Arxiu de la categoria: poesia catalana actual

En Casasses

0
“Encara que siguis antipatitzant de Vinyoli, sàpigues que jo no exagero.”Em sembla que sonaven les dolçaines. I que les paraules van ser aquestes, si fa o no fa. Érem a la concentració de l’Escola en Català, l’altre dia, a Barcelona, el matí de Santa Eulàlia. La veu em va escometre de sobte i sense introducció, directament per la dreta. I em va deixar uns segons fora de joc.

En tombar-me, la figura de filferro de n’Enric Casasses, el somriure, la caçadora apedaçada amb cinta aïllant.

El somriure, ja ho he dit, oi?

El somriure, sobretot, que fa ah, t’he pescat, aquesta no te l’esperaves.

Ara no recordo què li devia anar responent, atabalada de pensar hosti, ha llegit la meva blocada, uau, com pot ser. Atabalada i contenta. I mentalment revisant també que no hi hagués, ai, cap gran inconveniència.

És cert que vaig passar per Vinyoli i en vaig sortir igual com hi havia entrat. I ho vaig confessar al bloc. El pròleg de l’obra completa era d’en Casasses, altament admiratiu. Tant, que em va sobtar que jo no hagués aconseguit que em digués res, en Vinyoli. I ho vaig escriure així, em sembla: Casasses, exageres.

Ara, ell, amb humor, contraataca. I jo acato: d’acord, quan passi un temps hi tornaré. De moment no, però. He dit que acato però és que sóc recalcitrant, també. Quan sigui l’hora rellegiré Vinyoli. Aviam.

De moment, però, enllesteixo aquest text i m’encaro corrents a la prestatgeria: entre Capellà i Desclot, hi surt un barret de copa, un cullerot. No insistiré amb Vinyoli, Casasses: et llegiré a tu.

I ara, Ferrater

0

Ja ho sé, i ho comprenc, que en un trimestre arremangat que tenim bé s’ha d’anar per feina, que hi ha el programa i la matèria i tot això i allò. Però és que ara tinc una mica la sensació de persona que camina per un passadís del metro empesa pel corrent de presses i maletins que fan tard qui sap on.

He llegit Marçal amb idea d’aprendre-li motius, he tornat a Estellés i m’hi hauria quedat una altra estona, he passat per Vinyoli sense que me’n senti cap rastre i ara ja em miro Ferrater amb aire de final de curs.

Massa ràpid, tot plegat.

Em sembla.

 

Publicat dins de poesia catalana actual i etiquetada amb | Deixa un comentari

Ja l’he llegit

0

Sí: ja he llegit Vinyoli. Bona part de la Poesia completa en voluminós tom de butxaca, n’he llegit. Sabent d’entrada que és una veu clau de la poesia catalana del segle XX, conscient de l’admiració que desperta, de les hipèrboles que li dedica gent de reputació. He llegit Vinyoli i m’ha deixat freda.

Sobretot, és que no m’ha dit res, no he sentit res, ni mig estremiment ni res.

No vull pas inventar excuses, ara, penosament esgratinyar detalls (no m’agrada que vulgui rimar vingudes amb avingudes, posem per cas, però això deu anar a gustos: no m’hi poso). Assumeixo la mancança. La meva mancança, vull dir. Alguna cosa no dec fer bé si no m’agrada Vinyoli, oi?

 

Publicat dins de poesia catalana actual i etiquetada amb | Deixa un comentari

Una única llàgrima

0

Preparo l’escrit sobre Vicent Andrés Estellés i la seva petjada (o el que sigui: una cosa és el guió i una altra, ai, el camí que prenen les paraules quan es van teclejant). El rellegeixo gairebé àvidament (l’Ofici en memòria de Joan B. Peset, no, que sempre em fa plorar). Cerco escrits que en parlin. Etcètera. Camino per la ciutat i em reboten al cervell els seus versos: “Temies el moment. Confessa-t’ho: temies. / Temies el moment del teu cant a València”.

L’emoció, però, m’ha arribat des de la pàgina de l’AELC, en un tros d’entrevista. Estellés hi parla del Premi d’Honor. Pren la imatge petita, la més senzilla, per expressar-hi un gran dolor. De vegades, potser és l’única manera:

“Hi hagué una cosa acollonant per a mi: em varen fer seure a la presidència i llavors restava allí, davant meu,la meua dona; recorde, no sé com dir-ho, una única llàgrima, que queia inacabablement, perquè ella sabia, com cap altra persona, el que hem patit, el que hem cregut, el que creiem, el que esperem, per què lluitem i lluitarem encara”.

De què em sona?

0

Començo a llegir i dic de què em sona? de què em sona? Juraria que és la primera vegada que tinc referència explícita d’en Jordi Sarsanedas (com més sé , que deia aquell, més m’adono de tant com em falta). Però em sona.

Avanço pel “Trajecte intertextual” que proposa na Margarida Artizeta en aquell seu text “Des del tramvia”. Sóc dalt de l’autobús. Ara passo el pont tan lleig d’en Calatrava. Ella diu que La Rambla de les Flors era el recull que “havia tingut més difusió editorial de tots els textos poètics de Sarsanedas”. Jo res no en sabia, diantre, però em sona. I m’intriga.

De cop, prop del Mestalla, zam, s’encén la bombeta: ho he llegit avui al Twitter! A #LolaJohnsonFacts. Un dels suggeriments per a la consellera de Cultura que l’altre dia va col·locar Ausias Marc com a autor del Tirant (i que potser espera saludar-lo, un dia qualsevol): entre gent que suggeria resoldre d’una vegada el misteri d’Elx o que evocava L’estaca d’en Raimon, una piulada d’en Pau Alabajos recordava aquell gran CD, La Rambla de les Flors, d’en Cesk Freixas 🙂

La vida és feta de belles coincidències.

Publicat dins de poesia catalana actual i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Salvador Iborra, ‘in memoriam’

1

A València, en un cafè sorollós i ple de llibres, s’hi han dit poemes.

La germana, els amics, el professor, els convidats, els consternats. Ha estat bonic, intens, sentit i digne. Amb a gent asseguda en cadires de colors, o dreta, la cervesa a la mà, o un vers, la mirada perduda i enfilant records, escoltant com algú fa

i he de dir que el dolor és més amarg que no ho era, / que hi ha get que és feliç sense llegir un sol llibre.

Coses que impressionen? La cara devastada d’en Sebastià Bennasar en aquell vídeo. O sentir el poeta com s’explica en gravació. Sense micro. Sense podi. Tal com era.

Exageració

1

Respecto n’Enric Casassas i, òbviament també, en Joan Vinyoli. Llegir, però, al pròleg de la poesia completa, determinades hiperbòliques afirmacions, ai, em fa arrufar el nas. Dir que “des d’Ausiàs March no hi havia hagut” o que és la culminació del “gran segle de la poesia catalana” (per sobre, hi especifica, de Foix, Estellés, Brossa, Pere Quart o Espriu) té un punt d’exageració que fa que servidora, si més no, rebi els versos amb una estranya predisposició a la contra.

Després m’agradaran, segur que sí, i mantindré Vinyoli a l’Olimp. Però amb una ombra d’antipatia que ell, pobre, no haurà fet res per tenir

El món és ben injust, sí.

Publicat dins de poesia catalana actual i etiquetada amb | Deixa un comentari

Ausias Marc dins d’una fona

0

He de començar a llegir Vinyoli. No sé pas per què se’m fa tan costerut. Manies. He de començar a llegir Vinyoli. De moment, el duc a la bossa, amunt i avall, sense obrir. I això que pesa.

He optat pels papers, de moment. Vicent Salvador i uns seus “Diàlegs amb els clàssics”. I em sorpren que a Ausias li toqui el rebre per la bronca entre contemporanis: la poesia feta al País Valencià als setanta, escriu Salvador, s’allunya del referent per “voluntat cosmopolita” (ai) i pel “desig de distanciar-se” d’un programa estètic realista que havia comptat també amb proclius referències ausiasmarquianes.

Sort que després la galindaina es va aclarir, sembla, i ja no va caldre fer servir el clàssic d’arma llancívola.

Suposo, a tot això, que aquesta mena de coses passen sempre: per distingir-te dels anteriors, fas el contrari, sense adonar-te, potser, que la generació següent tornarà a ells per allunyar-se de tu.

He de llegir Vinyoli.

Publicat dins de poesia catalana actual i etiquetada amb | Deixa un comentari

Com si un tauró

2

És una de les imatges més fortes que he llegit mai sobre l’acte de parir: “Com si un tauró m’arrenqués una mà / i tot seguit l’escopís a la platja”.

La primera vegada que vaig topar amb aquests versos de Marçal em van impressionar. I ara ho tornen a fer.

La trobo tirant a bèstia, la relació de la poeta amb la maternitat. Ambivalent: és ella qui ho ha decidit i n’assumeix voluntat i conseqüència, però després sembla que li creixi un monstre a les entranyes, que se li arrapi una heura verda i esponerosa i florida… que l’ofega.

Després, el nadó, la filla, és una mà escopida a la platja, un tros sangós d’ella mateixa que mou els dits “per manaments estranys” als de la voluntat de la mare, del cos original.

“tal com el cap del gall decapitat / obre i tanca la boca i el cos corre, / esparverat, llunyà, sense retorn”

És poesia de la que deixa petjada, aquesta, però a la meva amiga prenys li regalaré un altre llibre de versos.

 

Publicat dins de poesia catalana actual i etiquetada amb | Deixa un comentari

Ens persegueixen els poetes

1

Jo no sé si és això, que ens persegueixen, o que ara m’hi fixo més, però des que he començat aquesta assignatura que trobo poesia pertot. Llegeixo Cabré i hi trobo poesia (“ens assenyalaria i diria com aquell qui deixa el niu, així vosaltres, enamorats clandestins…”), sopo amb amics i hi trobo poesia, fins i tot a la feina, hi trobo poesia.

Aquesta setmana, per exemple, arran del sopar que deia (i de saber que, efectivament, els poetes se citen per a conspirar, que a l’estiu, per exemple, s’entaforen per grups dins de furgonetes llogades ad hoc i volten per Europa i entren als cementiris i reciten versos davant de la tomba de Paul Valéry), esgratinyo entre els records de La Forest d’Arana, una
tertúlia que durant deu anys (deu anys!) es va celebrar, cada dimarts a la nit, a la ciutat de València. I m’expliquen que els debats hi eren aferrissats, que ningú no s’estava de res, que els gintònics animaven l’ambient i s’hi trinxava amb passió (i amb arguments, suposo) els versos desmanegats. I que hi va haver bronques sonades: en la presentació d’algun premi, per exemple, o d’alguna antologia. Camp de mines, d’en Francesc Calafat, va alçar polseguera. He trobat l’entrevista que li va fer en Lluís Bonada a El Temps, l’any 1991. Calafat hi comenta allò de les generacions dels poetes valencians: “La manera de parlar de dècades és arbitrària. Però positiva. No es pot dir que la dècada dels setanta tanca i inicia un període diferent. Com a sistema pedagògic és positiu. La gent dels vuitanta no és diferent de l’anterior”. Una de freda i una de calenta.

Vint-i-cinc poemes

0

Com es fa una antologia tan breu d’una obra tan intensa? Quina responsabilitat! Per força te’n quedes amb ganes, quan acabes el llibret, i potser aquesta en sigui una de les motivacions: despertar la necessitat de tenir-ne més, d’assaborir-ne trossos sencers i coherents i no pas aquesta espigolada.

No hi ha ni la rosa de paper ni el barranc del Carraixet. Els amants, sí, i la mort petita, i el pimentó torrat.

És cert que les antologies també pesen per al cànon. per al cànon intern d’un poeta que ja té el lloc guanyat per mèrit propi. No hi havia pensat, en això.

M’he llegit Vint-i-cinc poemes de Vicent Andrés Estellés. No m’ha acabat de satisfer. M’hi falten els assassinats de la terra, aquell digníssim poseu-me les ulleres, etcètera. És una responsabilitat, la tria, i en Jaume Pérez Montaner no n’explica el criteri. Quan el vegi, li ho preguntaré.

Llibreria i no pas supermercat

2

Ja tinc els llibres! Fan patxoca, així col·locats per ordre de gust: Estellés (sempre!), Marçal, Vinyoli, Ferrater.

Els vaig demanar un divendres a la vesprada i dimecres ja eren tots allà, dins d’una bossa de paper, esperant, pacients, que recordés d’anar-los a recollir.

És per això que m’agraden les llibreries: reconeixement, respecte i eficàcia. Les llibreries de veritat, vull dir, no pas els magatzems de volums, amb rètols que tenen faltes d’ortografia i amb dependents que et demanen que lletregis Papasseit (!), perquè ai, és que a l’ordinador no hi surt.

A València, hi queda 3i4 i alguna altra. Poques. De vegades temo que no siguin una  espècie en extinció.

 

Publicat dins de poesia catalana actual i etiquetada amb | Deixa un comentari

El debat

0

No m’agraden els debats. Escrit així,so na dràstic i és mentida. Vull dir que no m’agraden els debats que s’han de fer, periòdicament, en algunes assignatures. Fins ara, no tinc consciència d’haver-hi après gaire res.

La idea, val a dir, és bona: fer com d’aula, crear un espai on contrastar punts de vista amb la resta d’alumnes i amb la supervisió del professor. Però és que, a la pràctica, no em sembla que això que s’hi fa sigui cap debat: hi ha massa intervencions per poder-les seguir totes i normalment tothom es preocupa més de quedar-hi raonablement bé que no pas de debatre-hi res (són avaluables: ai).

Avui he fet la primera intervenció al debat de poesia. Sobre aquella enquesta de la revista Lluc que volia ser un intent de cànon literari illenc per al segle XX. El resum? No m’agrada l’enquesta i no m’agraden els debats. Semblo el barrufet rondinaire.

 

No et creguis (sempre) la ressenya

0

Avanço pels textos – material de lectura i tinc la primera sorpresa. I és positiva.

Havia arrufat el nas en llegir la ressenya que en fan a la introducció: “Francesc
Calafat”, hi deia, “a ‘Entre el llenguatge i la realitat: vint anys de poesia catalana’, informa sobre la producció poètica en català (d’autors sobretot del Principat)”.

Mèu, vaig fer aleshores. M’estranya, coneixent la trajectòria d’en Calafat, però mèu.

Sort que més enllà de la ressenya, hi ha el text. Que és el que compta. I d’aquí la lliçó apresa: no et quedis mai en la ressenya, que és intermediària i pot esdevenir, com en aquest cas, desencertadíssima. Hauria d’orientar, però pot fer fum en comptes de llum. “Sobretot del Principat”? Vegem-ho (i sense voluntat exhaustiva): Salvador Jàfer, Marc Granell, Damià Huguet, Josep Piera, Ramon Guillem, Pons Ponç, Gaspar Jaén, Vicent Alonso, Vicent Salvador, Isidre Martínez Marzo, Xulio Ricardo Trigo, Josep Ballester, Jaume Pérez Montaner. Per exemple.

I, sobretot: no en parla en l’apartat que en d’altres escrits se sol incloure com a afegitó, una mena d’ai sí, espera, que hi ha “els altres”, els “valencians”, els “mallorquins”, etcètera, sinó amb normalitat: si diu que des dels anys 70 “s’incrementa la poesia que parla sobre la poesia”, hi cita Pere Gimferrer, Jaume Pont o Josep Piera. Com ha
de ser.