“Encara que siguis antipatitzant de Vinyoli, sàpigues que jo no exagero.”Em sembla que sonaven les dolçaines. I que les paraules van ser aquestes, si fa o no fa. Érem a la concentració de l’Escola en Català, l’altre dia, a Barcelona, el matí de Santa Eulàlia. La veu em va escometre de sobte i sense introducció, directament per la dreta. I em va deixar uns segons fora de joc.
En tombar-me, la figura de filferro de n’Enric Casasses, el somriure, la caçadora apedaçada amb cinta aïllant.
El somriure, ja ho he dit, oi?
El somriure, sobretot, que fa ah, t’he pescat, aquesta no te l’esperaves.
Ara no recordo què li devia anar responent, atabalada de pensar hosti, ha llegit la meva blocada, uau, com pot ser. Atabalada i contenta. I mentalment revisant també que no hi hagués, ai, cap gran inconveniència.
És cert que vaig passar per Vinyoli i en vaig sortir igual com hi havia entrat. I ho vaig confessar al bloc. El pròleg de l’obra completa era d’en Casasses, altament admiratiu. Tant, que em va sobtar que jo no hagués aconseguit que em digués res, en Vinyoli. I ho vaig escriure així, em sembla: Casasses, exageres.
Ara, ell, amb humor, contraataca. I jo acato: d’acord, quan passi un temps hi tornaré. De moment no, però. He dit que acato però és que sóc recalcitrant, també. Quan sigui l’hora rellegiré Vinyoli. Aviam.
De moment, però, enllesteixo aquest text i m’encaro corrents a la prestatgeria: entre Capellà i Desclot, hi surt un barret de copa, un cullerot. No insistiré amb Vinyoli, Casasses: et llegiré a tu.