Arxiu de la categoria: noms propis

És qui torna

0

Havia escrit algunes de les cançons més belles que s’hagin pogut escriure.

Havia dit els versos com ningú no els havia dits mai.

Ens havia regalat Estellés, Espriu, Sagarra, Joan Oliver.

Havia ofert el que tenia, el gest, el treball, la vida, al servei del poble que el definia.

Ens havia donat la veu. Sense fer-ne escarafalls. Perquè aquesta era la part que li tocava, en el llarg camí cap a la llibertat. Era el que sabia fer: comunicar. Pujar a l’escenari (un teatre, un estadi, un remolc de tractor), de negre, amb les mans expressives, els ulls fondos, amb els músics (amb en Toti Soler, sobretot: allò de reconèixer qui en sap més que tu i cedir-li, amb naturalitat, la guitarra) i deixar-se anar, donar-se tot ell. Al servei del país (clarament definit per l’eix Alcoi-Barcelona), de la gent que l’alça (“mentre tinga consciència continuaré tenint consciència de classe”), de la memòria (representada pels seus pares, que van patir la desfeta, que van mantenir la dignitat intacta). Amb una resolta, constant, intensa voluntat de futur.

I ho va fer, l’Ovidi Montllor, això, tota la vida. Quan començava, quan se la jugava, quan triomfava a l’Olympia de París.

També quan li va ser decretat el silenci.

Perquè això varen perpetrar, després, quan se suposava que havia arribat l’hora de les normalitzacions. Això li van fer, a l’Ovidi (i, en ell, des d’ell, a tots nosaltres): amb aire displicent, sec, de finestreta funcionarial, li van plantificar a sobre, com el segell en una pòlissa, l’etiqueta ignominiosa, l’excusa, la sentència: “ara no toca”.

En comptes del suport per a la creació, per a l’expansió, es va trobar que, encetats els anys vuitanta, les institucions públiques establien que el món era de purpurina i cantava banalitats en castellà.

Ho van vestir amb tòpics i circumloquis, però la qüestió era simple: l’Ovidi feia el mateix que havia fet sempre: alçar un mirall davant de la realitat, fer-nos-la visible, intel·ligible, compartible, convertida en cançó. Només que aleshores, el mirall de l’Ovidi els enfocava a ells, als progres de borumballa, als autonomistes de l’interès. No els va agradar, òbviament, el que hi van veure. En comptes de rectificar, van actuar com criatures malcriades, i van voler trencar el mirall.

En un breu poema, l’Ovidi va fer el retrat d’aquells anys:

1971. Nit. Hivern. Sopar després d’una actuació                                                                     a benefici de…                                                                                                                   Ells.- Què faríem sense vosaltres?

Acte segon.                                                                                                                      1983. Nit. Canet. Sol a casa.                                                                                               Jo.- GOVERNAR!

Amb absoluta consciència dels temps que li havien tocat de viure, per tant, va continuar, com a la cançó, de part dels bons fins a la mort. Sense rebaixar-se a fer cap de les concessions que potser li haurien atorgat alguna canongia polsosa, remunerada, inofensiva. Vivint. Treballant. Fent cançons. I sense poder enregistrar-ne cap.

Els darrers anys en la vida de l’Ovidi Montllor mereixen una anàlisi acurada. I els que van venir després, també.

Els uns, perquè ens mostren la conjura del pansiment, les seves conseqüències. I perquè bé caldrà demanar responsabilitats per les cançons que s’han perdut.

Els altres, sobretot, perquè han demostrat que tots els intents d’esborrar-nos l’Ovidi han estat en va. Que l’Ovidi Montllor, la seva obra, la seva empenta, les seves raons, perduren i s’escampen en la gent que el va escoltar, en els que el descobreixen ara. Ja hi va haver un Any Ovidi quan en feia deu de la seva mort. Cap oficialitat no l’havia declarat. I va ser: intens; espontani; popular. Enguany hi hem tornat. I encara ha estat més esclatant.

Li havien decretat silenci i ell, conscientment, va desobeir. Amb aquella seva característica barreja de ràbia i d’esperança. El puny clos. El somriure.

 (publicat al monogràfic de la campanya “Festa Ovidi Montllor. 20 anys de vacances”)

Publicat dins de noms propis, país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Víctor Alexandre

1

Va ser el dia en què l’inefable Wert, ministre espanyol d’educació (!) va brandar, també, una enquesta a mida dels seus interessos: el 72% dels catalans, diu, estan a favor, atenció, del fet que a l’escola es fomenti, tatxan, “l’orgull de ser català i espanyol”.

Va ser aquell vespre en què Jordi Alba marcava, al darrer minut del descompte, el gol-sorpresa contra el Celtic: no el vàrem veure en directe perquè, a aquella hora, parlàvem d’independència.

A la porta del Casal Pere Quart, de Sabadell, amb la gent de SI comentàvem precisament la gosadia de competir en oferta de vespre amb el Barça. Què hi farem: tot just si queda un mes abans no arribi la votació i cal aprofitar cada dia de cada dia, cada minut, cada tot.

I va anar bé: per assistència i per companyia i per reflexions compartides va anar bé. Són les petites sorpreses que et refan la confiança. Els temps especials que vivim estan trenats, també, de petits moments com aquest.

El dia 23, a Sabadell, ens hi acompanyava en Víctor Alexandre. Tot un goig, compartir taula amb ell: lúcid, concís, raonat, amable i ferm.

El vaig conèixer fa pràcticament quinze anys (ostres!), quan va fer aquell llibre que va ser tota una fita, el ‘Jo no sóc espanyol’, i des d’aleshores que hem anat coincidint, que l’he anat llegint, que el trobo sempre a faltar en tanta tertúlia iterativa com hi ha a ràdio i televisió (pública o privada: iterativa: sempre hi ha els mateixos noms dient les mateixes coses arreu: #xequinavorriment).

Mentre ell parlava, vaig prendre algunes notes. Aquestes:

“El dret a la independència de Catalunya és el dret a la llibertat.”

“El retorn seria terrible. Per això és tan important que aquest camí que hem emprès no tingui retorn.”

“Vivim el moment més meravellós dels darrers tres-cents anys. Som uns privilegiats perquè estem a punt de viure-ho. A punt. No podem afluixar.”

“A un partit se l’ha de jutjar pel que fa, i pel que fa hem de portar la papereta a l’urna.”

“Jo vaig votar Solidaritat i ho tornaré a fer.”

Publicat dins de noms propis, país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La dignitat de Guor Marial

0
Publicat el 2 d'agost de 2012

En Guor Marial és un atleta sudanès. Del Sudan del Sud, aquest estat tan recentment constituït que encara no té comitè olímpic. De petit, els del nord el van fer presoner. Es va escapar del camp de treballs forçats on el tenien reclòs i va començar a córrer. De nit s’amagava i de dia corria, només, corria seguint el sol. L’exèrcit del nord el va deixar sense família. Vint-i-set desapareguts. I ell corria i corria. Fins a Egipte, primer. Fins que va aconseguir refugi als EUA, després.

Diu que d’entrada odiava córrer: li recordava la por, la guerra, els morts. I diu també que després, a l’institut, s’hi va anar acostumant. I que, finalment, li agrada. Ha guanyat algunes medalles. Té 28 anys, continua corrent i ara és a Londres. Sense bandera ni delegació. Representant, amb tot, el seu país.

Des de Sudan, amb aquella arrogància de qui encara no ha acabat d’assumir la nova situació, des de la condescendència, l’oportunisme o qui sap des de quina visió del món, van oferir al jove atleta d’assistir als Jocs Olímpics integrat a la seva selecció. I ell va dir que no. Que gràcies o que el que sigui, però no. Que és del Sud, sabeu?, d’aquest nou estat que s’obre camí amb veu pròpia, finalment. I que hi ha molta gent que el mira. La seva gent: “per a ells és important veure’m competir com a independent”, ha explicat Guor Marial: “El somni s’ha fet realitat”. És per això, continua aquest atleta forjat per les circumstàncies, que ha fet cap a Londres. Per a ell és una bona notícia ser als Jocs Olímpics. Però ho és més encara, puntualitza, “per a la gent del meu país, que ha lluitat tant”. I és precisament ajudar el seu poble “el motiu pel qual cada dia, quan em desperto, em poso les vambes i surto a entrenar”.

En saber de la vida i la decisió d’en Guor Marial no he pogut evitar de pensar en tants d’esportistes com tenim pel món, tapats sota la roquigualda. Tapats i en silenci.

Les comparacions poden ser odioses o poden ser, també, un estímul per a la superació.
(publicat a Crònica.cat, el 30-07-2012)
Publicat dins de noms propis i etiquetada amb | Deixa un comentari

Joan Fuster

2
Publicat el 21 de juny de 2012
(20 anys sense Joan Fuster, i el seu pensament ordenat manté plena vigència)”Substituïm els reis per pobles, i l’admonició de Muntaner -el més ‘complet’ català que registra la història- perdura, per a nosaltres, amb tota la seva validesa. La idea dels Països Catalans és alguna cosa més que una flatulència romàntica, com algú podria creure. És una ‘obligació moral’, en principi. És, al mateix temps, una precaució salvadora: ‘in unitate virtus’. La corda que lliga la mata de jonc -la unitat- és l’únic camí que ens queda, si volem subsistit com a poble: valencians, ‘catalans’ i balears. ‘E si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que un sol jonc no hi romandrà’. I qui pugui i vulgui entendre, que entengui.”

Neus Fontana

0
Publicat el 15 de juny de 2012
La sentia parlar, allà asseguda a la barra del local que havia obert a còpia d’il·lusions i cabuderia i la dosi justa de determinació que cal per tirar endavant un projecte qualsevol, i em ballava indefectiblement pel cap aquella aforística autodefinició de l’Ovidi:
“Tot i que jo
no sóc gran
en estatura,
sóc menut
en tesitura”.
No mostra, d’entrada, aparença d’heroïna, la Neus Fontana. Tampoc l’Ovidi devia aparentar, a primer cop d’ull, la grandesa que tenia.Però impressiona.
A mi, com a mínim, em va impressionar.

Diu que la música és la seva vida, que ha crescut sentint Llach i Al Tall, que després va ser ella qui acomboiava els pares per anar als concerts, que no comptarà quants quilòmetres ha fet seguint els Obrint Pas perquè en quedaria espardalitzada. I que un dia va pensar que, posats a imaginar-se un futur, que fos treballant del que li agrada.

Amb només 21 anys ha estat capaç de sortir a cercar el seu somni, d’edificar-lo, literalment. Decidida i somrient, la Neus continua dempeus al capdavant de la sala de concerts que ha ofert per al circuit de música en català, que es diu Simbiosi i que a la tardor farà un any que funciona a Alzira.

Potser pensava, quan la imaginava, que tindria una acollida generosa i oberta, però el món, ai, no ho sol ser, com ens l’imaginem. És com és, el món. El de la música, com els altres.

El cas, però, el que compta, és que la Neus persisteix. Que ho ha provat i que hi persisteix. Que l’altre dia hi van tocar Els Amics de les Arts. I que n’estava emocionada.

Jo ara hi penso i m’agradaria saber que aquella nit va poder veure, per fi, la sala plena.

(Si voleu saber-ne més, llegiu El Temps)

Publicat dins de noms propis i etiquetada amb | Deixa un comentari

Terricabras

2

El vaig veure l’altre dia, en aquell acte al Sant Jordi. Per megafonia van avisar que hi era, el vàrem aplaudir, ell es va alçar a respondre la salutació, des d’allà dalt a la graderia dreta. En acabar el sarau, vaig pujar a abraçar-lo.

Em va semblar més prim, potser fluixet, però amb aquell somriure amable de sempre, i la veu característica i tot. Explica que l’hauran de tornar a operar i es tomba acte seguit a saludar una dona que també li vol dir com s’alegra de veure’l. Encara una darrera mirada, amb aquella intel·ligència que li ve del fons.

Baixo les escales i recordo en Terricabras que vaig conèixer a la presó: hi venia a fer-nos classes de filosofia, al grup d’independentistes que romaníem allà tancats. Perquè sí. Per obrir-hi finestres. perquè de vegades portava també una ampolleta de moscatell a la cartera. I notícies de casa. I fotografies seves: el Terri menut, adolescent sense barba, professor, cabells blancs: ens hi explicava allò del canvi que perdura, del riu que varia i és sempre el mateix. Wittgenstein. I Plató.

Era la solidaritat que no es posava medalles, la de veres, de les persones bones. Jo no ho oblidaré mai.

En Casasses

0
“Encara que siguis antipatitzant de Vinyoli, sàpigues que jo no exagero.”Em sembla que sonaven les dolçaines. I que les paraules van ser aquestes, si fa o no fa. Érem a la concentració de l’Escola en Català, l’altre dia, a Barcelona, el matí de Santa Eulàlia. La veu em va escometre de sobte i sense introducció, directament per la dreta. I em va deixar uns segons fora de joc.

En tombar-me, la figura de filferro de n’Enric Casasses, el somriure, la caçadora apedaçada amb cinta aïllant.

El somriure, ja ho he dit, oi?

El somriure, sobretot, que fa ah, t’he pescat, aquesta no te l’esperaves.

Ara no recordo què li devia anar responent, atabalada de pensar hosti, ha llegit la meva blocada, uau, com pot ser. Atabalada i contenta. I mentalment revisant també que no hi hagués, ai, cap gran inconveniència.

És cert que vaig passar per Vinyoli i en vaig sortir igual com hi havia entrat. I ho vaig confessar al bloc. El pròleg de l’obra completa era d’en Casasses, altament admiratiu. Tant, que em va sobtar que jo no hagués aconseguit que em digués res, en Vinyoli. I ho vaig escriure així, em sembla: Casasses, exageres.

Ara, ell, amb humor, contraataca. I jo acato: d’acord, quan passi un temps hi tornaré. De moment no, però. He dit que acato però és que sóc recalcitrant, també. Quan sigui l’hora rellegiré Vinyoli. Aviam.

De moment, però, enllesteixo aquest text i m’encaro corrents a la prestatgeria: entre Capellà i Desclot, hi surt un barret de copa, un cullerot. No insistiré amb Vinyoli, Casasses: et llegiré a tu.

Miquel Gil

0

És fins i tot xocant que algú amb aquesta veu tan poderosa -i singular, esqueixada, fonda-, algú que viu per pujar a escena i des d’ella projectar-se al món, encarat a cinquanta, cent, cinc-centes persones i més que n’hi hagués, sigui, en realitat, tan gran tímid.

L’altre dia, que per fi actuava a València, que tenia el teatre ple a vessar, que va ser una festa encesa, en Miquel Gil va entrar a l’escenari gairebé de puntetes. I es va posar a cantar. Com qui fa proves de micro. Per marcianes. Uau.

Després va parlar. I se li notava l’emoció. En cantar també, però aleshores el cos menut, la guitarra, les llums, tot es feia immens i màgic.

Per això m’admira tant que, quan te’l trobes fora d’escena, acali els ulls i confessi els nervis i mig sembli que demana perdó.

Ets gran, Miquel Gil; que no et sàpiga greu!

Publicat dins de noms propis i etiquetada amb | Deixa un comentari

Antoni Tàpies

2

Ha sonat el telèfon i era el meu sogre: és que ha mort l’Antoni Tàpies. No fotis.

Sempre hi hem fet conya, amb ell, sobre en Tàpies: que si ja veus, tres creus i un gargot, que si no parlis així d’un mestre de l’art del segle XX, que pots comptar, la meua néta pinta millor, etcètera. Sempre hi hem fet conya i avui resulta que, en tenir-ne notícia, de seguida ha telefonat. Per si no ho havíem sentit. Perquè una cosa és una cosa i una altra que s’hagi mort l’Antoni Tàpies, he pensat que ho havíeu de saber.

És una història minúscula davant de la magnitud de la mort, del buit, de tot. Demà ja tindré més paraules. Però és que aquest vespre el meu sogre ha sentit la notícia. I sap que és important. Que ho ha estat. Que ho continua essent. Antoni Tàpies.

Publicat dins de noms propis i etiquetada amb | Deixa un comentari

Paco Camarasa

0
Amb el posat divertit, ni menut ni cepat, els ulls desperts, el gest explícit, les ulleres grosses i desmuntables: en Paco Camarasa ha tornat a València.Hi va viure els anys de les llibreries que feien teixit social, quan servien per a la conxorxa imprescindible i per a la cultura que també ho és si resulta que aspirem a viure en un entorn raonat i digne.

I explica que li dol, València.

Ell se’n va anar per amor, per na Montse Clavé, que duu la llibreria Negra i Criminal i que és la mare de l’Ernest, un nen de la meva classe d’EGB: el món és petit i hi ha casualitats boniques de saber.

Ahir li vaig fer una entrevista, al Camarasa. Abans de començar a parlar de Hammett i Thompson i Martín i d’aquest gènere que cíclicament torna i que ell anomena, segons el fil de la llibreria impregnada de tinta de la Barceloneta, negrecriminal (perquè així hi cap tot, la novel·la social, la d’espies, de crims històrics o detectivescos, la nòrdica, la mediterrània i el que vulguis més Patricia Highsmith), a banda de tot això i d’explicar que els dissabtes, a la llibreria, hi fan musclos i, alguns diumenges, vermut (del bo, a granel, encara), em va dir que fa uns dies va veure en Jordà (un altre nen de la classe, diguem-ne), que fa artefactes fantàstics per a espectacles de carrer, fixa’t en tan poc de temps quantes trobades.

I m’ha agradat aquesta naturalitat de les coses menudes. Després ja han arribat la literatura i els assassinats. Però, d’entrada, allò de l’escola. I les festes d’aniversari a ca l’Ernest. Les millors.

Érem petits. Volíem anar a la lluna. Suposo que encara ho intentem.

Publicat dins de noms propis i etiquetada amb , | Deixa un comentari

En Cala

0

Avui, a Perpinyà, hi ha hagut el comiat.

Encara no m’ho puc creure. Diumenge va caure la notícia com aigua gelada, de cop: ha mort en Cala. I ara, què dius? De seguida vam connectar Vilaweb, van començar a arribar missatges: som un poble en xarxa també per als pitjors moments.

Han passat dos dies, ja. Avui li han fet la cerimònia, a Perpinyà. Segur que ha estat bonica. Intensa. Els pares hi han anat. Ells el coneixien de més anys, de més coses: “parlàvem amb les germanes i ell sempre corria amunt i avall: era el petit”, repetia mon pare, trasbalsat, l’altre dia, diumenge, i no se’n sabia avenir.

Vàrem enviar un missatge a la Marta i la Joana. Són fermes com ell, les filles d’en Cala. I com la Dolors. Gent desperta i sobirana. Acollidores, amables, de pedra picada.

No recordo quan va ser la darrera vegada que el vaig veure, al Cala. Per telèfon havíem parlat més recentment: per a algun article, algun acte, alguna informació, mil coses que cal fer en aquest país llargarut. Ara tinc al cap, sobretot, una estada a casa seva, a Baó, ja fa uns anys. Hi havia anat per a un reportatge sobre les nostres terres de frontera i vaig tenir el millor guia del món: igual com desgranava la dura realitat del septentrió, en Cala te’n mostrava el batec de ginesta fet colla castellera. Som fets de contradiccions, i així és el país que tenim. Més val saber-ho i dir-ho i no resignar-se mai al dibuix que te’n fan els altres.

Gràcies a la feina difícil d’en Josep de Calassanç Serra, gràcies al seu entusiasme i a la seva lucidesa, el nostre país és una mica més digne, una mica més a prop de la llibertat que ell somiava i que, sobretot, va ajudar, amb el seu esforç, a construir.

Però és mort. I no és just.