Reversos grup poètic

Glòria Bordons, màxima experta en l’obra de Joan Brossa, va iniciar la seva presentació mostrant diverses definicions de poesia visual per tal d’oferir una aproximació a la complexitat d’aquesta modalitat artística.

Va fer un breu repàs històric des dels primers cal·ligrames grecs, alguns cal·ligrames apareguts durant el cristianisme i posteriorment exemples del renaixement i del barroc on la imatge i el text guarden una estreta relació; la imatge és merament il·lustrativa d’un text que manté els cànons literaris de l’època.

En l’època cubista, a principis del segle XX, Bordons ens assenyala que es recupera el cal·ligrama amb autors com Apollinaire i Mallarmé; es produeix un alliberament de la paraula, una descomposició tipogràfica del discurs.

Aquesta representació figurativa dels poemes tenen en l’avantguarda catalana dos autors destacats: en Salvat-Papasseit i en Junoy. De Josep Maria Junoy,  Glòria Bordons va ressaltar que fes un pas endavant, en les primeries del segle XX, cap a la síntesi amb algun cal·ligrama molt proper al que avui dia entenem per poema visual.

L’obra d’aquests dos poetes de l’avantguarda va tenir la seva continuïtat en la poesia visual i objectual de la qual Glòria Bordons va destacar, en la seva xerrada, el grup de Poesia Concreta aparegut a Catalunya i constituït per Joan Brossa, Guillem Viladot i Josep Iglésies del Marquet, figures capdavanteres en aquesta modalitat poètica. Els tres autors fan, el 1971, la primera exposició de poesia visual a la “Petite Galerie” de Lleida. 
El nom de poesia visual prové de la denominació italiana donada a l’experimentació visual i literària: “poesia visiva”, que finalment va ser adoptada també a Catalunya on inicialment es denominava poesia concreta.

Bordons ens va oferir nombrosos exemples de la poesia visual d’en Brossa: exemples de l’obra tipogràfica, de les creacions en què fa ús de cartes, mapes, dibuixos, i sobretot dels poemes visuals amb objectes.

Finalment va aportar  poemes visuals fets per alumnes d’escoles posant de manifest el gran potencial d’aquest recurs en el desenvolupament de la creativitat dels nens. També ens va oferir imatges de l’obra d’autors actuals tan interessants com Sergi Quiñonero i Antonio Gómez.

 A continuació en Toni Prat, que prové del món de la plàstica, concretament de l’escultura, ens va mostrar una bon grapat dels seus poemes visuals amb explicacions de l’origen, del sentit que tenen per a ell i de l’interrogant que plantegen.

L’herència brossiana queda patent en molts dels seus poemes, sobretot quan associa dos objectes; aquests creen una relació nova, insospitada. Són imatges que ens apropen a un món paradoxal. El diàleg que s’estableix entre les imatges vinculades en els seus poemes visuals ens fan anar més enllà de la realitat quotidiana, són una font inesgotable de sorpresa i pensament reflexiu.

La discussió i col·loqui que es va encetar en la part final de la sessió es va enriquir amb les aportacions d’alguns dels assistents que van assenyalar, entre altres aspectes, les limitacions del llenguatge visual, posant de manifest que la imatge tampoc no és un llenguatge universal; estaria limitada pel context temporal, social i polític de l’obra.

Volem deixar per escrit, en aquesta breu crònica, el nostre agraiment a Glòria Bordons i Toni Prat, per acceptar la invitació a acompanyar-nos i compartir amb nosaltres els seus coneixements i l’experiència que els avalen en el camp de la poesia visual. Moltes gràcies.

Text: Empar Sáez
Fotografies: Aureli Ruiz

Estats del metall, guardonat amb premi de poesia en el V Certamen Paraules a Icària, va ser presentat el passat 15 d’octubre a l’espai Vilaweb, en un acte organitzat pel grup de poesia Reversos. Comptaren per l’ocasió amb la presència de l’autora Sílvia Armangué i l’escriptora Mercè Bagaria.

Podeu fer un tast d’alguns dels moments de l’acte en imatges i d’una tria dels mots més intensos de la xerrada de la Mercè Bagaria.

 “Des del primer vers al darrer, produeix l’efecte de reconeixement de sensacions viscudes de què us parlava fa un moment. A Estats del metall hi trobem, reiteradament, imatges amb les quals ens podem identificar, imatges que «es nuen amb els sentiments, com ho feien les arrels dels lliris» i que ens porten a una reflexió íntima i profunda.”

Es nuen les arrels dels lliris
sota l’aigua, i al pas
de l’ínfim dolor
de les empremtes
bocaterrosa jau
el desconsol que sento.

T’oblido, t’oblido,
jo que creia
que el temps passa en va
per la tristesa,
que la ferida
oberta mai es tanca…!

T’oblido, al doll de la certesa,
on moren
les efímeres de tarda,
on surten els estels
sense que hi siguis;

T’oblido sense pena
d’oblidar-te,
perquè el temps és curt,
la llum és minsa,
i no vull sofrir més
tanta nostàlgia;

i per això és que es neulen
les flors tendres,
i per això he deixat
les meves armes;
per viure, si puc,
tot el que em queda;

Sí! perquè al pas
de solitud
de les petjades
velles, es nuen
les arrels dels lliris
sota l’aigua.

“Hi sovintegen, ja ho veureu, els espais closos, els llocs secrets, els refugis protectors com ara la casa, les estances,la capsa dels tresors, la capseta de música, les cabanes enmig del bosc, els nius, el sotabosc, la cripta sota el riu, el taüt petit o la pròpia pell… que representen la consciència de saber que allò que anomenem sentiments necessita un embolcall, un cos, un lloc on residir, una mena de trampa que ens preserva de vés a saber quin absurd perill i, alhora, ens limita la llibertat, la llibertat que impregna la natura, una natura viva, de vegades excelsa, benèvola, de vegades hostil, fins i tot, abismal. Una natura per on l’aigua discorre incessant o s’hi estanca: riu, font, doll, gorg, aiguamoll, sèquia, resclosa…, l’aigua com a imatge del pas del temps, del camí de la vida.”

“Sí, el regne dels Estats del metall és el de la metàfora. No en tingueu cap dubte.  Per això el jo poètic ens diu «vull ser cos de colom sobre el marbre: ales esteses, rosegades d’aigua i melangia, la carcassa delicada que en tocar-se es torna pols». Per això el jo poètic ens diu «sóc la mare pit-roig que ha trobat el niu arrasat, els petits absents», que «voldria fer grinyol de guineu trista». I ens diu, també, que «si un dia qualsevol de la meva solitud em tanqués en una tomba portàtil, i es morissin la meva pell i els meus colors, i un altre dia tornés a reviure en un cos d’esplèndida estructura volàtil navegant d’aire i de lluna…».

És aquí on us recordo aquella declaració de creences literàries del preàmbul (la ficció no existeix i l’autor s’identifica amb les seves criatures). I la Sílvia, biòloga de formació, extreu de la natura, que tan bé coneix, les imatges per transmetre allò que sent. I què fa amb elles? Les metamorfosa. Tal com Kafka convertia l’home en escarabat, la Sílvia converteix els éssers innocents de la seva natura feréstega en protagonistes de realitats universals «branques seques foradades d’insectes blancs xacrats pel turment d’haver de créixer»; «batega, cor de corb, batega fort, teva és la terra i la balma, meu és el marbre que es trenca. Saps, el temps transforma tot això en sorra…». És la metamorfosi de la innocència en la saviesa, construïda a base de temps i de dolor. Així el jo poètic identificat amb l’autora, ens diu que ningú pot viure una vida que no és seva; que no hi ha permanència ni del mal, ni de l’amor; que no és possible anar enrere; que no és pot tenir tot; que el temps és curt; que no hi ha certeses absolutes.”

“En aquest periple, pels Estats del metall l’autora no s’està de fer-nos partícips de les seves dèries. Convertida en una Sílvia-Ariadna ens guia pel laberint on habita el seu monstre particular, aquest que tant s’assembla als nostres, i ens mostra un viarany tímid per arribar a un estat, no del metall, sinó de consciència, similar a la pau, a la harmonia, a la serenitat, no sé quin seria el terme més correcte. Ella l’anomena rendició. Tal vegada perquè la vida està supeditada a la mort. Però ens enganya i s’enganya, perquè fins i tot en aquesta rendició hi ha supervivència, hi ha l’instint natural de la vida de no aturar el seu pas ni tan sols davant la mort ni l’oblit.”

“Per acabar, m’ha semblat que aquest poema resumia molt bé l’esperit de tot el recull.”

Els àngels no volen saber

gran cosa de nosaltres

i ja no recordo

què va fer que et volgués tant;

però el meu temps no és llarg, saps:

vaig prendre l’aroma,

sí, i vaig desertar.

Cava fons, terra dura,

posa un taüt petit amb el meu nom.

Tantes barques travades als esculls.

No podem volar massa amunt;

batega, cor de corb, batega fort,

teva és la terra i la balma,

i meu és el marbre que es trenca.

Saps, el temps transforma tot això

en sorra, i jo oblido molt de pressa.

Andròmines de colors sobre l’armari,

ales negres s’abaten sobre meu, i m’adormo

amb la teva veu clavada; quan sigui de dia,

ja no recordaré el teu nom.

Sobreviuré, però no indemne;

així és, així és;

més enllà del què puc dir.

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Mercè Bagaria, Empar Sáez

El proper dimarts, 15 d’octubre, a la sala Vilaweb es farà l’acte de presentació del llibre Estats del metall, de Sílvia Armangué, guardonat amb el Premi de poesia V Certament Paraules a Icària.

 Hi intervindran l’autora i l’escriptora Mercè Bagaria.

“Pàgina a pàgina, els poemes giren al voltant d’una percepció: el canvi continuat que sacseja la vida. He sabut que no hi ha permanència, / ni del mal ni de l’amor / hi ha tan sols el vent del canvi.

(…) L’autora es pregunta si viure no és altra cosa que el dolor de cercar la pau i no poder trobar-la o bé si és gaudir de les petites flors que, malgrat tot, en un moment o altre, creixen a les fissures dels tèrbols esvorancs i Tornar a casa amb els falciots. / Per guarir el mal / de pell endins.”

 Fragment de la contraportada del llibre Estats del metall.

El passat 28 de maig es va celebrar a la sala Vilaweb la sessió del grup de poesia Reversos a la qual va ser convidada la poeta Glòria Calafell. En aquest acte es va presentar el seu darrer poemari, Basaments catalogats. A continuació es va entaular una xerrada literària amb l’autora i la part final de l’acte es va reservar a la lectura d’alguns dels poemes del llibre.

Dimarts, 28 de maig, sou convidats a la sessió mensual del grup de poesia Reversos a la sala Vilaweb.

Presentarem el nou llibre de la poetessa Glòria Calafell, Basaments catalogats, finalista del Premi Joan Llacuna 2011, farem una tertúlia amb l’autora i recitarem alguns dels seus poemes. Us hi esperem!