Reversos grup poètic

El passat 24 d’octubre vàrem tenir el gran honor de rebre a Màrius Sampere a l’espai VilaWeb i retre-li un merescut homenatge. Ens va acompanyar la poeta Lala Blay qui va glossar la figura de Sampere.

Vàrem iniciar l’acte llegint aquest manifest en resposta als esdeveniments que havien succeït recentment (ara, malauradament, l’hauríem d’ampliar):

En nom del grup de poesia Reversos condemnem sense pal·liatius l’ús de la violència, la brutalitat que vàrem patir d’1 d’octubre i manifestem la nostra indignació i el nostre rebuig a l’empresonament de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart així com a les mesures dictatorials preses per l’Estat Espanyol que són un atac flagrant a la democràcia i als drets humans fonamentals que el nostre grup defensa.

Màrius Sampere és una de les grans veus de la poesia universal i afortunadament gaudeix d’un munt de lectors incondicionals disposats a reivindicar la seva obra. Tots coneixeu que la seva vitalitat creativa és immensa, la seva poesia té vigència i modernitat i, per si no n’hi hagués prou, és un home bondadós. Per tot això les noves generacions de poetes el veneren i el respecten.

Màrius Sampere té una trentena de llibres publicats. Amb el primer, L’home i el límit, guanya el Premi Carles Riba, el 1963. Al llarg d’una dilatada vida literària ha merescut nombrosos guardons i reconeixements de prestigi. Els seus lectors som afortunats perquè Sampere continua escrivint; el seu ritme no davalla, és un creador inesgotable. Dèmens era el darrer llibre, publicat enguany per Labreu edicions, un poemari que desborda genialitat. Era el darrer, dic, perquè acaba de aparèixer la seva última obra: un original escrit en castellà, Nadie y la luz que ja frisem per llegir-lo.

Sampere és un poeta inclassificable, terme que acostumem a aplicar a les genialitats creatives que no sabem com definir-les. Recordo nítidament el gran impacte que em va produir descobrir la seva poesia: no n’havia llegit res, de semblant. I després de molts anys em continua sorprenent en cada nou llibre, i em sorprèn de la manera més difícil: fent el mateix. Recrea el seu univers, que creix, es desenvolupa, es reelabaora, i aconsegueix que allò més complex sembli molt senzill.

Voldria destacar algunes qualitats de la seva poesia que em fascinen: la llibertat creativa (em remet a la llibertat d’un infant entremaliat i agosarat) i el refús al dogmatisme; crea un magma interrogatiu sobre els misteris de la condició humana i de la realitat i invoca la irracionalitat, el dubte, la follia. El seu discurs es mou en els límits de l’absurd, de l’abstracció, amb mestria fa ús de la paradoxa, de la ironia, la negació, la sorpresa, la plasticitat, el joc…, i arriba al lector com una gran festa intel·lectual, desposseïda de gravetat.

La poesia de Sampere és pura delectança, lucidesa, serà duradora i inabastable,  perquè és ell multiplicat per ell mateix, com diu en aquests seus versos:

Així continuo en totes les escenes,  /  u de mi multiplicat per mi.

Lala Blay va glossar la figura del poeta i ens va donar eines, i més llum, per escatir l’obra de Màrius Sampere . Blay va ser la nostra poeta convidada fa uns mesos i quan li vàrem proposar d’acompanyar a Màrius Sampere no va dubtar en acceptar la invitació. Lala Blay és llicenciada en Belles arts i doctora en Filosofia, coneix bé l’obra de Sampere, que com sabeu es nodreix, entre moltes coses, de pensament, de filosofia.

A continuació us transcrivim la xerrada de Lala Blay:

Vaig conèixer en Màrius fa disset anys; ell formava part del jurat del Premi Recull de Blanes que jo havia guanyat; algú em va proposar que li demanés un pròleg, però no vaig gosar; en comptes d’això li vaig escriure una carta, i d’aquesta manera va començar la nostra amistat.

Us parlaré d’en Màrius des d’aquesta amistat, des del que he anat coneixent i entenent a través de converses i petits gestos al llarg de tots aquests anys. No us parlaré de la nostra història, sinó de com he anat veient la seva poesia a través de la nostra història.

La poesia no és discurs vàlid, no és discurs cognoscitiu ni discurs pràctic, no és coneixement ni moral; i, malgrat tot, es troba a l’arrel de la validesa, al fonament. Per això difícilment s’escau que un bon poeta sigui una mala persona, mentre que sovint un poeta mediocre és també una persona mediocre. En el cas d’en Màrius, l’ actitud davant la vida i la poesia estan tan íntimament lligades que, finalment, el que destacaria més de la seva persona és la bondat.

S’ha parlat molt de la solitud de Màrius i la seva obra, perquè després de guanyar el Carles Riba el 1963 amb L’home i el límit, va quedar d’una manera o altra condemnat a l’ostracisme, fins que molts anys després començà a rebre el reconeixement dels col·legues, crítics i institucions. Jo ja l’he conegut en aquest segon moment, i, quan he assistit a trobades de poetes importants entre els quals hi havia en Màrius, he sigut testimoni sempre del gran respecte que desperta, i això em sembla que és provocat per dos motius que no deixen de tenir el mateix origen:

• La qualitat d’home insubornable, que ha pres la decisió d’escriure per sobre de tot, una decisió que ha donat una obra absolutament personal
• La seva gran generositat, la seva predisposició a participar de tot allò que sigui just i que contribueixi a enfortir la cultura catalana i a ajudar a les generacions més joves.

S’ha dit que el món d’en Màrius aposta per la paraula, però, potser, abans i tot, per la visió, i que es caracteritza pel misteri i la dislocació del pensament o de les imatges lògiques. Ho subscric. I, a més, afegeixo que la seva poesia enllaça amb l’alta poesia universal, no només per les influències directes que hi hagi pogut haver, sinó perquè va a la font mateixa del poema. Llavors, el que apareix és l’home: la seva materialitat, inanitat i solitud extremes. A l’últim llibre de poemes, Dèmens, de 2017, es diu:

Avui no porto res,
si vols la mà buida
te la dono tota.

L’home està sol perquè Déu l’ha abandonat. Aquí no es tracta del nietzschià “Déu ha mort!”, ni de l’existencialista haver d’assumir l’absència de Déu, sinó de renegar contra un Déu que permet que a la vida hi hagi coses tan insuportables com el dolor:

Pare, el dolor no calia

es diu a Oniris i el tret del caçador (1987), i a Demiürgia (1996):

(i no s’ha mort, l’han mort
I Tu, Déu, ja ho sabies)

i de nou a Dèmens:

Ara no sé
què segueix, només que cada ésser
està sol i Déu no va venir.

En la poesia de Màrius l’home està sol perquè Déu l’ha abandonat, però també, perquè l’home s’ha abandonat a si mateix i ja no és home. A Demiürgia també es diu:

¿Qui esmola dolçament la pedra
del sacrifici?

(…)

Ningú, no és pas ningú. Ni Déu
ni el dimoni. Si de cas és l’home,
el germà de ningú.

Retornant al fet que la poesia estigui a l’arrel del discurs vàlid, cognoscitiu i moral, passa que per la mateixa raó es troba també a l’arrel d’allò públic, del caràcter de ciutadà que té l’home. Que es trobi a l’arrel i, en canvi, no estigui vinculada a continguts concrets és precisament el que provoca que el poema sempre ens estigui increpant, que no passi, que ens atenyi siguin quins siguin els fets que rememora. A Dèmens, de nou, la interpel·lació és desolada:

per fi conèixer
les veritables intencions
de la teranyina pública, negar
tota informació, tota esperança
i encara dir que sí.

En relació amb el vessant públic, ciutadà de la poesia, dels centenars de poemes que podria haver escollit per llegir avui, jo n’he triat tres que giren entorn d’una pedrera; un lloc geogràfic molt concret de Barcelona però, alhora, un lloc impossible, un no-lloc.

En un poema del llibre Samsara (1982), la mirada d’un  nen descobreix aquest no-lloc en la impossibilitat de comprendre atrocitats inequívocament humanes:

Afusellaments

Devia tenir jo deu anys, ben just.
Només havia ensumat llimones verdes
i durs mugrons
de mare jove, entresuats,
acabats de fer al dolor d’oferir-se.

Pujant a mà dreta (abans d’arribar
a la pedrera de flairoses herbes punxegudes,
tifes seques i mosques metàl·liques),
s’acabava la paret de l’hospital.
Allí,
contra aquell mur de déu i pedra,
els afusellaven.

De primer
-jo em sabia els detalls de memòria-
se sentiria un borinot, el camió
que sorgia del no-res; després,
En passar per davant de casa,
on el carrer s’empinava tot d’una,
canviaria de marxa, arrossegaria,
faria aquell suprem esforç per arribar.

Llavors transcorreria una estona impenetrable,
inexistent; jo me l’omplia
fent baixar els condemnats, empenyent-los,
arrenglerant-los, invocant la mort.

El so
alhora sec i tombejant de la descàrrega,
m’obligava a mossegar el coixí. El camió
ara carrer avall,
partia veloçment, en el sentit de l’alba,
rere els esperits.

Aquell matí
tots els nois ens ho miràvem: bocinets de cervell
per terra, fosques taques al mur;
incomprensible, vermellós fanguissar
damunt el nostre camí de cada dia.
Miràvem tot allò,
ens buscàvem els ulls,
ens vèiem –recordo—
ferotges, separats, envellits. On érem?

El mateix tema, reprès vint-i-tres anys més tard, ens presenta una segona brutalitat: cobrir el crim i cobrir-nos amb la indiferència. De Dorm. Els espais ocupats (2015):

La pedrera

La pedrera, la que no té set, on el vent
no sap qui, on l’àngel cercador
d’ànimes esgarriades
s’hi perd pujant.

Tot hi era, allà, herbes punxegudes,
formigues incessants, la merda seca
neta i ben polida,
el borinot tirant a verd.

No era pas cap món. Qui hi entrava
en sortís sense cap prova
de Déu. Aquella criatura, la cama plena
d’esgarrinxades i fòsfors, encara
va venint, no para de venir
de l’altra realitat més clara i plana.

I mai no hi arribarà, ara és el lloc
del no ser. Algú se la va endur
a cabassos. Ara és un espai
ric i mesurat. Una autovia hi passa
veloç com un pensament assassí. Ningú no protesta.

Potser els esdeveniments que estem vivint aquests dies amb astorament provenen de 40 anys d’indiferència. Sobre morts vam fer autovies i ara els morts silenciats ens truquen a la porta.

La poesia d’en Màrius ens convoca a nosaltres, adults, a trobar-nos amb un horror que és ben nostre; ara bé, alhora, perquè és poesia, és capaç d’obrir-nos un altre espai, un no-lloc també, on, potser, reposar. Del Llibre de les inauguracions, 1986:

Va ser una nit

Va ser una nit.
Anem-nos a morir, va dir la mare.
M’agafava fortament la mà.
Jo la seguia dòcil, ben unit
a l’amor i el ventre que em guiaven
a tornar a néixer del dolor de dona.

Caminàrem a l’atzar del vent
cap a la pedrera sinistra,
pels camps preliminars del suïcidi,
i ens exhortava a fer-ho
l’himne antic de les herbes humides.

Ella no deia res, bleixava fort.
A poc a poc la mà va amorosir-se
i no hi tenia ungles ni suor.
Va deturar-se, i en un lloc estrany,
on la mort no hi era ni hi seria,
va besar-me el front; va demanar: perdona’m,
i desfent el camí de les estrelles
tornàrem cap a casa.

Aquest lloc estrany és l’espai de l’amor i del poema, i hem d’agrair a en Màrius que ens hi convidi.

Lala Blay

A continuació Màrius Sampere va recitar de forma esplèndida un bon grapat de poemes i nosaltres, alguns membres del grup, també vàrem dir-ne uns quants. Us transcrivim una tria de les lectures:

Com m’agrada

Com m’agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament
portar-la de baixada cap als aiguaneixos,
l’obaga, l’entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors.

S’obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara que ho sé tot
de l’amor i dels lladres,
com més fonda la mort, més endins de la terra.

Màrius Sampere, La taula i les estrelles  (Columna, 1992)

Temps de preeternitat

Si és cert que crema el firmament
bufeu ben fort, així
potser n’apagareu
l’estrella culpable.

Potser. Car el temps de cada cosa
té una mateixa dentadura blanca
per a tots els atzars, l’esmolaren a la mida
de la fam i el bes.

A l’últim, si em pugeu
en una ambulància,
no la feu córrer:
que jo tingui temps de morir.

Màrius Sampere, Subllum, Proa, 2000

Mai no arribarà la fi del món

Mai no arribarà la fi del món
si et recordo la veu
i sigui recordada
la meva veu després, i molt més tard
encara, memòria fidel,
conjurant la tenebra i els enterramorts,
arrenqui del silenci les imperceptibles
preguntes dels ulls cecs: on ets?, on ets?,
on ets?, i cap resposta
no s’alci de la terra
llevat d’una flor.

Màrius Sampere, Les imminències, Proa, 2002

Alzheimer

A casa,
de tant en tant s’apaga una bombeta
blanca, al menjador
i, automàticament,
se n’encén una altra, al dormitori,
la groga, la de fer venir
la son. Si no s’encén,
la son no vindrà
i caldrà treure, del calaix de l’armari,
l’espelma de l´últim recurs. Però també
pot fallar la cabota del llumí
i, amb les puntes dels dits irritades
de fregar inútilment, hom no podrà
matar l’obscuritat. De fet, l’obscuritat
mai no es mor.

Màrius Sampere, Jerarquies, Edicions Proa, 2003

Per què tot comença?

Per què tot comença pel principi?
No té sentit. El temps
et fa salivera a la boca, noia. Així
ressuscita aquella estrella
morta fa mil·lennis
i, veus?,
ja s’encén,
ja no és mentida, ja
sé que les coses no s’acaben
ni comencen: entrecreuen. Sí, ja sé
que viure és provar-ho infinites vegades.

Màrius Sampere, Jerarquies, Edicions Proa, 2003

Amén

I no passa la vida
sinó una ventada
de fulles grogues.

Car l’eternitat
és cosa de Déu,
no pas nostra.

Nosaltres preferim morir
per tal de viure abans.

No passen els segles: es desfullen.
I ara és sempre
per les flors de les flors.

Màrius Sampere, La ciutat submergida (Edicions del Salobre, 2010)

Mare, no em renyis

Mare, no em renyis,
sí, ja sé que m’he fet vell,
però jo no he sigut!

no he sigut, deia d’infant
l’empara de la llum. Per què
no dir-ho ara, al recer
de l’ombra?

Les joguines trencades per terra,
tot fet malbé, no tens remei! Mentida
ha estat aquell.

I sempre aquell, mare, el mateix
que et va desfer el llit,
el pare, el dimoni pelut
que ens roba la bellesa.

Potser és just: li devíem l’alè,
la pell llisa, fins i tot
el dret d’estimar-nos. Però jo no he sigut,
mare, tu ja ho veus, jo ja vinc
a poc a poc, amb bastó.

Màrius Sampere, L’estació dels espiadimonis (Lleonard Muntaner, 2010)

Els universos dormien

Els universos dormien
fins que la Veu
va dir: parlem-ne!
Però jo sé que parlant
la gent es desentén.

Jo no dialogo, escriure versos
és tenir raó. Allò descrit
sempre s’ajusta
a la descripció. Els universos
ho sabien, s’ho callaven.

Ara és diferent. Els universos
no existeixen; la paraula ocupa
l’espai sense fi; el vers
proposa el silenci.
El silenci activa el crit de les esferes.

Màrius Sampere, Ignosi, Edicions Poncianes, 2015

Gràcies, Màrius, estem satisfets perquè et vàrem veure molt content, i es tractava  justament d’això.

I agraïm també a Lala Blay la seva col·laboració, un veritable luxe.

Crònica d’Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz

El proper dimarts 24 d’octubre tindrem l’honor de rebre a l’espai VilaWeb a Màrius Sampere,  un dels grans autors de la poesia universal; el gran creador, el poeta inesgotable. L’obra samperiana excel·leix, té vigència i modernitat i el nostre grup ha volgut retre-li homenatge en aquest acte.

L’acompanyarà Lala Blay, poeta, llicenciada en Belles Arts i Doctora en Filosofia. Ella ens glossarà la figura de Màrius Sampere; el sentirem recitar, i membres del grup direm una selecció de poemes del nostre convidat.

No hi falteu, sereu benvinguts!

El proppassat 27 de juny vàrem rebre a en Mohammad Bitari a l’espai VilaWeb. El nostre convidat, a banda de les múltiples activitats que ha desenvolupat i les experiències que ha viscut, va ser amb nosaltres per la qualitat de la seva poesia.

En Bitari va ser un dels poetes convidats a la Ràtzia del Festival de poesia Elixir, a Terrassa, on el vaig descobrir, ara tot just fa un any. Vaig sentir com recitava, posteriorment l’hem llegida, la seva poesia, i ara la volem compartir, així com alguns aspectes de la conversa que vàrem tenir amb ell.

Mohammad Bitari és escriptor i periodista. Neix al camp de refugiats palestins del Yarmouk, al sud de Damasc, a Siria. Estudia Filologia Hispànica i alguns cursos de dramatúrgia a la Universitat de Damasc. Havia treballat en la docència, era director d’un institut de Damasc, també havia sigut gerent d’un teatre al Líban. Amb l’esclat de la revolució a Síria, el 2011, va utilitzar el periodisme com una forma d’activisme contra el règim de Bashar al-Assad denunciant violacions dels drets humans en la publicació libanesa As-Safir, motiu pel qual va patir dos empresonaments i finalment l’amenaça de mort per part del  règim totalitari. El 2013 aconsegueix l’asil polític a Espanya, i actualment viu a Sabadell. Ha treballat a l’Escola d’Idiomes moderns a la Universitat de Barcelona. Està cursant el Grau d’Estudis Àrabs i Hebreus a la Universitat de Barcelona i treballa com a intèrpret i traductor de l’àrab estàndard i dialectes regionals al servei d’Atenció a Immigrants i Refugiats de l’Ajuntament de Barcelona. Combina aquestes activitats amb l’escriptura, la docència i la participació en diversos projectes culturals.

Sobre la seva poesia: un sentiment d’enyorança s’infiltra pertot, un enyor de l’enfora, de la terra deixada enrere, i de l’endins, de la identitat extraviada; hi ha un exili de si mateix que ens mostra l’estranyesa vulnerable davant de la pàtria llunyana, la desesperança, la violència perpetrada, la manca de llibertats. En la poesia d’en Mohammad Bitari ressonen les convulsions humanes que ha patit i estan patint els seus congèneres, la memòria i les ferides històriques, sense ni un bri de sentimentalisme, tan nefast en poesia. Però, tanmateix, en Bitari va molt més enllà; es procura de rellevància artística i literària, de creació profunda i espiritual que ens commociona fins al moll de l’os i que m’ha dut a rememorar la poesia immortal de Mahmud Darwish.

El vespre començà a caure, estengué la primera calma vers l’angle oriental,
i una veu modulada sorgí de les profunditats de l’invisible:
¿Per què, teula?
¿Per què has deixat que les flors creixeren
per a afaiçonar aquest vespre?

Fragment del poema ¿Per què, teula?, Mohammad Bitari

Muha digué al passant: “¡Trenquem el vidre com l’aigua!”
El passant digué: “Sóc la vostra inexistència”
Digueren: “¡Tu també n’ets part!”
Digué: “Sóc el vostre món”
Digueren. “¡Tu també n’ets part!”
Digué: “Pensar les coses em destrossa”
Digueren: “El teu pensament és part nostra”
Digué: “El temps s’exhaurí en començar”

Fragment del poema Matins plens de gasos verinosos, Mohammad Bitari

Déu, tan sols ell és el mort.
Morí sol amb el seu fracàs, mentre uns infants
d’aigua embellien el cel d’uns pobles ocupats
per la tardor; i quan Déu exhalà
el seu darrer sospir, morírem també nosaltres.

Fragment del poema Matins plens de gasos verinosos, Mohammad Bitari

Els seus petits cors esclafats
s’assemblen al meu,
continuen en vida.
Algunes ploren en cofurnes
sota una llum esmorteïda.
Apleguen el plor,
li reciten l’eixarm de seda i resistència:
“¡Llàgrimes, feu-vos llet!,
i si no, ¡aneu-vos-en!”
¡I les llàgrimes brollen tal com demanen!
Un altre dia més de vida per a infants que mamen.

Fragment del poema Refugiades, Mahammad Bitari

¡Ei, Dòmina del cel!:
Som nosaltres, els penjats, entre la terra i tu,
i el nostre enyor té arrels d’arbre, antigues,
com embull de núvols tremolegen
sobre el verdet del ciment.

Fragment de Maledicció de la terra, Mohammad Bitari

Perquè t’estimem, enclous tots el qui hem estimat,
tu, furtadora.
¿Com ho farem,
per a arrencar-te del nostre cor
i escampar les flors de la teva cremadissa?

Fragment de Maledicció de la terra, Mohammad Bitari

¡Ei, tu, la que es dessagna!
si fas un pas cap a la dreta, et mataré;
si fas un pas cap a l’esquerra, et mataré.
Si les flors de la teva nau es vinclen amb arrogància,
congriaré un exèrcit de formigues
que t’anul·larà els records.

Fragment de Maledicció de la terra, Mohammad Bitari

I les despulles, aquelles,
cercaran els seus amos,
plenes d’enyor,
com si foren un riu
que sap de la trobada inevitable
entre les dues ribes.

Fragment del poema Despulles, Mohammad Bitari

Uns nens hi grimpen,
com si amb les núvols hagueren quedat,
però cauen…
¡Cauen!,
un rere l’altre,
perquè el Senyor és la nostra darrera mentida,
perquè els generals
han tocat la trompeta de l’àngel de la mort
i han proclamat la guerra santa.

Fragment del poema Tu, jo i la guerra, Mohammad Bitari

Molt agraïts, Mohammad, pels coneixements que vas compartir amb nosaltres sobre la poesia àrab, per la teva poesia, i per l’emoció compartida!

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz

El proper dimarts 27 de juny tindrem el plaer de conversar amb el poeta i periodista palestí-sirià Mohammad Bitari. Serà a l’espai VilaWeb, a les 7 del vespre.

Parlarem amb el nostre convidat sobre poesia, teatre, música, projectes literaris, i òbviament del conflicte sirià.  Amb l’esclat de la revolució a Síria, el 2011, va utilitzar el periodisme com una forma d’activisme contra el règim de Bashar al-Assad denunciant violacions dels drets humans, motiu pel qual va patir dos empresonaments i finalment l’amenaça de mort per part del règim totalitari.  Es va veure obligat a fugir i a demanar asil polític a Espanya el 2013.

Direm la poesia de Mohammad Bitari en català, traduïda per Margarida Castells Criballés, i ell la recitarà en àrab.

(…)
¿Saps que sóc un nen?
I tanmateix, respiro el món
mitjançant la pipa de l’avi,
i, mentre em transporta el fum,
puc saltar,
així, d’un bot,
entre llum i llum.

Tan sols si mires al mirall
em veuràs eixir dels reflexos del teu rostre amb dolor
i ornaments calcinats de glaç bajà.

Sóc un nen,
i sé com moren els nens, ofegats,
quan la guerra els colpeja els gots
i el país fuig esparverat
de les noies que encenen el ble de l’últim desig.

Fragment del poema Tu, jo, i la guerra (Mohammad Bitari)

Hi sereu tots benvinguts!

El passat 30 de maig vàrem rebre na Lala Blay a l’espai VilaWeb. Blay és autora d’una poesia que ens captiva, que deixa un bon solatge en els seus lectors. Vàrem tenir el privilegi de conversar amb ella en un acte molt proper i distès, i de recitar alguns dels seus poemes.

La descoberta de la seva poesia li dec a en Màrius Sampere amb qui vaig tenir la sort de coincidir en la reunió del jurat del Premi Josep Maria López-Picó, a Vallirana, ara tot just fa un any. Em va parlar de l’obra de Lala Blay en termes molt afalagadors quan comentàvem la relació de guanyadors del López-Picó. En Màrius Sampere coneix bé la poesia de la nostra convidada, no en va li ha prologat dos dels seus llibres.

Però tanmateix, en cercar informació sobre la nostra poeta em va sorprendre de trobar-n’hi ben poca, a la xarxa. Afegiria que, per aquest motiu, ens interessa especialment; perquè som lectors curiosos i ens plau saber de poetes valuosos i poc coneguts o reconeguts.

Lala Blay és llicenciada en Belles Arts i en Filosofia per la Universitat de Barcelona. Doctora en Filosofia amb una tesi sobre poesia i hermenèutica que tracta de Píndar, Hölderlin i Celan. Premi Extraordinari de Doctorat (2015). Professionalment es dedica a la docència, és professora d’art a secundària.

Té tres llibres publicats:

Liebeslied, 2001 (Premi Recull-Benet Ribas de poesia – 2000), Plec de claror, 2005 (Premi Vila de Vallirana – Josep Maria López-Picó de poesia – 2004) i Abstància, 2016.

La poesia de Lala Blay et duu a fer una ruta per l’inconegut i inaprehensible, però no obstant això t’hi reconeixes, en el seu paratge interior, t’hi emmiralles i hi vius, durant la lectura, en els seus interrogants, en l’estranyesa i el seu misteri subtil. La poesia de la nostra convidada és una prolongació artística de les nombroses experiències intel·lectuals (filosòfiques, literàries…) i personals de l’autora, qui les tradueix en una melodia reflexiva en la qual descobrim abundants regions frontereres entre les arts plàstiques i la literatura. Lala Blay afaiçona i conforma la llengua, empremta una intenció en cada poema perquè la potència suggeridora sigui màxima; crea imatges lluentes i pensaments d’un gran voltatge poètic. La seva poesia ens remet, ens recorda, per les paraules, per la música de fons, a Vinyoli, Hölderlin, Celan. Com sabeu va ser Hölderlin qui va dir: “el que perdura ho funden els poetes” . Lala Blay ens diu:

Hi ha qui pren el camí
de la paraula al callat,
hi ha qui demora el silenci.
(…)
Hi ha qui transita l’afrau,
hi ha, però, qui funda.

Liebeslied (Pagès editors, 2001)

Empar Sáez

Us transcrivim la seva xerrada, que amablement ha cedit per a aquesta publicació. Dins del text trobareu un bon grapat dels poemes que va dir Lala Blay durant la xerrada, alguns d’ells no els hem transcrit, però hi trobeu els títols.

“Us parlaré de la meva poesia ajudant-me, en algun punt, de les paraules de Píndar, un poeta que he llegit i traduït, i segueixo fent-ho encara.

He publicat tres llibres de poesia:

El títol del meu últim llibre pot servir per englobar el projecte que hi ha en els tres llibres: Abstància, una paraula que jo he tret d’un context filosòfic i que indica: separació o distància respecte l’estar o l’estància, abstenint-se d’instal·lar-se enlloc. En aquesta situació de desarrelament, de suspensió, de no fer peu, ens trobem per exemple, quan quedem astorats davant de la bellesa; per això està vinculada a l’amor i a l’art.

I precisament és el fet d’estar distanciat el que permet atendre a allò que ve i deixar que comparegui, sigui l’altre o el poema, alhora que el mateix distanciament provoca una pèrdua.

El primer poema del llibre Plec de claror situa aquesta pèrdua en la infantesa: l’experiència de la bellesa coincideix amb l’experiència de la temporalitat.

Una pèrdua

És perquè venia de la nit
que la tarda em captivà.

Jo tenia sis anys
i la paret s’incendiava
amb el sol de cap al tard,
i un so greu de campana va allargar-se.

La porta no ha trobat mai més
el galze, sovint la sento batre.

Que l’entrada a la vida i la bellesa comporta consciència de la mortalitat, i, per tant, pèrdua d’alguna cosa, pot entendre’s en un sentit biogràfic, no només relatiu a mi, sinó a qualsevol: tot viure és distanciament respecte la vida mateixa, distanciament que comporta temporalitat i finitud.

Però, a més, aquest caràcter inquietant, temporal i mortal, vinculat al descobriment de la bellesa, no és exclusiu de l’àmbit de les experiències vitals, i no pertanyia originàriament a aquest àmbit; el caràcter temporal o mortal pertany originàriament al ser mateix, té lloc en cada dur a presència, en cada fer que qualsevol cosa s’esdevingui. Molt més originàriament que en cap experiència estètica o vivencial, el caràcter inquietant de la bellesa està lligat a la possibilitat de ser; res no és si d’alguna manera no compareix en tota la seva meravella, però aquest comparèixer com una certa figura irreductible implica, també, sempre, haver deixat alguna cosa enrere i, per tant, algun grau de límit i tancament.

Ser en aquest sentit potent només es dóna a Grècia, i es produeix en la poesia. Homer produeix el món, el crea i desplega en els seus cants. Fa comparèixer la Guerra de Troia perquè aconsegueix un irreductible inquietant vinculat al ser en general i per tant a l’esdevenir dels homes i dels déus. Píndar, una mica més tard, adonant-se d’això diu (N.8.24-25):

En veritat, un sense paraula, però de cor audaç, el reté l’oblit
en mísera disputa.

Per això, és gràcies a Homer que coneixem els herois en la seva grandesa. Referint-se precisament a Homer, de nou Píndar diu (I.3/4, 58-60):

Car això avança amb veu immortal,
si algú ho diu bé; i damunt la terra feraç i a través de la mar
va l’esplendor dels bells fets, per sempre inextingible.

Al llibre Abstància hi ha un poema amb títol grec: Arrephóroi (dues nenes atenenques d’entre 7 i 11 anys, encarregades de preparar l’ordit en què es teixiria el vestit que es posaria a l’estàtua d’Atena). Arrephóroi uneix el doble camí d’entrar a la vida i entrar a la bellesa:

Arrephóroi

Abans de fer dotze anys
va preparar l’ordit,
la tasca més feixuga.

Llavors:
amples sanefes totes com de llum
i nusos insondables
i un fer i desfer industriós de dits
i la mortal entrada del poema
com un tu.

Quan m’he volgut acostar a l’inici de la vida, a l’estat d’infantesa, hi he anat des de Píndar i, més concretament, des dels fragments que Hölderlin va traduir i comentar. Píndar, tan irreductiblement grec que, a diferència d’Homer o Sòfocles, ens impedeix fer-ne una lectura moderna, i, aleshores, sovint, desistim d’apropar-nos-hi; però precisament per aquest caràcter irremeiablement distant que comparteix amb l’estat d’infantesa m’ha servit de pont cap a aquest estat. En la secció d’Abstància titulada Nen es pot trobar:

Dormies un son de ploma,
res no llastava el teu respir;
la gravetat creuava boscos, cambres,
i restaves indemne.
No sabies la llum.

*
Les nits estaven cosides
*

El següent poema, de la mateixa secció, conté tres paraules gregues: “lalagéo, lalagé, laliá” que signifiquen dir, paraula, però també piuladissa o xerroteig. Donar nom, dir bellament és dur a presència; així, per exemple, Píndar, en explicar la fundació d’Olímpia per part d’Heràcles, diu (O.10.43-55):

I ell, el valent fill de Zeus, havent aplegat tota l’host
i tot el botí a Pisa,
mesurà un recinte sagrat per al pare més gran,
i en haver encerclat l’Altis, el marcà en l’obert tanmateix,
i en el pla del voltant establí
un indret esbarjós pel banquet,
honorà el curs de l’Alfeu
junt als dotze déus que governen, i digué
al pujol: el de Crono. Car abans,
sense nom, quan Enomau governava, estava amarat de molta
neu. I a aquest ritu nounat
van ser, del cert, properes les moires i l’únic que prova
la veritat genuïna:
el temps.

En els versos es relaciona el sorgir amb l’establiment d’un límit i l’atorgament de nom: Hèracles, en assenyalar el recinte amb estaques i anomenar el pujol fa comparèixer (instaura en l’obert) un lloc que, precisament per la seva rellevància, és sagrat; el que abans estava ocult, indistint en el camp o colgat per la neu, ara brilla. I tot això es vincula amb alguna cosa anterior: amb els fats i amb el temps, perquè el dir que anomena dóna destí i temps.

Creuaves un eixam sonor.
Era més bla que existir.
Les paraules brunzien i tu
les trenaves amb llum:

– Lalagéo, lalagé, laliá.
Tu et dius:
mare.

*

Les paraules brunzien i ordies
un teixit remorós.
Tu,
domador de tons,
ara cedies,
ara tesaves
en el solaç més greu,
brins,
fils,
tot un estol fulgent –

Abelles dòcils
als llavis.

*
Nemorós
*

El meu primer llibre es titula: Liebeslied,  que en alemany vol dir “cançó d’amor”, un nom que, en pertànyer a una altra llengua, ha quedat desarrelat, també, del seu horitzó o sentit; el llibre s’obre situant-se ja en un moment posterior al de la infantesa: el moment d’haver ja definitivament perdut i assumir-ho en diàleg amb un altre:

I

Obro la nostra riquesa a l’embat de la memòria:
de la set a la fons hi ha la mida de la riquesa.

Saps la meva falta, i la portes a través de muntanyes.
Duus el meu fatic
per la pedra asprosa.

En la flor d’una ginesta ens estimem.

He dit que el desarrelament, l’abstància, té a veure també amb l’amor. En l’amor experimentem la tensió entre el fet que l’home sigui lliure i que no ho sigui en cap altre lloc que en la matèria: el cos, les cèl·lules, l’albúmina de què parla Thomas Mann quan es refereix a la “imatge humana d’aigua i albúmina destinada a l’anatomia de la tomba”.  De Plec de claror:

De nou aquesta terra estranya
on s’extravia insensatament
i es fa de nit
i cau
tres pisos no són res
la longitud del cop que és un instant
el cos a plom
avall
tres cops i tots damunt del mateix blau
manyoc de carn i sang
l’exacta anatomia de la nit
ara és igual
després l’alçada sí que compta
després la basca sí que compta
i el tercer pis mesura
l’altura exacta del fracàs
però ara no
ara és de nit i plou
i l’aigua corre avall
cames avall
tres cops avall
ara és de nit i plou i ella l’estima tant
de carn i sang els tres
perquè tots tres són fets de carn i sang
ja no hi ha blau
ni cop
ni basca
ni fracàs
ni longitud tampoc
només passa que plou en cada plec
on s’extravia insensatament
aquesta terra estranya
sempre de nou.

De Liebeslied:

XII – Deixa que em negui…

El caràcter inquietant de la bellesa, de què ja hem parlat en tractar la temporalitat i la mortalitat, no remet a cap costat fosc o atracció fosca, sinó al fet que mitjançant l’atenció i la creació, entre aquesta matèria, en aquesta aposta interpretativa és on es dirimeix què és viure. L’aposta per la creació-interpretació és la renúncia a determinar, deixar ser, i és, per tant, desarrelament, intempèrie, estar a mercè del que sorgeix en la interpretació i assumir que no s’és altra cosa que el que es deixi emergir en aquests materials. De Plec de claror:

Runa, marjals, solitud

*

Versió de Kafka

L’aixada havia obert en un costat
dos traus en angle agut.
No va sentir
els passos acostar-se
i ni tan sols
la caiguda del tall.
(…)
Ara, la gravetat
no ve de la fondària o l’extensió.
El que es fa dolorós
és l’edat de la ferida.

L’amor dóna sentit a les coses. Sentit és tant la direcció com aquell horitzó o fons ocult respecte el qual les coses prenen sentit; per això l’amor vol i no vol, pot i no pot ser dit. De Liebeslied:

III – No dir la paraula

De Plec de claror:

El plec,
el plec de llum,
el plec de llum ha fet visible el fons,
en travessar la nit.

La nit és nit.
Tingues en compte
la fràgil complexió de la membrana,
la lleugeresa del teixit.

L’amor pot i no pot ser dit, i, de la mateixa manera, pot i no pot ser trobat.

De Plec de claror:

A través de la dòcil ferida vas passar…

Per un moment
la sang va fer-se clara,
va il·luminar

com si no res
hagués malmès la carn
i el palpitar
fos mesurat i viu
i el cor pogués
donar-se, encara.

Ara la pell no sap cicatritzar
amb l’hoste a dins.

*
El pa es va obrir

*

L’atenció de què he parlat en definir Abstància és atenció al que ve a l’encontre. El que ve a l’encontre, sigui l’altre o el poema per venir, conté paradoxalment el que ja ha sigut, i és, per tant, atenció i interpretació del ja esdevingut. Ho és inevitablement per estar treballant en l’àmbit de la bellesa: del que, com hem vist en parlar dels grecs, antigament acompanyava, conduïa, assistia i fins produïa tota cosa veritable, i que ara, perduda la capacitat productiva, fa que tota obra, fins i tot la no creada, tingui el caràcter de runa i ens remeti a una pèrdua. Es vulgui o no, sempre que s’està en la creació artística ja s’està interpretant.

Això ho fa d’una manera molt clara, i a més diu que ho fa, la poesia de Paul Celan, i és en Celan, quan llegeix el Lenz de Büchner, que trobo el moment en què Lenz està en abstància. Büchner diu de Reinhold Lenz: “només li desagradava a voltes no poder caminar amb el cap” i Celan interpreta: “qui camina amb el cap té el cel com a abisme sota els peus!”. D’aquí, i de la voluntat d’entendre l’altre, surten dos poemes d’Abstància titulats Genista Scorpius, és a dir, amb el nom científic de l’argelaga:

Genista Scorpius I

*

Genista Scorpius II

qui collirà la flor de l’argelaga?
qui en farà rams?
qui la durà a taula?

Un, que té només els dits per agafar-la.
Un, que ve amb les mans.
Un, que per franquejar
la gravetat funesta de l’espina
haurà d’alçar-la.

A Celan hi arribo a través de Hölderlin i a aquest a través de Rilke, que vaig conèixer, de molt jove, per Vinyoli. El Hölderlin madur —que vol dir el Hölderlin d’encara no 30 anys— assumeix la pèrdua definitiva de Grècia, és a dir, del moment en què bellesa i ser anaven de la mà, i, amb aquesta pèrdua, assumeix també la pertinença a l’època en què la validesa està associada al càlcul i la reducció. El poema avui ve quan la bellesa ja s’ha perdut, des de la nit, però no des de la nostàlgia, ja que només des de la pèrdua, des de la distància, poden les coses fer-se rellevants. De Plec de claror:

Per deturar

Per deturar la tarda
ala de mel
ara que és nit
dic: tarda
ala de mel
cabana
flor d’ametller
ploma de rosa
tarda
per deturar
que fuig, al vol, se’n va,
que no recula,
tarda
amor
ala de nit.

I del llibre Abstància, un poema amb clares referències a Hölderlin a través del riu que passa per la seva ciutat natal

Una fibra d’allò

Els dos últims llibres publicats van acompanyats de puntes seques, una a la portada de Plec de claror i set a l’interior d’Abstància, encapçalant les set seccions. A banda de l’alta qualitat d’aquestes obres, fetes per l’artista i professora de Belles Arts Rosa Vives, la mateixa tècnica de la punta seca té una estreta relació amb la poesia.

Es tracta d’una tècnica de gravat sobre metall. En general el gravat té la peculiaritat que no es pot calcular del tot quin serà el resultat final, com quedarà exactament la planxa després de tot el procés de treball, però la punta seca afegeix a aquesta incertesa un marge de variació en l’entintat. La planxa es treballa directament amb una punta d’acer afilada que obre el metall deixant un solc i una rebava (un petit encenall a banda i banda del solc). Això fa que, en entintar la planxa, la tinta quedi retinguda no només al solc, sinó també a les vores, i que aquesta resta sobrera es pugui netejar més o menys. En l’estampat aquesta resta donarà un aspecte vellutat a la línia, molt apreciat especialment pels pintors-gravadors com Rembrandt. El netejar més o menys la tinta queda a l’arbitri de l’estampador, que pot ser el mateix gravador o algú altre. L’estampador, aleshores, ha d’interpretar la planxa i, fins i tot, pot extreure’n resultats no pensats per l’autor. Del llibre Abstància:

Per què el camí à la pointe acérée… (cita de Baudelaire Confiteor de l’artiste, Spleen de Paris)

*

Tallar el fons courenc,
fendir-lo,
obrir-lo a l’esperança – de casa,
de negre vellutat que anomeni
el llit fluvial,
la conca denudada.
Solcar el fons i no brunyir les vores.
Atendre l’impensat de la rebava.

Atendre i interpretar –i alhora haver de ser atesos i interpretats-, com es fa en els gravats,  no és doncs una opció, sinó l’únic camí, allò exigit per l’abstància. Crear és atendre al pervenir, deixar ser, i això comporta heure-se-les amb l’esdevingut i atendre el caràcter de runa de la bellesa mateixa.

A l’última secció d’Abstància hi ha unes branques tallades; han quedat separades del que els donava vida i arriben a un àmbit nocturn en el qual ja no podran brotar, però, de nou, l’atenció al que en elles encara hi hagi de bellesa podrà il·luminar tant les branques com aquell qui en té cura.

Però les branques nues

*

Venies amb les branques del dolor;
portaves el feix com es du la promesa.
Em vaig treure el vestit de ponent
i els va fer de mortalla.

Ara volen pel cel nocturnal,
ara tenen un somni de fulles.

Del bleix de l’amor he filat un estam
que les pren de la mà
i constel·la.

Lala Blay

Dins del text trobareu els poemes que va dir Lala Blay durant la xerrada, alguns d’ells no els hem transcrit i hi trobeu els títols.

A continuació us deixem una selecció de poemes que membres del grup vàrem llegir.

 VIII

Asseure’s a taula
compartir el peix daurat
i restar sense ofici
sense nom
desnonats
i havent sopat
alçar-se
abans no es perdi l’or
i caminar
tu i jo
damunt les aigües.

Lala Blay, Liebeslied

XXXIV

Jo no he vingut per dir-te que em salves
com una espluga còncava, tendríssima,
conformada al meu cos;

ni he vingut a parlar-te del naufragi
que sotja nit i dia sense treva
i sense port;

jo no he vingut per res
que ni tan sols he vingut.

A la tarda, tan lenta, que s’ajaça
com un cérvol cansat entre el boscatge,
jo visc en tu.

Com podria sortir, restar, entrar-te,
des de quin territori vorejar-te
per tornar a tu?

Lala Blay, Liebeslied

Per a

Per a la longitud d’aquest dolor,
per l’aguda duresa de l’espina
que cus la nit
i per l’amor, i per la fina
línia que divideix
raó i deliri
la doble lluna del meu pit.

Lala Blay, Plec de claror

TÉ EL MEU TEIXIT
una fibra servada
vora l’oblit.
Mentre sostinc
la trama indesxifrable
d’anys,
la viva certesa que el dibuix
mai no ha de reclamar
l’ordit.

Lala Blay, Abstància

LÍMIT

Herba mitgera que t’alces
maldestra al llarg del camí,
la rodera t’observa i et commina.
Cap de les flors del marge
no professa el teu destí,
però la pluja t’estima.

Lala Blay, Abstància

MUDA

Més tard vindran els dits per a descloure
com tels de ceba cada pell del cor.
I desfaran el niu on es congria
la pluja que s’escola per l’avenc.
I, finalment, assoliran el nucli,
allò que has estat fent,
una durícia.

Lala Blay, Abstància

Alçaves la mà i aplegaves un núvol;
llavors no sabies el que no pot ser.

Ara, l’incendi blanc
projecta ombres mòbils
i l’ametlla de l’ull
s’enfosqueix.

Lala Blay, Abstància

Ella pentina amb els dits la claror de la tarda.
A poc a poc vas aturant el joc
i restes consirós, acomiadant-te
de la remor de fulles que se’n va amb el verd.
I avances una mà, al límit de la fronda:
quan es tanqui la frase — començarà el desert.

(La Verge de les roques, Louvre)

Lala Blay, Abstància

DE SOBTE ADOLESCENT

Aquell matí l’escull
no hi era.
El temps s’havia dilatat.
Entorn el cor
s’estenia una platja,
i vora l’aigua:
poltres.

Lala Blay, Abstància

Els nostres agraïments a Lala Blay per la xerrada, es tracta d’un estudi hermenèutic extraordinari sobre la seva pròpia poesia. Agraïm també l’amabilitat de cedir-nos el text per a la publicació en aquest bloc.

Fotografies de Aureli Ruiz, gràcies!

El proper acte organitzat pel grup Reversos se celebrarà el dimarts 30 de maig a les set del vespre, a l’espai VilaWeb. Parlarem de poesia amb la nostra convidada, na Lala Blay (Barcelona, 1968), i llegirem alguns dels seus poemes.

Màrius Sampere (del pròleg del llibre Abstància, Ed. Pont del Petroli, 2016).

Hi sou tots convidats. No hi falteu!

El passat vint-i-vuit de febrer vàrem rebre a l’espai VilaWeb la nostra convidada, na Josefa Contijoch, i amb ella vàrem compartir bones reflexions sobre literatura i poesia; us en fem un petit tast, de la vetllada.

“Josefa Contijoch és poeta i narradora, i excel·leix en ambdues vessants. Lectora i cinèfila empedreïda assegura que la lectura i el cinema li han salvat la vida. És una de les veus poètiques més destacades del nostre país, així, ras i curt. La seva veu lírica és potent i rica, creix aprofundida en lectures i pensaments, en reflexions ben saboroses. D’altra banda, l’escriptura narrativa de Contijoch, que també és tremendament interessant i captivadora, ha avançat per vies experimentals, ha fusionat gèneres en els quals harmonitza sàviament diversos registres. La seva obra en prosa, per tant, es manté en la frontera, sense decantar-se per cap gènere. Contijoch afirma que la novel·la convencional l’avorreix, s’estima més el desordre, o millor, no seguir l’ordre establert, la riquesa de pensaments, la construcció d’un entramat argumental diferent al tradicional, l’exigència amb la llengua.

A part de poesia i narrativa també ha fet traducció del francès, crítica literària i assaig (en destaquem Les vacants, 2005, llibre de llibres; conté fragments d’obres de nombroses dones escriptores del segle XX).

Potser la seva obra és o ha estat poc reconeguda, això sempre és difícil de dir en aquest nostre país tan petit, però en els àmbits de cultura seriosa és molt valorada i respectada, i aquest deu ser un autèntic èxit per a un creador.

Escriu a Sense alè (copsem així la trajectòria, l’ideari de Contijoch): “En aquest món, mantenir-se independent és una victòria, encara que sigui una victòria pírrica. Ser independent significa no ser respectat i ser menystingut. Això, més la desproporció del desafecte envers la major part de la nòmina dels creadors, amb uns pocs aviciats rellevants, sembra incoherència i provoca destrempament. Converteix els creadors en persones esperitades, desencisades, sense autoestima. I tot és paranoia. Si el creador necessita estímuls (editar, una crítica endreçada, etc.) per fer l’acte creatiu, està ben llest.”

Però malgrat tot, ha viscut moments de glòria i, a part de diversos reconeixements en forma de guardons literaris per obres de poesia i narrativa, alguns d’ells atorgats per la crítica a obra publicada, el 2012 va rebre un homenatge esplèndid coincidint amb el Festival de Poesia de Barcelona i el 2016  rep de mans del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, la Creu de Sant Jordi.

Si ens remuntem als inicis, en els anys seixanta comença a escriure en castellà, la llengua amb què apreníem durant el franquisme. Després de publicar tres llibres en aquesta llengua esdevé un canvi fonamental, la tornada a la seva llengua com a mitjà literari.

Una altra activitat fonamental en la seva biografia és que forma part, des de la seva creació el 1992, per iniciativa de Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal, del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN Club.

Després de la mort de Maria-Mercè Marçal, el 1998, continua formant part del Comitè d’Escriptores durant dotze anys més, fins la seva dissolució el 2010.

Els objectius del Comitè d’Escriptores redactats per Marçal, i als quals sempre es van mantenir fidels, resum una part de la seva activitat literària:

1. Recuperació de la memòria històrica.
2. Promoció de la literatura actual escrita per dones.
3. Foment de la interacció i la comunicació entre escriptores.
4. Reivindicació i defensa davant possibles situacions de discriminació i agressió.

Aquests objectius programàtics apareixen en el seva darrera obra: La passió segons Maria-Mercè Marçal. Dietari d’una amistat (2016), llibre-homenatge a Marçal, de gran valor testimonial que ve a conformar, a completar, la figura històrica, juntament amb el dietari de l’escriptora a cura d’Heura Marçal i la primera biografia, molt recentment publicada per Lluïsa Julià.

No és difícil imaginar que durant aquesta etapa en què forma part del Comitè d’escriptores, Contijoch viu uns anys de gran activitat cultural i literària, d’enorme riquesa vital i personal, amb nombroses coneixences. La munió d’actes, conferències, recitals que el Comitè d’Escriptores va organitzar de ben segur que la van marcar i la van nodrir personalment i literària.

Per cloure la presentació de la nostra convidada ressaltaria que la seva obra, en qualsevol de les seves vessants, excel·leix per l’energia creadora, l’exigència vers el llenguatge, la profunditat reflexiva, a voltes sentenciosa, o irònica i adolorida. Ella en sap molt, de modelar la llengua, perquè el resultat final sigui pura delectació i gran literatura.”

Empar Sáez

ELEGÍA A UN LLANTO

He visto a una mujer
llorando en plena calle.
Una mujer pobre joven, marchita
con lágrima y temblor a flor de boca,
a flor de manos,
a flor de mueca amarga.

Mujer, no sé por qué llorabas.
Yo he cruzado tan sólo tu desdicha,
apenas la he rozado con mis ojos
súbitamente humanizados.

No sé nada de ti
ni volveré a saber nunca en la vida.
Hoy te he visto un instante
y llorabas –ignoro la razón–
en plena calle, a pleno sol,
envuelta sin notarlo
por una indiferencia profanada.

Te he mirado
durante la urgencia de mis pasos imparables
y ahora escribo éste poema para ti.
Quién sabe dónde sigues con el llanto…
Quién sabe dónde, cómo,
en que mano resbalas.

Mujer del llanto,
has de saber que estoy contigo,
que yo también he deseado, más de una vez,
llorar desesperadamente
en plena calle.

Josefa Contijoch, Aquello que he visto (1965)

NIRVANA

Després de desitjar tant
quasi no ansio res.
Nirvana.
Ni el so efímer d l’arpa,
ni l’almoina de cap amor,
ni el desig del desig voraginós.

Les impertinències de l’esperit
controlades,
mossega’m, amor, pots devorar-me,
sobretot si és de nit i si plou i és l’hivern.

Però sinó,
indiferent i fràgil i expectant
restaré
sobre el tall
de la fina ganiveta
esmolada.

Sóc l’espurna d’un cor que batega
a punt de tot i a punt de res,
ja ho veus.

Josefa Contijoch, Ales intactes, 1996

Cammina cammina
ho ritrovato
il pozzo d’amore
Giuseppe Ungaretti

Desoïa la tarda el vent cremat
no feia cas dels remolins de fulles
anava al fons dels llavis que parlaven
i el vent s’enduia lluny bocins de llavis
com si fossin petons o fossin fulles.

Josefa Contijoch, Les lentes il·lusions, 2001

L’ÀNGEL
A la meva filla Anna

(Poema inspirat en una fotografia de l’exposició de Roberto Terrrile “Sur le signe de l’ange”)

Every great journey begins with a simple mistake.
Dorothy Parker

Par les soirs bleus d’êté j’irai dans les sentiers
Arthur Rimbaud

Je suis en route, j’ai toujours été en route
Blaise Cendrars

I

Àngel de tu
levites
en la llum
que surt de tu

tot viatge comença
a partir d’una il·luminació
d’una vacil·lació
(esborrar-se i dibuixar-se)
àngel de tu
absorbeixes
la llum que
levitant
et guia.

II

Tot viatge parteix
d’un oblit
d’una convicció
(t’oblides qui vas ser
i no saps qui seràs)

trànsit/moviment:
la llum de l`angel.

Josefa Contijoch, Les lentes il·lusions, 2001

Coses que es perden:
la clau de casa
la clau d’entrar al jardí
el camí del jardí que portava a la bassa
els joncs de vora l’aigua
l’estantissa blancor del borrissol
de l’àngel que passava
els nenúfars oberts
la mirada d’esplendor atònita
que començava a preguntar per què
i extasiada mirava les coses que es fonien
mentre eren mirades.

Josefa Contijoch, Congesta (2007)

I em pregunto què passarà el dia aquell
que no serà cap dia
quan no tindrem paraules
al lloc on no caldrà alenar
on potser el desig no podrà extreure
ni por ni febre de nosaltres
i tot serà no-res o sigui res

descalços anirem
per vastos camins d’ombra
i un vent impetuós sortit de mare
la pols escamparà
d’aquest no-res
al lloc que no és un lloc
que és cap paraula.

Josefa Contijoch, Congesta (2007)

Mare dels ofegats
patrona dels setials encimbellats
far dels abandonats al lliure albir
dels cors asclats dels orfes espantats

dóna’ns les herbes d’embogir
sal a la clastra per llepar
i anar fent cos anar tirant
per la sendera fosca del delit

mare del donar a llum
que sigui llarga l’hora de durar
i curt el desesper de veure-hi clar
en aquest llosc sembrat del pedregar.

Josefa Contijoch, Congesta (2007)

Les onades porten
petxines escuma plàstics pedres polides
no porten la felicitat no les onades
no la porten
les onades van escopint
el contingut del mar:
galeres esmicolades
iode algues plàncton peixos i alguna sirena
la felicitat és allò que no arriba
que ha d’arribar algun dia
que arribarà segurament o mai
el mar no entén el mot felicitat
no entén cap desig humà cap obsessió
s’entén amb d’altres mars amb l’oceà i amb les marees
no conté felicitat el mar
i doncs no pot portar-la
no l’esperis.

Josefa Contijoch, Baix continu (2014)

Ben agraïts per la bona conversa, i després de continuar xerrant al voltant d’una taula amb bones menges, volem deixar testimoni de la gran vetllada que vàrem compartir amb la Josefa Contijoch i donar-li una vegada més les gràcies.

Fotografies d’Aureli Ruiz. Gràcies per aquest bell reportatge!

Aquest mes hem convidat a na Josefa Contijoch, poeta i narradora; gaudirem de la conversa amb una de les escriptores fonamentals del panorama literari català. Ens sentim propers i proclius a la seva poesia, i a la seva prosa essencial, experimental, inclassificable. Ha recollit diversos premis i prestigiosos reconeixements durant el seu camí literari; en parlarem amb l’autora, d’aquest periple, i de més coses.

Serà dimarts 28 de febrer a les set del vespre, a l’espai VilaWeb. Després de la tertúlia llegirem una selecció de la seva poesia.

No hi falteu, hi sou tots convidats!

El passat 31 de gener vàrem gaudir de la trobada amb en Josep-Ramon Bach a l’espai VilaWeb. Entaulàrem una conversa amb l’autor, a qui considerem un dels escriptors més interessants del panorama literari català.

Ens plau contribuir, des del nostre espai, a donar visibilitat als poetes de llarga trajectòria vital i literària, tot llegint-los bé i coneixent-los millor.

La seva obra és extensa, comprèn poesia, narrativa breu i teatre, i ha merescut nombrosos premis literaris. No fem, però, en aquesta ocasió, una relació bibliogràfica de l’autor; la trobareu fàcilment en altres pàgines de la xarxa (Josep-Ramon Bach, Viquipèdia)

Introduïm el nostre poeta convidat amb uns breus apunts sobre el que ens ha transmès la lectura d’una bona colla dels seus llibres.

En els seus escrits hi ha una amalgama feta d’amor profund pels seus congèneres, als quals s’hi atansa amb una curiositat infinita, així s’entén que la temática i la forma de la seva obra sigui molt variada; crea i recrea nombroses veus de civilitzacions llunyanes, diverses; en trobem de ficció, i reals. L’autor busca arreu, de forma intuïtiva, enmig dels artificis del nostre món, i prova d’apropiar-se’n, de conquerir les vivències més diàfanes, veraces i autèntiques.

En la majoria de llibres d’en Bach és fàcil percebre una gran tendresa, en altres s’hi pot entreveure aquesta tendror, bo i que moltes vegades la trobem recoberta per una esplendorosa closca d’ironia i mordacitat, també d’una bona dosi de sentit de l’humor. 

De la mateixa manera, quan llegim la seva obra és ben palesa l’estimació immensa que sent per la literatura, per l’art (les arts plàstiques), per la poesia, la música, el teatre de l’absurd i existencialista (“Tot esperant Godot” és l’obra que més l’ha impressionat); és del tot clar que se sent fascinat pel gran misteri de la creació artística.

Una altra característica de l’autor és la seva creativitat; ens sorprèn amb una idea nova, creació renovada en cada llibre. Segueix fidel un compromís amb si mateix que el fa avançar per camins no fressats, amb laboriositat, tenacitat i honestedat.

És un escriptor que experimenta, que vol anar més enllà, un investigador intuïtiu en literatura. En Josep-Ramon té, des dels inicis, una veu pròpia molt potent, però tanmateix gaudeix del nou vestit amb què se’ns presenta en cada llibre, això sí, estima la brevetat i encomana als lectors l’estat de fascinació amb què ell observa el món, la vida.

Empar Sáez

En Josep-Ramon Bach va començar explicant el seu vintàleg per escrire poesia. Us el transcrivim tot seguit:

La poesia és la llibertat del futur perdurable

1. Desterrar per sempre més les evidències.
2. Subvertir en tot moment el llenguatge lògic.
3. Abraçar la fe de la síntesi.
4. Ser capaç d’imaginar a partir del desordre.
5. No defugir el compromís amb el destí.
6. Acceptar la sorpresa com un fet inherent a la pròpia manera d’entendre la vida.
7. Saber mantenir-se a una distància prudencial de la literatura i el pensament.
8. Destapar l’imperceptible.
9. Donar-se impuls amb la llengua comuna.
10. Defugir els efectes calculats i les obeïdes raons.
11. Desconèixer els propis límits.
12. Deixar-se portar sempre per l’instint.
13. Convocar l’atzar i ser-li deutor.
14. Entendre que l’ambigüitat multiplica la lectura.
15. Saber que el poema conjura el sentiment i la raó.
16. Adonar-se que el líric i el dramàtic són dos registres d’una mateixa veu.
17. Constatar que la llunyania ha mort.
18. Sentir que la poesia és l’expressió única d’una vida sola. I que el seu temps és el futur.
19. Viure apassionadament i escriure amb desmesura.
20. Estimar la pròpia obra.

Vàrem continuar conversant sobre el mite personal de Kosambi que apareix per primer cop en L’ocell imperfecte (1996) (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), dels llibres de versions lliures de poesia de poetes d’altres civilitzacions, com Viatge al cor de Li Bo (1997) en què recrea el gran clàssic xinès del segle VIII i Versions profanes (2010). Paràrem de Secreta Dàlia, Premi Vicent Andrés de Poesia 2015 i de Caïm, Premi Crítica Serra d’Or 2016 i de dos llibres de poesia ben especials: L’enunciat i En abstracte (publicats a labreu edicions el 2011 i 2016). En Bach també ens va parlar d’algunes de les seves obres de teatre, de pintura (d’en Joan Miró, entre altres; l’autor reconeix que ha tingut en la seva pintura una font d’inspiració molt important ), dels llibres de narrativa breu… i finalment va llegir alguns fragments de narrativa i poemes. Nosaltres vàrem continuar amb la lectura de poemes de Josep-Ramon Bach; us en transcrivim alguns d’ells.

Monografia

Home de fang
que claves instants
amb agulles de pluja,
¿quin perfil del sol
et negarà l’origen?

Home de calç
que adores la lluna
amb les ombres del món,
¿quina llum d’arrels
bastirà el teu somni?

Home de sal
que capgires l’arena
amb les paraules del vent,
¿quina amarga set
abrusarà el teu dubte?

Josep-Ramon Bach, Trànsfuga de la llum (Edicions del Mall, 1985)

Fantasmes

Han cremat els rostolls
del meu paisatge.

L’escena ara és buida.

Invisibles, passen
sota la pancarta de meta
tots els personatges
d’aquesta infantesa muda.

Han arribat tard
a la cita de la memòria,
però un cop a casa
volen donar testimoni
d’una època de la vida.

Agafats de la mà,
dansant al ritme
frenètic dels timbals,
els fantasmes
se’n van a dormir
al rebost dels miracles.

Josep-Ramon Bach, El laberint de Filomena (Edicions Proa, 2010) (Premi a Rosa Leveroni, 2009)

(Versions de l’il·luminat Basavanna, s XII)

Shiva, tu no tens pietat!
Tu no tens misericòrdia!

Per què em vas fer fora
de l’altre món
i em vas fer néixer
en aquest tan insensible?

Oh Senyor dels Tres Rius,
escolta’m, no tindries pas
un arbust tendre o una flor
feta a la meva mida?

Josep-Ramon Bach, Versions profanes (Pagès editors, 2010)

28
Alguns déus han somiat que escrivien poemes.

47
Un bon poema és com una petjada en el fang que el temps ha de convertir en pedra.

114
Aquest poema sobre el vent està brodat amb fil d’or a la sella d’un cavall àrab.

126
Van fer la dissecció del cor d’un poeta i, a dins, hi van trobar un nedador solitari que travessava el món.

129
Aquest poema s’ha reproduït per generació espontània. I ara creix en milers de cors sensibles.

186
A Roma, el meu poeta es va quedar adormit en braços de La Pietat de Miquel Àngel.

210
Per anar pel món cal portar la Pedra de Rosetta al cor.

273
Un conegut poeta robava la bellesa als rics per donar-la als pobres.

337
Tots els poemes haurien de ser la premonició d’un miracle.

343
Si algú vol definir el poema, el destruirà.

426
Un poema és un desig atrapat en una gota d’ambre.

438
La vida és un error de l’univers, tal vegada una estranya malaltia de les pedres.

523
El pitjor enemic de molts poetes és la poesia.

561
La larva que ahir era cuc i demà serà papallona és una definició exacta del procés creatiu.

604
El poeta sempre és un estrany en el propi país.

Josep-Ramon Bach, L’enunciat (labreu edicions, 2010)

DIONEA

APUNT AL NATURAL SOBRE PAPER PAUTAT
D’UN QUADERN DE CAMP

Fulles aplatades i dobles
de frontissa tensa
i dentadura sana
que, en sentir el fregadís
d’un cos estrany,
tanqueu el cancell dels morts
amb un bes etern.

Oh planta
d’ennuegades arrels
que la fam t’ha acuitat
a imitar els botxins.
¿Quina humana ferotgia
ha empeltat en el teu cos
el deliri de la sang?

Josep-Ramon Bach, Caïm (Tres i Quatre, 2015, Premi Crítica Serra d’Or 2016)

BALANCES

PINTURA AL FRESC
SOBRE PARET MESTRA

Tristesa de viure
sota el cop d’una fona.

Diana mòbil
que la mort sempre encerta.

Temor de ser carn tova
a mans de fera.

Veus que s’escapen
de la rapsòdia humana

i clamen serenes
per un món en concert.

Braços que gronxen
els cossos més dèbils.

Ulls que il·luminen
en temps de foscor.

Josep-Ramon Bach, Caïm (Tres i Quatre, 2015, Premi Crítica Serra d’Or 2016)

La força secreta
d’un destí musculós.
El corrent
que empeny l’aigua
fins al salt obert
a la pedra roja.

Visc sota els arbres
en vorals arenosos.
I amb fona nova
llenço còdols blancs
contra tota murada.

Josep-Ramon Bach, Secreta Dàlia. Tres i Quatre, 2016 (Premi Octubre 2015)

Gotes de tendresa
en el llit dels amants.
Joies de plata
al bec dels ocells
que amenitzen,
de l’arbre estant,
el diluvi de cossos.
Onades al rompent
sota llei del vaivé.
Bressol d’astres
que omplen el sac
de pols divina.
Secreta dàlia
del jardí del desig.
Pàtria del món
on neixen els dies.

Josep-Ramon Bach, Secreta Dàlia. Tres i Quatre, 2016 (Premi Octubre 2015)

CLAVEGUERES

Era un vell somni viure en el subsòl lliure amb la brutícia. Conec un home que mossegava els múrids amb dents agrestes. Com una gata per l’albelló rondava amb boca plena. El seu desvari el duia a mostrar-se com un gall mascle. Les clavegueres eren grans avingudes amb ponts de merda. Quan arribava l’aigua nova de pluja la carn fugia. Sense cacera el galifardeu jeia amb la desgana. Pura demència passar pel tub infecte del gran descrèdit. Saber-se immune a les deixalles orfes d’un món prou tòxic. Desafiar el vici de la raó més sagrada sense vergonya.

Josep-Ramon Bach, En abstracte (labreu edicions, 2016)

Vàrem continuar la conversa a taula, amb un bon sopar, i el nostre poeta va tenir temps de explicar-nos, de raonar, entre moltes altres coses, que “Per crear cal desaprendre”.

Quina gran festa de les paraules, de les idees i de la imaginació… Gràcies, Josep-Ramon!

Fotografies: Aureli Ruiz

Reiniciem el nostre cicle de poesia amb un autor de llarga i fructífera trajectòria, en Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946), poeta, narrador i dramaturg, darrerament guardonat amb el Premi de la crítica Serra d’Or 2016 per l’obra Caïm i el Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre de València per Secreta Dàlia. En el seu últim llibre, En abstracte (labreu edicions, 2016), Bach torna a sorprendre els lectors amb una nova i interessantíssima experiència creadora.

Xerrarem amb el poeta i llegirem una selecció de la seva obra. No t’ho pensis i acompanya’ns el proper dimarts 31 de gener a quarts de vuit del vespre!

El passat vint-i-set d’octubre vàrem gaudir de la paraules de la Sònia Moll, la poeta convidada pel nostre grup.  A continuació hi trobareu una breu crònica de l’acte, una selecció de poemes de la Sònia Moll i un bon grapat d’imatges del nostre benvolgut fotògraf, n’Aureli Ruiz, que com és costum ha sabut copsar l’ambient distès i càlid de la trobada.

Ens trobem amb la poeta Sònia Moll a l’espai VilaWeb,a l’acte que organitza Reversos, per parlar de poesia, del seu darrer llibre I Déu en algun lloc que l’autora dedica a sa mare i que al seu bloc La vida té vida pròpia, descriu així:

“eres irreverent, impulsiva, emocional fins al moll de l’os, valenta, lleona, terra ferma, mar vertiginós. Tenies a dins bastiments trencats per sempre, i no els sabíem però ho sabíem, perquè no amagaves ni la nostàlgia ni la por ni la ràbia ni la pena. Eres tant, amb majúscules, sense màscares. Llençaves les cries de ratolins pel forat del vàter, cuinaves coques de pa entre les pedres de la llar de foc, ens contaves que una infermera t’havia saltat damunt del ventre per expulsar-te el fill mort. Reies fort, parlaves alt, ploraves sense amagar-te. No agradaves, sovint. Et vam conèixer desubicada, despatriada, desarrelada. Ens vas ser dèbil, enyorada, desorientada, rabiüda, malparlada. Ens vas ser mare amb cicatriu al ventre, del melic fins al pubis, mare amb davantal de flors i mans aspres, mare laberíntica, mare des(con)centrada, malhumorada, rompuda. Presència irrenunciable abans i ara, abans i sempre…”

I continua al mateix text explicant la força de les seva relació materno-filial:

“…i jo, que vaig estimar el que eres fins a trencar els límits del meu món, jo que sé estimar només des que t’estimo, camino algunes nits amb la por que no em vulguin dèbil, enyorada, desorientada, rabiüda, malparlada, laberíntica, desubicada, desarrelada.” 

I Déu en algun lloc és un llibre que vol reflectir els sentiments i les vivències de la Sònia des del moment en què a sa mare li va ser diagnosticat  Alzheimer fins que es va produir la mort. Això és el que explica el poemari, també el que dona la gravetat a l’obra, el to, la seva tristesa, sovint la seva desesperació.

Però com ens va explicar la Sònia en el mateix col.loqui, amb aquests sentiments, per molt nobles que siguin, no n’hi ha prou per fer literatura. La literatura vol una elaboració literària dels sentiments. Ella ens ho va explicar amb una metàfora: el sentiments són quan la rentadora centrifuga la roba, literatura quan la roba ja està neta i s’estén; el resultat de transformar unes idees i uns sentiments en llenguatge poètic. Aquest llenguatge poètic per a la Sònia ha de ser prou potent per emocionar el lector. I transformar-lo. No crec que la Sònia consideri literatura els versos que ens deixen indiferents.

L’estona que vàrem compartir amb la Sònia Moll ens va remoure per dins. Per la profunditat dels seus sentiments i per la força dels seus poemes. Fou una vetllada realment excepcional.

Tomàs Maria Porta

EL MEU AMOR PETIT

El meu amor petit, com de mentida,
espiava els teus ulls de color de cel
darrere les escales de cargol
al pati de l’escola de les monges.

La meva amor petita, de joguina,
trencadissa com fulla de llorer,
amagava el secret dins les butxaques
de l’uniforme blau. I al pas dels dies
(dilluns tacats de gris, dimarts de cendra,
dimecres virolats, dijous groguencs,
divendres plens de llum) refeia el somni:
cabells de blat madur, petons de menta.
(Perquè ho devien ser, de menta, crec,
aquells petons secrets que us espiava.
Ell era un noi rosset, d’ulls de maragda,
un any més gran que tu. Dels jesuïtes.)

El meu amor petit teixia somnis
ocult sota la culpa adolescent.
I els dits tacats de guix et resseguien
el nom a les finestres. T’enyoraven
la pell desconeguda, immaculada.

La meva amor petita, d’or i sucre,
la van ferir de mort des que va néixer
les ombres del pecat i la vergonya.

Sònia Moll, Non si male nunc

LES COSES QUE NO DIUS

Les coses que no dius obren escletxes
damunt la pell estoica. Llisquen, àvides,
pels rius de sang del cos, i no s’aturen
fins que troben racons que desconeixes.

S’hi queden. Te’ls esquincen. Però tu
no te n’adones. Parles fort, i rius,
i aconsegueixes ignorar la pena.

S’hi queden tant de temps que en perds el compte.
Són coses que no vols, o vols i dols,
però t’estimes més aniquilar-les
-almenys, tu creus que ho fas-; però revénen:

revénen en el plor dels dies grisos,
en l’ofec dels diumenges a la tarda,
en epílegs d’estius d’adolescència,
en preludis d’hivern sense esperança.

Les cosesque no dius tensen els músculs
i s’instal·len al cor de les genives
amb el gust de la pols i de les hores
que has deixat escolar-se sense esma.
Hi ha una olor agredolça al tou dels dits
-olor de resclosit, de por, de sexe.

Les coses que no dius fan mal als polsos.
I a les dents. I a les mans. I a les orelles.

Sònia Moll, Non si male nunc

POR

Martellets insistents
a tocar de les temples.
Defora, quietuds sense repòs
esperen per clavar-me dentegada.
Em quedo en el llindar del pànic, única
drecera entre la mort i jo, i provo
d’aturar el remolí d’un pensament
que no em pertany.

Els vidres de la por
m’escampen a bocins
damunt l’estora.

M’ensorro en un instant
com un Castell de cartes.

Sònia Moll, Non si male nunc

FER-SE GRAN

La mare és petita
i tu no saps com créixer
per sostenir-la.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

TOTS ELS ARBRES

El tiempo de los árboles está en ti
después de amarnos.
KIRMEN URIBE, “El tiempo de los árboles”

Ens va ploure molt, tots aquells dies.
Moltes tardes, moltes nits,
molts matins de diumenge.
M’agradava encara més fer l’amor així
amb el silenci nostre
espetegant contra el soroll de l’aigua rere els vidres.

Hi penso avui, que plou i que voldria
que encara fes més vent aquesta matinada.
Que hi hagués arbres frondosos a prop de casa,
que la remor de les fulles em bressolés el son.

La pluja ja no m’és mai més absència.
Tinc a les mans tota l’aigua d’ahir,
tots els arbres d’avui.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

ALGÚ UNA VEGADA VA DIR

Zazu se miró las manos, sus manos pequeñas y
delgadas, y las escondió en la espalda,  porqué
alguien dijo una vez que tenía manos de ladrona. 

ANA MARÍA MATUTE, Pequeño teatro 

Això has fet? Aquest desastre?
–SÍ, l’he fet jo i aquí te’l porto.

TERESA FORCADES

Algú una vegada va dir.
I tu vas amagar les mans a l’esquena,
i en vas fer un nus petit i dur com un ou de fusta.

Algú una vegada va dir.
I tu vas amagar els ulls darrera les ulleres de sol,
i vas deixar de mirar els arbres nus retallats contra el cel.

Algú una vegada va dir.
I tu vas enfonsar el cor dins d’una ampolla
i en vas fer un vaixell de fusta cremada
respirant contra les parets de vidre.

Algú una vegada va dir.
I tu vas tornar a mostrar les mans obertes,
Això ho has fet tu, aquest desastre?
Sí, l’he fet jo i aquí te’l porto.
I les vas enfonsar dins de la terra molla.
I vas fer fang i margarida.

Algú alguna vegada va dir.
I tu.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

I NO VA QUEDAR RES DE MI

Em miro avui i aquest és el vertigen:
que tot el que tu eres
s’engrunés aquells dies
pels camins de l ‘aigua.
Que a l’arribada al port de Barcelona
ja no quedés res de tu
–de la teva bellesa
d’ulls verds i pell pigada,
la teva força,
la teva-nostra sang indígena.
Y no quedó nada de mi.
Què hi ha encara de tu, mare,
després de l’oceà?
Hi ets?
Ets?
M’aboco a tu
i tot és aigua fonda,
aigua negra,
aigua cega.

Odio i estimo amb ràbia
l’Hades inclement
Que et va engolir i no et retorna.
Estimo i odio l’oceà
que et va partir en dos la vida.
I m’hi acosto
i me n’allunyo,
eterna i absurda rissaga al port,
amb l’esperança infantil
de retornar-te el que ets
–la llum,
el verd,
la teva vida a punt d’obrir-se
com una papallona.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

PESA LA LLUNA

llega la noche y carga
el peso de la luna en nuestros ojos
JOSE ANTONIO ARCEDIANO, “Mirador”

Pesa la lluna plena als pits
que rebenten de llet agra,
de llet inútil,
de llet morta
—les filles no poden alimentar les mares.
Pesa la lluna plena a la sang,
ocupant-la,
envaint-la,
enverinant-la,
enfangant-la tota amb coàguls estèrils.
I l’aire a mig camí,
entre els pulmons i el ventre.
Jo sense tu
—com es camina aquest camí?—,
tu sense jo,
enllà dels ulls que miren i no em veuen,
enllà de la pell transparent de les mans
que acarono encara com si no fossin tu.
Pesa la lluna en l’udol estroncat de la lloba
que no he sabut ser avui,
que no sé si sabré ser demà
quan tu no hi siguis
—com es camina aquest camí?

Pesa la lluna que em fa callar avui
amb una mordassa blanca xopa de formol
i em deixa sense versos,
sense escletxes,
sense sang.
Pesa la lluna plena als pits
com em pesa el teu nom a les costelles
totes les nits que prego.

I m’assec a la porta de casa
a esperar que minvi
—que em des-ocupi,
que em des-prengui,
que em des-habiti.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

EN VERMELL

Hi ha dies
que et trobes en vermell tots els semàfors.

No saps com es fa,
això d’ofegar les ganes d’arrencar a córrer
i haver-te d’aturar a cada cruïlla
i trobar-te a sota de la pell
alguna cosa que s’assembli a la calma
de què parlen els savis.

A les sales de vetlla dels tanatoris
hi fa el mateix fred que en algunes oficines.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

EL TEU MÚSCUL PRECIÓS

Les costelles endins
—gàbia d’ossos que protegeixen
el batec ferit—
i tota la por amagada als nusos de l’esquena.
Que no el toqui ningú (més),
el teu múscul menut i tremolós.
Que ningú gosi esquitxar d’aigua bullent
la membrana escaldada.
Entre els barrots de la gàbia
s’escolen espases
que esquincen la vida de dalt a baix,
com la línia interrompuda
que tens impresa al palmell de la mà esquerra.
Que no te’l toqui ningú,
el teu múscul preciós,
la teva pobra criatura esgarriada,
la teva ànima malmesa.
Que no te’l toqui ningú.
Que no te’l vegi ningú entelat,
tremolós,
esgarrapat,
vençut.
Les costelles endins,
sentinelles ferotges,
i l’aire aspre, dens,
cada dia més difícil.
Que no te’l toqui ningú (més),
el teu múscul cansat.
Que no te’l mirin.
‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍Que no te’l vegin.
Que no te’l vulguin.
‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍Que no te’l prenguin.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

Gràcies, Sònia, per compartir amb nosaltres la teva saviesa i vitalitat poètica! Va ser un gran plaer.

Fotografies d’Aureli Ruiz

El proper acte organitzat pel grup el celebrem dijous 27 d’octubre a les 19.30 h. Tindrem el plaer de comptar amb na Sònia Moll Gamboa com a poeta convidada.

Conversarem amb l’autora i llegirem una selecció dels seus poemes, dels llibres Non si male nunc (2008, Viena edicions), Premi Sant Celoni de Poesia 2007, I Déu en algun lloc  (2014, Vic: Cafè Central i Eumo Editorial).

Us hi esperem, no hi falteu!

El passat vint-i-set de setembre vàrem acollir, en el primer acte després de la pausa de l’estiu, la poeta Clara Mir Maristany. Va ser un goig poder parlar amb ella de poesia, de llibres, de poetes…; us deixem, a continuació, un petit bocí de les seves reflexions i una selecció de poemes que vàrem llegir al final de la vetllada.

“Sovint he pensat que la poesia és una disfunció del llenguatge i que tanmateix serveix per comunicar-nos. És un joc, en el més noble sentit de la paraula, d’interpretacions de l’experiència humana. El poeta fa un exercici de llibertat donant forma escrita al pensament. Ho fa amb una elasticitat semàntica que li permet donar nou sentit a les paraules triades i construir una mena d’artefacte màgic que, quan és reeixit, funciona per si sol.

També llegir poesia és un acte de llibertat on, lector i autor, cadascú des de  la seva autonomia i en una cruïlla de representacions i d’alteritats, es poden  reconèixer dins d’un paisatge emocional i intel·lectual compartit.”

Clara Mir Maristany

Resum de la trajectòria literària de l’autora:

La Clara Mir Maristany és una poeta amb un gran bagatge intel·lectual; és llicenciada en Filosofia, diplomada en Psicologia Clínica i Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, de la qual va rebre el Premi Carme Serrallonga a la qualitat lingüística.

Professionalment s’ha dedicat a la docència i a la recerca en diferents institucions, entre elles en la Universitat de Barcelona i en la Universitat Autònoma de Barcelona.

La seva activitat poètica té clarament dues èpoques: abans d’iniciar el seu trajecte professional i després de jubilar-se.

En la primera època, entre el 1959 i el 64, participa en nombrosos recitals i trobades clandestines amb poetes com Clementina Arderiu, Josep Carner, Josep M. de Segarra, Palau i Fabra, Salvador Espriu, Joan Oliver, Carles Riba, Blai Bonet, Sala Cornadó, Josep M. Llompart, Marius Sampere, Joaquim Horta, Gabriel Ferrater… també amb altres poetes aleshores novells, com ella: en Miquel Bauçà i en Joan Julià. Aquestes trobades s’organitzaven al domicili del Dr. Colomines i si entreu al web www.catedramariustorres, dins la fonoteca de Joan Colomines, podreu escoltar la veu de tots aquests poetes i també la dels més joves, entre ells la Clara Mir.

Després de la jubilació la Clara reprèn amb força la seva la activitat poètica. Està antalogada en diversos llibres i revistes literàries. Des del 2006, juntament amb la Marta Malleu, organitza nombroses sessions literàries “Poesia a la carta”  en diferents espais i amb el grup “7 de Cors” també ha conreat la poesia oral arreu de Catalunya.

És finalista del Premi Joan Santamaria (2007) per l’obra “Persistències”. L’any 2012 publica a Pagès editors el poemari Els Déus i les Bèsties, el 2014 guanya el Premi de Poesia Josep Maria López Picó, Vila de Vallirana amb La paraula des-habitada I el 2015 és guardonada amb el Premi Marià Manent per l’obra El torn, que es publicarà pròximament.

TANCAR EL CERCLE

Enfilar el poal sense conciliar la set
refer el gest
dibuixar-ne mil vegades la corba
com l’ombra que lluita per configurar
la forma acabada
entre el pou i la boca.

Despertar al so de la corriola.
Enfilar els dies.
Posar oli a les hores.
Sobreviure
entre el pou i la set.
sense trencar el fil d’aigua.

Clara Mir, Els Déus i les Bèsties 

DE NIT

espera el frec suau d’unes mans
les mans d’un déu qualsevol per adormir-se
el déu dels infants amb la seva mort petita
el déu que eixuga el plor i la por dels llavis
i la pupil·la. El déu que vigila, a ell, que és pobre
de paraules i de fe, que no sap estrenar
cap altra vida. Tampoc no sap que no sap viure.
És per això que espera el frec tranquil del déu-nit
per adormir-se.

Clara Mir, Els Déus i les Bèsties 

ABSÈNCIA

Aquell dibuix que tu vas fer i que tinc
penjat al pis de Barcelona
el groc estès damunt les ratlles de la taula
i el negre d’una xemeneia abstracta,
em duen la mirada fins al llum petit
de la casa abandonada
(com als contes)
sense tu, sense nosaltres a banda i banda
de la taula.
Des de la finestra veig
el reguer escampat d’una bombeta
damunt la taula desparada.

Hi vas deixar el llum encès per guardar-nos
el record a banda i banda de la vida.

Clara Mir, Els Déus i les Bèsties

NO SÉ

si la teva cara dibuixa rems o ales.
No vull que te’n vagis.
Et porto raïms i altres fruits que t’agraden
i tots els records ben plegats en paper de plata
i tots els contes i totes les paraules
que escoltava asseguda al travesser
de les potes de la taula.
I tot el que em rodola pel cap
i per les galtes, perquè no te’n vagis.
I te’n vas, sense cap vergonya
amb aquesta cara de morta
i em deixes sola.

Clara Mir, Els Déus i les Bèsties 

Eppur si muove:
L’ensinistrament eficaç de la paraula
manté les exigències de la Inquisició
i les eines de l’exorcisme sempre a punt
d’escapçar meticulosament el desordre
del teu ordre.

Aquí es tanca la porta sense fer fressa.
Aquí aprens l’ofici de callar,
aquí no hi ha finestres,
aquí la llum s’estavella com qui esqueixa
una magrana i escup pinyols de sang.

Volies alçar els braços i perbocar
l’espantaocells que duies arrapat a l’ànima:
estampar, fora terme, l’ombra vacil·lant d’una creu.

Clara Mir, La paraula des-habitada

Hi ha paraules que em parlen i paraules
que em callen, n’hi ha que em criden, d’altres
em vénen sense cridar-les. Les coses
existeixen pel tacte del seu nom:
orient, vertigen, misteri.
I dic allò que faig:
escric, ensopego.
La quietud és murmuri:
sil·logisme, solstici, silenci.
Exploro la paraula:
pell, sexe, cor.
I callo.
Sento les paraules que em parlen soles:
batec, exili, res.
Escolto i repeteixo segons les circumstàncies:
ràbia, pedra, foc.
O la simetria imperfecta dels secrets:
llamp, navalla, mort.

Els vents entremailats,
les feixes de ponent,
la figuera estintolada
davant de casa,
i la mula que puja pel camí
amb la gropa lluent
i l’orgull de raça.

No podrien ser més bells
aquests flocs de neu
que cauen,
que tot s’ho empassen,
que ens alcen per damunt
la terra quieta,
blanca, de porcellana.

Clara Mir, La paraula des-habitada

Entre el mar i la terra jo sentia, alhora,
el rosec de l’aigua i el toc de les esquelles
pasturant aquell estrany jardí de la infantesa.
Després, molta pressa
per créixer amb la corriola del temps,
per pujar l’aigua i la set, per revoltar-me,
per fer créixer l’herba i la tempesta,
per sentir com encara giren, abraçats, el mar
i la pedra.
En aquest pendent, tornaré a néixer?
Serà la mort un suau duet d’ones i esquelles?

Clara Mir, La paraula des-habitada

Estàvem convocats
a la badia encesa
de l’estiu.
Damunt l’arena, la barca jeia
bocaterrosa davall del tamarell.
La capgiràvem,
la menàvem a la mar petita
i buidàvem l’aigua de les ferides
amb un poal.
El ca també venia.
Abraçàvem per torns
el fons còsmic de les petxines,
el gep de mar
i el record deshabitat
de la infantesa. Després,
herois de postguerra,
tornàvem a l’ombra del tamarell
i, amb la nuesa desordenada del verb
i l’olor de tristesa adolescent,
desvestíem el temps i la innocència.

Clara Mir, La paraula des-habitada

Li agraïm a la Clara Mir que ens hagi acompanyat en aquesta trobada de poesia de gran nivell, i esperem amb deler el seu darrer llibre, El Torn, que es publicarà en les pròximes setmanes.

Gràcies, Clara, sempre seràs benvinguda!

Fotografies d’Aureli Ruiz

El proper dimarts 27 de setembre reprenem les nostres activitats literàries, després de la pausa de les vacances, i tenim el plaer de convidar-vos a la conversa que mantindrem amb la poeta Clara Mir Maristany.

Parlarem amb ella dels seus dos llibres de poesia publicats: Els Déus i les Bèsties (Pagès editors, 2012) i La paraula deshabitada (Viena edicions, 2015) guardonat amb el XXXVIII Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó. També parlarem del seu nou llibre, Torn, que es publicarà en breu, l’obra amb què la poeta va guanyar el Premi Marià Manent 2015.

Després de la xerrada direm una selecció de la poesia de la Clara Mir.

No us ho perdeu, hi sou tots convidats!

El passat trenta-u de maig es va celebrar l’acte de presentació a Barcelona del llibre Quatre arbres, obra guanyadora de la 39a edició del Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó de la Vila de Vallirana 2015, publicat per Viena Edicions i prologat per Màrius Sampere.

Vàrem comptar amb la presència de l’autora, Empar Sáez, i de la poeta Clara Mir Maristany.

Us oferim unes fotografies de la vetllada i un tast de la presentació de na Clara Mir; alguns fragments de la seva intervenció:

“El premi de poesia López –Picó ja és garantia de la qualitat del poemari. És un llibre escrit des de les entranyes de la ment; el títol és una presentació minimalista (una forma de discreció de l’autora) que ens amaga el desbordament del bosc.”

“Llegir el llibre és entrar en un bosc màgic, on la complicitat del lector s’hi ha d’atansar amb molta atenció i cura per desxifrar la riquesa de l’expressió i el vocabulari, per respirar la sorpresa i la troballa i endinsar-se en el bosc espès o en la clariana.”

“El pròleg de Màrius Sampere ens reafirma en el bon camí que emprendrem en la lectura del llibre. Quatre arbres és molt més que quatre elements, és una explosió d’imatges i de vocabulari, un boscatge ple (en majúscules) de mots i versos d’una gran riquesa conceptual i sensitiva. Hi trobarem una mena de resurrecció en la carn de la natura entre la cambra–cos i el bosc impersonal i encara més, com diu Màrius Sampere: advertim, qui sap si esglaiats, que no són pas els nostres braços, sinó branques, branques sinuoses i inseparables, que ens reclamen i ens porten inexorablement al centre del bosc… entrem de ple a la seva màgia, pletòrica al llarg de tot el poemari, en la dona i en la boscúria, on l’autora ens descobreix les propietats transformadores de la natura.”

“La forma i la disciplina tossuda de la poeta alcen el bosc en temple, un espai sense límits on quatre arbres esdevenen bosc interior i exterior de l’ésser i cada poema, cada frase, treballats en vers o en prosa, ens desborden dins d’un marc d’una esplèndida visió màgica i entranyable alhora.”

“En els poemes inicials de la primera part del llibre, Bosc màgic, ens endinsem al bosc de les paraules per iniciar-nos en la transformació que apareix tot d’una com en el poema següent:

En el boscatge dens, en la nit
creix l’espasme de l’ésser,
irromp com un puny de les fondàries
obscures de la fusta.

Un tany de mi brosta entre les pàgines, 
els meus dits s’aponcellen
per escumoses empremtes de paisatge.

Assaboriu la terra, el seu batec
amortit entre veus i albades, 
preneu-la amb les conques
buides de les mans,

oblideu vaguetats de l’infinit,
desvetlleu l’univers en la dansa dels arbres.

La màgia s’inicia amb la mà que es mou damunt el full on escriu, on els dits s’aponcellen i es fonen amb la dansa dels arbres o de les lletres.”

“El bosc és la pròpia cambra; l’arbre és un cos parit amb dolor, com ho expressa l’autora en aquest fragment del poema:

(…) sota les fulles pàl·lides d’aquest
arbre em trobaràs
amb els peus calçats en terra,
creixent amunt, (…)

O més endavant, en un poema en prosa, continua la transformació:

S’empeltaren els mots, coneixedors de la meva carn, de la fam inajornable feta d’anhels, d’esbrancades foscors. S’empeltaren un a un sobre el meu tors, per les sines i el ventre. S’inflaren els borrons, a poc a poc. Varen créixer fulles minúscules que em cobrien els ulls, ecos abrusats de vent em barraven la boca. Es produí un esclató blanc de flors cegues; floriren totes a l’uníson, amb dolor de part, en aturades estacions de dol damunt la mirada quieta.

A l’endemà un toll de sang romania encara sota l’arbre.

“I encara aquest breu poema per tancar la primera part:

Obrires les teves branques
al bres delitós de les onades.
Passaren rasant – el mar, el vent–,
gairebé sense tocar-te,
eternitzant el ròssec lleuger
damunt l’escorça de la pell;
el temps alliberat del temps:
la bellesa perpètua,
el gest estàtic, un desig
inestroncable
                         arran de la frontera,
en el buit absent que acuradament
lletreges.

Lletrejar per escriure el poema fet arbre; lletrejar per llegir com s’obren damunt l’escorça de la pell les teves branques…”

“En la segona part del llibre, Sotabosc, la poeta s’aferra a la terra; es torna arrel de si mateixa, és carn que es soterra, que es fon en un magma de paraules:

No faig arrels i tanmateix m’enfonso.

Clavo els peus a terra
en el gran ventre polsós que es dilata.

                         Enfollida de fondària
cavo més,
                  em soterro,
m’extravio cap el centre de mi     mateixa

on la carn recull l’escalfor estranya             d’altres cossos
en esfondraments i profunds inicis.

Dedins remunten     batecs de magmes, 
insistents proclames de fum.

A la fi tot s’aquieta; prems la terra que calla,
reculls i beses    boques d’infinites paraules.

“La poeta-arbre, la poeta- terra s’extravia de si mateixa per compartir arrels i branques de bosc, de fet, paraules per al poema.

En el sotabosc, el cos és també bosc:

Segueix el rastre que portes dins, segueix-lo de ben a prop, sense distingir entre senda llarga i cos endins. Trobaràs les petges en la pròpia sang fluint per les gleves i els còdols del camí. Trobaràs un gran roc polit pel flux i el reflux inaturable, colpit per la teva mirada, per un vent massa fort, Llança l’àncora a les pluges del cor, que la sang lluenta del sol et banyi d’aire, de salabror blanca i nacrada, i els dies ordeixin líquens i flors en les profunditats carnoses del teu vestit.

“El Sotabosc té clarianes. En la clariana del bosc la poeta ens porta a la buidor agressiva de la paraula:

(…) En la clariana del bosc t’has ennuegat amb les llums que cremen el paisatge. Encalces cada forma d’ocell, cada càntic d’ombra, cada brollant de vent en el centre de la dansa.Segueixes els signes mangra que neixen de les branques i continues el ball que et durà al buit indestriable –amb música de llàgrimes en l’abís i unglades en el magma negre de la paraula

La clariana com l’abisme…el buit indestriable, el silenci. El bosc com el magma negre de la paraula.”

“En el gruix del poemari hi trobem dos tipus de diàleg: el diàleg arbre-cos, la transformació en la fusió dona-natura, i el diàleg autora-lector.

El fet de ressaltar el diàleg arbre-cos del llibre m’ha portat a recordar alguns poemes de Joan  Vinyoli on també empra l’arbre com a entitat per servir-nos el vers fet carn…: “l’arbre de sang es ramifica…” a “Cants d’Abelone”. També: ”jo no soc més que un arbre, allunyat del bosc (…) ja les meves arrels no saben enfondir-se en la terra…”  a “El callat”. I encara: “Tornem a ser branques del mateix bosc (…) esperem la destral del boscater sense por…”  a “Ara que és tard”.

Amb paraules de l’autora repeteixo allò que diu respecte al diàleg autor-lector: “El diàleg amb el lector hi és sempre, si bé en el primer poema és més palès, m’hi adreço directament:

(…) Llegeixes la voluptuosa i perfumada 
paraula des d’on neixo,(…) 
Sota les fulles pàl·lides d’aquest 
arbre em trobaràs.

Torno a citar a l’autora: “ En el llibre hi ha sobretot un intent de mimetisme entre natura i dona, entre arbre i dona, un accés a la natura i a nosaltres mateixos a través del llenguatge…” el llibre és l’enllaç entre dona i natura, entre dona i lector, gràcies a la paraula, al llenguatge que ens comunica.”

“El llibre ens du del centre del bosc màgic, de l’ésser viu, de la carn viva de la poeta, al brancatge amarat de llums i ombres; ens porta vers el món pletòric de la natura. La veu s’enfonsa en la mar, el vent, la memòria, el cos, la sang… tot fet paraula. El lector s’ha submergit en la densitat del somni, en la màgia transformadora d’ombres i clarors del bosc. El lector, en la plenitud amarada de significants i significats, anirà rellegint, sens dubte, el poemari.”

Clara Mir Maristany

A continuació l’autora ens explicà alguns aspectes sobre la idea originària i el procés creatiu del llibre, les lectures que l’han alimentat i la seva visió de la poesia. Després membres del grup Reversos van dir una selecció de poemes de “Quatre arbres”.

L’acte es va cloure amb alguna sorpresa en forma de llibre, flors i naturalment cava ben fresquet. Moltes gràcies, Clara Mir, gràcies a tots!

Fotografies d’Aureli Ruiz i Ferran d’Armengol