Bloc de notes

Primer bus del dia cap a St Martí de Llémena. La fresca del matí m’agrada, i avui encara més perquè és senyal que estic anant d’excursió i no pas a treballar.

Des de la plana, St Roc i Rocacorba es veuen indrets llunyans i llegendaris.

I la plana, des de St Roc, es veu plàcida i bucòlica (tot i que ja sabem que queden pocs ramats i encara menys pastors poetes).

La pujada i baixada és més ràpida del que havia calculat i arribo a St Martí, després d’haver pujat a St Roc, dues hores abans que passi un bus per tornar-me cap a casa. Com que no m’agrada gaire esperar, em poso a fer autostop al mateix indret de la parada del bus.

Fa molt de temps que no ho provo, això de fer dit. Em recorda bones experiències de joventut. Avui passen pocs vehicles però tinc sort i el tercer cotxe ja s’atura i em deixa a Llorà. Dino molt bé a cal Ganso i havent dinat agafo el bus allà mateix per tornar cap a casa.

Bona sortida per les Gavarres amb l’excusa d’anar a la platja.

Via verda fins passat Quart per sortir de la via del Carrilet i enfilar-me cap a Castellar de la Selva i Montnegre. A Montnegre s’acaba la carretera asfaltada (per molts anys!) i reconvertida en pista ampla i ben cuidada baixa fins a la carretera que va de Cassà a la Bisbal.

A la carretera continuo cap a l’esquerra (dir. la Bisbal) fins a St Sadurní de l’Heura, en què deixo la carretera a l’únic carrer del poble que surt cap a la dreta (carrer Cases Noves); al final del carrer una pista asfaltada va baixant fins a una cruïlla que cap a l’esquerra porta a Cruïlles i cap a la dreta a Cassà. Jo tiro recte per una pista fins a trobar altre cop asfalt (!) i tiro cap a la dreta fins a l’anomenada Palanca de Cruïlles, que travessa la llera avui eixuta del riu Daró. Aquí cal estar alerta i no continuar recte sinó agafar la carretereta que continua per l’esquerra i porta a la GI-660 de la Bisbal a Calonge. És la carretera del coll de la Ganga!

Carretera amunt cap al coll fins que tot baixant per l’altre vessant arribo a Calonge. Aquí em desvio cap a l’esquerra a l’alçada del giratori del final del poble per agafar l’avinguda dels Països Catalans, és a dir, la carretera (del cementiri) que voreja un trosset de la C-31 i porta cap a les urbanitzacions de la frontissa entre Calonge i Palamós, i finalment acabo a la platja Gran de Palamós.

Una altra de les rutes pendents. Aquesta també hauré de tornar a fer-la si la vull penjar a wikiloc, però mentrestant ja he vist (com a St Roc) que no és possible pedalar tot el camí fins a dalt del Montigalar (al menys jo i en la meva condició física actual).

He fet servir una ruta penjada per l’Alfons però només la part de pujada perquè m’he deixat l’aigua a casa i no he volgut allargar l’excursió; per això he baixat de dret per la carretera de Castellar fins a Quart. Un altre dia faré la baixada corriolera de l’Alfons. Per cert, ja coneixia la pista de Mas Gelats però encara no l’havia feta mai de pujada i m’ha agradat. En canvi, tot el merder de pistes i corriols que ha seguit per no haver de passar ni per carretera ni per la via verda entre Girona i Quart m’ha semblat massa embolicada i diria que absurda; sí que m’ha servit per conèixer caminets que no coneixia. Gràcies, Alfons!

Volia refer una ruta però me n’ha sortit una altra; tot ha anat molt bé malgrat una punxada només de sortir.

Això sí: he sortit d’hora. Jo ja estava pedalant quan el riu tot just s’estava despertant.

He tornat a mirar de pujar a St Roc de la Barroca però aquesta vegada he començat més bé, és a dir, travessant el Ter abans d’arribar a Bonmatí. Ho he fet a la pedrera de Vilanna. A més, també he seguit la “carretera” (segons quin tram està asfaltada o no) que puja d’Amer sense sortir-ne en el corriol de la setmana passada sinó més endavant. Això vol dir que he passat per Sta Lena (quina baixada, per cert!; ara hauria de resoldre això).

També m’he trobat que el restaurant de can Reixac de St Martí de Llémena encara està tancat per vacances (fins demà!) i he hagut de parar més endavant. Tot i això, l’aturada tècnica ha anat d’allò més bé perquè a cal Ganso de Llorà m’he cruspit mig menú que m’ha recarregat les piles d’allò més bé.

Més endavant m’agradaria provar d’arribar a St Roc i baixar-ne per alguna altra ruta més ciclable, però de moment deixaré aparcat aquest projecte, ara que ja he fet el cim dues vegades en pocs dies.

Salt – Sta Cecília – Salt (or exploring Constantins i les Serres).

Aquest matí he sortit per mirar de trobar camins cap a Constantins des de la passera d’en Costa. N’he trobat un però no descarto que n’hi hagi algun altre.

Després he volgut provar una pista que vaig veure l’altre dia i que segons el mapa em podria servir d’alternativa per pujar a les Serres, però a mig camí he hagut de girar cua perquè la pista era massa dreta per a mi i a més a més tenia un terra tan descompost que les rodes giraven que feia goig i no s’arrapaven al terra.

Aquests dies baixa poca aigua pel riu. Que hi hagi poc cabal és bo per mirar de travessar per llocs normalment de mal passar, per exemple a l’illa de la Pilastra o a la resclosa d’en Joga. Avui ho provaré més amunt, a la passera d’en Costa:

De lluny veia els espadats de St Roc de la Barroca, però seran per a un altre dia.

La festa major de Constantins és el segon diumenge de setembre però aquesta gent deu tenir ganes de festa perquè ja tenen l’envelat dempeus.

Avui he trobat una capella que no coneixia, la de Sta Maria de Calders. Hi ha una tanca particular que hi talla l’accés però segons el web de l’Ajuntament es pot sol·licitar la clau a Can Frenca. És una capella romànica del segle XII i està perfectament conservada i encara oberta al culte. És d’una nau amb absis semicircular, té algunes reformes del segle XVIII i hostatja imatges de la Marededéu i dels sants Francesc i Josep, a més d’un petit cor amb balustrada de pedra. Can Frenca, la masia que hi ha adossada, és on tenen la clau.

Després de la capella el camí és cada cop més costerut i això em fa canviar el pla d’atac; faig mitja volta i l’agafaré de baixada des de dalt a les Serres.

Em sembla que és la primera vegada que arribo a Sta Cecília, que es veu que és una església romànica de l’any 1019, o que ja surt en algun text de l’any 1019. Tot i això, l’església parroquial actual es va aixecar l’any 1774, en què es van aprofitar estructures de la construcció romànica.

Avui no he vist gaires animals però sí rastres de porcs, tant de quatre potes com de dues cames.

Feia temps que mirava mapes tot buscant una ruta engrescadora per pujar fins a St Roc de la Barroca i finalment avui m’hi he decidit.

El paisatge fins aquí dalt és certament formidable, dels millors que conec a una distància ciclable de Salt.

Ara bé, el camí m’ha fet patir més del compte perquè la ruta que he seguit m’ha portat per corriols de caminaires més que no pas pistes ciclables. Ja m’esperava que podia passar, inconvenients de fer-se l’explorador!

A dalt he trobat l’ermita oberta.

He deixat la bici al veïnat de l’Església i vinga amunt.

M’he distret mirant bocabadat el mapa amb el recorregut que he anat fent; gràcies, Wikiloc! Digueu-me ximple però encara em meravella això que la ruta que vaig fent a peu o en bici vagi marcant una traça en el mapa que veig en el mòbil.

Avui m’he animat a embrancar-me en una “aventura” en què feia temps que rumiava però no m’hi acabava de decidir, i que al final ha resultat més senzill del que em pensava: baixar en bici el Camí Vell dels Àngels.

Quan estigui més en forma potser miraré de fer-lo de pujada, però ja estic content d’haver-ne fet el descens. Voldria que la jubilació servís per a això, entre altres coses: agafar més bona força física i més habilitat amb la bici. Al menys això per la part física; les parts intel·lectual i emocional tenen altres reptes.

A banda d’això, un petit comentari, i és que pels fragments de conversa que he sentit a la cafeteria del santuari (i també mentre pujava) dedueixo que els gironins deuen estar de vacances a la costa i el seu lloc l’han ocupat ciclistes francesos i americans.

Diumenge matí, ganes de caminar i no sé què fer. Una excursió més aviat curta a St Miquel o una de més llargueta per pujar als Àngels? Doncs avui que tinc ganes de caminar decideixo d’enllaçar totes dues excursions d’una tirada: a St Miquel i als Àngels des de St Daniel, anada i tornada. Amb tants de sants semblarà que vagi de pelegrinatge…

A banda de l’excursió, he llegit que al 1843 l’aigua que baixava per la llera del Galligants va inundar la zona del Pou Rodó, plaça St Pere, carrer de la Barca… i va matar entre 110 i 130 persones, va fer caure 150 cases i va provocar nombroses destrosses.

Eren altres temps però al pas que va el canvi climàtic qui sap si tornaran.

I avui, tornada cap a casa. He sortit al vespre per no haver de patir la xafogor de la tarda i he arribat de nit, poc abans de les onze. Els últims raigs de sol m’han acompanyat una estona, al voltant de Cassà. Ens entenem bé, els capvespres i jo. El dia encara s’allarga i la vesprada, suau, passa a la nit el testimoni de les feines a mig acabar.

Encara puc fer el trajecte en un parell d’hores i mitja sense matar-m’hi, a un ritme agradable. Com diria en Laporta, “no estamos tan mal!”.

Passarem uns dies a Palamós. Aquest cop tots dos hi hem anat en bici per la via verda, que és la ruta més suau i tranquil·la.

Per altra banda, objectiu acomplert: n’ha fet 54 i la celebració ha anat bé. Tot i això, el dia no ha acabat de ser un èxit, especialment per a ella, perquè s’havia il·lusionat i volia veure la seva amiga compatriota que finalment no ha pogut venir.

La bici no passava gaire de ser poca cosa més que un passatemps fins que a algú se li va acudir la multi-modalitat, que consisteix a poder desplaçar-se pel territori tot combinant diferents tipus de transport gràcies a unes estacions d’enllaç on és possible baixar d’un autobús per agafar un tren allà mateix, o aparcar la bici en un lloc segur al costat de la parada del tramvia. Això va multiplicar les possibilitats no només de la bici sinó de viatjar en general però en el nostre país encara anem endarrerits. Estem lluny de poder tenir estacions realment multi-modals per enllaçar fàcilment recorreguts en bici combinats amb bus o tren o qualsevol altre transport públic, de manera que de moment els meus modes de transport són l’anar a peu i en bici.

Agafo la bicicleta, doncs, i em ciclotransporto a Bescanó, just davant de les escoles. La idea és passejar i caminar per una colla d’indrets del poble veí i, a més, trobar la maleïda font d’en Fontbernat. Maleïda no per res, pobra font; només que les últimes vegades que l’he buscada sempre m’he perdut o se m’ha rebentat la roda de la bici o m’ha passat alguna desgràcia que m’ha impedit d’arribar-hi.

Avui, però, sí!

Avui he tornat a Celrà. Quina diferència amb l’última vegada que hi vaig anar. Estic molt més tranquil i relaxat, i a més a més ha fet bon temps. Tot i això, la pedalada tampoc no ha servit per posar-me al dia dels deures que tenia pendents per quan hi tornés, però al menys he aprofitat per afegir un parell de fotos a la ruta que tinc penjada al web. Hi tornaré.

He passat moltes vegades per cadascun d’aquests indrets però els he anat enllaçant de maneres ben diferents: Salt, la Pilastra, St Grau, Resclosa d’en Joga… No me’n canso. Miraré de tornar-hi qualsevol dia, quan tingui més endreçat el compte de wikiloc.

Mentrestant, surto a passejar i confirmo que, malauradament, se sap que l’estiu es va acostant quan les tifes de cavall a la via verda són cada cop més nombroses.