bon dia; es comencen a veure núvols cap a ponent…