el bloc de la Núria

Arxiu de la categoria: TV3

Qui plorarà per Canal 9?

4
Publicat el 19 de juliol de 2012
L’altre dia, un d’aquells diputats “quesejodan”, esfèric i acomodat d’impunitats, se’n fotia, via twitter, de les protestes pel desmantellament de Canal 9: però no havíem quedat que era un niu de manipuladors a sou del pp?, deia -reia-, de què es queixen, ara, si els fem fora?
Quina gràcia, el personatge.
Veritablement, aquest Canal 9 que finalment han sentenciat via ERO salvatge ha estat exemple del que no hauria de ser una televisió pública: des de les sinistres llistes de paraules prohibides que es van confegir en temps iniciàtics (ni vacances ni segell ni Alemanya ni etcètera, no es podien pronunciar, perquè eren, atenció i sic, “massa catalanistes”) fins als bunga-bunga que instauraven directius amb sous i complements sempre per sobre de les seves capacitats, la televisió autonòmica valenciana s’ha anat convertint, a consciència, en un penós compendi de calamitats.
Ja va néixer, ben mirat, amb mala idea, per contrarestar el nom que es començava a guanyar TV3 al País Valencià i justament per sobre i en contra d’ella: es va trobar l’audiència feta perquè va ocupar precisament i sense vergonya el canal que tenien els espectadors sintonitzat per rebre-hi TV3. Va sorgir a la contra i així ha actuat des d’aleshores. A la contra de TV3, a la contra de la llengua, a la contra de la informació, a la contra de la ciutadania a la qual hauria de servir.

Canal 9 ha estat un compendi de tots els defectes que pot acumular una televisió pública. Amb honroses excepcions (molt honroses: algun dia caldrà fer-los-en reconeixement), ha propiciat el parasitarisme, la inanitat, aquell trist avançar-se als designis de l’amo que converteix un periodista en jo què sé, una monyonya, un ringo-rango capaç de repetir comunicats com qui diu una notícia, de no comentar res del cas Gürtel, de no pronunciar suborn sinó cohecho, de sumar-se a les campanyes  partidistes (aquell “agua para todos” amb les imatges de terres clivellades que tancaven els informatius va ser d’antologia), de no preguntar mai quant va costar la visita del papa.

Durant aquests anys s’han esmerçat molts esforços i molts (moltíssims) diners (públics) per alimentar genuflectors i propagandistes, per convertir el petit engendre en un veritable monstre acastellanat, en un ridícul i estrafet mirall del que no hauria de ser una televisió. I ara, els mateixos que l’han modelada així com és la trinxen i la sentencien i riuen al twitter o en un soparot perquè res no els importa, perquè el mal ja està fet i saben que costa sortir a la palestra a defensar la cosa. Mentrestant, els altres, els que abans mostraven la barbaritat com qui predica en el desert, que denunciaven aquells informatius (?) de nevades, successos i comunicats governamentals, recorden com hauria pogut ser, com hauria hagut de ser, i ploren per la morta. Encara que no s’ho mereixi, ploren per ella.

(publicat a Mèdia.cat, el 18-07-2012)

Publicat dins de la gasetilla i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

TV3 a la picota?

2
Publicat el 5 de desembre de 2011
Encara no els ha pres possessió un nou govern que ja marca per on vol que vagin les coses. Poc que importa ni mica ni gaire ni gens que les imatges siguin sangoses i carpetovetòniques, que la transmissió sigui cara, que l’audiència sigui microscòpica: el PP té un projecte al cap, un projecte de fer (el seu) país peti qui peti i a fe que s’hi aplica amb diligència. I a ells què, els costos i les punyetes? Com que ho anomenen “fiesta nacional”, s’afanyen a “protegir, fomentar i difondre” la carnisseria. Els falta temps per fer-ho i proclamar-ho. Com deia aquell, “el que va davant, va davant”.
Pensava en aquesta obstinació que mostren els nostres veïns quan llegia, l’altre dia, una cascada d’articles de casa (diguem-ne així) sospitosament coincidents en l’argumentari. I en el moment. I en tot. Perquè, en parlar de les retallades que el govern autonòmic de CiU ha anunciat per a TV3, hi ha qui ben sembla que s’hagi estarrufat. De satisfacció, vull dir. I va recitant que si els excessos que si cols i que quin escàndol aquesta televisió. Fot-li, que s’ha obert el pim-pam-pum, que tot és més fàcil si primer es pot ridiculitzar, qüestionar, menystenir i el que convingui. És clar que determinades cròniques responen tan sols a l’interès sobreactuat de qui les encarrega (i que, oh, casualitat, potser somia a prendre el lloc que ara ocupen els mitjans públics, o a esgarrapar-ne un bon pessic), però això no ens fa immunes al seu verí.

TV3 és, com ho són totes les televisions, un espai de creació de referents. Ha vertebrat un col·lectiu humà que ha sentit en J.R. o en Songoku parlant en català, que ha vist que es poden fer programes de qualitat (i que la qualitat és divertida: vet aquí el famós tomb per la vida o els afers exteriors o etcètera), que ha constatat que hi ha vida televisiva més enllà de les mamachicho o el reality de torn. I aquesta vertebració l’ha fet, gairebé sempre, malgrat ella mateixa. L’ha fet fins i tot permetent-se el luxe d’ignorar una audiència que, precisament pel dret de ser-ho, ha alçat repetidors i s’ha manifestat i ha signat massivament i encara planta cara.

Vull dir que aquest article no és una defensa de TV3. Però també. Vull dir que, en comptes d’accentuar-li les mancances, en comptes de refermar-li el prisma de sucursal i anar-la empetitint, ara caldria parlar de com fer-ne una televisió desacomplexada i amb el seu territori lingüístic complet al cap i al cor i a tot arreu, caldria potenciar-li el paper de motor i estímul de la indústria audiovisual, caldria fer mans i mànigues perquè tornés a arribar als territoris on ens l’han desconnectada. Etcètera. Hi ha tant per fer i és tan urgent, que encara sobta més constatar com hi ha qui s’aplica, per contra, a disminuir-la. Perquè una cosa és cercar una gestió racional i una altra de ben diferent abordar el futur de la televisió pública com qui mira d’ajustar el pressupost de l’edifici secundari de no sé quina conselleria. Sense dir, a tot això, que els diners que ara no hi ha un altre se’ls emporta. El dels toros, precisament.

(publicat a Mèdia.cat, el 5-12-2011)

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari