Bloc de notes

Ja fa temps que la gent entesa ho veia a venir (de fet, al casal en parlàvem fa uns dies) però tot just ahir la direcció de Nissan va fer públic que la sucursal catalana de l’empresa tenca la fàbrica; no pas perquè tinguin pèrdues sinó perquè no guanyen tants de diners com voldrien. No crec pas que el govern tingués en compte els avisos i per tant tingui preparada cap sortida per la situació que ara és oficial, però han tingut temps per pensar-hi. Potser el tancament de Nissan és una oportunitat per fer alguna cosa? Ja m’agradaria.

El capitalisme no vol saber res de persones si no són treballadors o clients, i només per treure’n profit. Cal un altre sistema econòmic que posi bancs, empreses i infraestructures al servei de la gent i cal que anem fent via de pressa cap a aquest altre model econòmic si no volem que el capitalisme ens enterri.

En qualsevol cas, aquest tancament comporta conseqüències de molts tipus. Sincerament, que una fàbrica catalana de cotxes tenqui té una pega important però moltes coses bones. La pega important és la pèrdua de feina de les persones que hi treballen, i aquest és un problema que les famílies dels acomiadats no tindríen si directius i governants tinguéssin escrúpols.

Per altra banda, que una fàbrica de cotxes plegui em sembla genial perquè això vol dir, i poca broma, que el lobby de l’automòbil serà a partir d’ara més feble a Catalunya; aquesta és una bona notícia, i si no compteu les fàbriques de cotxes que hi ha a Holanda o Dinamarca, que són dos dels països als quals m’agradaria que s’assemblés la república que tard o d’hora tindrem. I de la potència del lobby motoritzat depenen moltes polítiques que el govern ha de decidir, no només sobre el model industrial de país sinó també model de Medi Ambient, model social i model de drets (a casa i a l’estranger). Continuarà

La pedalada d’avui també m’ha servit per pujar a un d’aquells llocs que feia temps que tenia a la llista de “destinacions pendents”: les Encies. Els ciclistes de carretera s’ho deuen conèixer de sobres però jo no hi havia pujat mai, encara. Déu-n’hi-do, tot i que la pujada me la feia més dreta i més llarga.

També he tornat a passar per Font-Sabeu, lloc habitual de les històries vora del foc (històries no gaire edificants) de l’avi Tià.

Per cert, un comentari sobre el tram d’abans de la Cellera: he llegit missatges de gent queixant-se que estan asfaltant la via verda però en realitat es tracta de sauló, un sauló supercompacte que no porta gens de petroli ni tampoc no és formigó. No en sé el nom tècnic però és el mateix material que ja recobreix tot el llarg de la via només que processat d’una altra manera. A Salt, a la sortida de Quart cap a Llambilles i a la baixada d’Alou (entre Llagostera i Sta Cristina) també n’he vist d’aquest “supercompacte”.

Ajustar-se a lleis absurdes té el seu què, també. A la fase 1 de confinament no podem sortir del municipi per fer esport, però sí que podem sortir-ne si és per haver quedat a fer el toc amb algú. Doncs això, que he quedat amb un amic. Ja no recordo si a Madremanya, Juià o Celrà però la qüestió és que si consumeixes pots traspassar límits municipals. I jo, que no tinc ni vull tenir cotxe, he hagut d’anar a Juià en bici. Have you got any questions?

I goita, repassant el post d’ahir sobre aprofitar aquest temps de poca activitat per repensar què és el que podríem fer més bé em ve al cap que alguns ajuntaments han aprofitat l’avinentesa per fer obres o al menys aprovar normatives que donen més de  protagonisme a vianants i ciclistes. Avui he passat pel carrer del Carme de Girona i he recordat la proposta (promesa?) municipal d’implantar-hi una Zona 30. No només no s’ha fet res al respecte sinó que s’hi han eliminat els ressalts que obligaven a reduir la velocitat.

Penso això de Girona tot passant pel carrer del Carme però l’equip de govern municipal de Salt tampoc no és que s’estigui lluint gaire (ai, i jo somiant en uns Països Catalans lliures…).

Més sobre aquest recorregut d’avui: una abraçada a la gent de St Martí Vell. Els pobles mai no ens deceben!

Sembla que a poc a poc la vida es va normalitzant, i faig servir aquesta paraula sense voler dir que això sigui necessàriament positiu. Només vull dir que a poc a poc tornem a fer algunes de les coses que ja solíem fer abans de l’arribada del virus, amb els mateixos encerts i les mateixes pífies. Idealment, s’ha aprofitat aquest parèntesi per fer alguna petita reflexió i hauríem de començar a fer algunes coses més bé.

Demà, per exemple, tornen les convocatòries de cada dimarts del grup de saltencs i saltenques que encara recordem la gent que és a la presó i l’exili i no oblidem per què són on són.

Encara em torna al cap Tiempo de Silencio. Aquests dies de relaxament confinatori es torna a moure la protesta al carrer, i això em fa pensar en el fanatisme religiós que amb intransigència obcecada, obstinada, va portar els castellans de les planes de Bureba a intentar sotmetre el món -també a nosaltres.

Precisament aquests dies la gran de casa està llegint “Luces de bohemia”. Tant Martín Santos com Valle Inclán semblen compartir desilusions doloroses sobre Espanya i estar-ne molt decebuts. Em pregunto fins a quin punt els catalans també formem part d’aquesta idea de l’Espanya profunda, estructural, de socarrel, que neguitejava tots dos autors. Tants anys de domini espanyol bé ens deuen haver inoculat alguns dels virus castellans.

En Pep Puig ens recorda en un altre article d’Opcions que val la pena que el sector energètic és el que té més incidència en el canvi climàtic donat que totes les activitats econòmiques impliquen un consum d’energia.

Per cert, sobre coses que a vegades ens agradaria més no haver de saber, també val la pena de llegir un article del Crític d’aquesta setmana, que denuncia que el Banc Central Europeu i el Banc Europeu d’Inversions rescaten empreses a través de processos poc transparents, sense tenir en compte criteris socials, ambientals o climàtics ni tampoc assegurar-se que no evadiran impostos o que no repartiran dividends.

Avui he fet la primera sortida llarga des de fa moltes setmanes coincidint amb l’entrada de la nostra regió sanitària a la fase 1 de confinament. Ja tenia ganes d’estirar les cames de debò després de tantes setmanes de no poder sortir del poble i he triat de fer una ruta amb una part a peu i una altra en bici. En realitat, gairebé tot en bici excepte la pujada a St Grau.

La riba encara es veu molt tocada pel Glòria i suposo que per molt de temps perquè dubto que l’Administració dediqui esforços econòmics a refer les destrosses del temporal ara que estem patint tant amb la pandèmia. A més, hi ha polèmica amb això de “refer”. Què vol dir exactament? Netejar? Arreglar? Regenerar? Treure els troncs i les branques que el corrent ha apilonat en alguns indrets és bo? Fa mal a algú? Fa nosa a algú? És beneficiós o perjudicial per als animals i les plantes?

La vista des del cim de St Grau és esplèndida, es veu des de les Agudes a les Medes, i em carrega les piles encara que la calija no deixi gaudir la panoràmica prou completa.

Per altra banda, poder caminar per aquests bosquets al peu de la muntanya és simplement fenomenal.

Neix una entitat fruit de la feina, sobretot, de la gent de Bernie Sanders i de Ianis Varufakis i les seves colles que de bones a primeres em miro escèptic i amb una mica de recel.

La dreta se’n riu de l’esquerra, entre altres coses, perquè tenim una història molt llarga d’escisions, reagrupaments, noves escisions, nous reagrupaments i així fins que acabem marejats i perdem el nord. Som els amos de la dignitat, dels principis, de mantenir-nos ferms en uns ideals irrenunciables que ens fan gastar més saliva i esforços en la seva enunciació que en el seu assoliment. No sé si això ens porta cap a la “internacional papanates” que denunciaven en Barbeta i en Monzó però la superioritat moral que alguns dels nostres companys consideren que tenim i que segons ells ens fan superiors a la dreta no fa més que treure’ns oportunitats de transformar la societat per fer-la més justa. Espero que aquest nou intent, la Internacional Progressista, no vagi per aquí però la veritat és que ho veig amb molt d’escepticisme.

Quin plaer de llibre. Quants recursos lingüístics, quina capacitat de descriure situacions, personatges, paisatges.

Pots fer-te una idea perfectament clara de les misèries de la posguerra espanyola: la lluita per la supervivència per part del lumpenproletariat a base d’anestesiar escrúpols i dignitat al costat de la vida fàcil de la raquítica -vull dir poc nombrosa- burgesia benestant (aquests sí que sense problemes de consciència).

El llibre m’enlluerna més per com s’hi expliquen les coses que no pas per l’argument i la història que s’hi desenvolupa. Una riquesa aclaparadora de vocabulari que inclou paraules manllevades d’altres idiomes (llatí, alemany…), paraules inventades o reciclades per l’autor, cultismes i arcaismes al costat d’argot de bergants dels barris de barraques dels afores de Madrid… Un doll continu d’al·literacions, anàfores, polisíndetons, hipèrboles o metonímies utilitzats amb tendresa, ironia o acidesa en un mix de frases subordinades que a vegades, és veritat, se li’n va la mà i dificulten la lectura. En fi, no tinc recursos per explicar-ho tot però es tracta d’un autèntic devessall de recursos literaris utilitzats amb un talent brutal.

De fet, la trobo tan bona que pot resultar fins i tot excessiva: és un empatx de novel·la. A estones és com un d’aquells plats que de tan bons no pots deixar de menjar encara que tinguis la panxa plena. No és pas un d’aquells llibres que et puguis llegir d’una tirada. O potser sí, però després l’has de rellegir per pair-lo, assaborir-lo, reflexionar sobre tot el que s’hi diu.

Entre les moltes preguntes que se’n desprenen m’ha atrapat especialment la qüestió de la idiosincràsia nacional: existeix un caràcter espanyol? I castellà? …

La lleixa dels llibres pendents perd un membre de pes. De fet, n’havia llegit parts i encara el tenia a la lleixa perquè no volia llegir-lo tot sabent que hauria de menester temps per assaborir-lo sencer.

Notícia en un diari japonès: Nissan probablement tancarà la fàbrica de Barcelona. En parlem al casal.

M1: Des dels governs no s’ha fet RES per reconvertir el sector (ni planificació, ni reubicació dels treballadors… Vaja, desídia…). Això sí, any a any s’hi ha injectat diner públic. I quan a la multinacional no li surten els números, marxa sense contemplacions.

R1: i mira que, amb això de la globalització fa temps que deslocalitzen empreses.
Però no hi ha hagut cap govern que digui simplement “NO, l’empresa no se’n va”. Si vol, que marxi l’amo però l’empresa es queda amb la seva maquinària, els fons que hi ha en entitats financeres del territori, tot. Després ja veurem com ens ho muntem, però l’empresa no se’n va.

R2: Potser no cal que arribem a la planificació econòmica com feien els soviètics, però carai, tu… una mica ens aniria bé.

X1: Es va apostar pel turisme i pels cotxes.😲 Cada dia em recordo d’en Pujol.

C1: I els porcs, X! Gran negoci d’en Pujol amb els holandesos. Som uns dels principals subministradors de carn elaborada. La banca també fa el negoci, no en el territori però si per damunt.

Una de les sorts que tenim a Salt és la de viure a prop de les Gavarres. A vegades en diem només “Sant Daniel” o “Els Àngels” perquè no anem més enllà però el que tenim al costat és un massís de primera categoria.

Les Gavarres van arribar a estar molt humanitzades, si ho puc dic així, amb tot de gent vivint a masies escampades pels seus 350 quilòmetres quadrats i treballant els camps, prats, boscos i amb el bestiar de les valls, turons i muntanyes.

He de reconèixer que jo també les tinc molt abandonades. Sí que a vegades hi vaig a fer un volt en bici o alguna ruta a peu però no en conec detalls importants ni d’història ni de riquesa natural ni de gairebé res. He de buscar temps per dedicar-lo a esbrinar-ne més detalls. Les Gavarres m’interessen i m’atreuen; alguns dies, quan hi passejo a peu o en bici, gairebé m’embruixen, alguns paratges m’hipnotitzen. El problema és que hi ha tantes coses interessants a tot arreu que no dono l’abast; tot i això, avui he sortit i m’he escapat cap al Puig Estela i St Miquel.

Alguns companys critiquen que el discurs d’en Xavier Díez “és massa intel·lectual i no arriba a molts docents, hauria de ser més planer“; diuen que estan “molt ok en molts temes que exposa però alguns fa una mica de melting pot“. Com que es tracta d’un articulista prolífic dona peu a que se’n diguin moltes coses, i no pas sempre positives; és difícil encertar-la sempre i quan parles molt també augmenten les probabilitats d’errar.

Tot i això, la majoria dels que conec defensen el que escriu. Per exemple, un que fa de mestre escriu en un dels meus grups de whatsapp que “és dels pocs que ha estat capaç de qüestionar les polítiques educatives neoliberals camuflades en conceptes com excel·lència, autonomia, competències bàsiques, emprenedoria, innovació, etc. Les ha despullat en múltiples articles destriant la part que pot respondre a unes fonts científiques amb l’engany al qual ens van fent caure tot clarificant cada cosa a què obeeix i cap on es dirigeix. En aquests moments de preinscripcions on predomina cert histerisme, on generalment aquesta competició porta a la venda de suposades pastilles màgiques i religions postmodernes, com si la realitat social i les desigualtats no existissin, alguns dels seus articles són molt necessaris“.

Jo també em decanto a favor de la major part del que escriu i per això m’agrada compartir articles seus, com per exemple aquest d’ahir o abans d’ahir.

Es pot salvar una llengua d’una desaparició imminent? Es pot fer això amb el català a l’Alguer? La música hi pot ajudar? Aquest documental que es pot veure a youtube o a vimeo ens en parla.

Tal i com estan les coses, potser ens haurem de fer aquesta pregunta respecte el català aquí, sense haver d’anar tan lluny.

Ara que (al menys una part de) la premsa es fa ressò de la mort del policia torturador Billy el Niño és un bon moment per tornar a denunciar aquesta democràcia de fireta que tenim i recordar alguns fets. Per exemple, que el final de la dictadura feixista no va pas comportar  la depuració d’al menys un parell dels elements estructurals del sistema: la judicatura i la policia franquistes.

El cas d’Antonio González Pacheco no és pas una excepció. Aquest article de “Crític” repassa l’historial d’onze policies acusats de tortures durant el franquisme que van fer carrera en democràcia i van rebre ascensos i condecoracions per part de governs espanyols tant de dretes com de l’autoanomenada esquerra.

Avui és un dia important per a la democràcia i molts estats celebren la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa. Tanmateix, la llibertat que es va recuperar a Europa no és pas igual per a tothom ni a tot arreu. Avui mateix, sense anar més lluny, una periodista de TV3 ha hagut de fer una entrevista en castellà i no pas en català al president del Parlament Europeu, David Sassoli. És una de les conseqüències del fet que el català encara no estigui reconegut com a llengua oficial a la Unió Europea, i és que l’Estat espanyol, on el català sí que és un idioma oficial, no ha fet cap pas perquè la nostra llengua sigui reconeguda oficialment a Europa, és a dir, encara considera el català una llengua de segona. I si en el Parlament europeu no es pot parlar la meva llengua, he de creure que és el meu parlament? I què hem de pensar del parlament espanyol?