Bloc de notes

Aquests temps foscos de confinament, recentralització i mals averanys econòmics i per a la llibertat també tenen llumenetes, com recull aquesta notícia tan bona per a la biodiversitat, pel Ter i per Salt, fruit (entre altres) dels treballs iniciats a la passada legislatura per la nostra súper-regidora d’Entorn Natural (gràcies, Marta!).

La disminució del nivell de contaminació atmosfèrica d’aquestes setmanes demostra clarament que la raó principal que respirem merda és l’activitat econòmica i la mobilitat de persones i mercaderies que genera. Totes les dades (com per exemple aquestes de la ciutat de Girona) reflecteixen que la pol·lució atmosfèrica ha caigut en picat des de la declaració d’estat d’alarma.

El planeta ens sobreviurà i nosaltres ens extingirem però això no ens ha pas d’amoinar, és de calaix i inevitable. Aquesta no és pas la qüestió. En canvi, que la qualitat de vida baixi per culpa de la contaminació que nosaltres mateixos generem sí que hauria de preocupar-nos i mobilitzar-nos.

Cal buscar alternatives al sistema capitalista.

(Ui, perdó!)

L’estona dedicada a l’oci ha augmentat considerablement des que el virus volta pels nostres carrers però diu que hi ha gent que s’avorreix o entra en depressió si no pot treballar. No és pas el meu cas, però per si de cas vaig guardant videos com el d’aquesta actuació dels Luthiers amb el Tricicle, només per si arriba el cas que l’hagi de visionar en una emergència emocional.

El cumquat de casa ja té molts dels fruits a punt de maduració. És una fruita deliciosa, amb un gust que podríem dir que barreja les mandarines amb unes gotes de llimona, dolç i àcid.

M’agrada menjar-me’ls acabats de recollir de l’arbre i a vegades en porto a l’institut. Suposo que deu haver-hi gent que en fa confitura; ho proposaré a les cuineres de casa.

Per aquests dies de quarantena en què estem més enganxats que mai a l’ordinador i al mòbil, en Marçal Terrades ens ofereix eines per poder comunicar-nos des de casa, ja sigui per feina o qüestions particulars.

Encara estem confinats a casa, és a dir, que hi ha molt poca gent pel carrer. Tanmateix, en aquesta vorera que passa pel costat d’un supermercat hi ha tot un escampall de guants (usats).

Doncs sí: el virus és només un dels problemes que tenim. D’aquí a un temps el virus haurà passat però encara haurem de pagar algú que reculli el que no som capaços d’endreçar.

Des que vam anar tots quatre a veure el Cirque du Soleil a Barcelona, ara deu fer un any i mig, que en sóc fan. Aquests dies de confinament ens ofereixen un espectacle gratuït que podem seguir a la pantalla.

Sí, en Nus hi ha tornat. Avui ens ha portat un pardalet acabat de caçar!

Recordo que quan vaig llegir “Siddharta”, ja fa molts anys, vaig quedar encisat pel llenguatge poètic que feia servir Hermann Hesse. A més, les experiències del protagonista em van injectar unes ganes de viure tremendes, i això que jo no tinc gens de tirada cap a la mística o les coses de l’esperit, però les aventures d’en Siddharta amb en Govinda, després amb la Kamala i encara més tard tot sol em van fer pensar que em quedava molt per viure. Jo devia tenir vint-i-pocs anys.

En canvi, ara que he llegit “El joc de les granisses” trobo que el llenguatge, o potser els sentiments i pensaments que descriu, o com els descriu, és per a mi massa embolicat, enrevessat. Indesxifrable, impenetrable. Potser parla des d’uns supòsits massa elevats o cultes, o és que no sóc capaç de copsar tanta sublimació i això no em deixa apreciar el llibre com cal: se m’ha fet llarg. Tot i que el component espiritual hi és molt important, també ho era a “Siddharta” i en canvi aquell llibre em va enganxar i m’ho vaig passar bé mentre el llegia. Potser sóc jo que he canviat i si ara llegís “Siddharta” tampoc no m’agradaria.

La part de “El joc de les granisses” que m’ha agradat més han estat els escrits d’en Josef Knecht recollits com una addenda al final del llibre. De fet, l’últim dels escrits és un conte hindú, si es pot dir així, i m’ha portat al cap aquell altre Hesse que vaig conèixer i em va encisar.

Ahir al vespre la meva parella ens va tornar a avisar que la ISS, l’estació espacial internacional, tornava a passar pel damunt de casa. Jo ho trobo fascinant, al·lucinant.

Per començar, no em sé avenir que un objecte tan relativament petit, d’un tamany que només permet d’allotjar sis tripulants a dins, es vegi a 400 km de distància.

I la velocitat a què viatja és extraordinària: 28.000 km per hora, entre 7 i 8 km per segon! Cada 90 minuts fa una volta a la Terra. Al·lucino.

Es veu una llumeneta, com una estrella, que avança pel cel. Ahir que hi havia un cel ras va ser espectacular però la bona notícia és que segons el seu web aquest mes encara tindrem més oportunitats de veure-la; aviam si també tenim el cel clar.

Explicat perquè jo ho entengui, la magnitud ens indica la claredat amb què es veu un objecte en el cel. Com més allunyada i per sota de zero és la magnitud més es veu. Les magnituds positives són més difícils d’apreciar.

Ahir, la ISS lluïa una magnitud de -2’9, és a dir, es veia més que Saturn (-2’2) tot i que no tant com Venus (-4’4). L’app que fa servir l’astrònoma de casa per fer el seguiment de l’estació diu que Plutó o Urà tenen magnituds positives i per tant no es poden veure.

Veig que el govern espanyol ha decidit allargar l’estat d’alarma i el confinament de tothom fins diumenge dia 26 d’abril, de manera que aquest any la diada de St Jordi haurà de ser virtual. La part positiva és que enguany no caldrà cap esforç d’imaginació per fer d’aquesta diada una experiència memorable.

Sabem que fa dos anys hi havia unes 500 famílies ocupes a Salt, és a dir, famílies que vivien on vivien sense cap contracte legal. El nombre no deu ser pas gaire diferent del que hi ha ara perquè la situació econòmica no ha canviat pas gaire i les polítiques socials tampoc.

Amb la crisi del coronavirus, a aquestes famílies se’ls afegeix un altre problema perquè des que hi ha confinament és més difícil sortir al carrer a buscar aigua. Sí, aigua. Si no tens contracte de lloguer o propietat tampoc no pots tenir contracte d’abastiment d’aigua potable, de manera que o bé punxes l’aigua d’algú altre o bé vas a la font pública més propera i n’agafes. Segons diuen les autoritats sanitàries, mantenir bones condicions de salubritat i higiene és important per superar aquesta crisi; com es pot fer això sense aigua?

Hi ha ajuntaments que estan instal·lant “comptadors solidaris” per pal·liar aquesta situació però a Salt encara no es fa res, que jo sàpiga. Sí que sé que el regidor encarregat de policia municipal ha assegurat que no es multarà ningú per sortir de casa a la font, però només això i encara de paraula, res per escrit.

Per altra banda, l’estat d’alarma actual només permet sortir de casa per anar a comprar aliments, però què passa amb la gent que té un hortet precisament per treure’n una mica de menjar? No parlem pas simplement d’hortet com entreteniment, sinó font d’abastiment per a famílies que no tenen assegurat cobrar res a final de mes. Molts van plantar precisament per tenir menjar i ara no es permet anar-lo a cuidar i recollir; el menjar es farà malbé mentre la família passa gana? Deixen anar al súper però no pas a l’hort? No té pas gaire sentit.

Cada dia que passa està menys clar com s’haurà d’acabar aquest curs. El tercer trimestre no es podrà pas avaluar segons el currículum, això és de calaix, a menys que canviem els criteris sobre la marxa. Potser caldria afegir-hi objectius com per exemple “has estat capaç de col·laborar a les tasques de casa?”, “has après a fer coques?”.

Una de les coses que alguns han entès aquests dies ha estat que els docents no són pas tan fàcils de substituir. Fa 10 o 20 anys hi havia teòrics que asseguraven que la feina dels mestres l’acabarien fent robots i a la mainada no li caldria anar a escola. Bé, estem veient que si és que algun dia arribem a aquesta situació no serà pas precisament aviat, i sobretot que no és pas una situació especialment desitjable.

Per exemple, aquesta setmana he enviat tres missatges a tots els meus 95 alumnes on, a més d’intentar animar-los i fer-los pensar coses positives, els oferia la possibilitat de fer algunes activitats didàctiques. Només 4 han contestat i cap d’ells no ha fet la tasca encomanada. Hi ha dos problemes difícilment resolubles: un és l’accés a internet i l’ús de portàtil, i el segon és tenir un adult al costat que t’orienti i t’ajudi; si no hi ha això, la gran majoria dels meus alumnes (12-13 anys) estan perduts.

Un inconvenient greu que té molta mainada és la incapacitat de moltes famílies per ajudar-los, sigui per manca d’habilitat, de recursos o de temps.

Què es pot fer per ajudar la mainada amb més dificultats? Ja ens trobem amb aquest problema a classe; ara, amb cadascú a casa seva, el problema es fa més gran.

Per cert, què passarà si hi ha una segona onada de virus a la tardor?

Doncs no, aquest confinament, és a dir, aquest quedar-se a casa i no haver d’anar a la feina per treballar, no ha pas portat gaire més de temps lliure. Sembla increïble, a mi mateix em costa de creure-ho, però aquests dies no tinc temps! No tinc temps per mandrejar, per dedicar-me a llegir (i encara menys a escriure), o temps per dedicar-me a mirar sèries o simplement a una activitat contemplativa. Semblava que amb la suspensió de les classes a tots ens sobraria temps, però s’ha ajuntat la fal·lera per les classes virtuals (direcció i Educació ens apreten) i la feina de correcció de què parlava fa uns dies. Està clar que “confinament” no vol pas dir “vacances”.

A més, som quatre compartint sostre i si no és una cosa és l’altre i cal deixar el portàtil o sortir de l’habitació o fer el dinar per a quatre, passar la fregona, sortir a comprar…

No sé si en Nus s’ha solidaritzat amb el nostre confinament després d’estar tants de dies tancats a casa (per cert, sort del pati!) però darrerament es passa molt de temps quiet, aturat al costat del compostador, immòbil i en actitud alerta. Segurament ho fa perquè hi ensuma ratolins i de vegades en caça algun, però com més va més estones s’hi passa, a vegades hores, immòbil darrere del compostador.

És un gat àgil i llest, valent i curiós, manyac quan li ve de gust, sovint juganer. Quan té la sort o habilitat de caçar algun ratolí es dedica a martiritzar-lo jugant amb ell al pati, sovint fins que el ratolí mor d’esgotament o mutilat d’alguna manera. Diuen que la natura és sàvia però la veritat és que també és molt bèstia.

En Nus és un gat agraït i generós. Moltes vegades ens porta, ens ofereix, algun dels seus trofeus: un ratolí, una llagosta, un cuc… Fa poc ens va portar un pardal! Li agrada molt jugar i estar envoltat de gent, però (suposo que com tots els gats) no li agrada gaire que el maregin i li estiguin al damunt per fer-li manyagues; ell vol prendre la iniciativa i no pas fer el que li vingui de gust a algú altre. Quan té ganes de carícies se t’acosta i es posa bé, inclús et puja al damunt si estàs assegut al sofà o se’t remena entremig dels peus si estàs dret, amb aquest aire melós que s’atribueix a algunes gatetes… I això que és un mascle!

Quan està cansat i vol descansar o es vol aïllar una estona, un dels seus llocs preferits per fer-ho és sota la tenda que a vegades muntem al pati. S’hi amaga a sota i s’hi està fins que en té prou. Si no, li agrada seure en una cadira que ja guardem per a ell i s’hi asseu o s’hi estira per fer la migdiada.