Una de les sorts que tenim a Salt és la de viure a prop de les Gavarres. A vegades en diem només “Sant Daniel” o “Els Àngels” perquè no anem més enllà però el que tenim al costat és un massís de primera categoria.
Les Gavarres van arribar a estar molt humanitzades, si ho puc dic així, amb tot de gent vivint a masies escampades pels seus 350 quilòmetres quadrats i treballant els camps, prats, boscos i amb el bestiar de les valls, turons i muntanyes.
He de reconèixer que jo també les tinc molt abandonades. Sí que a vegades hi vaig a fer un volt en bici o alguna ruta a peu però no en conec detalls importants ni d’història ni de riquesa natural ni de gairebé res. He de buscar temps per dedicar-lo a esbrinar-ne més detalls. Les Gavarres m’interessen i m’atreuen; alguns dies, quan hi passejo a peu o en bici, gairebé m’embruixen, alguns paratges m’hipnotitzen. El problema és que hi ha tantes coses interessants a tot arreu que no dono l’abast; tot i això, avui he sortit i m’he escapat cap al Puig Estela i St Miquel.