Bloc de notes

Vilaweb presenta la crisi que s’ha obert a Espanya com si fos prou forta per fer caure el règim. No sé pas si serà tant, ja m’agradaria, però trobo que val la pena llegir el seguit d’entrevistes que acaben de publicar al respecte.

No necessitem unitat independentista? Sembla que la tenim al menys en aquest punt perquè totes les personalitats entrevistades estan d’acord que no ens hi hem de ficar, en aquesta lluita, i que si ens hi fiquem no ha pas de ser per prendre partit per cap bàndol sinó per aprofundir encara més la crisi. També podria ser que la tria de persones entrevistades estigui esbiaixada i per això hi hagi unanimitat de criteris: ja se sap que Vilaweb està més per la ruptura que no pas per la taula de diàleg d’ERC i la baixada de pantalons que aquesta gent (o al menys la cúpula del partit) està promovent des del fiasco de la declaració d’independència.

Segons en Germà Bel, la crisi d’Estat no és pas deguda a una lluita per la democràcia sinó pel control de l’alta judicatura, que ara està plagada de gent de dreta i extrema dreta però que ha pres decisions antidemocràtiques en què tots dos bàndols, PP-Ciutadans-Vox i PSOE-Podemos han estat d’acord; per exemple, al 2015 no van permetre que al nostre Parlament es parlés d’autodeterminació ni tampoc no van acceptar presidents que tanmateix tenien prou vots per ser-ho. Encara ara em fa ràbia pensar en els “nostres” diputats i que llavors no fessin res; van acceptar aquelles imposicions i encara ara ho estem pagant.

Avui toca fer la maleta (només una bossa petita!) perquè demà volarem cap a Sicília, mal que em pesi això dels avions (només en P i jo tota una setmana s’ho val).

Mentrestant he ensopegat amb una entrevista amb la Clara Ponsatí. En una lectura en diagonal, hi he trobat un parell de reflexions que m’apunto.

Una de discutible: sabem què no hem de fer però encara no sabem tot el que hem de fer. Sabem tot el que no hem de fer? El que no havíem d’haver fet potser funcionaria algun altre dia?

I dues i en què vam fallar estrepitosament fa cinc anys: cal valentia, ser conscients que es patirà i estar disposats a patir. Però no sé pas si arribarà el moment que estarem disposats a patir.

És possible un metge de la Sanitat pública de Santander, Madrid o Badajoz que no parli castellà, la llengua del país? No.

És legal que un funcionari que treballa a França no parli francès, o que no parli alemany si treballa a Alemanya?

A Catalunya sí que és possible i legal que no parli català si parla castellà. Per què? Perquè la llengua realment important no és pas la del nostre país sinó la del país que ens té dominats, la metròpolis colonial.

Bon fil d’en Titot (segons en Rob); després el llegiré.

Avui, dia de turbulències, és una bona ocasió per recordar que, per a l'independentisme, és un desencert sobredimensionar el paper del Govern i el Parlament fins el punt d'atorgar-los, pràcticament, tot el protagonisme en la gestió de l'alliberament nacional.
Per una simple raó:

— Francesc Ribera (@francescribera) October 7, 2022

Avui hi he tornat i n’he escrit aquesta ressenya.

El primer tren del dia em deixa a l’estació de Portbou 40 minuts més tard del compte però avui no m’hi penso pas posar cap pedra al fetge.

Surto de l’estació i baixo a la platja per respirar fondo l’aire fred, humit i salat que ve del mar i vinga amunt cap al coll de Belitres.  El coll va ser un dels punts calents de la Retirada, sempre que hi passo em vénen al cap els nostres avis derrotats; nosaltres serem capaços de continuar i acabar la seva lluita?

Des del coll vaig seguint la carena cap a ponent per una pista que puja a poc a poc, amb alguna baixada, fins al coll de Querroig. Pujo a la Torre de Querroig, torno a la collada i altre cop per la carena cap a colls carregats d’Història i d’històries, els de Rumpissar i Pla de Ras per exemple, fins a la font de Tarabaus.

Hi ha mapes que escriuen Tarabaus amb V i altres amb B. Com que en aquests casos el meu referent és en Joan Coromines, faig un cop d’ull a l’Onomasticon Cataloniae i per tant ho escric amb B.

Després del menhir de Tarabaus el camí ja baixa decidit entre boscos repoblats fa quatre o cinc dècades i antigues feixes de vinya fins a la ribera de Portbou i el mar.

Un cop a casa, dutxat i sopat, recordo que ahir no vaig tenir temps de penjar aquesta foto que ensenya que potser no continuem pas la lluita com ho feien els nostres avis però que n’hi ha que tampoc no acabem de sentir-nos còmodes amb el que tenim. Caldrà més entusiasme i decisió, això segur, però continuem!

Primer dia d’octubre, diada de mobilització. He començat per Girona; a la plaça U d’Octubre hi havia concentració dels que sempre es mobilitzen perquè els que sempre fan l’orni no es pensin que ho hem oblidat tot.

Després he parlat amb en J i l’E i m’han apuntat al bus de Quart per anar a la concentració convocada pel Consell per la República a Barcelona. Som-hi.

Els iaios encara aguanten. Aguantem. Només d’arribar hem anat a la plaça de St Jaume a demanar la dimissió de l’Aragonès i companyia. I després, cap a l’Arc de Triomf.

Hi he trobat en l’E i en X. En Puigdemont ha demanat que acabem d’una vegada amb el dol per l’1O de fa cinc anys, ens posem les piles i mirem endavant.

Al vespre he llegit l’editorial d’en Partal, que en això pensa com ell. Mentrestant, convergents i Esquerra estan a matar i sembla que Junts està a punt de sortir del govern. Em pregunto fins a quin punt les paraules d’en Puigdemont no estaven pas dirigides només al “poble de Catalunya” sinó també i sobretot als fidels que té al seu partit perquè facin d’una vegada un cop de cap i se’n vagin d’aquest govern de fireta (autonòmica).

Un altre bon article d’en Joan Ramon Resina, d’aquells que fan pensar.

En Carod-Rovira escriu que potser ja hem tocat fons. De debò? Tant de bo.

Crec que l’encerta quan diu que «l’única amenaça de debò que té Espanya com a negoci en forma d’Estat és la revolta catalana, un aixecament pacífic, popular, intergeneracional, contra les castes d’allà i les que en viuen aquí».

Però en canvi el veig molt optimista quan escriu que ja no podem caure més avall: “la consciència de desconnexió ha augmentat considerablement entre la ciutadania. No pas de la desconnexió entre els catalans i Espanya, sinó entre la gent i aquelles persones i sigles que públicament gestionen avui el moviment independentista. Fa tot l’efecte que ja hem tocat fons i que, cinc anys després de la victòria nacional de l’1 d’octubre, la data més important de la nostra història nacional des de la derrota d’Almansa, ara ens trobem en un carreró sense sortida i la desorientació, la incomprensió i la desmotivació campen lliurement ça i lla.”

Cada dia procuro escriure alguna cosa encara que només siguin un parell de paraules perquè al cap d’un temps, si hi penso, retrobi el fil del que volia escriure. Però a vegades passa que les notes són tan breus que després em costa recordar o deduir què és el que tenia al cap quan vaig escriure les quatre paraules que fan de pista. El 21 de juliol de 2022 és un d’aquells dies que vaig ser tan breu que les paraules que vaig escriure no són prou per desenvolupar cap record.

Escric això dos anys i mig més tard i sóc incapaç de trobar el fil que uneix “text d’en V.” amb “òrbita” i “represaliats no líders”, que són les paraules que vaig escriure un dia que devia tenir molta pressa.

Se m’acut que potser volia dir que és important que no perdem de vista per què lluitem, la independència del nostre país i no pas la llibertat dels represaliats, i potser tot això venia a tomb del que estàvem veient aquells dies amb la claudicació de l’Anna Gabriel.

Crec que aquesta hauria de ser la paraula clau a la represa del moviment. Fem-la córrer. També moltes d’aquestes.

Un seguit de tuits d’en Xavier Martínez:

1. Al 1998 s’aprova le Llei de Política lingüística q contempla l’ensenyament 100% en català i q substituïa l’anterior del 83

2. El TC no diu ni “mu”

3. Al 2020 uns espanyols destinats a Catalunya porten als tribunals el “dret” a q seu fill estudiï en castellà ../..

(Per cert a cap lloc del món existeix aquest “dret” a no ser q visquis en una colònia)

4. El jutge dóna la raó als espanyols i obliga la resta d la classe a fer-les també en espanyol

5. Una associació espanyolista q no representa ningú pretén q la sentència s’apliqui a tothom …

6. El TSJC els hi dóna la raó i obliga a impartir el 25% de castellà a TOTES les escoles de Catalunya

7. La gran solució dels partits és modificar la Llei de Política Lingüística per acomodar-la a la Sentència. Aquesta llei es va aprovar amb 102 vots a favor i 25 en contra…

No és la llei que ja tenia el consens social i polític que s’ha de modificar. El que cal fer és APLICAR la llei vigent que compte amb l’aval del TC i de la societat espanyola i no una sentència que no representa la voluntat democràtica de NINGÚ. FI.

Demà dimecres en Partal publicarà aquest editorial en què recorda que “no hi ha cap manera de regenerar democràticament i amb un mínim de decència pública els Països Catalans que no siga partir peres amb Madrid i amb tot allò que Espanya significa”.

Jo hi estic d’acord i fa molta ràbia que hi hagi gent que confiï que l’esquerra (sigui espanyola o catalana) pot fer alguna cosa per canviar-ho. Lluitar per transformar la societat i fer-la més justa (que és el que se suposa que fa l’esquerra) fa temps que no és a l’agenda de l’esquerra que periòdicament ocupa la Moncloa o la plaça de St Jaume, i creure que algun dia ho faran treu força i afegeix frustració a la bona gent que lluita per una Catalunya lliure i més justa.

El títol d’aquest article d’en Julià de Jòdar serà un dels que proposaré a en R per fer la feina en què estic pensant per quan tots dos estiguem feliçment jubilats.

Cal triar, i com més aviat millor.

I Salt al mig de la fractura. Exemple de tantes coses que no haurien de ser, esperança de tantes coses que potser seran.

Carta de Francisco Caja (CCC) a Albert Rivera (Ciutadans), maig de 2011. No sé si és autèntica però com que ara ja els coneixem i ja sabem com les gasten hem de pensar que són perfectament capaços d’escriure bestieses així:

Albert,

Como veo que tienes el mv desconectado, te quiero enviar esta reflexión para que estés más tranquilo. Claro que depende de nuestra capacidad de convencer a más padres. Hacemos lo que podemos, Albert. Cuesta mucho que los padres se muevan. Tantos años de inmersión han creado una inercia y los padres ven muy violento “marcar” a sus hijos así. Para el año 2013-2014 creo que podemos contar con varios miles de padres en esto. La FAES y DENAES nos han prometido ayuda. Ya te cuento. Por cierto, ya sé que no estás de acuerdo, porqué tu no buscas más amplios acuerdos con Alicia. Pero creo que, estratégicamente, el momento de noquear al catalán y devolverlo a las masías vendrá con la evolución del momento político. Porque estos van en serio.  -Es evidente que Mas y  ERC van a llegar a un acuerdo para su aventura secesionista.  Y creo que el momento llegará rnmediatamente después de la suspensión de la autonomía. O  sea que  tampoco tendremos que  esperar tanto.  Creo que  una  deriva independentista se podrá descarrilar fácilmente desde el Estado, con o sin intervención militar. No nos van a dejar tirados a los defensores de España. Entre todos, devolveremos al catalán a su situación anterior a 1978. Es decir, matarlo de hambre y despojarlo del “prestigio” que ha obtenido a costa del castellano. Incluso si la secesión fuera adelante, pienso que el tema de la lengua  sería una  herramienta   formidable para  fulminar  el  nuevo  “estado”  resultante.

Tendríamos un campo abonado para la revuelta en cuanto los separatistas movieran ficha para imponer su idioma. Incluso algunos dirigentes catalanistas que se fijan en el idioma que hablan los jóvenes (incluso habiendo pasado por su escuela) te confiesan que sin Estado propio, le queda poco tiempo al catalán). Y  ese paso lo darán por mucho que hoy los de Esquerra parezcan pasar hoy del tema. Pura estrategia. Entonces será un arma considerable para desestabilizar el nuevo estadillo catalán de cartón piedra. Se les irá la mano al querer corregir la debilidad de su idioma por la falta de natalidad que tienen. La mujer catalana, tan sensual ella, pero que tan estrecha les ha salido a la hora de parir….  Será entonces que se lo haremos pagar y se cumplirá la profecía de Don Leopoldo sobre la aportación de la inmigración. Entonces la población mayoritariamente castellanoparlante, estallará. Y si no, al tiempo. Esto no será como Estonia y Lituania, donde a los rusos se les paró los pies. Y no será así porqué la comodidad que tiene la población con nuestro idioma, y su incomodidad con el catalán, hará que la gente se rebele.. Más tarde. o más temprano, el castellano .volverá a señorear en Cataluña. Y no sólo en los tribunales y en la economía.  Y no tengo duda de que tu papel en tan noble encomienda será decisivo. Tienes a la gente de CCC contigo.  A su vez, es evidente que C’s debe ser el máximo beneficiario de la guerra de la lengua. Una guerra que ganaremos contra los que nos quieren imponer un idioma del pasado que por desgrac1a Franco no acabó de poner en su sitio.

Te envío estas reflexiones sólo para que estés más tranquilo. Y nos veremos el viernes ¿no?

Abrazo, Paco