el bloc de la Núria

Fa poc, un escriptor dels que ho són de cap a peus (i no pel reconeixement que tenen, que també és el cas, sinó per la manera de viure que han triat, tan determinada sempre per la dèria nociva i sublim de la literatura), m’explicava que no volia fer relats breus: “Per escriure un conte”, raonava “has de crear tot un univers, que hi ha de ser i que no trobarà espai al paper. Un cop tens aquest univers, però, i ja posats, per què no en fas una novel·la?”

I tenia raó.

I no en tenia.

El relat, la nouvelle, quan són bons, depassen l’anècdota que potser els ha impulsat i condensen la idea que els mou, l’univers que, de fet, es nota que els conté. I deixen petjada. Fonda. Per un nom, Tereseta-que-baixava-les-escales; un fet, la revolta dels veïns en un terrat; per un personatge inoblidable com és el vell llibreter Mendel, aquestes petites històries s’instal·len amb naturalitat dins del nostre cervell. Discretament. Com qui diu que no vol destorbar. Que no hi ocuparà espai.

I s’hi queden per sempre.

Stefan Zweig en va dir Petita crònica, com si volgués alçar acta de fets sense transcendència aparent, però rellevants. Definitoris.

És un llibre menut, aquest, delicat, amb quatre històries que no sembla que tinguin relació, més enllà de la memòria, potser, i la voluntat, de qui les escriu (no debades, i com ens recorda Antoni Martí Monterde, es poden llegir, pensant en Zweig, “com una mena d’autobiografia profundament ficcionalitzada”). Hi ha el record d’aquella Europa d’entreguerres, a la Petita crònica, representada tant pel soldat perdut que només pensa a tornar a casa com pel col·leccionista cec, adorador del no-res en què té convertit el món que coneixia, o pel vell jueu que viu en un espai paral·lel només fet de llibres. Al marge de tot. De la guerra, també. Fins que ella, ineludible, devastadora i freda, l’encalça.

Però hi ha, sobretot, em sembla, la desolació davant del buit, de l’oblit.

“Per què vivim, si el vent esborra fins l’última petjada que van deixant els nostres peus?”, ens interpel·la un dels petits-grans relats.

Com a resposta, tan sols aquest impuls indescriptible, la necessitat de deixar constància que rau, potser, en el fons del gest que empeny a escriure: “hauria de saber que, si els homes escriuen llibres, només és per poder unir-se als altres ésser humans més enllà del propi alè i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’implacable antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit”.

Petita crònica (edicions de la ela geminada) / Autor: Stefan Zweig / Traductor: Marc Jiménez Buzzi / Títol original: Kleine Chronik. Vier Erzählungen (1929)

(La Veu, 20-01-2016)

Crua, bruta, trista. La més sòrdida de les condicions. Misèria. Des de la primera pàgina fins al final. Sense deixar-nos respirar. Sense cap escletxa. Cap esperança. Cap possibilitat.

En aquest llibre hi ha pobresa. Fam, fins i tot. Poca llenya per a tant de fred. Però no és d’això, que tracta. També en parla, també hi són, la injustícia i la desídia i l’interès que fan que alguns no tinguin res perquè d’altres simplement els ho poden negar. Només que en aquesta novel·la que ens mostra el món des dels ulls no especialment desperts ni especialment nets ni especialment res d’una criatura de vuit o deu anys, n’hi ha una altra, de misèria, una espècie de brutícia moral, normal, que costa de descriure perquè viu impregnada en les hores que passen sense història i que esdevé virus letal per a aquest amor universal que ens agrada de tenir, se suposa, als humans.

Els desposseïts és un llibre dolorós, on les paraules es prohibeixen i fan mal. Des d’un petit poble a l’Hongria fronterera de mitjan segle XX, amb el batec encara present dels desarrelats, dels perseguits, Szilárd Borbély dibuixa del natural, en escenes curtes, gairebé vinyetes, una realitat difícil de mirar. L’expulsió dels jueus, l’estigmatització dels antics kulaks, les identitats superposades, negades, perdudes, la uniformització nacional hi són presents com la boira enganxosa que matisa el paisatge.

Borbély, poeta, assagista i traductor, va escriure aquesta novel·la i cap altra. Havia promès al seu pare que no faria literatura sobre la història de la família. Quan el pare va morir, ell s’hi va posar.  Per treure’s el rosec que sentia per dins. L’any 2014, després de tenir la novel·la publicada, i reconeguda, es va suïcidar.

I és dur de pensar-ho. I encara ho és més quan, després de llegir Els desposseïts, penses, sense cap altra dada ni argument ni raó, que tot encaixa. Perquè hi ha la desesperança, potser i per sobre de tot, en aquest llibre: un tristíssim donar-se per vençuts.

Els desposseïts (Periscopi) / Autor: Szilárd Borbély / Traductors: Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó / Títol original: Nincstelenek (2013)

(Publicat a La Veu, el 5-1-2016)