Arxiu de la categoria: novullpagar

#novullpagar – informació de servei

0
Publicat el 16 de juny de 2012
Algunes recomanacions que corren a la xarxa per al #novullpagar popular del 17 de juny:1. Aconsellem a tothom no sortir dels vehicles, ni aturar el vehicle en zones no permeses.
2. Distribuir-nos per tots els caixers dels peatges (manuals i no manuals), per tal de no concentrar-nos en un sol caixer.
3. No circular a menys de 70 km/h, i sempre pel carril de la dreta.
4. Negar-se a pagar el peatge 🙂
5. Demanar en tots els casos el full oficial de reclamacions, i omplir-lo sempre abans de passar la barrera (no després, donat que aleshores t’aturaries en una zona no permesa), fent constar que el peatge no es paga perquè ja s’han amortitzant les autopistes i els peatges s’han pagat amb escreix. Identificar-nos només com a membres de la campanya #novullpagar (no omplir amb dades personals el full de reclamacions).
6. Atendre les indicacions dels mossos d’esquadra.
7. Participar, després, a la concentració davant La Caixa-Abertis a les 13:30h (s’ha quedat a les 13:15h davant de TV3 a Sant Joan Despí per entrar tots junts per la Diagonal).

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

#novullpagar

0
Publicat el 4 de maig de 2012

I un bon dia, un ciutadà va decidir públicament que de tan fart com n’estava deia que prou. Educadament. Fermament. Prou. “No vull pagar”.

I ho va penjar al youtube.

Aquell gest, d’aparença tan senzill, d’aparença individual, va connectar amb un pòsit d’indignacions col·lectives i es va escampar de seguida. De vegades passa, que de cop algú fa “clic”, diguem-ne, no cap proclama pomposa ni cap gest desmesurat: potser un raonament, un fet, una darrera gota que fa vessar el got, la pica, el pantà d’afartament que tenim de tant de lladronici. I fa “clic”. I la dignitat se’ns posa, a tots, en mode “on”.

A mesura que passen els dies, a més, i s’escampa la insubmissió cívica i s’agusa l’enginy i corren per la xarxa consells i convocatòries (i vídeos! centenars!), constatem que anem sabent coses que potser no sabíem, o que no recordàvem, o etcètera.

D’entrada, que això dels peatges no havia de ser un tracte per a l’eternitat, que se suposava que els havien posats per pagar a terminis la construcció de les carreteres i que no és per tant un costum que ja ens hagi quedat arrelat per sempre. En repassar les dades de la “Declaració de Gelida”, i recordar que un tram d’autopista (Granollers – la Jonquera, per exemple) que té un cost de 68,5 milions resulta que per la via del peatge en recapta més de 3.000, t’adones de la magnitud de la tragèdia. L’escàndol és, a totes totes, monumental.

Una altra constatació? Que avancem. Pot semblar que no, si pensem d’entrada que, d’aquella Declaració que dèiem, i de les protestes fent sonar els clàxons (ho recordeu?), ja en fa més de deu anys; i que després va arribar el silenci. Pot semblar que no, però resulta que sí: perquè probablement n’haurem tret alguna lliçó, de l’experiència. I perquè ara hem fet una passa més. Guanyem autoestima i determinació. I avancem des d’una bella desobediència cívica.

Hi ha una lliçó de fons, en aquest arribar al peatge, frenar, abaixar la finestreta i dir que bon dia, no vull pagar. I és, potser, un deseiximent que ja és preludi de sobirania. Després de la constatació de la injustícia (la comparativa entre peatges a Espanya i als Països Catalans és tan clara que fa feredat), hi ha la determinació de corregir-la. Hem canviat el lament per l’acte, per aquest prendre consciència que tot depèn, al capdavall i finalment, de nosaltres mateixos.

Per això son, alhora, tan significatius els posicionaments immobilistes que de seguida s’apunten a la cantarella del “fer complir el principi de legalitat”. Per sobre de les raons i per sobre dels interessos del país i per sobre de tot, sense vergonya d’apel·lar a un “principi de legalitat” de l’any 1972 i, per tant, franquista (l’argument d’aquesta llei de la dictadura, el treia l’altre dia algú que els periodistes transcriptors anomenaven “fonts de la Generalitat”, i es ben cobria de glòria). En fi. Vet aquí, per tant, una altra constatació. Col·lateral, potser, però no menys significativa: de res no serveixen els cops de pit i les posturetes si, a l’hora de la veritat, els mateixos que gesticulen catalanista repeteixen com una sonsònia allò del “principi de legalitat”, si no són capaços de posar-se al costat de la ciutadania que representen i donar-li ajut i cobertura, si tan fàcilment cauen en la temptació de fer, ai, just a l’inrevés. Ben mirat, el cas del #novullpagar pot ajudar-nos a veure i a capir on és que se situa cadascú: si quan arribarà l’hora de prescindir definitivament de la carcassa espanyola per exercir la pròpia sobirania, hom optarà per la carcassa… o per la llibertat.

(publicat a Crònica.cat, el 3-05-2012)

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari