Totxanes, totxos i maons

Sortint de la biblioteca del meu barri em trobo amb un antic company de feina. El primer que em pregunta és si vaig veure el TeleNotícies amb les declaracions de Jordi Pujol davant del tribunal que aquests dies ha començat a jutjar-lo amb tota la seva família.

Li responc que no. Que cada vegada sóc més selectiu amb les informacions que s’escampen sobre el país, els seus polítics i el futur del sobiranisme i que el cas concret de l’expresident és un afer que em va colpir quan va esclatar l’estiu passat (vegeu aquí el que aleshores vaig escriure), però que ara ni atreu la meva curiositat ni considero que sigui prou rellevant com per dedicar una part del meu temps a seguir fil per randa tot el bullit (interessat, no cal dir-ho) que aquests dies s’està produint al voltant de l’assumpte.

Tornant cap a casa m’adono que entre la inesperada confessió de finals de juliol i ara mateix ha transcorregut ja mig any sense que, al meu parer, hagin passat gaires coses greus més enllà de l’ensorrament de la imatge pública de Pujol. Des del primer moment va quedar clar que els objectius d’España –que eren els d’arrossegar en la caiguda de l’expresident uns quants noms rellevants del procés sobiranista– estaven abocats al fracàs i que per molta brutícia que es vulgui escampar a propòsit del cas Pujol-Ferrusola la majoria de la gent continuem mantenint la nostra fe (i esperança) en la feliç culminació del procés. És a dir, en fotre el camp d’España com més aviat millor perquè això d’ara no hi ha qui ho aguanti.

Ara que m’adono crec que (dissortadament) per intentar minar la confiança de la gent no ens calen ingerències externes: en tenim prou amb els nostres polítics que s’esforcen àrduament per demostrar que el seu sostre és d’alçada gallinàcia i que el seu futur el podem considerar ja amortitzat en gran part. Bon vent i cares noves tan aviat com puguem…

Estic convençut que, contra l’opinió de la majoria dels analistes, la lamentable història de Jordi Pujol i la seva família no afectarà el resultat final del procés. La gent té les idees més clares del que molts es pensen. Fins i tot m’arriscaria a especular que d’aquí a cinquanta anys això que solem dir “els llibres d’història” situaran Pujol en un lloc eminent de la trajectòria de Catalunya durant les últimes dècades abans d’esdevenir un país independent. Hi apareixerà, com no podria ser altrament, la corresponent referència al seu poc honorable final però amb la distància el joc de pesos i contrapesos de la seva gestió li donarà el just protagonisme que ara a molts ens costa d’atorgar-li amb la mesura i proporcions que li pertoquen.

És el paper dels polítics. Ja el coneixem. I potser per això fóra bo començar a pensar que és arribat ja el moment d’obrir la porta a noves maneres d’entendre com es construeix un país de cap i de nou. De gent amb el cervell ben moblat no ens en falta. Com hi ha món!

Com es diu ara (d’una manera que em sembla que no és gaire genuïna): ja tardem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!