Reversos grup poètic

Nascuda a Barcelona, és Doctora en Filologia per la Universitat de Barcelona, on treballa. És especialista en literatura medieval i renaixentista. Com a poeta, ha publicat Ocellania (1997), El desordre de les mans (2003), Instruments òptics (2005), Llibre dels minuts (2006), i Diafragma (2012, en col·laboració amb el fotògraf Joan Ramell). Recentment, ha traduït el poemari de l’escriptor indi Dilip Chitre, Vint esmorzars cap a la mort (2012). És autora d’un assaig gastronòmic titulat La cuina natural (2004), escrit en col·laboració amb Antonio Lozano. En castellà, les seves publicacions més recents inclouen un pròleg a la poesia de Sant Joan de la Creu (2010) i un assaig titulat El mundo a través del libro. A propósito de Cervantes, Canetti y Hrabal (2007).

Contrària a definir la poesia, perquè cada escriptor l’entén i l’explica des de la seva perspectiva, va anar desgranant aspectes de la tasca poètica, acompanyats per poemes escollits dels tres darrers llibres, així com comentaris d’altres autors amb textos dels mateixos.

Aprofitant la seva darrera obra, la traducció de Vint esmorzars cap a la mort, del poeta indi Dilip Chitre, va expressar com n’és, d’enriquidora, la feina de traductor de poesia i el desig de continuar desenvolupant aquesta vessant literària.

Eclesiastés

Ens mirem fins a l’extenuació,

fins a omplir-nos el cos de llagues.

Benvingut el dolor que degota incansablement

i ens forada la pell: Tots els rius corren al mar i el mar

no s’omple. Ens bevem fins a l’extenuació, però la set creix

amb cada marea que ens llança contra la sorra de la nit. Letal

com un somnífer, em llisques saliva endins i m’adorms les paraules.

La mort no deu ser massa lluny d’aquí: si acuitem el pas, aviat hi arribarem.

Gemma Gorga, El desordre de les mans (2003, Pagès Editors)

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Carles Ferran

Topen, abruptament, les aus contra

els esculls;

cauen en somnis blancs

espicassats d’escuma i vori

en l’angle obtús del desvari.

Dus una brasa al bec.

Orba, et plegues al cant esbocat

i al delit de la fosca.

S’envolen les mans ossoses,

s’arquegen suament els membres,

es desnuen les boques.

Tornen els llavis a emprendre

               fermament la paraula.

Dona i ocell, Empar Sáez

Sepultat de fulles

dormites,

fas niu en el cor vell del desig.

Descorda’t les ales, muda la pell.

Romandrà el teu vol

en la llum perenne de l’arbre.

Desperta’t,

enarbora l’ombra de les arrels,

envesteix la llum    dispersa

sota el gran núvol de fulles;

arreplega i retorna’m

la llum màgica feta ocell.

Dona i ocell, Empar Sáez

M’alço, nua de fulles,

per rebre el teu vent.

La veu s’estronca pel marge

equívoc de l’alba. 

Defallir, caure agemolida

damunt sepulcres d’hivern

per on s’abat el fred

i s’osca la basarda.

Camino tan lentament

que torno a ser arbre;

grèvola l’escorça, vibrada d’ombres.

M’acompanyen ocells de pluja,

el vent púrpura, la negra gebrada.

Emprenc camins a l’obaga

en els vells dominis de la nit.

Dona i ocell, Empar Sáez

En el blanc del silenci nia la paraula.

Travessa la besada púrpura dels llavis,

esvoletega en l’espai minso del bleix,

mor             tallant la llengua del vent.

Dona i ocell, Empar Sáez

Membres del grup Reversos, organitzadors de l’acte, van dir alguns dels poemes del llibre.

Fotografies: Aureli Ruiz i Ferran d’Armengol

El proper dimarts 6 de maig a dos quarts de vuit del vespre es presenta a l’Espai Vilaweb el llibre Dona i ocell, d’Empar Sáez, XXXI Premi de Poesia Ciutat d’Alcoi.

El llibre ha estat publicat en la col·lecció de poesia Edicions de la Guerra de l’Editorial Denes.

Editorial Denes, “Dona i ocell”

Hem organitzat una conversa literària amb la intervenció de l’autora i de les escriptores Sílvia Armangué, Mercè Bagaria i Glòria Calafell.

En la part final de l’acte membres del grup de poesia Reversos i les escriptores  convidades llegiran alguns poemes del llibre.

Hi sou tots benvinguts!

En la trobada anterior, quan en Xavier Xarles va saber que na Dolors Miquel ens visitaria, va explicar-nos que havia deixat de llegir alguns dels poemes inicialment triats per a la xerrada per manca de temps. Un dels poemes no llegits va ser “Vers del no dir re”, del llibre Aioç, de la Dolors Miquel.

No sabria dir si en Xarles ens hagués relacionat aquest poema amb la teoria de Galois, les nocions de Cantor, la paradoxa de Russell, o els conceptes abstractes sobre les matemàtiques i la lògica de Gödel. Tant és, el cas és que la Dolors Miquel, sense conèixer aquest detall de l’anterior conversa, va dir el poema de forma esplèndida, per a gaudi de tots nosaltres, mostrant una connexió misteriosa amb l’anterior convidat de Reversos.

Com a crònica personal de la trobada amb la Dolors Miquel, en Tomàs-Maria Porta ens ofereix aquest text:

Qui escriu això pensa que la Dolors Miquel és una de les millors poetes nascuda pels volts del 60 – ella, tant coqueta, em perdonarà que insinuï la seva edat – i, a més, quan no està empipada, és una de les persones més agradables, afables, simpàtiques i rialleres d’aquest país nostre que s’esforça per esdevenir greu, avorrit i entre luterà i calvinista.

Ho dic perquè quedi clar que si el que s’escriu és una tirallonga d’elogis literaris i personals, ho són perquè així ho veu aquest humil escrivent i potser no – o potser sí – perquè li vulgui fer la rosca a la poeta catalana que més a prop està de que se li doni el Nobel, si és que n’hi ha cap.

Opino que si la Dolors Miquel no tingués la desgràcia de ser catalana – que ella, amb la seva mania de veure-ho tot del revés, ho considera una sort – i fos ni que fos francesa, i ja no diguem anglosaxona, avui seria la més cantada, la més recitada, la més llegida, la més aclamada i la més envejada de les poetes. Com que som un país petitó i des de Nietzsche se sap que ens governen els mediocres – i no només en l’àmbit polític, és clar – simplement és envejada. I “represaliada”. I “catacumbitzada”.

Dit tot l’anterior, que suposo que a ella més aviat l’emprenyarà, què és pot dir de la trobada de la DM amb el Grup Reversos a l’Espai Vilaweb del dia 14 d’octubre per a que qui no hi va ser se’n faci una idea i qui hi va ser s’hi senti més o menys reflectit. Jo penso que, en realitat, és senzill: fou un acte farcit de poesia com a bellesa, com a patiment i com a bon humor.  Farcit de fe, d’esperança i de caritat (li van la Bíblia i els místics). Passades pel tamís de la DM, és clar. Llagrimetes d’emoció i rialles enjogassades.  

Com que si continués escrivint només continuaria parlant bé de la DM ho deixo estar aquí. Els que hi veu ser sabeu que no exagero – gaire – i els qui no hi vàreu ser, si Vilaweb publica el vídeo de l’acte, ja en sabreu donar fe.

Deixo de fer el manefla i que sigui ella la que acabi:

Aigua, aigua, deu-mos aigua
deu-mos aigua, malparit!
Fill de puta, deu-mos aigua,
que mos falta dia i nit.

Per cert, que la DM va estrenar un poema que deia no sé què de la independència i, a més, es va posar a recitar com una boja San Juan de la Cruz. Brutal. I eròtic a matar: qui ho havia de dir?

Tomàs-Maria Porta i Calsina

Mare nostra

Mare meva, que no ni sé on ets,
                                          de qui només en tinc el nom…

Mare nostra que esteu en el zel

sigui santificat el vostre cony

l’epidural, la llevadora,

vingui a nosaltres el vostre crit

el vostre amor, la vostra força.

Faci’s la vostra voluntat al nostre úter

sobre la terra.

El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.

I no permeteu que els fills de puta

avortin l’amor, facin la guerra,

ans deslliureu-nos d’ells

pels segles dels segles,

Vagina.

Anem…

Dolors Miquel, Missa pagesa

Besàvia al balancí

No deixis de moure el balancí,

enrere fins ahir,

endavant fins demà,

ja no hi ha sostre, ni terra, ni present,

però les parets de l’ànima segueixen rectes.

Dolors Miquel, La flor invisible

Ofrena del misteri

Quan la missa aixeca la seva copa invisible

que no alça cap mà,

que no veu cap ull,

que no palpa cap presència,

és l’hora del misteri,

l’hora d’allò que no es pot explicar,

l’hora de la vergonya d’en Wittgenstein,

l’hora de recollir-se en un silenci

que intentaran exposar

mil milions de pensadors

endebades

com l’herba humil que neix a les pedres del Partenó,

i, sense enrojolar-se,

s’hi queda.

Dolors Miquel, Missa pagesa

Cigne adormit

S’amaga el vent mentre m’alleta la boira,

amb les seves mamelles immenses de blanques,

i els seus peus petits, tacats de fang, tacats de gespa.

I em diu: et cantaré la cançó blanca de les espelmes.

I pugem per les escales del son, amb la flama inquieta

de tant esquerdar la fosca,

pugem fins a les golfes dels somnis

plenes de tresors.

I la clau rovellada surt de la butxaca de la blanca absència

i gira, gira, gira, grinyola, grinyola,

fins que la fusta de la carn es deixa, s’obre, s’abandona

a l’espai infinit, i el coll sembla

un cigne blanc adormit lliscant pel corrent

despullat de la mort.

Dolors Miquel, La flor invisible

Univers amb gall

L’univers i el contraunivers

i els espais paral.lels,

els quàsars, els forats negres, la immensitat,

els nans blancs, l’antimatèria, el vertigen

de caure al buit interestel.lar…

Oh!, deu-nos un cotxe i un apartament

on velocitat i murs i televisions i màquines al.lucinatòries

ens tornin cecs per a contemplar-los.

I deu-nos el do ubèrrim de la imbecil.litat.

No deixeu en cap moment que el geni ens fecundi.

Allunyeu-nos aquest infern de la ment, de la vagina, de l’esperma.

I deu-nos, també, tres fills que se’ns assemblin

i que heretin les nostres hipoteques,

la nostra misèria, la nostra hipocresia,

els nostres somnis de quinze dies a la platja de Cancun

i, sobretot, un fill que sigui l’ovella negra,

un fill que ens faci recordar com no hem de ser mai,

un fill a qui crucificar amb els tiets que veiem per Nadal

tres vegades abans del cant del gall de la plaça Lesseps

que rep les dotze del migdia amb la fúria amb què el seu avi

rebia l’alba, la reina de les trenes negres, l’abercoc sideral.

Dolors Miquel, Missa pagesa

Video de la sessió gravat per Vilaweb

Entrada: Empar Sáez
Fotografies: Aureli Ruiz

https://www.youtube.com/watch?v=WKFMVwKb2qI

Un dels trets del grup és que ens mou la curiositat intel·lectual i literària, sobretot en camp de la poesia, disciplina  que compartim en l’espai Vilaweb. Ens plau conèixer les diferents perspectives o formes d’entendre i viure la poesia tant dels nostres convidats com dels autors clàssics que rellegim i recitem.

 Enguany hem pogut gaudir d’aquesta riquesa de la mà d’autors consagrats com en Joan Margarit, i d’altres tan interessants com na Glòria Calafell i na Sílvia Armangué que ens van fer una visita. Hem dedicat una sessió a cadascun d’aquests autors: J. V. Foix, Pere Quart i Maria Mercè Marçal. Li vàrem retre homenatge a Joana Raspall pocs mesos abans de la seva mort, i hem organitzat un parell de lectures obertes: una d’elles de la magnífica Antologia de Spoon River, l’obra cabdal d’Edgar Lee Masters. Vàrem gaudir de la presentació de l’Antologia de dones poetes dels Països Catalans, Donzelles de l’any 2000, amb la presència d’una de les compiladores, Sandra D. Roig. I ja finalment, en les darreres trobades, hem explorat terrenys aparentment tan diversos com la Poesia Visual, amb na Glòria Bordons i en Toni Prat com a convidats, i La poesia de les matemàtiques, conferència impartida per en Xavier Xarles.   

Gràcies a tots per fer-ho possible.

Text: Empar Sáez

En la darrera sessió d’enguany vàrem gaudir de la conferència “La poesia de les matemàtiques” impartida per en Xavier Xarles, matemàtic, professor,  investigador en Geometria Aritmètica a la UAB i poeta.

La xerrada parteix del repte de mostrar, que no d’entendre, alguns dels resultats centrals de les matemàtiques emprant la poesia. Durant la conferència en Xavier Xarles va llegir diversos poemes i membres del grup Reversos vàrem ser convidats a recitar-ne d’altres seleccionats per l’ocasió.

Retinc imatges fascinants, en una primera aproximació al tema, com la comparança visual entre un haikú en japonès i una fórmula matemàtica amb el missatge de gaudir-los estèticament.

Una cita de Gabriel Ferrater, extreta del llibre La poesia de Carles Riba, li serveix a en Xavier Xarles de reflexió inicial sobre el concepte mateix de cultura; els canvis que ha experimentat al llarg del temps i la importància de la cultura científica com a fonament i coneixement sòlid que sustenta i nodreix altres manifestacions culturals, entre elles la literatura i la poesia.

“(…) no s’ha d’oblidar mai que la cultura es compon molt més, molt més, de la matemàtica que de la poesia o de qualsevol forma de literatura. La cultura es compon de la física atòmica, es compon de la mecànica estadística, es compon d’idees realment sòlides i autèntiques. Ara bé: dins d’aquest panorama de la cultura, ¿quin paper li correspon a la literatura i, més concretament, a la poesia? Li correspon, simplement, el paper de cridar tota la cultura en general a la modèstia. A fer-li veure, a la cultura en general, que darrera de les meravelloses construccions intel·lectuals que són la teoria de Galois o la lògica de Gödel, que per sota d’aquestes meravelloses construccions, hi ha un ésser animal, un ésser físic, que som els homes, i que som els que hem fet totes aquestes arquitectures.”

La teoria de Galois, del genial matemàtic Évariste Galois, va ser el primer concepte que en Xarles  va plantejar-nos,  i amb el qual vinculà els poemes “Plecs encoblats” d’Ester Xargay i “La quadratura del cercle” de Jordi Domènech.

El concepte de “nombre normal” introduït pel matemàtic francès Émile Borel i les nocions de Georg Cantor sobre els conjunts infinits i els nombres transfinits  va donar entrada a un grapat de poemes sobre l’infinit i els nombres transfinits de David Jou, Giacomo Leopardi, Màrius Sampere i José Florencio Martínez.

Us n’oferim una selecció:

π i l’infinit (fragment)

[…]

I que en algun lloc del nombre π podeu trobar,

junts, el vostre nom i el nom del vostre amor

i el nom dels vostres fills,

i les dates de naixement i mort

de cadascun de vosaltres.

És vertiginós, certament, però cal dir

que també hi ha escrit, al costat del vostre nom

el nom de qualsevol altre home o dona

que hagin existit o que mai existiran:

és, doncs, alhora, vertiginós i fútil:

hi ha tota la vostra història,

però també totes les altres possibles històries

que hauríeu pogut viure,

tots els altres amors

que hauríeu pogut tenir,

de manera que ho diu tot i no diu res,

com alguns antics oracles,

o com passa sovint quan es parla massa.

[…]

David Jou

L’Infinit

Sempre em fou car aquest eixorc turó

i aquesta barda que de tanta part

de l’últim horitzó l’esguard em priva.

Mes, assegut i contemplant, immensos

espais més enllà d’ella i sobrehumans

silencis i una quietud fondíssima

jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,

el cor no se m’espanta. I com que el vent

sento mormolejar entre les bardisses,

el silenci infinit a aquesta veu

vaig comparant: i allò etern em revé

i les èpoques mortes i la d’ara

vivent, i el so que fa. Així en aquesta

immensitat se’m nega el pensament:

i naufragar m’és dolç en aquest mar.

Giacomo Leopardi

Traducció: Narcís Comadira

En Xavier Xarles va continuar amb la paradoxa de Russell, en termes més quotidians coneguda com la “paradoxa del barber”, del matemàtic, filòsof, polític i pacifista gal·lés Bertrand Russell. Diversos poemes que parlen de la mateixa poesia, més concretament sobre l’ús de les nocions paradoxals en la lírica, de J. L. Borges, Carles Hac Mor, Antoni Clapés i Xavier Xarles, ens van acompanyar en l’exploració del coneixement lògic.  

aquest silenci

que ja ni és paraula

aquest poema

que és un no dir

aquest ni no-res

Antoni Clapès

Aquest poema no vol dir res,

i tanmateix ja ha dit massa

Carles Hac Mor

Finalment poemes de Guillem Viladot, Anna Aguilar-Amat i del propi Xavier Xarles van ser el contrapunt final a alguns resultats abstractes sobre les matemàtiques i la lògica com els del cèlebre matemàtic Kurt Gödel.

Us deixem amb un poema breu (i inèdit) del propi conferenciant.

Canvi d’opinió

He canviat d’opinió.

El títol d’aquest poema

no és canvi d’opinió.

Xavier Xarles

***

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz

Membres del grup Reversos i en Xavier Xarles llegiran poemes d‘Ester Xargay, Carles Hac Mor, Jordi Domènech, Anna Aguilar-Amat, David Jou, Antoni Clapés, Màrius Sampere, Guillem Viladot, Giacomo Leopardi i algun del propi conferenciant.

“Les matemàtiques, quan es comprenen bé, contenen no tan sols la veritat, sinó la suprema bellesa.” Bertrand Russell 

Us convidem a assistir-hi, hi sou tots convidats.

Glòria Bordons, màxima experta en l’obra de Joan Brossa, va iniciar la seva presentació mostrant diverses definicions de poesia visual per tal d’oferir una aproximació a la complexitat d’aquesta modalitat artística.

Va fer un breu repàs històric des dels primers cal·ligrames grecs, alguns cal·ligrames apareguts durant el cristianisme i posteriorment exemples del renaixement i del barroc on la imatge i el text guarden una estreta relació; la imatge és merament il·lustrativa d’un text que manté els cànons literaris de l’època.

En l’època cubista, a principis del segle XX, Bordons ens assenyala que es recupera el cal·ligrama amb autors com Apollinaire i Mallarmé; es produeix un alliberament de la paraula, una descomposició tipogràfica del discurs.

Aquesta representació figurativa dels poemes tenen en l’avantguarda catalana dos autors destacats: en Salvat-Papasseit i en Junoy. De Josep Maria Junoy,  Glòria Bordons va ressaltar que fes un pas endavant, en les primeries del segle XX, cap a la síntesi amb algun cal·ligrama molt proper al que avui dia entenem per poema visual.

L’obra d’aquests dos poetes de l’avantguarda va tenir la seva continuïtat en la poesia visual i objectual de la qual Glòria Bordons va destacar, en la seva xerrada, el grup de Poesia Concreta aparegut a Catalunya i constituït per Joan Brossa, Guillem Viladot i Josep Iglésies del Marquet, figures capdavanteres en aquesta modalitat poètica. Els tres autors fan, el 1971, la primera exposició de poesia visual a la “Petite Galerie” de Lleida. 
El nom de poesia visual prové de la denominació italiana donada a l’experimentació visual i literària: “poesia visiva”, que finalment va ser adoptada també a Catalunya on inicialment es denominava poesia concreta.

Bordons ens va oferir nombrosos exemples de la poesia visual d’en Brossa: exemples de l’obra tipogràfica, de les creacions en què fa ús de cartes, mapes, dibuixos, i sobretot dels poemes visuals amb objectes.

Finalment va aportar  poemes visuals fets per alumnes d’escoles posant de manifest el gran potencial d’aquest recurs en el desenvolupament de la creativitat dels nens. També ens va oferir imatges de l’obra d’autors actuals tan interessants com Sergi Quiñonero i Antonio Gómez.

 A continuació en Toni Prat, que prové del món de la plàstica, concretament de l’escultura, ens va mostrar una bon grapat dels seus poemes visuals amb explicacions de l’origen, del sentit que tenen per a ell i de l’interrogant que plantegen.

L’herència brossiana queda patent en molts dels seus poemes, sobretot quan associa dos objectes; aquests creen una relació nova, insospitada. Són imatges que ens apropen a un món paradoxal. El diàleg que s’estableix entre les imatges vinculades en els seus poemes visuals ens fan anar més enllà de la realitat quotidiana, són una font inesgotable de sorpresa i pensament reflexiu.

La discussió i col·loqui que es va encetar en la part final de la sessió es va enriquir amb les aportacions d’alguns dels assistents que van assenyalar, entre altres aspectes, les limitacions del llenguatge visual, posant de manifest que la imatge tampoc no és un llenguatge universal; estaria limitada pel context temporal, social i polític de l’obra.

Volem deixar per escrit, en aquesta breu crònica, el nostre agraiment a Glòria Bordons i Toni Prat, per acceptar la invitació a acompanyar-nos i compartir amb nosaltres els seus coneixements i l’experiència que els avalen en el camp de la poesia visual. Moltes gràcies.

Text: Empar Sáez
Fotografies: Aureli Ruiz

Estats del metall, guardonat amb premi de poesia en el V Certamen Paraules a Icària, va ser presentat el passat 15 d’octubre a l’espai Vilaweb, en un acte organitzat pel grup de poesia Reversos. Comptaren per l’ocasió amb la presència de l’autora Sílvia Armangué i l’escriptora Mercè Bagaria.

Podeu fer un tast d’alguns dels moments de l’acte en imatges i d’una tria dels mots més intensos de la xerrada de la Mercè Bagaria.

 “Des del primer vers al darrer, produeix l’efecte de reconeixement de sensacions viscudes de què us parlava fa un moment. A Estats del metall hi trobem, reiteradament, imatges amb les quals ens podem identificar, imatges que «es nuen amb els sentiments, com ho feien les arrels dels lliris» i que ens porten a una reflexió íntima i profunda.”

Es nuen les arrels dels lliris
sota l’aigua, i al pas
de l’ínfim dolor
de les empremtes
bocaterrosa jau
el desconsol que sento.

T’oblido, t’oblido,
jo que creia
que el temps passa en va
per la tristesa,
que la ferida
oberta mai es tanca…!

T’oblido, al doll de la certesa,
on moren
les efímeres de tarda,
on surten els estels
sense que hi siguis;

T’oblido sense pena
d’oblidar-te,
perquè el temps és curt,
la llum és minsa,
i no vull sofrir més
tanta nostàlgia;

i per això és que es neulen
les flors tendres,
i per això he deixat
les meves armes;
per viure, si puc,
tot el que em queda;

Sí! perquè al pas
de solitud
de les petjades
velles, es nuen
les arrels dels lliris
sota l’aigua.

“Hi sovintegen, ja ho veureu, els espais closos, els llocs secrets, els refugis protectors com ara la casa, les estances,la capsa dels tresors, la capseta de música, les cabanes enmig del bosc, els nius, el sotabosc, la cripta sota el riu, el taüt petit o la pròpia pell… que representen la consciència de saber que allò que anomenem sentiments necessita un embolcall, un cos, un lloc on residir, una mena de trampa que ens preserva de vés a saber quin absurd perill i, alhora, ens limita la llibertat, la llibertat que impregna la natura, una natura viva, de vegades excelsa, benèvola, de vegades hostil, fins i tot, abismal. Una natura per on l’aigua discorre incessant o s’hi estanca: riu, font, doll, gorg, aiguamoll, sèquia, resclosa…, l’aigua com a imatge del pas del temps, del camí de la vida.”

“Sí, el regne dels Estats del metall és el de la metàfora. No en tingueu cap dubte.  Per això el jo poètic ens diu «vull ser cos de colom sobre el marbre: ales esteses, rosegades d’aigua i melangia, la carcassa delicada que en tocar-se es torna pols». Per això el jo poètic ens diu «sóc la mare pit-roig que ha trobat el niu arrasat, els petits absents», que «voldria fer grinyol de guineu trista». I ens diu, també, que «si un dia qualsevol de la meva solitud em tanqués en una tomba portàtil, i es morissin la meva pell i els meus colors, i un altre dia tornés a reviure en un cos d’esplèndida estructura volàtil navegant d’aire i de lluna…».

És aquí on us recordo aquella declaració de creences literàries del preàmbul (la ficció no existeix i l’autor s’identifica amb les seves criatures). I la Sílvia, biòloga de formació, extreu de la natura, que tan bé coneix, les imatges per transmetre allò que sent. I què fa amb elles? Les metamorfosa. Tal com Kafka convertia l’home en escarabat, la Sílvia converteix els éssers innocents de la seva natura feréstega en protagonistes de realitats universals «branques seques foradades d’insectes blancs xacrats pel turment d’haver de créixer»; «batega, cor de corb, batega fort, teva és la terra i la balma, meu és el marbre que es trenca. Saps, el temps transforma tot això en sorra…». És la metamorfosi de la innocència en la saviesa, construïda a base de temps i de dolor. Així el jo poètic identificat amb l’autora, ens diu que ningú pot viure una vida que no és seva; que no hi ha permanència ni del mal, ni de l’amor; que no és possible anar enrere; que no és pot tenir tot; que el temps és curt; que no hi ha certeses absolutes.”

“En aquest periple, pels Estats del metall l’autora no s’està de fer-nos partícips de les seves dèries. Convertida en una Sílvia-Ariadna ens guia pel laberint on habita el seu monstre particular, aquest que tant s’assembla als nostres, i ens mostra un viarany tímid per arribar a un estat, no del metall, sinó de consciència, similar a la pau, a la harmonia, a la serenitat, no sé quin seria el terme més correcte. Ella l’anomena rendició. Tal vegada perquè la vida està supeditada a la mort. Però ens enganya i s’enganya, perquè fins i tot en aquesta rendició hi ha supervivència, hi ha l’instint natural de la vida de no aturar el seu pas ni tan sols davant la mort ni l’oblit.”

“Per acabar, m’ha semblat que aquest poema resumia molt bé l’esperit de tot el recull.”

Els àngels no volen saber

gran cosa de nosaltres

i ja no recordo

què va fer que et volgués tant;

però el meu temps no és llarg, saps:

vaig prendre l’aroma,

sí, i vaig desertar.

Cava fons, terra dura,

posa un taüt petit amb el meu nom.

Tantes barques travades als esculls.

No podem volar massa amunt;

batega, cor de corb, batega fort,

teva és la terra i la balma,

i meu és el marbre que es trenca.

Saps, el temps transforma tot això

en sorra, i jo oblido molt de pressa.

Andròmines de colors sobre l’armari,

ales negres s’abaten sobre meu, i m’adormo

amb la teva veu clavada; quan sigui de dia,

ja no recordaré el teu nom.

Sobreviuré, però no indemne;

així és, així és;

més enllà del què puc dir.

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Mercè Bagaria, Empar Sáez

El proper dimarts, 15 d’octubre, a la sala Vilaweb es farà l’acte de presentació del llibre Estats del metall, de Sílvia Armangué, guardonat amb el Premi de poesia V Certament Paraules a Icària.

 Hi intervindran l’autora i l’escriptora Mercè Bagaria.

“Pàgina a pàgina, els poemes giren al voltant d’una percepció: el canvi continuat que sacseja la vida. He sabut que no hi ha permanència, / ni del mal ni de l’amor / hi ha tan sols el vent del canvi.

(…) L’autora es pregunta si viure no és altra cosa que el dolor de cercar la pau i no poder trobar-la o bé si és gaudir de les petites flors que, malgrat tot, en un moment o altre, creixen a les fissures dels tèrbols esvorancs i Tornar a casa amb els falciots. / Per guarir el mal / de pell endins.”

 Fragment de la contraportada del llibre Estats del metall.

El passat 28 de maig es va celebrar a la sala Vilaweb la sessió del grup de poesia Reversos a la qual va ser convidada la poeta Glòria Calafell. En aquest acte es va presentar el seu darrer poemari, Basaments catalogats. A continuació es va entaular una xerrada literària amb l’autora i la part final de l’acte es va reservar a la lectura d’alguns dels poemes del llibre.

Dimarts, 28 de maig, sou convidats a la sessió mensual del grup de poesia Reversos a la sala Vilaweb.

Presentarem el nou llibre de la poetessa Glòria Calafell, Basaments catalogats, finalista del Premi Joan Llacuna 2011, farem una tertúlia amb l’autora i recitarem alguns dels seus poemes. Us hi esperem!