el bloc de la Núria

I una biblioteca.

I, sobretot, aquesta endimoniada manera d’escriure que té i que va polint en Cabré. I la capacitat de crear tot un univers sencer des de la història breu, d’oferir-nos personatges complexos, contradictoris i inoblidables dins d’un conte.

Només d’acabar la primera història, “Opus pòstum”, li vaig haver d’escriure. Com en un impuls impossible de controlar li vaig enviar un missatge breu. Per agrair-li-ho. I d’emoció. Per fer-me descobrir que hi ha qui plora en si bemoll major, per les històries que condensa i per sentir que es pot escriure un conte rodó. O per constatar que, almenys, algú ho ha fet.

Quan vaig començar a llegir Jo confesso, tan bon punt vaig començar a avançar per les seves pàgines, em va atacar una idea recurrent: jo, de gran, vull ser com en Jaume Cabré. Sense bigoti, però com en Jaume Cabré.

Quan duia, jo què sé, trenta o quaranta pàgines, vaig canviar de parer; sense condicions: si cal, em deixo bigoti, però vull ser com en Jaume Cabré.

Després, en fi, ja em vaig oblidar de tot això, de l’enveja (creativa o insana, ara no ho podria dir) que fa llegir un llibre com aquest quan tens dins les venes i als tendons i a la pell i a tot arreu la dèria d’escriure; després tot això em va semblar quincalla perquè ja només tenia espai per al llibre, per a l’obra immensa que és aquest llibre voluminós, intens, magnífic, terrible. He plorat com feia temps que no plorava, llegint Jo confesso. A sanglots.

Hi ha poques novel·les que m’hagin trasbalsat així. Poques. I ara que l’he acabada, i que no em trec de sobre aquest desassossec que m’ha deixat per dins, només tinc ganes de compartir-ho, d’alçar la copa i brindar. No pas per la humanitat -ho sento. Per la literatura.

Jo no sé si és això, que ens persegueixen, o que ara m’hi fixo més, però des que he començat aquesta assignatura que trobo poesia pertot. Llegeixo Cabré i hi trobo poesia (“ens assenyalaria i diria com aquell qui deixa el niu, així vosaltres, enamorats clandestins…”), sopo amb amics i hi trobo poesia, fins i tot a la feina, hi trobo poesia.

Aquesta setmana, per exemple, arran del sopar que deia (i de saber que, efectivament, els poetes se citen per a conspirar, que a l’estiu, per exemple, s’entaforen per grups dins de furgonetes llogades ad hoc i volten per Europa i entren als cementiris i reciten versos davant de la tomba de Paul Valéry), esgratinyo entre els records de La Forest d’Arana, una
tertúlia que durant deu anys (deu anys!) es va celebrar, cada dimarts a la nit, a la ciutat de València. I m’expliquen que els debats hi eren aferrissats, que ningú no s’estava de res, que els gintònics animaven l’ambient i s’hi trinxava amb passió (i amb arguments, suposo) els versos desmanegats. I que hi va haver bronques sonades: en la presentació d’algun premi, per exemple, o d’alguna antologia. Camp de mines, d’en Francesc Calafat, va alçar polseguera. He trobat l’entrevista que li va fer en Lluís Bonada a El Temps, l’any 1991. Calafat hi comenta allò de les generacions dels poetes valencians: “La manera de parlar de dècades és arbitrària. Però positiva. No es pot dir que la dècada dels setanta tanca i inicia un període diferent. Com a sistema pedagògic és positiu. La gent dels vuitanta no és diferent de l’anterior”. Una de freda i una de calenta.