Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

11 de juny de 2015
2 comentaris

La murga institucional.

Una de les coses més engrescadores que té un procés de construcció d’Estat propi com el que estem vivint és que obre les portes a l’oportunitat de construir una societat en la qual les coses funcionin de la millor manera possible i no només perquè així ho disposa la rutina. La puta rutina de procedir “com s’ha fet tota la vida…”

Em consta, per exemple, que en aquests moments hi ha ciutadans ben honorables que s’han organitzat per elaborar una proposta de Constitució de la futura República Catalana i fan bé. També sé d’uns altres que lluiten per conscienciar la gent de la necessitat de fer uns horaris més racionals i homologats als dels països civilitzats. I fan també molt bé. Són només dues mostres però, sortosament, n’hi ha més.

Jo no picaré tan alt i em conformaré amb una cosa no tan ambiciosa, de transcendència molt menor. Un assumpte, però, que em porta de cap des de fa una pila d’anys. Em refereixo a la sacralització que s’ha fet del protocol de les autoritats. I, més concretament, a les denominades “salutacions institucionals” en publicacions i actes diversos.

Ja ho he dit, que no em ve d’ara la dèria. En aquest apunt de l’any 2006 escrivia això:

“Ho trobo francament ridícul: el programa oficial de la Festa Major de Gràcia d’enguany té set pàgines introductòries –SET– amb sengles textos de salutació a la concurrència signats pel president de la Generalitat de Catalunya, l’alcalde de Barcelona, la consellera de Benestar i Família, el conseller de Cultura, el regidor del districte de Gràcia, el president del Consell del Districte de Gràcia i el president de la Federació Festa Major de Gràcia.

Set pàgines amb textos perfectament prescindibles (m’agradaria saber quanta gent els ha llegit) però, això sí, amb la fotografia dels respectius signants a dalt de tot i amb aquell aspecte d’estar encantats d’haver-se conegut que tenen tots els polítics quan s’adrecen a la clientela.”

 

Més cap aquí, el 2013, en aquest altre apunt, passava revista a uns quants vicis relacionats amb la festa de Sant Jordi, un dels quals és la dèria pels pròlegs institucionals –dèria de Sant Jordi i de la resta de l’any, tot s’ha de dir– i ho feia amb les paraules següents:

“És com els denominats “textos institucionals” –ço és, els escrits introductoris de consellers, alcaldes, regidors, directors generals i similars que encapçalen qualsevol llibre que s’hagi generat directament o en col·laboració per alguna institució. Ras i curt: són textos que ningú llegeix, que a ningú l’interessen i que la majoria de les vegades fan més nosa que servei.”

 

Si escric tot això ara és perquè, dissortadament, aquesta sacralització continua tan viva com sempre i ja començaria a ser hora de posar-la en el racó dels mals endreços. Sense donar pistes concretes em referiré a un acte que s’ha celebrat fa pocs dies a Barcelona en la seu d’una de les principals infraestructures culturals del país:

Es va convocar un homenatge acadèmic a una de les personalitats culturals de més prestigi de casa nostra amb un programa, anunciat prèviament, de parlaments d’uns quants entesos sobre l’assumpte que ens aplegava. Però ningú va avisar que, abans de començar, les persones representants de les dues institucions oficials i la de l’entitat que convocava l’acte ens dirigirien la paraula. Tres intervencions (a les quals es va afegir una quarta: la de la persona responsable de la infrastructura que ens acollia) que no varen aportar cap novetat a la trobada i que l’únic que varen fer va ser endarrerir innecessàriament mitja hora el programa previst.

Si a això hi afegim que l’acte tenia prou condicions d’excepcionalitat com perquè aplegués molta gent que es va quedar sense cadira durant les quasi dues hores que va durar, tindrem el quadre complet d’una situació lamentable que hauríem d’intentar evitar així que tinguem la possibilitat d’implementar nous comportaments. (Ep, i que consti que això no depèn de Madrid, eh?)

A les autoritats del nou país, doncs, tot el respecte i la deferència per part del ciutadans, només faltaria.

I, en contrapartida, només dues coses per part seva: discreció i silenci. Que diuen que és or.

 

  1. Totalment d’acord. També s’ha d’acabar amb les salutacions dels conferenciants donant les gràcies per la seva assistència a un acte a cada una de les autoritats que hi assisteixen. Hi ha vegades que aquestes salutacions duren més de dos minuts: ” Vull donar les gràcies al conseller X, a l’alcalde A, al regidor de cultura B, al regidor de serveis Socials C…etc. etc.”

  2. Plenament d’acord.
    I hi afegeixo que també s’haurien d’acabar, aquestes salutacions protocolàries, a l’inici de les homilies, per més autoritats civils o eclesiàstiques que hi hagi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!