Els destacats en vermell són meus.
El passat mes de gener el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va emetre una sentència sobre les extradicions dins de la UE. Aquesta sentència ha portat cua. Els jutges van afegir algunes excepcions a l’automatisme d’extradició. Una d’elles s’aplicaria en cas que afectés «un grup concret objectivable». Alguns veuen en aquesta excepció l’aplicació d’algunes de les consideracions del Tractat de Lisboa quan parla de «minories».
Per ara no he vist que ningú aprofiti la sentència per projectar una estratègia –ja se sap que tot allò que afecti els que van marxar després del 1-O fa pudor. Bé, el país és com és, i si ens passa el que ens està passant des de fa més de tres-cents anys és, bàsicament, per culpa nostra.
No m’estaré, però, de repetir un pla que al meu entendre ens ajudaria a avançar en la lluita per les llibertats de Catalunya. Que no sigui dit que no hi ha propostes.
Etapa 1. Amb majoria independentista al Parlament i amb la presència d’algun altre grup que pensi que votar en un referèndum no és pecat –p. e. els actuals Comuns–, el Parlament hauria d’elaborar una proposta de llei de consulta per la independència. Parlo d’una majoria considerable , aquella que alguna vegada hem tingut. Un text molt ben elaborat. Amb la col·laboració d’experts internacionals en dret. Amb un preàmbul llarguíssim, molt més llarg que el text de l’articulat. Una mena de repàs històric. El propòsit no seria altre que justificar que Catalunya és una minoria nacional i que la proposició de llei pretén catalogar-la com un grup concret objectivable. Insisteixo: aquesta llei hauria de comportar mesos d’elaboració, si no anys. Sense cap escletxa, cap flanc descobert. Un text de complexitat alta, gairebé constitucional. Per què? Doncs perquè se l’hauria de preparar per a un viatge llarg, tortuós i ple d’enemics.
Etapa 2. Aquesta proposició de llei hauria de ser presentada a les Corts espanyoles. És evident que la llei seria rebutjada, com ho va ser la que, al seu dia (2014), s’hi va presentar. La diferència estaria, com he dit, en el preàmbul, que hauria un repàs exhaustiu dels greuges que ha patit Catalunya. I l’acció aniria orientada a demostrar que per la via de les eines democràtiques previstes a Espanya, Catalunya no podrà fer valer mai els seus drets. Objectiu: no estem parlant d’un grup que perd una votació al Congrés de Diputats; és una minoria nacional a la qual es desconsidera. Vet aquí la diferència. No em valen per a res les disposicions que regulen l’Espanya autonòmica. Perquè Catalunya no és una autonomia, sinó una nació amb voluntat de ser-ho i d’exercir com a tal. La gran trampa de la Transició ha consistit a empassar-nos que Catalunya i Andalusia estan al mateix pot.
Etapa 3. Vist l’èxit obtingut al Congrés dels Diputats espanyol, el següent pas consistiria a aprovar la llei al Parlament de Catalunya, que seia recorreguda pel govern espanyol i, per tant, declarada inconstitucional.
Etapa 4. A partir d’aquest moment comença el recorregut internacional. El més llarg i difícil. Espanya no vol pactar amb la minoria nacional que és Catalunya. Aquest hauria de ser el nostre eslògan: «Som una minoria nacional relegada». I el fet s’ha de portar arreu. Començant per les institucions europees. No parlo de la Comissió, que està formada per membres nomenats pels que governen els estats en aquell moment. Parlo del Parlament, d’iniciatives legals, de tribunals, etc. Demanar empara a qui sigui: tribunals europeus, ONU, etc. Els experts en dret europeu i internacional haurien d’haver previst un preàmbul que, tal com he dit, constituiria l’eix central del debat. Perquè no estaríem davant un fet merament legal, sinó d’una reivindicació d’una minoria nacional a qui no es respecten ni s’han respectat els drets en els darrers tres-cents anys.
Consideració 1a. Que ningú es pensi que el que proposo ho plantejo sense conèixer-ne les dificultats. Ni tan sols sé si té possibilitats d’èxit. Només suggereixo un pla elaborat, pensat, treballat, transversal fins on sigui possible, fred, tenaç, amb etapes curtes i ben definides, com si fossin subprojectes. I cada subprojecte, dissenyat amb possibilitats d’èxit, un èxit que caldria celebrar. S’han d’acabar les vaguetats, l’autosatisfacció de dir que la independència és un projecte al qual tenim dret. Un dret perfectament frustrat.
Consideració 2a. Que ningú es confongui. A desgrat de tot el que proposo, el més probable és que no aconseguim la independència que voldríem. Probablement, com a molt, aconseguirem un bocí de camí que els de la meva generació potser podrem veure. I, el més important: podrem passar la torxa als nostres descendents. El famós «ens corre pressa» és de tocatimbals. El món no funciona així. Als que tenien pressa que m’expliquin els avanços dels darrers anys. Per si algú encara no se n’ha assabentat, el gran problema del país no és la independència sinó l’existència mateix del país com a tal. Els neguitosos, els que voldrien veure el tema tancat, ho tenen malament. I amb ells, tots nosaltres. El tot o res no val. Entre altres coses, perquè anem de cap al res.