Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

18 de juliol de 2016
0 comentaris

“¿Cal que els músics segueixin fent discos?: la meva “estripada” frustrada a Catalunya Ràdio.

Aquest és el text que havia preparat per a la meva col·laboració del divendres passat a “L’estripada”, la secció del programa informatiu “Catalunya Vespre” de Catalunya Ràdio en la que he participat divendres sí divendres no (quan el bàsquet no s’hi ha fotut per entremig) des del mes de gener.

Vaig enllestir la redacció d’aquesta “estripada” el dijous a la nit i abans d’anar a dormir la vaig enviar a l’emissora avisant-los que passaria l’endemà a enregistrar-la i amb el prec que atenguessin una idea de bomber que se m’havia acudit: tractant-se d’una opinió sobre l’Anuari de la Música Catalana (més concretament, sobre la manera com consumim la música) i sent, com era el cas, la col·laboració de l’últim dia abans del parèntesis de l’estiu em va semblar que estaria bé tancar peça i temporada amb un fragment del “Dioptria”, de Pau Riba.

El que no estava previst és que poques hores després l’atemptat terrorista de Niça irrompés en els titulars de tots els informatius i m’obligués a centrar, lògicament, el meu comentari en aquella tragèdia.

L’“estripada” definitiva (aquesta) ja la coneixeu: la vaig penjar abans d’ahir, dissabte, aquí mateix. I avui penjo l’altra, la que la crua realitat va deixar aparcada en el congelador.

Per aproximar-nos una mica a l’efecte que buscava us he posat al final de l’apunt la cançó de Pau Riba que havia triat per acompanyar les meves paraules. Vejam si us agrada tot plegat:

 

¿Cal que els músics segueixin fent discos?

(L’estripada que havia d’ésser emesa el 15 de juliol al Catalunya Vespre)

Des de fa disset anys el Grup Enderrock elabora l’Anuari de la Música, una radiografia imprescindible per saber d’on ve, on és i, sobretot, cap on va el sector musical de casa nostra.

Enguany els tres grans titulars de l’Anuari han estat, a) que l’assistència a concerts torna a remuntar; b) que, en canvi, els festivals perden pistonada; i c) que la indústria discogràfica assoleix un mínim històric: un 70 per cent menys de facturació en relació a fa deu anys atribuïble principalment a Spotify i You Tube que han entronitzat la fal·làcia que la música és de franc i que, per tant, no val res.

No és estrany, doncs, que Gerard Quintana, com a president de l’Acadèmia Catalana de la Música, es pregunti si val la pena continuar fent discos. “Ens els demana la premsa per entrevistar-nos i els festivals per contractar-nos… però el públic no”, diu Quintana, i crec que toca el moll de l’ós: la gent no compra discos. Més encara: la gent no escolta discos. Considerant el disc com l’agrupació ordenada de (més o menys) una dotzena de cançons que requereixen (més o menys) tres quarts d’hora d’atenció continuada.

Pels que hem viscut l’evolució del vinil a Spotify, el concepte “disc” té un significat que avui ja és arqueologia. En l’època de la comunicació en blocs de 140 caràcters, quan en l’inici d’un text a internet ja s’avisa al personal dels minuts que li costarà llegir-lo (mai més de tres, Déu nos en guard!), el nivell d’atenció de la gent es centra, com a molt, en una cançó per intèrpret i gràcies.

Aquesta “estripada” és l’última de la temporada del Catalunya Vespre. Ara començarà el parèntesi de l’estiu. Un espai en el que figura que tenim més temps i menys maldecaps. Potser fóra el moment de recuperar el plaer d’escoltar discos. Sencers. I per l’ordre que els seus autors varen definir. Ho provem?: Kithou / Rosa d’Abril / Noia de porcelana / Ars Erotica / Ja s’ha mort la besàvia

Que tinguin un bon estiu.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!