Marta Garcia-Puig

Bon dia i bona hora!

Avui, tal com ja vaig dir a l’article anterior, redactaré un article sobre qüestions culturals de Xile. A Xile hi ha molts himnes: l’himne nacional (òbviament), els himnes de moltes universitats i els himnes de moltes ciutats i pobles. Pel que fa als volcans, en total hi ha 2.700 volcans a Xile! Us ho podeu creure? A mi em sembla increïble. De fet, entre els molts terratrèmols que tenen (perquè és un país molt sísmic) i les erupcions dels volcans, els xilens estan ben entretinguts. De fet, hi estan tan acostumats que noten una tremolor (un terratrèmol lleu) i segueixen dormint. També és cert que poden dormir tranquils perquè tots els edificis que s’han construït a partir dels anys seixanta són antisísmics.

Comencem!

1. UN BESO: comencem amb les salutacions. A Catalunya, quan quedem amb algú i saludem, fem dos petons. A Xile, en canvi, la gent només en fa un. Així, doncs, si saludeu un xilè o una xilena, cal que aneu amb compte i després del primer petó us atureu.
2. CIAO! A Xile quan la gent s’acomiada, utilitzen la paraula italiana ciao. No diuen mai adiós. O diuen ciao o diuen hasta luego. I en lloc de dir “Que vaya bien!”, diuen “Que esté/esten bien!” (segons si usen usted o ustedes).
3. USTED: Tot i que el tu també s’utilitza, l’usen molt menys que a Catalunya. A Catalunya, utilitzem el tu en la majoria de casos. Evidentment l’utilitzem amb família i amics, però molts cops fins i tot amb desconeguts i amb professors universita. Quan parles amb algú que et trobes pel carrer, és bastant habitual utilitzar el tu. Si parles amb el pare o la mare d’un amic i utilitzes vostè, de seguida et diuen que els tutegis. El tu s’utilitza pràcticament amb tothom. A Xile, en canvi, és al revés: s’utilitza el vostè pràcticament amb tothom. L’únic cas en què he vist que no s’utilitza és si parles amb el teu amic o amiga. En la resta de casos s’utilitza el vostè.
4. CAFÉ, TÉ Y MILO: a Xile la gent pren més te que cafè. I tant el te com el cafè el prenen només amb aigua. Per tant, el cafè americà (que jo personalment detesto amb totes les meves forces) és molt habitual. Jo, com a mediterrània que soc, mai no prenc cafè americà i prenc o bé un tallat o bé un cafè amb llet. I el te el prenc com els irlandesos i els anglesos: te negre amb llet. Així, doncs, quan em veien, a la gent li sorprenia la manera com jo prenc el te i el cafè. També cal dir que a Xile molta gent beu també mate, com a Argentina. I a la palla que usen per a beure li diuen bombilla! El Milo seria com el nostre Cola Cao.
5. EL VIEJITO PASCUERO: El Pare Noel a Xile s’anomena Viejito Pascuero. Segurament us semblarà estrany perquè és un personatge de l’època de les festes de Nadal i no pas de l’època de les festes de Pasqua. A Catalunya, les festes del mes de desembre s’anomenen Nadal i les festes del mes de març o abril (depèn de quan cau) s’anomenen Pasqua. A Xile, en canvi, utilitzen també la paraula Pascua per a les festes del mes de desembre, cosa que a mi em sembla que crea confusió i/o ambigüitat. Per això el Pare Noel és el Viejito Pascuero, i també per això allò que mengen per Nadal i que sembla un panettone es diu pan de pascua.
6. UN CORTADO: a Xile cal anar amb compte amb la paraula cortado. Com que sabem que un tallat en castellà es diu un cortado, si voleu prendre aquest tipus de cafè a Xile, segurament demanareu un cortado. Però llavors el que passarà és que us portaran un cafè amb llet. A Xile, si voleu demanar un tallat, heu de demanar un cortado chico. A Xile hi ha el cortado chico i el cortado grande. El cortado chico seria l’equivalent del cortado (tallat en català) i el cortado grande seria l’equivalent del café con leche (cafè amb llet en català).
7. TRADICIONS NADALENQUES: a Xile el 24 es celebra a la nit però no ho anomenen nochebuena; el dia 25 es festiu però no fan res (no fan un dinar de Nadal); el dia 26 es treballa perquè no celebren Sant Esteve (igual que a Espanya, que no ho celebren); el dia 31 es fa festa grossa i el dia 1 és festiu; el dia 6 de gener ells no celebren res (ni Reis Mags ni befana ni res), només desmunten l’arbre de Nadal. Cal dir que el que ells fan la nit de Cap d’Any és semblant però diferent. A Catalunya i a Espanya mengem els 12 grans de raïm amb les campanades, mentre que a Itàlia mengen llenties (no pas 12 llenties amb les campanades sinó un plat de llenties amb cullera) perquè diuen que porten diners. A Xile han adoptat tant la tradició espanyola com la tradició italiana, però les han modificades una mica. La gent que decideix fer els 12 grans de raïm els menja al ritme que vol, sense campanades, i la gent que decideix fer les llenties les llança enlaire o les menja.
8. Pel que fa al menjar, hi ha moltíssims plats típics, així que jo només n’esmentaré uns quants:

SOPAIPILLAS (és bàsicament pa fregit i al damunt hi poses el que tu vols):

CHARQUI (que és carn deshidratada):

COMPLETO (seria semblant a un hot dog però amb més ingredients, com ara tomàquet, alvocat, maionesa):

MOTE CON HUESILLO: és una beguda molt popular de Xile que consisteix en suc de préssec (jugo de durazno), blat (mote) i préssecs deshidratats (duraznos deshidratados, llamados huesillos).

9. PAPEL WC: una cosa que a mi m’ha sobtat molt és saber que a certs països de l’Amèrica del Sud, com ara Xile, hi ha molts llocs on no pots llençar el paper higiènic a dins del vàter i l’has de llençar a la paperera.

9. MAQUI: és una fruita xilena

9. EL COLECTIVO: una de les coses més curioses per mi és això. El colectivo és un taxi que funciona com si fos un bus. És a dir, té forma de taxi però té una ruta i unes parades establertes on la gent puja i baixa, igual que els nostres busos. I el preu és molt barat, com agafar el bus en el nostre cas. A Xile també tenen busos (s’anomenen la micro) i també tenen taxis com els nostres (anomenats taxis).

9. MANJAR: això és allò que en castellà anomenem dulce de leche i en català, almívar de llet. Per als xilens el manjar és com la xocolata per als catalans. Es veu que a l’Amèrica del Sud la xocolata és molt cara i, per tant, no és gaire habitual.
10. LOS MAPUCHES. Un dels pobles originaris de Xile és els maputxes. La RUKA és la casa tradicional dels maputxes. Avui ja no s’usa per a viure, però sí que segueixen fent-la servir per a fer diverses tasques, com ara fumar el charqui. Ruka significa ‘casa’ en mapudungu, que és la llengua dels maputxes. I el volcà Villarrica s’anomena RUKA PILLÁN, que en mapudungu significa ‘casa del diable’ (té la seva lògica perquè quan un volcà entra en erupció i llança lava és una cosa perillosa i vermella com el diable, que intenta fer mal!). Malauradament el mapudungu no s’ensenya a les escoles i la majoria de maputxes ni tan sols parlen entre ells en mapudungu. L’única cosa que sobreviu d’aquesta llengua són paraules soltes que els xilens posen enmig de les frases en espanyol. Per exemple, guata és una paraula maputxe que vol dir ‘barriga’ en espanyol i que els xilens usen quan parlen en espanyol xilè.

9. FERIA MAPUCHE: Quan vaig anar a Xile, vaig aprofitar per a anar a una fira maputxe. Cal destacar que tots els venedors d’aquest tipus de fira han de ser maputxes. Però els compradors no cal que ho siguin, tothom pot anar allà a comprar. De fet, s’anomenen mapuches perquè en mapudungu che significa ‘persona’ i mapu significa ‘país/terra’. Per tant, mapuche significa ‘persona autòctona’, ‘persona del país’ (per a diferenciar-se dels estrangers invasors). La mateixa lògica s’aplica al nom de la llengua: ells l’anomenen mapudungun (mapu significa ‘país/terra’ + dungun significa ‘parla’). Per tant, la parla de la gent autòctona és la llengua local, no pas la dels estrangers invasors.

aquesta és la bandera dels maputxes:

Si algun dia teniu l’honor d’assistir a una cerimònia maputxe, us explico una cosa que cal saber. Jo vaig assistir a una, però desconeixia això que us explicaré. Resulta que a les cerimònies maputxes ofereixen un got que van passant a tots els assistents amb una beguda típica: el muday (conté blat, aigua i mel). Si teniu al·lèrgies (com jo, per això vaig dir que no -perquè no en sabia els ingredients-) o teniu qualsevol altre motiu per a no beure la beguda que us ofereixen, el que heu de fer és donar-la dos cops (vessar-la dos cops a terra) a la terra. Per als maputxes, dir “no” és una ofensa i el que cal fer si no volem beure és això que acabo d’explicar, perquè donar la beguda a la terra és una manera d’agrair a la terra allò que ens ofereix.

15. HISTORIA SOBRE EL ESCUDO DE LA UNIVERSIDAD DE CONCEPCIÓN: m’agradaria acabar l’article d’avui amb una història que m’ha agradat molt. És la història d’una ciutat anomenada Concepción. En aquesta ciutat hi ha una universitat (Universidad de Concepción) i a l’entrada del campus, a terra, hi ha l’escut d’aquesta universitat. I aquest escut té una història molt interessant. Es diu que si tu vols estudiar en un futur en aquesta universitat, no el pots trepitjar perquè, si el trepitges, mai no aconseguiràs accedir-hi i estudiar-hi. I si ets estudiant d’aquesta universitat, tampoc no el pots trepitjar perquè, si ho fas, mai no et graduaràs. Per tant, cal passar pel costat de l’escut. Tanmateix, el dia de la cerimònia de graduació els alumnes que es graduen es fan una foto amb el diploma a les mans trepitjant l’escut! Després de tants anys de no poder-lo trepitjar, ara sí que poden! I ho fan: això és el que fan el dia de la graduació. Es veu que aquesta història és ben sabuda per a tothom que viu en aquesta ciutat. De fet, fins i tot la gent que no té res a veure amb la universitat però viu allà i va a passejar pel campus (és un campus obert a tothom i molta gent va a passejar-hi com si passegessin per un parc qualsevol) no el trepitja i passa pel costat.

 

Bé, això és tot. Espero que us hagi semblat interessant i que hàgiu après alguna cosa. Fins aviat!!!