Reversos grup poètic

Illamola ha participat en diverses lectures públiques i recitals, ha col·laborat amb el col·lectiu Els Dimarts de Llimoner, de Mataró, i és un dels autors del recull Paraula d’Espriu, editat per l’Associació de Relataires en Català (ARC).

Actualment, té dues novel·les en curs de publicació.

Illamola va ser cofundadora, el 1975, de l’emblemàtica llibreria Robafaves de Mataró on va treballar fins el 2011.

Des del 2006 col·labora amb ràdio Mataró en programes informatius sobre novetats literàries i entrevistes a autors (Notícia de Llibres, fins 2012; El somni del Minotaure, d’ençà el 2013), així com en programes poètics( Poesia en Viu)  o “magazines” (Viu la vida dia a dia) amb la lectura de fragments de prosa poètica.

L’autora va explicar que el llibre Fraccions és un reflex d’un estat anímic, fruit d’una crisi personal que la va impulsar a escriure. A nivell formal el llibre està configurat en fragments (Fraccions). Aquests fragments corresponen a moments vitals únics, irrepetibles, que llegits en el seu conjunt mostren un estat anímic queoscil·la de manera reiterada entre el pessimisme i l’optimisme. Al final de l’obra, s’afirma serenament en el present, però aflora un sentiment d’incertesa vers el futur.

”Ara em sento en perfecta calma, en un punt sense estridències amb els colors de la natura definits  i les remors lllunyanes.I trobo el dia suau, amable. I demà?, penso, com serà demà per a mi?

 “L’hivern acaba de començar”

L’estat d’ànim apareix directament expressat a través dels pensamentsde la protagonista que sovint pren com a punt de partença  fets quotidians.

“Matí, migdia, vespre…si gairebé tot el que escric és quotidià, del què m’envolta  i veig a cada moment,perquè quan ho llegeixo em sembla tan diferent? Com n’és d’esmunyedissa la percepció, que canvia  en un instant!”

Aquestes “fraccions” són plenes d’al·lusions als aspectes canviants de la natura, metáfora d’estats anímics, i al món dels sentits a través de colors, formes, olors, peces musicals.

Amb freqüència s’emmiralla en els records, parla de la dificultat de comunicació, del defalliment, però també de la resistència i la lluita.

Fraccions, escrit en un llenguatge planer, usa alternativament la primera i la segona persones fets que contribueixen a fer-nos-el proper i assequible.

A la sessió alguns membres de Reversos vàrem llegir fragments del llibre i posteriorment  vàrem establir un col·loqui amb l’Emília en un ambient cordial i distès.

“Et preguntes en quin moment es perd la il·lusió,el sentit de la pròpia vida. En quin moment es deixa pas a aquest recolzar-se en la vida de les persones estimades, a sentir les seves vides com a teves ensorrant el teu propi jo.”

“Amb els braços plegats sobre la taula penses a treballar una mica.Costa començar i trobar per on continuar.Et fixes en una formiga solitària que ve del balcó, però què hi farà tan amunt? Et despistes, ja no saps el que volies fer. Mires com la formiga s’atura. Que potser ha descobert una engruna invisible als teus ulls?”

“Sempre miro el balcó quan baixo pel carrer, al matí. I sempre és estiu en el record. I duus un vestit de flors, fosc. Em somrius i em dius adéu entre els geranis florits. Obro els ulls.. Ara no la puc resistir, aquesta imatge.”

“Si aquest quadern vermell es perdés, quedaría un buit en la teva existència vital. No és tu, però l’has escrit tu. Et sents el resultat d’aquesta combinació mágica i real que és la línea de la vida. Sents tota la seva força i no hi ha noms, ben pocs llocs. T’empeny el substrat que viu en tu i que va més enllà. Que continua en aquesta meravellosa línea de la sang.I de la vida. Que no s’acaba, no s’acaba mai.”

Gràcies, Emília!

Bon estiu, reversaires, a reveure!

Gràcies també a l’Aureli Ruiz, artista i fotògraf,que sessió rere sessió, omple d’imatges magnífiques els articles del nostre blog.

Text: Marta Teixidó
Fotografies: Aureli Ruiz

Nascuda a Barcelona, és Doctora en Filologia per la Universitat de Barcelona, on treballa. És especialista en literatura medieval i renaixentista. Com a poeta, ha publicat Ocellania (1997), El desordre de les mans (2003), Instruments òptics (2005), Llibre dels minuts (2006), i Diafragma (2012, en col·laboració amb el fotògraf Joan Ramell). Recentment, ha traduït el poemari de l’escriptor indi Dilip Chitre, Vint esmorzars cap a la mort (2012). És autora d’un assaig gastronòmic titulat La cuina natural (2004), escrit en col·laboració amb Antonio Lozano. En castellà, les seves publicacions més recents inclouen un pròleg a la poesia de Sant Joan de la Creu (2010) i un assaig titulat El mundo a través del libro. A propósito de Cervantes, Canetti y Hrabal (2007).

Contrària a definir la poesia, perquè cada escriptor l’entén i l’explica des de la seva perspectiva, va anar desgranant aspectes de la tasca poètica, acompanyats per poemes escollits dels tres darrers llibres, així com comentaris d’altres autors amb textos dels mateixos.

Aprofitant la seva darrera obra, la traducció de Vint esmorzars cap a la mort, del poeta indi Dilip Chitre, va expressar com n’és, d’enriquidora, la feina de traductor de poesia i el desig de continuar desenvolupant aquesta vessant literària.

Eclesiastés

Ens mirem fins a l’extenuació,

fins a omplir-nos el cos de llagues.

Benvingut el dolor que degota incansablement

i ens forada la pell: Tots els rius corren al mar i el mar

no s’omple. Ens bevem fins a l’extenuació, però la set creix

amb cada marea que ens llança contra la sorra de la nit. Letal

com un somnífer, em llisques saliva endins i m’adorms les paraules.

La mort no deu ser massa lluny d’aquí: si acuitem el pas, aviat hi arribarem.

Gemma Gorga, El desordre de les mans (2003, Pagès Editors)

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Carles Ferran

Topen, abruptament, les aus contra

els esculls;

cauen en somnis blancs

espicassats d’escuma i vori

en l’angle obtús del desvari.

Dus una brasa al bec.

Orba, et plegues al cant esbocat

i al delit de la fosca.

S’envolen les mans ossoses,

s’arquegen suament els membres,

es desnuen les boques.

Tornen els llavis a emprendre

               fermament la paraula.

Dona i ocell, Empar Sáez

Sepultat de fulles

dormites,

fas niu en el cor vell del desig.

Descorda’t les ales, muda la pell.

Romandrà el teu vol

en la llum perenne de l’arbre.

Desperta’t,

enarbora l’ombra de les arrels,

envesteix la llum    dispersa

sota el gran núvol de fulles;

arreplega i retorna’m

la llum màgica feta ocell.

Dona i ocell, Empar Sáez

M’alço, nua de fulles,

per rebre el teu vent.

La veu s’estronca pel marge

equívoc de l’alba. 

Defallir, caure agemolida

damunt sepulcres d’hivern

per on s’abat el fred

i s’osca la basarda.

Camino tan lentament

que torno a ser arbre;

grèvola l’escorça, vibrada d’ombres.

M’acompanyen ocells de pluja,

el vent púrpura, la negra gebrada.

Emprenc camins a l’obaga

en els vells dominis de la nit.

Dona i ocell, Empar Sáez

En el blanc del silenci nia la paraula.

Travessa la besada púrpura dels llavis,

esvoletega en l’espai minso del bleix,

mor             tallant la llengua del vent.

Dona i ocell, Empar Sáez

Membres del grup Reversos, organitzadors de l’acte, van dir alguns dels poemes del llibre.

Fotografies: Aureli Ruiz i Ferran d’Armengol

El proper dimarts 6 de maig a dos quarts de vuit del vespre es presenta a l’Espai Vilaweb el llibre Dona i ocell, d’Empar Sáez, XXXI Premi de Poesia Ciutat d’Alcoi.

El llibre ha estat publicat en la col·lecció de poesia Edicions de la Guerra de l’Editorial Denes.

Editorial Denes, “Dona i ocell”

Hem organitzat una conversa literària amb la intervenció de l’autora i de les escriptores Sílvia Armangué, Mercè Bagaria i Glòria Calafell.

En la part final de l’acte membres del grup de poesia Reversos i les escriptores  convidades llegiran alguns poemes del llibre.

Hi sou tots benvinguts!

L’escriptor Jordi Llavina va ser el convidat del grup de poesia Reversos el passat 18 de març, pocs dies després que fos nomenat comissari o coordinador de l’Any Vinyoli a proposta de la Institució de les Lletres Catalanes.

Aquesta activitat del grup de poesia s’emmarca dins dels actes que commemoren el centenari del naixement de Joan Vinyoli. El nostre grup tenia el ferm propòsit de dedicar una sessió al poeta, un dels més importants del segle XX i un dels més influents en les noves generacions de poetes catalans. Ens hem unit, doncs, a aquesta celebració per homenatjar a en Vinyoli i, sobretot, per acostar i difondre un xic més la seva obra i la seva figura.

En Jordi Llavina, que en paraules de Sebastià Alzamora és un dels vinyolians més convençuts i entusiastes que hi ha al país, va impartir la conferència titulada: Joan Vinyoli, i crema tot en cant, gravada en la seva totalitat per Vilaweb. Us fem un enllaç al vídeo  i us deixem un grapat de fotografies d’un acte que va ser ben interessant i enriquidor per als assistents.

Jordi Llavina glossa Joan Vinyoli a l’espai Vilaweb

Volem ressaltar que ha estat un plaer i un honor haver comptat amb en Jordi Llavina per aquesta sessió. Agraïm que hagi acceptat la nostra invitació a participar en un homenatge que es vol sumar a les nombroses activitats que enguany serviran per honorar i divulgar la seva poesia.

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz

En la trobada anterior, quan en Xavier Xarles va saber que na Dolors Miquel ens visitaria, va explicar-nos que havia deixat de llegir alguns dels poemes inicialment triats per a la xerrada per manca de temps. Un dels poemes no llegits va ser “Vers del no dir re”, del llibre Aioç, de la Dolors Miquel.

No sabria dir si en Xarles ens hagués relacionat aquest poema amb la teoria de Galois, les nocions de Cantor, la paradoxa de Russell, o els conceptes abstractes sobre les matemàtiques i la lògica de Gödel. Tant és, el cas és que la Dolors Miquel, sense conèixer aquest detall de l’anterior conversa, va dir el poema de forma esplèndida, per a gaudi de tots nosaltres, mostrant una connexió misteriosa amb l’anterior convidat de Reversos.

Com a crònica personal de la trobada amb la Dolors Miquel, en Tomàs-Maria Porta ens ofereix aquest text:

Qui escriu això pensa que la Dolors Miquel és una de les millors poetes nascuda pels volts del 60 – ella, tant coqueta, em perdonarà que insinuï la seva edat – i, a més, quan no està empipada, és una de les persones més agradables, afables, simpàtiques i rialleres d’aquest país nostre que s’esforça per esdevenir greu, avorrit i entre luterà i calvinista.

Ho dic perquè quedi clar que si el que s’escriu és una tirallonga d’elogis literaris i personals, ho són perquè així ho veu aquest humil escrivent i potser no – o potser sí – perquè li vulgui fer la rosca a la poeta catalana que més a prop està de que se li doni el Nobel, si és que n’hi ha cap.

Opino que si la Dolors Miquel no tingués la desgràcia de ser catalana – que ella, amb la seva mania de veure-ho tot del revés, ho considera una sort – i fos ni que fos francesa, i ja no diguem anglosaxona, avui seria la més cantada, la més recitada, la més llegida, la més aclamada i la més envejada de les poetes. Com que som un país petitó i des de Nietzsche se sap que ens governen els mediocres – i no només en l’àmbit polític, és clar – simplement és envejada. I “represaliada”. I “catacumbitzada”.

Dit tot l’anterior, que suposo que a ella més aviat l’emprenyarà, què és pot dir de la trobada de la DM amb el Grup Reversos a l’Espai Vilaweb del dia 14 d’octubre per a que qui no hi va ser se’n faci una idea i qui hi va ser s’hi senti més o menys reflectit. Jo penso que, en realitat, és senzill: fou un acte farcit de poesia com a bellesa, com a patiment i com a bon humor.  Farcit de fe, d’esperança i de caritat (li van la Bíblia i els místics). Passades pel tamís de la DM, és clar. Llagrimetes d’emoció i rialles enjogassades.  

Com que si continués escrivint només continuaria parlant bé de la DM ho deixo estar aquí. Els que hi veu ser sabeu que no exagero – gaire – i els qui no hi vàreu ser, si Vilaweb publica el vídeo de l’acte, ja en sabreu donar fe.

Deixo de fer el manefla i que sigui ella la que acabi:

Aigua, aigua, deu-mos aigua
deu-mos aigua, malparit!
Fill de puta, deu-mos aigua,
que mos falta dia i nit.

Per cert, que la DM va estrenar un poema que deia no sé què de la independència i, a més, es va posar a recitar com una boja San Juan de la Cruz. Brutal. I eròtic a matar: qui ho havia de dir?

Tomàs-Maria Porta i Calsina

Mare nostra

Mare meva, que no ni sé on ets,
                                          de qui només en tinc el nom…

Mare nostra que esteu en el zel

sigui santificat el vostre cony

l’epidural, la llevadora,

vingui a nosaltres el vostre crit

el vostre amor, la vostra força.

Faci’s la vostra voluntat al nostre úter

sobre la terra.

El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.

I no permeteu que els fills de puta

avortin l’amor, facin la guerra,

ans deslliureu-nos d’ells

pels segles dels segles,

Vagina.

Anem…

Dolors Miquel, Missa pagesa

Besàvia al balancí

No deixis de moure el balancí,

enrere fins ahir,

endavant fins demà,

ja no hi ha sostre, ni terra, ni present,

però les parets de l’ànima segueixen rectes.

Dolors Miquel, La flor invisible

Ofrena del misteri

Quan la missa aixeca la seva copa invisible

que no alça cap mà,

que no veu cap ull,

que no palpa cap presència,

és l’hora del misteri,

l’hora d’allò que no es pot explicar,

l’hora de la vergonya d’en Wittgenstein,

l’hora de recollir-se en un silenci

que intentaran exposar

mil milions de pensadors

endebades

com l’herba humil que neix a les pedres del Partenó,

i, sense enrojolar-se,

s’hi queda.

Dolors Miquel, Missa pagesa

Cigne adormit

S’amaga el vent mentre m’alleta la boira,

amb les seves mamelles immenses de blanques,

i els seus peus petits, tacats de fang, tacats de gespa.

I em diu: et cantaré la cançó blanca de les espelmes.

I pugem per les escales del son, amb la flama inquieta

de tant esquerdar la fosca,

pugem fins a les golfes dels somnis

plenes de tresors.

I la clau rovellada surt de la butxaca de la blanca absència

i gira, gira, gira, grinyola, grinyola,

fins que la fusta de la carn es deixa, s’obre, s’abandona

a l’espai infinit, i el coll sembla

un cigne blanc adormit lliscant pel corrent

despullat de la mort.

Dolors Miquel, La flor invisible

Univers amb gall

L’univers i el contraunivers

i els espais paral.lels,

els quàsars, els forats negres, la immensitat,

els nans blancs, l’antimatèria, el vertigen

de caure al buit interestel.lar…

Oh!, deu-nos un cotxe i un apartament

on velocitat i murs i televisions i màquines al.lucinatòries

ens tornin cecs per a contemplar-los.

I deu-nos el do ubèrrim de la imbecil.litat.

No deixeu en cap moment que el geni ens fecundi.

Allunyeu-nos aquest infern de la ment, de la vagina, de l’esperma.

I deu-nos, també, tres fills que se’ns assemblin

i que heretin les nostres hipoteques,

la nostra misèria, la nostra hipocresia,

els nostres somnis de quinze dies a la platja de Cancun

i, sobretot, un fill que sigui l’ovella negra,

un fill que ens faci recordar com no hem de ser mai,

un fill a qui crucificar amb els tiets que veiem per Nadal

tres vegades abans del cant del gall de la plaça Lesseps

que rep les dotze del migdia amb la fúria amb què el seu avi

rebia l’alba, la reina de les trenes negres, l’abercoc sideral.

Dolors Miquel, Missa pagesa

Video de la sessió gravat per Vilaweb

Entrada: Empar Sáez
Fotografies: Aureli Ruiz

https://www.youtube.com/watch?v=WKFMVwKb2qI

Un dels trets del grup és que ens mou la curiositat intel·lectual i literària, sobretot en camp de la poesia, disciplina  que compartim en l’espai Vilaweb. Ens plau conèixer les diferents perspectives o formes d’entendre i viure la poesia tant dels nostres convidats com dels autors clàssics que rellegim i recitem.

 Enguany hem pogut gaudir d’aquesta riquesa de la mà d’autors consagrats com en Joan Margarit, i d’altres tan interessants com na Glòria Calafell i na Sílvia Armangué que ens van fer una visita. Hem dedicat una sessió a cadascun d’aquests autors: J. V. Foix, Pere Quart i Maria Mercè Marçal. Li vàrem retre homenatge a Joana Raspall pocs mesos abans de la seva mort, i hem organitzat un parell de lectures obertes: una d’elles de la magnífica Antologia de Spoon River, l’obra cabdal d’Edgar Lee Masters. Vàrem gaudir de la presentació de l’Antologia de dones poetes dels Països Catalans, Donzelles de l’any 2000, amb la presència d’una de les compiladores, Sandra D. Roig. I ja finalment, en les darreres trobades, hem explorat terrenys aparentment tan diversos com la Poesia Visual, amb na Glòria Bordons i en Toni Prat com a convidats, i La poesia de les matemàtiques, conferència impartida per en Xavier Xarles.   

Gràcies a tots per fer-ho possible.

Text: Empar Sáez

Estats del metall, guardonat amb premi de poesia en el V Certamen Paraules a Icària, va ser presentat el passat 15 d’octubre a l’espai Vilaweb, en un acte organitzat pel grup de poesia Reversos. Comptaren per l’ocasió amb la presència de l’autora Sílvia Armangué i l’escriptora Mercè Bagaria.

Podeu fer un tast d’alguns dels moments de l’acte en imatges i d’una tria dels mots més intensos de la xerrada de la Mercè Bagaria.

 “Des del primer vers al darrer, produeix l’efecte de reconeixement de sensacions viscudes de què us parlava fa un moment. A Estats del metall hi trobem, reiteradament, imatges amb les quals ens podem identificar, imatges que «es nuen amb els sentiments, com ho feien les arrels dels lliris» i que ens porten a una reflexió íntima i profunda.”

Es nuen les arrels dels lliris
sota l’aigua, i al pas
de l’ínfim dolor
de les empremtes
bocaterrosa jau
el desconsol que sento.

T’oblido, t’oblido,
jo que creia
que el temps passa en va
per la tristesa,
que la ferida
oberta mai es tanca…!

T’oblido, al doll de la certesa,
on moren
les efímeres de tarda,
on surten els estels
sense que hi siguis;

T’oblido sense pena
d’oblidar-te,
perquè el temps és curt,
la llum és minsa,
i no vull sofrir més
tanta nostàlgia;

i per això és que es neulen
les flors tendres,
i per això he deixat
les meves armes;
per viure, si puc,
tot el que em queda;

Sí! perquè al pas
de solitud
de les petjades
velles, es nuen
les arrels dels lliris
sota l’aigua.

“Hi sovintegen, ja ho veureu, els espais closos, els llocs secrets, els refugis protectors com ara la casa, les estances,la capsa dels tresors, la capseta de música, les cabanes enmig del bosc, els nius, el sotabosc, la cripta sota el riu, el taüt petit o la pròpia pell… que representen la consciència de saber que allò que anomenem sentiments necessita un embolcall, un cos, un lloc on residir, una mena de trampa que ens preserva de vés a saber quin absurd perill i, alhora, ens limita la llibertat, la llibertat que impregna la natura, una natura viva, de vegades excelsa, benèvola, de vegades hostil, fins i tot, abismal. Una natura per on l’aigua discorre incessant o s’hi estanca: riu, font, doll, gorg, aiguamoll, sèquia, resclosa…, l’aigua com a imatge del pas del temps, del camí de la vida.”

“Sí, el regne dels Estats del metall és el de la metàfora. No en tingueu cap dubte.  Per això el jo poètic ens diu «vull ser cos de colom sobre el marbre: ales esteses, rosegades d’aigua i melangia, la carcassa delicada que en tocar-se es torna pols». Per això el jo poètic ens diu «sóc la mare pit-roig que ha trobat el niu arrasat, els petits absents», que «voldria fer grinyol de guineu trista». I ens diu, també, que «si un dia qualsevol de la meva solitud em tanqués en una tomba portàtil, i es morissin la meva pell i els meus colors, i un altre dia tornés a reviure en un cos d’esplèndida estructura volàtil navegant d’aire i de lluna…».

És aquí on us recordo aquella declaració de creences literàries del preàmbul (la ficció no existeix i l’autor s’identifica amb les seves criatures). I la Sílvia, biòloga de formació, extreu de la natura, que tan bé coneix, les imatges per transmetre allò que sent. I què fa amb elles? Les metamorfosa. Tal com Kafka convertia l’home en escarabat, la Sílvia converteix els éssers innocents de la seva natura feréstega en protagonistes de realitats universals «branques seques foradades d’insectes blancs xacrats pel turment d’haver de créixer»; «batega, cor de corb, batega fort, teva és la terra i la balma, meu és el marbre que es trenca. Saps, el temps transforma tot això en sorra…». És la metamorfosi de la innocència en la saviesa, construïda a base de temps i de dolor. Així el jo poètic identificat amb l’autora, ens diu que ningú pot viure una vida que no és seva; que no hi ha permanència ni del mal, ni de l’amor; que no és possible anar enrere; que no és pot tenir tot; que el temps és curt; que no hi ha certeses absolutes.”

“En aquest periple, pels Estats del metall l’autora no s’està de fer-nos partícips de les seves dèries. Convertida en una Sílvia-Ariadna ens guia pel laberint on habita el seu monstre particular, aquest que tant s’assembla als nostres, i ens mostra un viarany tímid per arribar a un estat, no del metall, sinó de consciència, similar a la pau, a la harmonia, a la serenitat, no sé quin seria el terme més correcte. Ella l’anomena rendició. Tal vegada perquè la vida està supeditada a la mort. Però ens enganya i s’enganya, perquè fins i tot en aquesta rendició hi ha supervivència, hi ha l’instint natural de la vida de no aturar el seu pas ni tan sols davant la mort ni l’oblit.”

“Per acabar, m’ha semblat que aquest poema resumia molt bé l’esperit de tot el recull.”

Els àngels no volen saber

gran cosa de nosaltres

i ja no recordo

què va fer que et volgués tant;

però el meu temps no és llarg, saps:

vaig prendre l’aroma,

sí, i vaig desertar.

Cava fons, terra dura,

posa un taüt petit amb el meu nom.

Tantes barques travades als esculls.

No podem volar massa amunt;

batega, cor de corb, batega fort,

teva és la terra i la balma,

i meu és el marbre que es trenca.

Saps, el temps transforma tot això

en sorra, i jo oblido molt de pressa.

Andròmines de colors sobre l’armari,

ales negres s’abaten sobre meu, i m’adormo

amb la teva veu clavada; quan sigui de dia,

ja no recordaré el teu nom.

Sobreviuré, però no indemne;

així és, així és;

més enllà del què puc dir.

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Mercè Bagaria, Empar Sáez

El proper dimarts, 15 d’octubre, a la sala Vilaweb es farà l’acte de presentació del llibre Estats del metall, de Sílvia Armangué, guardonat amb el Premi de poesia V Certament Paraules a Icària.

 Hi intervindran l’autora i l’escriptora Mercè Bagaria.

“Pàgina a pàgina, els poemes giren al voltant d’una percepció: el canvi continuat que sacseja la vida. He sabut que no hi ha permanència, / ni del mal ni de l’amor / hi ha tan sols el vent del canvi.

(…) L’autora es pregunta si viure no és altra cosa que el dolor de cercar la pau i no poder trobar-la o bé si és gaudir de les petites flors que, malgrat tot, en un moment o altre, creixen a les fissures dels tèrbols esvorancs i Tornar a casa amb els falciots. / Per guarir el mal / de pell endins.”

 Fragment de la contraportada del llibre Estats del metall.

L’acte es va iniciar amb la lectura del poema que inaugura el seu primer llibre, Cau de llunes, en què assumeix la triple condició que la du a la triple rebel·lia.

Divisa

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

 

Vàrem fer un breu recorregut per la vida i l’obra de la poeta, mentre anaven passant imatges fotogràfiques dels moments més significatius de la seva història personal. La poesia de la Maria-Mercè Marçal està estretament lligada a la seva biografia i per això vam analitzar els elements més significatius de la mateixa: la condició de dona, la maternitat, la temàtica eròtico-amorosa, l’homosexualitat, la mort.

Assenyalàrem la gran importància de l’obra marçaliana dins de la literatura catalana,   cabdal no només per la gran riquesa expressiva i tècnica, sinó també per l’originalitat a l’hora d’afirmar la seva identitat, sobretot la de dona. L’obra de la Marçal cerca un jo literari femení, uns camins propis en el camp poètic mai abans fressats amb aquesta intensitat per cap altre poeta.

Vàrem dir diversos poemes de l’autora que abastaren la pràctica totalitat dels seus llibres de poesia: Drap de la pols…, Company, mosseguem la vida, Si volies mores, Com un secret d’aigua verda, Aquest mirall em diu que sóc ben sola, Cel negre,  Vuit de març, Vels de ceba o la dansa secreta, Amic, et citaré al cor d’una petxina, Avui tancaria el llangardaix en una gàbia, M’endinso amb l’heura per el forat del pany, Saps m’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul...i d’altres.

Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul

—dues meitats bessones desaparionades—.

La meva llengua com un caragol silent

ressegueix, lent, tot l’arbre, de l’arrel a la copa.

Amb l’amor a l’esquena, com una casa closa,

i un bri d’esglai al cap de les antenes,

m’emparro per l’escorça i estimo cada grop,

cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.

Saps? M’agrada el teu cul i m’agrada el teu cap.

Un camí-laberint de saliva brillant

lliga els racons que el sol amb tall segur destria.

El paisatge divers de la bola del món

és el teu cos, avui, ofert, com un deliri

de terra, al meu deler de boca viatgera.

Maria-Mercè Marçal, Sal oberta

Durant la sessió escoltàrem dos poemes musicats i interpretats per na Sílvia Perez Cruz (Covava l’ou de la mort blanca) i en Miguel Poveda (Cançó del bes sense port).

A poc a poc, a mesura que anàvem recitant, l’aire de la sala s’anava impregnant de la bellesa dels mots, de la música, la sensualitat i la rebel·lia de la poeta.

El nostre grup, en aquest acte, va recordar la seva singularitat creadora i en va destacar que introduí una tradició femenina que perviu en les generacions posteriors.

Text: Mireia Claramunt
Fotografies: Josep Vila, Xavier Sierra, Empar Sáez