Bloc de notes

Avui ha estat una pedalada d’exploració i descoberta. Al menys per a mi, això de la casa del Sobirà ha estat tot un descobriment. N’he llegit alguna cosa molt corrents i en diagonal, però es veu que la casa del Sobirà és una de les que té més tradició de Catalunya. Antigament les seves propietats s’estenien molts quilòmetres enllà; té capella pròpia i a la planta baixa hi ha l’hostal. Fins i tot sembla que el bandoler Joan de Serrallonga va deixar-s’hi veure i hi va protagonitzar “un fet molt conegut i recordat a la zona». Des de la casa es veu un paisatge imponent amb una vegetació més que frondosa, esponerosa, exuberant. En buscaré més informació, i també més rutes per aquesta zona.

Pel que fa a la pedalada, dues coses: el temps i el pendent. He sortit de Salt amb un xim-xim que de seguida s’ha fet pluja i al cap d’un moment xàfec, de manera que he hagut de parar per aixoplugar-me poc després de la Pilastra. Després ha afluixat fins que abans d’arribar a Bonmatí ja feia un sol radiant.

I la pujada des d’Osor, déu-n’hi-do! A més, el terra estava enfangat i el pendent, que ja és prou dret, s’ha fet més costerut per les contínues relliscades. Això sí: la baixada, fenomenal.

Pujada (i tant que puja!) fins a Banyoles per Biert. Hi he trobat molt de fang per les pluges dels darrers dies però he arribat a l’estany per una ruta diferent de l’única que coneixia fins ara, que és el que volia (una ruta nova). És a dir: objectiu assolit!

Tot i això, voldria trobar algun altre itinerari no tan costerut, que segur que hi és.

PD 18 juliol 2021: la mateixa ruta d’anada canvia molt si no hi ha fang i la pista està en bones condicions. Have a look, please.

Mentrestant, en Julià de Jòdar ha publicat una altra de les seves bones reflexions a Vilaweb. Food for thought, que es diu.

La vall de Sant Daniel és la part de les Gavarres que tenim més a prop de Salt i de tant en tant amb meva parella o les nenes ens hi acostem per gaudir natura sense haver de fer gaires quilòmetres. Avui hi hem passejat entre la font dels Lleons i la font del Ferro, més o menys; tot plegat una mica passat per aigua però també entretingut i interessant com sempre. No m’havia fixat mai en els molts ruscs d’abelles que avui hi hem vist.

Passeig fins a Banyoles, volta a l’estany i tornada ràpida cap a casa. Ha anat bé que passés gairebé tota la ruta per carreteres i camins asfaltats perquè ha plogut bastant i hauria trobat fang pertot arreu si hagués passat per pistes.

És una ruta que he seguit moltes vegades per anar a Banyoles i ja va sent hora que en busqui una altra que no em faci empassar tant d’asfalt; avui m’ha anat bé per allò del fang però la veritat és que ja em té una mica avorrit (tot i que alguns paisatges són esplèndids). 

Una circular per la vall de St Daniel l’endemà de la pluja i mentre el cel s’obre per deixar pas al sol (que diu que aquesta setmana no lluirà gaire).

He deixat la bici lligada a prop del Cul del Món i vinga amunt pel costat del Galligants i després de la riera del Polvorí. Hi ha un restaurant, can Sirvent, que sempre he vist tancat. Tanmateix, deuen obrir de tant en tant, o al menys aquestes dues cròniques (una i dues) deixen entendre que el negoci encara rutlla i a la casa hi ha vida, tot i que les coses que hi passen no acaben de lligar amb la vida relaxada i contemplativa a què convida la vall.

Després de la font dels Lleons he volgut tirar per un corriol que feia temps que no seguia, el Camí de les Dones de l’esquerra de la riera del Polvorí, i la cosa ha anat perfectament perquè l’he resseguit muntanya amunt fins a una cruïlla que hauré d’investigar algun dia perquè no conec prou bé. Em sembla que pot anar cap a Font de la Pólvora perquè aquest és el barri que hi ha darrere les perxades d’avellaners on el corriol ha canviat de rumb i ha tirat cap a l’est. Aquest tram de vegetació gairebé selvàtica coincideix amb un itinerari que he vist que l’Ajuntament de Girona ha marcat des de la Font dels Lleons (el 3) que porta fins aquí i després baixa altre cop.

Jo, però, he anat seguint sense baixar gaire i el camí m’ha portat a veure un grapat d’eucaliptus i a pujar altre cop. A dalt, malauradament, la petja de l’home no ha estat gaire discreta.

Sí, ja sé que pot sonar hipòcrita denunciar aquests pals i torres quan jo no renuncio a moltes facilitats de la vida moderna, però no em digueu que no podien haver soterrat al menys una part d’aquest cablejat.

Un cop a la carena la vista del Pla de Salt és esplèndida (i això que avui hi ha una colla de núvols que tapen part de l’escenari i no deixen veure tot l’espectacle com cal).

Tot seguit he arribat a l’Olivet d’en Salgueda i un cop a la pista de la carena he agafat un corriol a mà esquerra que baixa cap a can Lliure i d’aquí a la font del Ferro, el cementiri i finalment la bici que he deixat a prop del monestir.

La pedalada d’avui també m’ha servit per pujar a un d’aquells llocs que feia temps que tenia a la llista de “destinacions pendents”: les Encies. Els ciclistes de carretera s’ho deuen conèixer de sobres però jo no hi havia pujat mai, encara. Déu-n’hi-do, tot i que la pujada me la feia més dreta i més llarga.

També he tornat a passar per Font-Sabeu, lloc habitual de les històries vora del foc (històries no gaire edificants) de l’avi Tià.

Per cert, un comentari sobre el tram d’abans de la Cellera: he llegit missatges de gent queixant-se que estan asfaltant la via verda però en realitat es tracta de sauló, un sauló supercompacte que no porta gens de petroli ni tampoc no és formigó. No en sé el nom tècnic però és el mateix material que ja recobreix tot el llarg de la via només que processat d’una altra manera. A Salt, a la sortida de Quart cap a Llambilles i a la baixada d’Alou (entre Llagostera i Sta Cristina) també n’he vist d’aquest “supercompacte”.

Ajustar-se a lleis absurdes té el seu què, també. A la fase 1 de confinament no podem sortir del municipi per fer esport, però sí que podem sortir-ne si és per haver quedat a fer el toc amb algú. Doncs això, que he quedat amb un amic. Ja no recordo si a Madremanya, Juià o Celrà però la qüestió és que si consumeixes pots traspassar límits municipals. I jo, que no tinc cotxe, he hagut d’anar a Juià en bici. Have you got any questions?

I goita, repassant el post d’ahir sobre aprofitar aquest temps de poca activitat per repensar què és el que podríem fer més bé em ve al cap que alguns ajuntaments han aprofitat l’avinentesa per fer obres o al menys aprovar normatives que donen més de  protagonisme a vianants i ciclistes. Avui he passat pel carrer del Carme de Girona i he recordat la proposta (promesa?) municipal d’implantar-hi una Zona 30. No només no s’ha fet res al respecte sinó que s’hi han eliminat els ressalts que obligaven a reduir la velocitat.

Penso això de Girona tot passant pel carrer del Carme però l’equip de govern municipal de Salt tampoc no és que s’estigui lluint gaire (ai, i jo somiant en uns Països Catalans lliures…).

Més sobre aquest recorregut d’avui: una abraçada a la gent de St Martí Vell. Els pobles mai no ens deceben!

Avui he fet la primera sortida llarga des de fa moltes setmanes coincidint amb l’entrada de la nostra regió sanitària a la fase 1 de confinament. Ja tenia ganes d’estirar les cames de debò després de tantes setmanes de no poder sortir del poble i he triat de fer una ruta amb una part a peu i una altra en bici. En realitat, gairebé tot en bici excepte la pujada a St Grau.

La riba encara es veu molt tocada pel Glòria i suposo que per molt de temps perquè dubto que l’Administració dediqui esforços econòmics a refer les destrosses del temporal ara que estem patint tant amb la pandèmia. A més, hi ha polèmica amb això de “refer”. Què vol dir exactament? Netejar? Arreglar? Regenerar? Treure els troncs i les branques que el corrent ha apilonat en alguns indrets és bo? Fa mal a algú? Fa nosa a algú? És beneficiós o perjudicial per als animals i les plantes?

La vista des del cim de St Grau és esplèndida, es veu des de les Agudes a les Medes, i em carrega les piles encara que la calija no deixi gaudir la panoràmica prou completa.

Per altra banda, poder caminar per aquests bosquets al peu de la muntanya és simplement fenomenal.

Una de les sorts que tenim a Salt és la de viure a prop de les Gavarres. A vegades en diem només “Sant Daniel” o “Els Àngels” perquè no anem més enllà però el que tenim al costat és un massís de primera categoria.

Les Gavarres van arribar a estar molt humanitzades, si ho puc dic així, amb tot de gent vivint a masies escampades pels seus 350 quilòmetres quadrats i treballant els camps, prats, boscos i amb el bestiar de les valls, turons i muntanyes.

Em vénen ganes de buscar temps per dedicar-lo a esbrinar-ne més detalls. Les Gavarres m’interessen i m’atreuen; alguns dies, quan hi passejo a peu o en bici, gairebé m’embruixen, alguns paratges m’hipnotitzen.

Avui, passejada per les Gavarres més properes a casa, a estones a peu i a estones en bici.

Aquesta sortida ha estat una mica agafada pels pèls perquè no l’havia pas preparada per a avui; a més, he sortit tard, el dia s’ha tornat rúfol… Un petit desastre.

Normalment no em preparo gaire les sortides, però aquesta sí que la tenia apuntada de feia temps a la llista de tasques pendents perquè és una zona que no conec gaire i abans d’anar-hi volia saber més bé cap on anava. El problema és que aquests dies vaig enfeinat i he agafat la bici de seguida que he tingut una tarda lliure sense haver-me entretingut a cercar informació ni rutes. No passa res, ja hi tornaré, però tinc una mica la sensació d’haver perdut el temps.

A mig camí ja he vist que no podria completar tot el que m’havia mig proposat (pujar als Àngels) i he tornat a casa per la via ràpida sense entretenir-me gaire a buscar paisatges bonics ni reptes engrescadors més enllà d’arribar de clar. Al menys m’ha servit per conèixer una mica més de territori i pensar a preparar un altre itinerari més documentat i engrescador. També per suar de valent, que ja és alguna cosa.

Deixem-ho.

Tres coses pendents que miraré de documentar abans de tornar-hi són la central de l’Aurora, a Pedret, les illes que el Ter ha format a la zona de Pedret i el Pont Major, i un canal que ja m’havia cridat l’atenció fa temps però del qual ho desconec tot: el canal de St Jordi.

Aquesta tarda m’he trobat amb dues hores lliures que he aprofitat per resseguir les dues ribes del Ter entre Fontajau i Bonmatí, els dos ponts més propers a Salt que el temporal Glòria d’aquest gener ha deixat dempeus.

He fet la ruta en el sentit contrari al de les agulles del rellotge -suposo que algú dels que llegeixin aquest post recordarà què eren les broques dels rellotges. És a dir, he anat des de les hortes i deveses de Salt cap a Girona per les hortes de Sta Eugènia fins al pont de Fontajau, on he travessat el Ter i per la riba esquerra he tirat riu amunt per Domeny fins al final de tot del polígon; aquí he passat per sota l’autopista. Després ve el veïnat de les Cases Noves, St Gregori i cap a l’Argilaguet fins a una cruïlla que ens indica Constantins cap a l’esquerra. A partir d’aquí he seguit la carretera que porta pel costat del Ter fins a Constantins, després per davant de can Casademont i finalment a Bonmatí per travessar el pont del riu i cap a Salt falta gent tot seguint la via verda.

Res de l’altre món però voldria deixar dues fotos. Una, i ja sé que em faig pesat, del pas de la riuada del mes passat. Ho sento, és que fa unes setmanes que tenim un riu nou i no em canso de fer fotos dels espais que vaig descobrint, encara que de moment hi hagi molt d’arbre caigut, rierencs amuntegats i sorrals nous.

I l’altra, una en què m’enlluerna la brillantor de la resclosa d’en Joga i a més a més es veuen, és clar, arbres a terra, platges noves, etc. La foto és fosca però m’agrada, què voleu que us digui.

Doncs avui deixem la costa i tornem al riu per trobar l’aigua que necessitem: tornada a casa després d’un cap de setmana vora mar. Per la via fàcil: carretera de la costa fins a Platja d’Aro, després encara per carretera fins a Castell d’Aro i una tirada llarga de via verda.

Avui comença un cap de setmana llarg i hem decidit de passar-lo vora mar, de manera que agafem els trastos i sortim cap a Palamós. Jo, en bici.

El títol de l’entrada és enganyós perquè la veritat és que no he entrat al poble i només hi he passat de resquitllentes. Però he fet un passeig al voltant de l’institut i m’ha fet gràcia veure els barracons on vaig treballar dos cursos ara fa quatre anys. En guardo bons records tant de col·legues com d’alumnes; va ser una experiència enriquidora i em va obrir els ulls a aspectes de la feina en què no havia pensat, en què havia pensat poc o en què feia anys que no pensava.