Bloc de notes

Demà dimecres en Partal publicarà aquest editorial en què recorda que “no hi ha cap manera de regenerar democràticament i amb un mínim de decència pública els Països Catalans que no siga partir peres amb Madrid i amb tot allò que Espanya significa”.

……………………………….

Recordant les obvietats: això no es pot regenerar sense la independència

El títol d’aquest article d’en Julià de Jòdar serà un dels que proposaré a en R per fer la feina en què estic pensant per quan tots dos estiguem feliçment jubilats.

Cal triar, i com més aviat millor.

I Salt al mig de la fractura. Exemple de tantes coses que no haurien de ser, esperança de tantes coses que potser seran.

Carta de Francisco Caja (CCC) a Albert Rivera (Ciutadans), maig de 2011. No sé si és autèntica però com que ara ja els coneixem i ja sabem com les gasten hem de pensar que són perfectament capaços d’escriure bestieses així.

Albert,

Como veo que tienes el mv desconectado, te quiero enviar esta reflexión para que estés más tranquilo. Claro que depende de nuestra capacidad de convencer a más padres. Hacemos lo que podemos, Albert. Cuesta mucho que los padres se muevan. Tantos años de inmersión han creado una inercia y los padres ven muy violento “marcar” a sus hijos así. Para el año 2013-2014 creo que podemos contar con varios miles de padres en esto. La FAES y DENAES nos han prometido ayuda. Ya te cuento. Por cierto, ya sé que no estás de acuerdo, porqué tu no buscas más amplios acuerdos con Alicia. Pero creo que, estratégicamente, el momento de noquear al catalán y devolverlo a las masías vendrá con la evolución del momento político. Porque estos van en serio.  -Es evidente que Mas y  ERC van a llegar a un acuerdo para su aventura secesionista.  Y creo que el momento llegará rnmediatamente después de la suspensión de la autonomía. O  sea que  tampoco tendremos que  esperar tanto.  Creo que  una  deriva independentista se podrá descarrilar fácilmente desde el Estado, con o sin intervención militar. No nos van a dejar tirados a los defensores de España. Entre todos, devolveremos al catalán a su situación anterior a 1978. Es decir, matarlo de hambre y despojarlo del “prestigio” que ha obtenido a costa del castellano. Incluso si la secesión fuera adelante, pienso que el tema de la lengua  sería una  herramienta   formidable para  fulminar  el  nuevo  “estado”  resultante.

Tendríamos un campo abonado para la revuelta en cuanto los separatistas movieran ficha para imponer su idioma. Incluso algunos dirigentes catalanistas que se fijan en el idioma que hablan los jóvenes (incluso habiendo pasado por su escuela) te confiesan que sin Estado propio, le queda poco tiempo al catalán). Y  ese paso lo darán por mucho que hoy los de Esquerra parezcan pasar hoy del tema. Pura estrategia. Entonces será un arma considerable para desestabilizar el nuevo estadillo catalán de cartón piedra. Se les irá la mano al querer corregir la debilidad de su idioma por la falta de natalidad que tienen. La mujer catalana, tan sensual ella, pero que tan estrecha les ha salido a la hora de parir….  Será entonces que se lo haremos pagar y se cumplirá la profecía de Don Leopoldo sobre la aportación de la inmigración. Entonces la población mayoritariamente castellanoparlante, estallará. Y si no, al tiempo. Esto no será como Estonia y Lituania, donde a los rusos se les paró los pies. Y no será así porqué la comodidad que tiene la población con nuestro idioma, y su incomodidad con el catalán, hará que la gente se rebele.. Más tarde. o más temprano, el castellano .volverá a señorear en Cataluña. Y no sólo en los tribunales y en la economía.  Y no tengo duda de que tu papel en tan noble encomienda será decisivo. Tienes a la gente de CCC contigo.  A su vez, es evidente que C’s debe ser el máximo beneficiario de la guerra de la lengua. Una guerra que ganaremos contra los que nos quieren imponer un idioma del pasado que por desgrac1a Franco no acabó de poner en su sitio.

Te envío estas reflexiones sólo para que estés más tranquilo. Y nos veremos el viernes ¿no?

Abrazo, Paco

Tot l’article d’en Xevi Díez val la pena. En copio i enganxo l’últim paràgraf:

La idea de portar uns jocs al Pirineu no és dolenta: és pèssima. Ja sé que els historiadors som molt pesats perquè entre les nostres responsabilitats tenim la de recordar a la gent que pot caure en els errors de sempre en base a la seducció dels poderosos amb interessos ideològics o crematístics. En el cas particular que ens ateny, i com ha mostrat descarnadament un Lambán afectat per un fanatisme catalanòfob, la candidatura només pot servir per a l’enèsima ofensiva espanyolitzadora, com vam poder comprovar de manera maldestra, amb un punt ridícula i grollera, dels passats (i oblidats) Jocs Mediterranis de Tarragona 2018. Què poden esperar els habitants de la Cerdanya, els Pallars, la Vall d’Aran, i Barcelona? Más de lo mismo. Unes inversions de suma zero, perquè no cal ser ingenus, i qualsevol euro que vagi a habilitar pistes, construir palaus de gel, trampolins de salts d’esquí, o fins i tot carreteres de gran capacitat, aniran en detriment de fons per a escoles, instituts, hospitals, assistència social, transports públics, biblioteques o qualsevol altra cosa que fan més servei per a la gent de Sort, Puigcerdà, Viella o el Raval. Que al darrere hi ha una operació immobiliària que expulsarà els habitants del pirineu de tota la vida, qui sap si vers els Monegros. Que rere les paraules grandiloqüents, trobarem drames anònims i invisibilitzats, com va passar amb la majoria dels meus amics, fins i tot aquells que m’acompanyaven al bar de Cerdanyola aquell dia d’octubre de 1986, la majoria dels quals –un servidor, també–, amb pares que vivien de lloguers protegits, van haver de marxar a vint, trenta, cinquanta quilòmetres de la seva ciutat. Perquè, en el fons, el que aniria bé per als Pirineus seria tallar els llaços polítics a Madrid, que és el veritable forat negre on s’esfumen les necessàries inversions que requereixen els seus habitants.

Expressat en castellà, “l’entenc, però no el parlo” sí que ha estat un “model d’èxit”, i potser ja és hora que els catalanoparlants comencem a inspirar-nos en models que han funcionat.

Article d’en Toni Soler de fa uns dies:

Camises blaves a Canet

“Pluja d’articles lacrimògens a la premsa espanyola sobre el cas del nen de Canet de Mar. “No es el niño del pijama de rayas pero podría serlo ”, escriu a l’Abc un tal Luis María Fernández, que pel que veig és director de cinema. Després sento Carlos Carrizosa, líder del partit de l’espanyolisme agònic, comparant el mateix nen amb els alumnes negres que van trencar la barrera de la segregació racial al sud dels EUA. I constato que més enllà de la pura estupidesa de les comparacions hi ha un fil, no pas roig, que connecta els dos discursos, que serveixen un mateix objectiu, un objectiu d’estat : promoure el conflicte civil a Catalunya. Perquè Espanya -aquest cop- no vol tornar-se a embrutar les mans com l’1 d’Octubre; li és més pràctic fer servir els seus peons de dins, i les seves palanques de poder de fora, per imposar la idea que els oprimits som els opressors, que els demòcrates som els antidemòcrates, que els jueus són els antisemites i que la llengua pròpia del país, minoritzada i perseguida durant segles de manera implacable, és en realitat l’ariet d’una persecució semblant a la dels nazis i el Ku Klux Klan.

Per molt que em preguntin qué pone en tu DNI, a mi em sembla que una operació d’aquesta magnitud, d’una tal mesquinesa, no es fa contra compatriotes, sinó contra enemics declarats.

La realitat és que tenim una llei de normalització del català pensada per compensar una petita part del dany que ens han infligit els successius governs espanyols; aquesta llei s’ha aplicat de forma flexible, per no dir indolent, en part per la pressió immigratòria, de manera que el català no ha aconseguit revertir la seva situació. Però com que la llengua no recula prou de pressa, com que qualsevol llibre, cançó, tuit o conversa en català subleva i irrita els habitants del búnquer, l’espanyolisme ha decidit prémer l’accelerador amb l’ajut d’una colla de franquistes amb toga que dicten les sentències i capgiren plans educatius amb un simple cop de maça. I així, un solitari progenitor d’una escola de Canet de Mar, que per cert és excandidat de Ciutadans, ha aconseguit que tota la classe del seu fill canviï d’idioma. Aquí no hi ha pijames de ratlles, hi ha camises blaves de la Falange utilitzant un infant de forma obscena.

Entenc que la unitat civil és un bé a preservar, tot i que jo amb els votants de Vox, per exemple, no vull cap mena d’unitat, en faig prou amb una coexistència resignada. La unitat de debò no s’imposa; es construeix sense ingerències. Si fóssim independents, el sistema educatiu no el decidiria un jutge, sinó el Parlament, i l’aplicarien els centres docents seguint criteris pedagògics, i no obsessions assimilistes. Però no som independents, ni tenim la força per ser-ho (només la força democràtica, que a Espanya és una anècdota). Se’ns ha dit que hem d’acumular forces i que hem de gestionar el “mentrestant” eficaçment. I potser això no era tan mala idea, veient que Espanya ha decidit que no hi ha mentrestants que valguin, que s’ha d’encendre la metxa ara, abans que tornem a estar forts i mobilitzats.

Si la política del reencuentro amb Catalunya és aquesta, caldrà treure’s la son de les orelles abans del que pensàvem. Espero que la comunitat educativa es planti davant d’imposicions arbitràries com la de Canet. Espero també que la Generalitat actuï per impedir més intromissions. Que un exèrcit d’inspectors controli l’aplicació de la immersió a tot Catalunya. Però això vol dir més conflicte i més sentències; un pedaç, al cap i a la fi. Tots sabem que això només té una solució, que és la sobirania plena, i des d’aquesta llibertat construir una unitat civil autèntica, sense tuteles. Ens hi va la llengua, ens hi va el país. Preparem-nos.”

Una de les coses de la vida colonial que els catalans ens veiem obligats a suportar i que em fan més ràbia són els atacs a la llengua, i més encara amb l’estil tan barroer que Ciutadans va posar sobre la taula en el seu moment i ha acabat per ser la norma en el discurs polític espanyolista. No sé com es poden dir les bestieses que diuen, per exemple tot comparant la situació lingüística a Catalunya amb l’apartheid; quins pebrots! A més a més de ser una falsedat manifesta és una manca de respecte a totes les persones que van sofrir l’apartheid, i deixa clar que a aquests Ciutadans tant se’ls en pixa l’apartheid com el català; la qüestió és falsejar-ho tot, embolicar-ho tot, i pescar entre el merder que ells mateixos han creat. Per cert, això és el que està fent l’extrema dreta a tot Europa, un altre dia potser n’escriuré alguna cosa. Fins quan haurem d’aguantar? O fins quan podrem aguantar?

Per altra banda, trobo molt encertat aquest article de l’Ot Bou en què explica els darrers excessos del nacionalisme espanyol. No puc estar més d’acord amb les últimes ratlles:

Mentre no ens alliberem, l’estat també es descompon. Espanya haurà de fer com més anirà més força per dissimular que arrasa Catalunya. Si li costarà més o menys, dependrà de nosaltres. Dependrà de quants de nosaltres ens rendim. De com aguantem la política, de com aguantem la cultura. El nostre esforç, a banda de preservar el país tan sencer com puguem, s’hauria de centrar a veure per on es desfà més de pressa Espanya i aprofitar-ho. I això no es pot fer amb derrotisme. Però encara menys amb victimisme i exageració. Enmig de la paràlisi, el primer pas que hauria de fer l’independentisme és dir les coses pel seu nom. Amb tanta precisió i tant de realisme polític com sigui possible. I això val per a una banda i per a l’altra: ni Espanya és un estat feixista, ni això és qüestió de democràcia, ni persegueixen el català perquè odien la diferència, ni Catalunya és una regió maltractada. Som una nació ocupada per una altra i persegueixen el català perquè és el que la manté viva. L’autèntic pragmatisme és actuar en conseqüència.

Aquesta és l’etiqueta que ens descriu més bé, ho tinc clar. El procés va fer veure a molta gent (sobretot als primers anys) l’espoli econòmic a què ens sotmet el fet d’estar sota l’Administració espanyola, però trobo que no es va fer prou èmfasi en la colonització lingüística que, de fet, és el que interessa més a Espanya perquè justament la llengua és el que ens en diferencia i per tant deixa més clar que no som el que ells són i volen que siguem, espanyols.

El processisme va intentar el que ara es diu “eixamplar la base” amb la relativització de l’ús de la llengua. Alguns creien que d’aquesta manera la idea d’independència no trobaria tanta resistència entre la immigració espanyola i la seva descendència. Aquesta manera que a vegades tenen alguns independentistes de veure les famílies espanyoles que van immigrar a Catalunya en un sol paquet i a més aliena o contrària als interessos de Catalunya, a part de ser errònia, és contraproduent.

Van haver-hi moltes famílies andaluses, murcianes o aragoneses que van arribar aquí al llarg del segle XX i van tenir clar que arribaven a terra estrangera; ho van respectar i van mirar d’aprendre la llengua del país. Molts altres, però, i això també és veritat, van arribar aquí amb la mateixa mentalitat que els ianquis del segle XIX que anaven a colonitzar el far west: eixamplar el seu país, espanyolitzar Catalunya. De fet, és el que se li va escapar de dir al ministre Wert en aquella famosa intervenció al Congrés.

L’agència tributària espanyola, evidentment. Em sembla que no cal que ho aclareixi perquè tothom sap que encara no en tenim de catalana. És a dir, sí que en tenim però no en treiem gaire profit perquè tot el que recapta se’n va a Madrid i és allà on es decideix si els diners tornen a Catalunya o s’inverteixen a Espanya. Per cert, trobo que darrerament ja no es parla de l’espoli fiscal de què tant ens havíem queixat quan el procés encara bategava.

De fet, en el meu cas no hi fa gaire res que declari la renda aquí o allà perquè sempre em tornen diners (al menys fins ara), de manera que no importa si la faig aquí o allà. Si em toqués pagar, si pogués decidir on van els meus diners, sí que voldria fer la declaració a l’agència catalana (encara que a la pràctica servís de ben poc però podria tenir l’esperança posada en un govern que no claudiqués i deixés d’enviar tots els diners a l’Estat). No sé si cal però així de passada diré que aquests diners que em tornen sóc en realitat una part petita comparada amb els que m’han retingut cada mes i que se’n van a la “capital del reyno”. Sí, em tornen diners però només me’n tornen una petita part, la de la declaració de renda de cada any, i cada mes l’Estat se’m queda una part del sou.

Doncs això, que avui m’han notificat que aviat em tornaran els diners que a la capital consideren que l’any passat vaig pagar de més. La veritat és que els criteris que fan servir em desconcerten perquè les quantitats que en tornen cada any són sempre diferents tot i que  jo sempre declaro el mateix: tinc un sou mensual, sóc funcionari i cada mes guanyo exactament el mateix, i tampoc no compro ni venc res que faci variar gaire el còmput total. Doncs bé, alguns anys em tornen uns pocs centenars d’euros, a vegades unes desenes, i excepcionalment (aquest any, per exemple) uns pocs milers. Com s’explica això? Canvien les lleis d’Hisenda cada dos per tres? No hi sé trobar cap altra explicació.

Em feia mandra anar a Barcelona aquesta Diada però hi he anat perquè crec que és el que havia de fer, tot i que he de confessar que he fet tard per assistir a la concentració dels CDR als Jardinets de Gràcia. Com que ho tenia lluny i vist que no hi arribava a temps i encara era aviat per anar a la mani gran, i com que he dut el llibre que estic llegint, he anat a seure en una terrassa per acabar-lo mentre esperava la tarda.

La MJ i les nenes s’han quedat a casa, aquesta lluita no és la seva. O aquesta manera de lluitar. Jo, simplement, crec que s’hi ha de ser perquè crec en la constància. Hi ha hagut molta més gent de la que preveia i estic content perquè sembla que la majoria no oblida tan fàcilment com els líders polítics es pensen o voldrien. Per cert, hi ha hagut un moment en què he coincidit al carrer amb l’Oriol Junqueras i he estat testimoni d’una bona xiulada/esbroncada que li han dedicat.

Em sap greu per ell des del punt de vista personal però penso que políticament s’ho mereix. Ell i tota la plana major del seu partit ens volen fer creure que l’1 d’Octubre o no va existir o la vam cagar quan en realitat va ser un dels dies més clarament victoriosos que recordo haver viscut en el meu país.

Tornant al llibre, però, deia que per fer temps fins a l’hora de començar la mani m’he assegut en una taula i he acabat el que estava llegint: “El càstig”, d’en Guillem Sala.

La primera impressió que em va fer aquest llibre va ser molt dolenta. Més ben dit, la segona impressió, perquè la primera va ser fruit de llegir-ne extractes de ressenyes de diversos diaris i revistes literàries que hi ha a la solapa del llibre, i va ser sorprenentment bona. Sorprenentment perquè no havia sentit mai a parlar de l’autor (que després ha resultat que havia fet classe a la Maria) i tot i això les crítiques el deixen pels núvols.

Quan he començat a llegir el llibre, doncs, la impressió ha estat molt dolenta per una raó: no m’agrada gens que en una novel·la catalana els personatges parlin en castellà. Ja sé que és la llengua habitual de la majoria de la gent que viu a Catalunya però normalitzar el castellà en un llibre en català em sembla que és acceptar el resultat d’una imposició.

Després ha resultat que no pas tots els personatges parlen sempre en castellà, d’acord, però hi ha una cosa que potser és pitjor: el narrador fa servir repetidament castellanismes o escriu directament en castellà. Probablement dirà que això dóna autenticitat a la narració i la fa més versemblant, més propera a la realitat del carrer, però és que es tracta justament d’una realitat que és el resultat d’una imposició, la conseqüència de ser una colònia espanyola, i jo crec que és precisament contra aquesta normalització que hem de lluitar.

Dit això, la història del llibre em sembla molt bona i a més entra de ple en el que és el meu àmbit laboral. Aviam si demà en parlo més.

Després d’haver-ho fet el Consell d’Europa, aquest abril ha estat Amnistia Internacional que ha renyat l’Estat espanyol per les conculcacions dels drets d’en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez. Quina pena i quina ràbia que no siguem capaços d’alliberar-nos d’aquest Estat reaccionari, coaccionador, maltractador.

I quina pena i quina ràbia la nul·la incidència que tenen, avui per avui, aquestes declaracions. Si al menys fossin resolucions judicials potser tindrien més de recorregut tot i que a la nostra civilitzada Europa els processos judicials, encara que estalviïn sang (a vegades només l’ajornen), demanen tanta paciència que poden tombar la fe en la democràcia.

Ahir a Puigcerdà vam veure un altre dels plafons que la Generalitat va instal·lar fa set o vuit anys per commemorar la guerra que va tenir com a resultat l’ocupació del país per part de tropes castellanes (que encara són aquí) i franceses (que ja hi eren i ara encara són al nord de les Alberes). Crec que aquestes explicacions són una bona lliçó d’Història i m’estranya que cap jutge encara no les hagi declarades anticonstitucionals. Deu ser que donen per entès que la gent no llegeix.

Vinga: si més no, no oblidem! Copio i enganxo:

QUÈ ÉS LA RUTA?

En el marc de la commemoració del Tricentenari del desenllaç de la Guerra de Successió (1714-2014), la Generalitat de Catalunya va posar en valor més d’una cinquantena de monuments històrics destacables de la guerra, dels quals deu en constitueixen l’espina dorsal sota la marca Ruta 1714, una vintena amb el títol Viles cremades 1714 i una vintena més sota el títol Espais 1714.

La Ruta 1714 és un recorregut pels deu escenaris on van succeir els episodis històrics més destacables de la guerra de Successió a Catalunya (1702-1714). Es tracta de llocs emblemàtics carregats de gran simbolisme, que tenen un excepcional interès patrimonial i/o paisatgístic i que ofereixen una variada oferta cultural i d’oci al seu voltant.

Està formada pels monuments: Seu Vella de Lleida; la Universitat de Cervera; els castells de Cardona i de Talamanca; torres de defensa com la Manresana, a Els Prats de Rei, o Solsona, a la fortificació de Castellciutat de la Seu d’Urgell; les ruïnes del Born de Barcelona o les cases on va viure Rafael Casanova a Moià i Sant Boi de Llobregat.

Us convidem a descobrir-los!

Fa uns dies (el 24 de març) en Lluís Llach va escriure quatre ratlles que crec que ajuden a centrar el debat polític i aclarir un parell de punts sobre el Consell per la República. Com que veig que la batussa entre ERC i JxC no s’acaba, el penjo per recordar les seves paraules, elementals des del meu punt de vista. Diu en Llach:

Voldria aclarir algun concepte. El Consell per la República és un acord institucional refrendat pels dos partits, ERC i JxC. Puc afegir per ser-ne testimoni que des que sóc membre del Govern del Consell s’ha intentat que ERC tingués una presència tan important com JxC i s‘ha respectat la seva negativa pels motius legítims que fos. Avui, avui mateix, la transversalitat del CxR és absoluta, diria que amb més preponderància d’esquerres que de dretes, i amb ERC a dins. Des del meu poc senderi polític voldria afegir alguna cosa més.

Per exemple, que tots sabem, el futur President també, que cap organisme de la Generalitat té la capacitat comunicativa internacional del CxR. I ho dic amb pena, però és així. Amb una plataforma al Parlament Europeu envejable i que amb l’acord dels partits indepes es podria ampliar. Recordar que el CxR s’inicia amb un President de Junts i un Vicepresident d’ERC, el HC Comín. Desaprofitar la figura d’un President i 3 Consellers a l’exili, amb el poder comunicatiu i simbòlic que tenen, és senzillament una bajanada partidista, no un pensament de país.

No delegar en el CxR les fites que des d’una Generalitat intervinguda mai es podran portar a terme és una irresponsabilitat. I finalment, el CxR és com és, també perquè ERC ha vogut que sigui així. A vegades, l’eliminació política d’una persona es fa difícil si l’avalen tants de vots.

I acabo: el Consell per la República és, com tot, millorable. Aquest hauria de ser l’objectiu. La resta, petiteses personals que comporten esquinços col·lectius. Bona nit i perdoneu la irrupció.

Avui fa 35 anys que es va celebrar el referèndum que el senyor Felipe González va treure del barret per fer veure que intentava complir la seva promesa de no fer entrar Espanya a l’OTAN mentre se la jugava davant dels mecenes europeus que l’havien ajudat a pujar al poder a canvi, entre altres coses, de fer entrar Espanya a l’OTAN.

Com han canviat les coses tots aquests anys! O no tant. El Diari de Girona encara es deia Los Sitios però ja era tan groc com ara. El PSC ja s’havia ficat al llit amb el PSOE i tampoc no li qüestionava res de seriós (el PSOE havia reconegut el dret d’autodeterminació de Catalunya en el seu congrés de 1974 però després d’enrotllar-se amb el PSC el 1978 se’n va oblidar l’endemà, al congrés de 1979). En Jordi Pujol ja presidia la Generalitat i el peix al cove de l’autonomisme ja feia escola. Si en fa, d’anys que ens enganyen!