Bloc de notes

En Maradona. Avui s’ha mort i els diaris i noticiaris en van plens; n’han creat una icona i això els ha ajudat a vendre.

És una més d’aquelles persones de qui no sabria fer-ne una valoració objectiva perquè em genera sentiments físics importants i enfrontats. Sí, sentiments físics, no sé com expressar-ho. Vull dir que no és simplement que em caigui bé o malament sinó que el meu cos segrega alguna cosa que fa pair Maradona de tal manera que produeix plaer, literalment, com quan el veus jugar a la tele, i al mateix temps un rebuig gairebé dolorós quan hi veig drogues, males companyies, violència i excessos verbals. Pot haver estat moltes coses, algunes indiscutiblement bones, i també té un costat fosc que em causa rebuig.

Sempre passa que és difícil de separar l’obra de l’artista. Va ser un jugador extraordinari, potser el millor de la història del futbol, però també és un exemple d’inadaptació, del mal que fan les males companyies i un model a evitar pel que fa a la gestió tant de la fama com dels diners. No puc evitar de pensar en alguns dels meus alumnes, fills com ell de la penúria econòmica i sovint també de la dissort familiar.

Doncs al final he comprat i llegit el llibre que deia l’altre dia, el d’en Bruno Patino.

Digueu-me malpensat o paranoic però no m’acabo de refiar d’aquest llibre. Sembla que digui d’internet el que tothom espera que digui: que hi dediquem massa temps i sobretot que ja no és l’espai lliure que al començament se suposava que seria sinó que els continguts arriben només des de quatre o cinc macroplataformes que són en realitat les que controlen internet. O les que controlen els continguts d’internet.

Una altra raó per mirar-me’l amb suspicàcia és que he vist que l’autor està patrocinat -entre altres- per El País i Telefónica. Què es pot esperar d’aquests dos puntals del règim? No són dues de les peces clau del sistema? Llavors, on porta aquesta crítica del sistema per part del llibre?

L’he desat a la tauleta del llit per repassar-lo quan tingui temps. Hauré de tornar a llegir-lo per pair més bé tot el que s’hi diu, que de bones a primeres sembla molt encertat, sobretot pel que fa a la dependència. Diu que no és pas un efecte secundari dels nostres hàbits de connexió sinó l’efecte volgut i buscat pels que gestionen les xarxes socials. De fet, una de les poques coses que vaig aprendre a la carrera de Psicologia és que des de la dècada de 1930 els “laboratoris de conducta” de les facultats de psicologia coductista de les universitats americanes estudiaven els comportaments associats a les addiccions i assessoraven a la indústria del joc; si ho feien al segle XX amb els casinos no ho fan ara amb internet?

Food for thought.

El meu nebot M fa els deures i ens envia recomanacions de blocs divulgatius en l’àmbit de la Física i les Mates, tal i com havíem quedat.

“Date un Voltio” / “Date un Vlog”: Canals de física (mateix youtuber, Javier Santaolalla, però que té 2 canals). Tots dos son de divulgació. Ara bé, el primer és més “infantil” o si més no més visual, i els temes els tracta amb una mica més de senzillesa i sense tanta profunditat però també amb rigor científic. En el segon canal tracta temes similars al primer però aprofundint una mica més (però segueixen sent per a públic no especialista!). En aquest segon també fa reflexions personals sobre temes d’actualitat i sobre la ciència en general, també molt interessants.

“La gata de Schrödinger”: Un canal on la Rocío Vidal tracta temes de molta actualitat i aportant dades i fonts objectives per explicar per exemple el 5G, crisi covid… no són ben bé “vídeos de divulgació” sinó més aviat d’actualitat, però parla des d’un punt de vista científic, social i crític alhora amb videos molt entretinguts i útils. Molt recomanable, diu.

“Derivando”: Canal de divulgació de matemàtiques i no pas de física però ens el passa per si li volem donar una ullada, a ell li agrada molt. Edu Sáenz de Cabezón fa videos sobre matemàtiques però ho explica tot de forma molt molt planera i assequible. Fa que les matemàtiques no semblin gens abstractes i n’explica curiositats molt divertides.

“QuantumFracture”: Canal de divulgació de física similar al “Date un Voltio” pel que fa a contingut. Tots dos expliquen conceptes i camps de la física de manera molt senzilla i amb recursos molt visuals que ho fan entretingut. En M diu que té la sensació que l’autor, Jose Luis Crespo, té més videos sobre el cosmos, astronomia, etc. que ens poden interessar més (això ho diu sobretot per la MJ).

Aquests quatre són els preferits d’en M i també els més coneguts. Ara bé, n’hi ha molts altres, per exemple:

• “Raiz de Pi”, un altre de matemàtiques però amb videos més aviat casolans que tracta temes de molta actualitat amb moltes dades, una mica com la “Gata de Schrödinger”. El que porta el canal és estadista o similar i actualment està fent un seguiment de les dades que es publiquen sobre la Covid per desmentir rumors falsos o aclarir conceptes de les estadístiques que van sortint sobre el tema.
• “SizeMatters”, dedicat exclusivament a la nanotecnologia però recomanable perquè la noia que fa els videos s’explica molt bé i és divertida.
• “Operador Nuclear”, dedicat exclusivament a la física nuclear. És més actiu a twitter que a youtube però té algun video interessant on tracta objectivament o des d’un punt de vista científic el tema de les centrals nuclears i mites relacionats.

Per últim, ens recomana que fem un cop d’ull a les famoses “Lectures” de Richard Feynmann, un científic singular de mitjans s.XX (tocava els bongos en un club de salsa mentre ajudava al desenvolupament de la bomba atòmica durant la IIGM). Diu que és un divulgador excel.lent i té unes xerrades que va fer a Princeton cap als anys 60 per estudiants de qualsevol grau on fa un repàs de tota la física de forma brillant i molt entenedora. Hi ha les classes penjades a youtube i ben pocs físics no n’han vist els videos… (o llegit, perquè les classes estan transcrites). Diu que són classes de pissarra i guix i per tant “no son tan entretingudes”. En M el troba “molt enginyós i divertit i les classes es fan bastant amenes, apart de tractar temes complicadíssims amb una facilitat que fa por”.

Doncs moltes gràcies! Hi farem un cop d’ull.

Aquest article m’ha fet venir ganes de llegir un llibre: La civilización de la memoria de pez (Alianza Editorial, 2020), subtitulat: Pequeño tratado sobre el mercado de la atención.

L’autor es diu Bruno Patino i diu que ha “deixat de creure en les virtuts d’una societat de la informació digital més lliure i igualitària”. Es veu que ha treballat a primera línia digital amb grans empreses del ram, plataformes digitals, etc., i diu que aquesta experiència professional l’ha fet arribar a la conclusió que ens han enganyat.

Segons ho explica en Xavier Montanyà a la seva ressenya, les grans plataformes digitals –Amazon, Apple, Google, Facebook– han creat un sistema econòmic de capitalisme digital depredador que actua sobre la nostra voluntat i el nostre cervell amb l’objectiu de retenir els individus a les xarxes com més temps millor només (o sobretot) per augmentar els ingressos de publicitat. El sistema que han ideat i construït a còpia d’estratègies que generen dependència i addicció ha enganxat molta gent a les xarxes.

Llàstima que el llibre no sigui en català però tot i així el buscaré. Potser el trobaré en francès, ara que estem a punt de passar uns dies a Tolosa de Llenguadoc.

La Plataforma per la llengua denuncia que les versions doblades o subtitulades en català amb diners públics no arriben a Netflix. M’ho llegiré més bé quan tingui temps però per una lectura en diagonal entenc que no pas tota la responsabilitat és de Netflix sinó que la Generalitat no va amb gaire compte a l’hora de triar els seus socis en el món de l’audiovisual. Resulta que hi ha molts doblatges que estan fets i pagats però Netflix i altres plataformes no els ofereixen simplement perquè no els hi arriben, no pas perquè hi posin impediments. Això és creïble?, va així?

Notícia en un diari japonès: Nissan probablement tancarà la fàbrica de Barcelona. En parlem al casal.

M1: Des dels governs no s’ha fet RES per reconvertir el sector (ni planificació, ni reubicació dels treballadors… Vaja, desídia…). Això sí, any a any s’hi ha injectat diner públic. I quan a la multinacional no li surten els números, marxa sense contemplacions.

R1: i mira que, amb això de la globalització fa temps que deslocalitzen empreses.
Però no hi ha hagut cap govern que digui simplement “NO, l’empresa no se’n va”. Si vol, que marxi l’amo però l’empresa es queda amb la seva maquinària, els fons que hi ha en entitats financeres del territori, tot. Després ja veurem com ens ho muntem, però l’empresa no se’n va.

R2: Potser no cal que arribem a la planificació econòmica com feien els soviètics, però carai, tu… una mica ens aniria bé.

X1: Es va apostar pel turisme i pels cotxes.😲 Cada dia em recordo d’en Pujol.

C1: I els porcs, X! Gran negoci d’en Pujol amb els holandesos. Som uns dels principals subministradors de carn elaborada. La banca també fa el negoci, no en el territori però si per damunt.

Part del desànim d’un nombre important d’independentistes es deu a la bona feina que fan els serveis informatius de l’Estat espanyol, i aquí em refereixo tant a les agències oficials com als mitjans de comunicació privats. Tenim obstruït l’accés a informació veraç i tenim pluja d’informació tergiversada i tendenciosa gràcies al domini dels diferents canals de comunicació que tenen els mitjans espanyolistes.

Jo no penso pas que els media hagin d’intentar ser neutrals, primera perquè no crec pas que sigui bo no prendre mai partit però també perquè crec que l’objectivitat total no és possible. En canvi, sí que crec que cal que siguin honestos perquè donin informació veraç sense caure ni en tòpics ni en trampes per fer veure que la realitat és el que volen que sigui i no pas com és. Podríem passar molta estona parlant d’això; jo només he començat aquest post per dir que passen moltes coses de les quals els mitjans no informen simplement perquè no entra en els seus esquemes mentals, en el seu concepte de realitat. Per exemple, la major part d’habitants de Girona no coneixen una cosa que passa cada dia a la seva ciutat entre vuit i nou del vespre.

Ahir al vespre, quan vam haver acabat la concentració de cada dimarts a la plaça Llibertat de Salt vaig pedalar tres quilòmetres fins a la cruïlla que hi ha entre el carrer Barcelona i el Passeig d’Olot / Emili Grahit. Ja hi havia gent:

Des del 16 de desembre de 2019, una colla de gent que ja participava a les concentracions setmanals de cada dilluns a la plaça del Vi va començar a reclamar amb més fermesa que es fes efectiva la proclamació de la República. Des de llavors, tallen el carrer una hora cada vespre. Quanta gent ho sap, això? A quants altres llocs es convoquen iniciatives semblants? Potser algú coneix els talls de la Meridiana, però poca gent sap això que passa a Girona i encara menys el que passa en altres indrets del país, siguin talls regulars o irregulars, o boicots o les accions que sigui per no normalitzar la situació actual. Nosaltres mateixos encara i des de fa més de dos anys ens trobem setmanalment cada dimarts al vespre; quanta gent de Salt ho sap?

Sobre aquests talls, alguns cínics diuen que és molt fàcil lluitar per la República de 8 a 9 del vespre mentre esperes que algú et faci el sopar a casa, però el que fa aquesta gent és expressar la seva disconformitat amb una situació clarament injusta que molts altres ciutadans sembla que han oblidat. O potser només esperen que comenci a bufar un vent que revifi les brases que aguanten cada dia a la Cruïlla Gironina.

Amb l’allau d’informació que ens arriba és important saber destriar el gra de la palla per poder fer-se una idea de com està el món. Un periodista que he descobert fa relativament poc és en Pere Martí, les cròniques a Vilaweb del qual posen negre sobre blanc al paisatge polític català. A Vilaweb, per cert, també hi escriu l’Andreu Barnils, que per mi és tot un referent.

Un altre mitjà que fullejo és El Crític, tot i que trobo que “podemeja” o “comuneja” massa, i també Llibertat per alguns articles d’opinió. Per a les notícies de cada dia, potser Nació Digital, Vilaweb i l’Ara, cadascun amb les seves virtuts, defectes i mancances. Per cert, l’Ara té un digital de cultura que està prou bé, tot i que per digitals de cultura que no em treguin Catorze.

D’entre els adversaris (s’ha de saber què pensa l’enemic!) mai no compro res perquè no els vull donar diners però a vegades fullejo La Vanguardia. Menys sovint, El País. Més rarament encara, els mitjans de La Caverna.

Apart del clàssic exemple del cafè amb llet que et serveixen després d’haver demanat cafè amb gel (per cert, ahir 26 de juliol de 2019 encara em va tornar a passar) hi ha altres experiències que fan preguntar-te què collons estem fent, els catalans. Ahir vam estar amb uns amics argentins que fa temps que viuen a Catalunya i em va fer tot l’efecte que una de les noies, després de dos anys de viure entre nosaltres, per fi va descobrir que la tribu existeix, que els catalans no estan extingits, i en va descobrir un espècimen: jo. Ens va explicar que sempre li parlen en castellà i només sent català quan algun dia se li acudeix de posar TV3, cosa que fa molt de tant en tant.

Si la nostra llengua ha de sobreviure, és a dir, si el nostre poble ha de sobreviure, ja no dic per la defensa sinó tan sols per l’ús que fem de la llengua, patirem. Com és que tanta gent (la majoria?) tenen el mal costum de canviar de llengua a la mínima? Sí, són tres-cents anys de dominació castellana i menyspreu a la nostra llengua, deu ser normal que nosaltres mateixos tinguem en poca consideració la nostra llengua, però ara ja fa temps que ens hauríem d’haver tret del damunt aquest complex d’inferioritat, no?

Ara que el govern dona tants de diners per comprar un cotxe elèctric és bo de recordar que el millor automòbil no és pas l’elèctric sinó el que ha estat desballestat i qui el feia servir ha trobat altres mitjans de transport més eficients, ecònomics, segurs i nets. El cotxe elèctric soluciona en part la qüestió del carburant i la contaminació (només en part) però continua l’ocupació abusiva d’espai, l’accidentalitat…

Per altra banda, quina ràbia aquest titular tan injust, parcial i deshonest. En realitat, en quatre anys s’ha ofert sostre digne a més de 400 famílies i s’ha fet el primer registre real d’ocupacions, que n’ha tret a la llum centenars que ja existien.

Que malparit, @elperiodico_cat. Hi ha un terrabastall a la Cambra de Comerç perquè l‘independentisme hi guanya les eleccions i la notícia a primera plana és una picabaralla al carrer. I encara sort que no diuen que es tracta d’un “tumulto”.

Continuem.