Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

18 de novembre de 2014
4 comentaris

El senyor Junqueras fa carona.

No sé si l’expressió és genuïna de casa dels Isern o està més escampada. El cert és que quan mon germà o jo, de petits, teníem un empatx, unes angines o alguna altra indisposició d’aquelles que provoquen un cert abatiment i unes dècimes de febre la primera cosa que ens deia la nostra mare era que “féiem carona”.

Vint o vint-i-cinc anys després, quan els afectats eren alguns dels seus néts, la mare continuava mantenint aquesta expressió entre el seu repertori. I ara que anem camí dels deu anys que ens va deixar jo encara utilitzo l’expressió per bé que, com de seguida es veurà, d’una manera una mica més àmplia del que ho feia ella.

Per això dic que, d’un temps ençà, em fa la impressió com si el senyor Oriol Junqueras, el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya, fes carona. Com si no estigués en el seu punt…

Sembla que la primera vegada que se’l va veure així va ser quan el periodista Jordi Èvole se’l va emportar a Sevilla a visitar una família que l’estava esperant amb candeletes.

Que consti que en aquest cas parlo d’oïdes –i a través de diverses persones que em mereixen tota la confiança que varen coincidir en la impressió– ja que aquell programa no el vaig veure per dos motius. Primerament perquè la cadena on s’emetia no és de les que a casa freqüentem. I segonament perquè d’entrada aquests programes que, més o menys, ens vénen a dir “¿Lo véis como no somos tan diferentes?” em provoquen ja no carona, sinó directament urticària.

El cert és que entre silencis i aparicions breus pels mitjans, sobretot després del 9N, la impressió que tinc és que el senyor Junqueras no està fi. Que està passant per una mala època, com si diguéssim.

Desconec si hi ha raons personals per aquest capteniment; la intimitat de les persones cal respectar-la sempre i em sabria greu furgar de manera inadequada. Però si aquesta reacció es deu a la manera com s’estan desenvolupant darrerament els esdeveniments polítics i col·lectius a casa nostra –i, per tant, resulta que el que hi ha darrere de la carona que li veiem és que dissimula malament els seus desitjos (legítims, que consti) de córrer per ser el primer president de la Generalitat que proclami la República catalana— la cosa em sembla una mica més amoïnadora.

Ja fa temps que vaig dient que una de les bondats d’aquest procés és que està demostrant que tenim una pila de polítics que ja estan amortitzats. Fins no fa gaire en aquesta bossa –en la qual crec que hi ha lloc pels Duran, Herrera, Sánchez Camacho i alguns més– no comptava en absolut de posar-hi l’Oriol Junqueras. Ben al contrari.

Desitjo, doncs, ferventment que el nostre home se’ns animi. Que recuperi el to amb què va irrompre en la política catalana i que, per tant, en el futur immediat (que exigirà l’adopció d’actituds clares i generoses) no em faci canviar de parer.

  1. Comparteixo la carona per part de mare. I la carona d’en Junqueres. Ara bé, erres, de ple, el motiu. Fixa’t quan li comença la carona i pensa en si CIU diu una cosa en públic i en fa una altra en privat. Sabent-ho a mi també m’agafa carona.

  2. Jo diria que més que carona fa cara de mala hostia. Ara que ho tenia tan coll aball que seria el proper President i a lo millor li surt el tret per la culata. Aixó si: tots només pensen en Catalunya i en el servei al poble. I encara n’hi ha que s’ho creuen…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!