Bloc de notes

Després d’haver-ho fet el Consell d’Europa, aquest abril ha estat Amnistia Internacional que ha renyat l’Estat espanyol per les conculcacions dels drets d’en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez. Quina pena i quina ràbia que no siguem capaços d’alliberar-nos d’aquest Estat reaccionari, coaccionador, maltractador.

I quina pena i quina ràbia la nul·la incidència que tenen, avui per avui, aquestes declaracions. Si al menys fossin resolucions judicials potser tindrien més de recorregut tot i que a la nostra civilitzada Europa els processos judicials, encara que estalviïn sang (a vegades només l’ajornen), demanen tanta paciència que poden tombar la fe en la democràcia.

Ahir a Puigcerdà vam veure un altre dels plafons que la Generalitat va instal·lar fa set o vuit anys per commemorar la guerra que va tenir com a resultat l’ocupació del país per part de tropes castellanes (que encara són aquí) i franceses (que ja hi eren i ara encara són al nord de les Alberes). Crec que aquestes explicacions són una bona lliçó d’Història i m’estranya que cap jutge encara no les hagi declarades anticonstitucionals. Deu ser que donen per entès que la gent no llegeix.

Vinga: si més no, no oblidem! Copio i enganxo:

QUÈ ÉS LA RUTA?

En el marc de la commemoració del Tricentenari del desenllaç de la Guerra de Successió (1714-2014), la Generalitat de Catalunya va posar en valor més d’una cinquantena de monuments històrics destacables de la guerra, dels quals deu en constitueixen l’espina dorsal sota la marca Ruta 1714, una vintena amb el títol Viles cremades 1714 i una vintena més sota el títol Espais 1714.

La Ruta 1714 és un recorregut pels deu escenaris on van succeir els episodis històrics més destacables de la guerra de Successió a Catalunya (1702-1714). Es tracta de llocs emblemàtics carregats de gran simbolisme, que tenen un excepcional interès patrimonial i/o paisatgístic i que ofereixen una variada oferta cultural i d’oci al seu voltant.

Està formada pels monuments: Seu Vella de Lleida; la Universitat de Cervera; els castells de Cardona i de Talamanca; torres de defensa com la Manresana, a Els Prats de Rei, o Solsona, a la fortificació de Castellciutat de la Seu d’Urgell; les ruïnes del Born de Barcelona o les cases on va viure Rafael Casanova a Moià i Sant Boi de Llobregat.

Us convidem a descobrir-los!

Fa uns dies (el 24 de març) en Lluís Llach va escriure quatre ratlles que crec que ajuden a centrar el debat polític i aclarir un parell de punts sobre el Consell per la República. Com que veig que la batussa entre ERC i JxC no s’acaba, el penjo per recordar les seves paraules, elementals des del meu punt de vista. Diu en Llach:

Voldria aclarir algun concepte. El Consell per la República és un acord institucional refrendat pels dos partits, ERC i JxC. Puc afegir per ser-ne testimoni que des que sóc membre del Govern del Consell s’ha intentat que ERC tingués una presència tan important com JxC i s‘ha respectat la seva negativa pels motius legítims que fos. Avui, avui mateix, la transversalitat del CxR és absoluta, diria que amb més preponderància d’esquerres que de dretes, i amb ERC a dins. Des del meu poc senderi polític voldria afegir alguna cosa més.

Per exemple, que tots sabem, el futur President també, que cap organisme de la Generalitat té la capacitat comunicativa internacional del CxR. I ho dic amb pena, però és així. Amb una plataforma al Parlament Europeu envejable i que amb l’acord dels partits indepes es podria ampliar. Recordar que el CxR s’inicia amb un President de Junts i un Vicepresident d’ERC, el HC Comín. Desaprofitar la figura d’un President i 3 Consellers a l’exili, amb el poder comunicatiu i simbòlic que tenen, és senzillament una bajanada partidista, no un pensament de país.

No delegar en el CxR les fites que des d’una Generalitat intervinguda mai es podran portar a terme és una irresponsabilitat. I finalment, el CxR és com és, també perquè ERC ha vogut que sigui així. A vegades, l’eliminació política d’una persona es fa difícil si l’avalen tants de vots.

I acabo: el Consell per la República és, com tot, millorable. Aquest hauria de ser l’objectiu. La resta, petiteses personals que comporten esquinços col·lectius. Bona nit i perdoneu la irrupció.

Avui fa 35 anys que es va celebrar el referèndum que el senyor Felipe González va treure del barret per fer veure que intentava complir la seva promesa de no fer entrar Espanya a l’OTAN mentre se la jugava davant dels mecenes europeus que l’havien ajudat a pujar al poder a canvi, entre altres coses, de fer entrar Espanya a l’OTAN.

Com han canviat les coses tots aquests anys! O no tant. El Diari de Girona encara es deia Los Sitios però ja era tan groc com ara. El PSC ja s’havia ficat al llit amb el PSOE i tampoc no li qüestionava res de seriós (el PSOE havia reconegut el dret d’autodeterminació de Catalunya en el seu congrés de 1974 però després d’enrotllar-se amb el PSC el 1978 se’n va oblidar l’endemà, al congrés de 1979). En Jordi Pujol ja presidia la Generalitat i el peix al cove de l’autonomisme ja feia escola. Si en fa, d’anys que ens enganyen!

Cal tenir memòria i recordar tant els fets com les paraules. Si no, la gent que ens enganya pot tornar-ho a fer tranquil·lament. Recordar, per exemple, en Jordi Évole i l’Ada Colau.

Com diu aquest article, si els catalans volem continuar existint, hem de poder afrontar el debat sobre llengua i immigració sense tenir por de ser titllats d’ultres.

Un bon article per un debat que tenim pendent, i és que cada cop que algú insinua que el català no pot sobreviure si el seu ús no resta privilegis al castellà tota la colla d’espanyolistes i alguns acomplexats i segrestats pel discurs de l’opressor surten a linxar-lo. Està bé parlar-ne obertament i treure’ns complexos. Durant els últims anys hi ha hagut projectes interessants com SUMATE que han ajudat a estendre l’independentisme però també han fet mal al català quan han deixat entendre que no hi ha cap conflicte lingüístic a Catalunya o que és normal sentir-se català sense parlar la nostra llengua.

Gràcies, Mark Twain, per aquestes aventures tan entretingudes i ben explicades! Quina història més maca! I gràcies, Josep Carner, per aquesta traducció tan brillant! Quin regal de llibre!

Per cert, i parlant de Josep Carner, no sabia que havia estat diplomàtic de carrera. Es veu que va ser dels pocs diplomàtics que es van mantenir fidels a la república quan els feixistes van perpetrar el seu cop d’estat el 1936. Tampoc no sabia que va estar molts anys exiliat a Brussel·les, on ara tenim una altra colla d’exiliats.

L’Andreu Barnils entrevista l’Oriol Solé per a Vilaweb.

Fa uns dies en R ens va compartir aquest article d’en Carles Castellanos que no havia tingut temps de llegir. Ja de normal en Castellanos escriu bons articles i aquest també ho és: ens situa i fa propostes per avançar, cosa que s’agraeix. A escampar-lo!!!

No és pas que els catalans no tinguem estat: en tenim dos però els tenim en contra.

Avui fa 361 anys que Espanya va haver de pagar una part de la seva prepotència i no va trobar millor manera de fer-ho que cedir a França un bocí del Principat, de manera que els Països Catalans van quedar dividits en dos regnes: la Catalunya que queda al nord dels Pirineus per a França i la resta de Països Catalans encara a mans d’Espanya.

Som molts els que veiem la deriva que ha anat fent l’ANC i ara són els seus “pares” que escriuen conjuntament un article on ens diuen que l’Assemblea ha esdevingut, o les circumstàncies l’han portada a ser, una criatura tan diferent de la que van pensar que cal decidir si val la pena de continuar, canviar-la radicalment o plegar per començar de bell nou un altre projecte que ens porti a la independència.

En Xavier Díez va publicar fa pocs dies un altre article que diu coses que cal tenir presents i no oblidar.

Quan es va saber que en Felip VI vindria a Barcelona va faltar temps perquè la gent s’organitzés per sortir al carrer i celebrés una crema de fotos del monarca a cada poble. Aquest dijous a les vuit del vespre davant de l’Ajuntament.

Ara tornen a dir que cal tornar a votar en massa per la independència, que si se supera el llistó del 50% del vot popular serà un salt endavant extraordinari que obligarà a fer canvis. Per mi, haurien de canviar molt les coses perquè la gent es decidís a votar. Em costa molt de creure que es puguin fer canvis amb els mateixos polítics i els mateixos partits que han degradat la dignitat de les institucions fins a l’extrem on som. Si les eleccions són tan importants val més que primer de tot els partits que es fan dir independentistes i volen que votem comencin a canviar ells mateixos.