Totxanes, totxos i maons

Com que avui és Santa Llúcia, la tradició m’empeny a parlar de pessebres.

Cada any, quan arriba la festa de Nadal, l’Ajuntament de Barcelona ens obsequia als ciutadans amb unes quantes expressions externes relacionades amb l’esmentada celebració. La primera, cronològicament parlant, és la il·luminació dels carrers, cap a finals de novembre. I uns dies després la inauguració del Pessebre institucional que es perpetra al bell mig de la plaça Sant Jaume. El cicle continua l’últim dia de l’any amb “L’Home dels Nassos”, una bestiesa sense cap substància que no fa gràcia ni als seus promotors, i acaba amb la Cavalcada dels Reis d’Orient el 5 de gener.

En altres indrets del país no ho sé, però pel que fa als soferts barcelonins he de dir que ja fa anys que ens hem acostumat a empassar-nos un esbojarrat còctel en el que s’intenta combinar de manera força patètica el respecte a unes tradicions amb la tirada cap a l’excentricitat fàcil dels nostres governants, “progres” i cosmopolites cosa de no dir.

Estic segur que a aquestes alçades de la pel·lícula cada barceloní ja s’haurà fet el seu particular museu dels horrors. Un espai de vergonya aliena en el qual tinc la impressió que poca gent em discutirà que el punt àlgid de l’estultícia se l’emporten aquells inoblidables arbres dels Jardinets de Gràcia il·luminats amb la llum d’un generador que s’alimentava amb unes bicicletes estàtiques accionades per uns quants ciutadans incauts i abnegats. Per mera salubritat mental serà bo que el nom de la regidora que va tenir una idea tan genial no caigui en l’oblit: la senyora Imma Mayol, d’Iniciativa per Catalunya.

Pel que fa al Pessebre oficial en els darrers anys el desficaci a l’hora de dissenyar-lo ha arribat a cotes molt altes i enguany, sense ser dels més escandalosos, ens han col·locat entre pit i esquena una proposta rareta i “conceptual” de collons. La formen nou bombolles de plàstic amb coses a dintre que figura que estan inspirades en les nou estrofes del poema de J.V. Foix “Ho sap tothom i és profecia”, aquell que té com a vers de referència “a cal fuster hi ha novetat”. Val a dir que he intentat contemplar la instal·lació tot llegint el poema i puc assegurar que, tot i el meu esperit nadalenc de concòrdia i comprensió, qualsevol similitud és pura coincidència.

Com que ja sé que hi ha coses que són com picar ferro fred no hauria dit res en aquest Bloc (em vaig acontentar fent un parell de piulades) si no hagués estat per l’article “Un pessebre laic?” que vaig veure publicat un dia de la setmana passada al diari Ara. El signava el senyor Jordi Serrano, director de “Memòria del futur”, un projecte amb una pàgina web summament interessant (vegeu-la aquí), i que, tot i no tenir el gust de conèixer-lo personalment, em va semblar gairebé un germà de sang ja que tot el que comenta en l’esmentat article ho subscric de punta a punta.

Us deixo, doncs, amb les opinions del senyor Serrano tot fent-vos l’advertiment que els destacats i subratllats que hi trobareu són de la meva responsabilitat.

Un pessebre laic?

Jordi Serrano (diari Ara, 6 de desembre de 2016)

Cada any en aquestes dates tenim el mateix debat a la ciutat de Barcelona. L’Ajuntament encarrega un pessebre per posar durant les festes de Nadal a la plaça Sant Jaume. I, com cada any, es genera una discussió sobre què significa. Aquest any és un pessebre que s’inspira -diuen- en el poema “Ho sap tothom, i és profecia”, de J.V. Foix. Hi ha una mena de globus, que potser són una metàfora d’on se situen els artistes que l’han creat.

Tot aquest embolic s’inicia quan l’Ajuntament de Barcelona, en els temps de la dictadura, posa un pessebre al bell mig de la plaça Sant Jaume: érem enmig d’un règim teocràtic i s’havia de notar. Jaume Aiguader, alcalde d’ERC l’any 1931, no l’hi hauria posat mai. Però els temps canvien i a poc a poc els governs democràtics de la ciutat s’adonen que fer un pessebre oficial en una plaça tan central de la ciutat com la de Sant Jaume s’adiu molt poc amb l’esperit laic que hauria de presidir les polítiques públiques. Més aviat són reminiscències d’una ciutat negra. Mentre la pressió per treure’l venia dels ciutadans agnòstics i ateus no se’ns va fer gaire cas. “Defenseu coses del passat”, ens deien a aquells que defensem idees de fa dos-cents anys: “llibertat, igualtat i fraternitat”. El problema és que ens ho deien uns que defensen coses de fa dos mil anys. Bé, la pressió s’accentua amb l’arribada de nous ciutadans que posen de manifest que hi ha altres religions del llibre sagrat a Barcelona. I es fa encara més palesa la necessitat de fer polítiques laiques. Però el pessebre roman.

Així doncs, el pessebre es va anar desnaturalitzant: es pretenia fer un pessebre laic! És a dir, una bajanada. Mai ha agradat als ateus i mai ha agradat als partidaris dels pessebres tradicionals. I a més és, en si mateix, una cosa sense sentit.

Diguem-ho clar: ¿què fa un ajuntament encarregant un pessebre en una Catalunya laica?

Cal dir també a tots aquells partidaris del pessebre tradicional, tan nostrat, i pel qual tanta pressió fan alguns apel·lant al catalanisme, que en realitat va arribar per primera vegada a Catalunya durant el segle XVIII, quan el rei Carles III el porta de la tradició italiana de Nàpols. És a dir, el fill de Felip V, el que va liquidar les Constitucions catalanes i va imposar el Decret de Nova Planta, és qui ens va portar el pessebre. Per tant, tan nostrat tampoc no és. I com diu Eric Hobsbawm, totes les tradicions són inventades, i més a casa nostra, on una tradició és una cosa que dura més de quinze dies.

Qui escriu aquestes ratlles ha guanyat alguns premis fent pessebres artístics de guix  –ningú no és perfecte–  i a més és ateu, però al meu parer cal dir ben clar que no hi pot haver un pessebre al bell mig de la plaça Sant Jaume en una ciutat que es reclami laica. Què diríem si hi hagués una majoria de regidors musulmans i s’apropiessin durant un mes de la plaça central i simbòlica de la ciutat?

La solució és que l’Ajuntament facilités la instal·lació en alguna plaça notable de la ciutat, com Sant Felip Neri, d’un monumental pessebre artístic o popular  –de molsa i suro–  realitzat per una agrupació de pessebristes diferent cada any. Pensem que només a la Federació Catalana de Pessebristes n’hi ha 66. És notable la de Castellar del Vallès, que, amb el lema “Pessebres en femení”, comptava l’any passat amb un diorama anomenat Nadal a Ravensbrück. La capacitat artesana d’aquesta tècnica artística arriba a ser molt notable.

Si féssim el que proposo, s’aconseguirien quatre objectius. El primer, deixar de fer el passerell, una cosa molt important per a mi però que sembla que al món cada dia és una qualitat més rara. El segon, acontentar els artesans dels pessebres. El tercer, dotar la ciutat d’una atracció més durant aquestes dates. I el quart, fer polítiques laiques durant el solstici d’hivern. Diguem-ho ben clar: no hi ha pessebres laics. Si es deixa de fer aquest nyap, que ningú no es preocupi, ningú no el trobarà a faltar. L’Ajuntament de Barcelona en aquest darrer mandat ha fet passos importants envers les polítiques laiques, per exemple, no anant a la missa de la patrona  —Carles Pi i Sunyer tampoc no hi havia anat mai–. Però cal un pas més. I en aquest cas ningú no s’hi oposaria. Els governants voldrien que sempre que es pren una decisió tothom en sortís content. Aquest seria el cas.

Hi ha pessebres realitzats amb unes tècniques artesanals molt interessants que en qualsevol altre espai de la ciutat serien un punt d’atracció, com ho són la fira de Santa Llúcia o els llums de Nadal. Tots hi sortiríem guanyant. Com ens agraden els falsos debats!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!