el bloc de la Núria

El somriure, ja ho he dit, oi?

El somriure, sobretot, que fa ah, t’he pescat, aquesta no te l’esperaves.

Ara no recordo què li devia anar responent, atabalada de pensar hosti, ha llegit la meva blocada, uau, com pot ser. Atabalada i contenta. I mentalment revisant també que no hi hagués, ai, cap gran inconveniència.

És cert que vaig passar per Vinyoli i en vaig sortir igual com hi havia entrat. I ho vaig confessar al bloc. El pròleg de l’obra completa era d’en Casasses, altament admiratiu. Tant, que em va sobtar que jo no hagués aconseguit que em digués res, en Vinyoli. I ho vaig escriure així, em sembla: Casasses, exageres.

Ara, ell, amb humor, contraataca. I jo acato: d’acord, quan passi un temps hi tornaré. De moment no, però. He dit que acato però és que sóc recalcitrant, també. Quan sigui l’hora rellegiré Vinyoli. Aviam.

De moment, però, enllesteixo aquest text i m’encaro corrents a la prestatgeria: entre Capellà i Desclot, hi surt un barret de copa, un cullerot. No insistiré amb Vinyoli, Casasses: et llegiré a tu.

Respecto n’Enric Casassas i, òbviament també, en Joan Vinyoli. Llegir, però, al pròleg de la poesia completa, determinades hiperbòliques afirmacions, ai, em fa arrufar el nas. Dir que “des d’Ausiàs March no hi havia hagut” o que és la culminació del “gran segle de la poesia catalana” (per sobre, hi especifica, de Foix, Estellés, Brossa, Pere Quart o Espriu) té un punt d’exageració que fa que servidora, si més no, rebi els versos amb una estranya predisposició a la contra.

Després m’agradaran, segur que sí, i mantindré Vinyoli a l’Olimp. Però amb una ombra d’antipatia que ell, pobre, no haurà fet res per tenir

El món és ben injust, sí.

He de començar a llegir Vinyoli. No sé pas per què se’m fa tan costerut. Manies. He de començar a llegir Vinyoli. De moment, el duc a la bossa, amunt i avall, sense obrir. I això que pesa.

He optat pels papers, de moment. Vicent Salvador i uns seus “Diàlegs amb els clàssics”. I em sorpren que a Ausias li toqui el rebre per la bronca entre contemporanis: la poesia feta al País Valencià als setanta, escriu Salvador, s’allunya del referent per “voluntat cosmopolita” (ai) i pel “desig de distanciar-se” d’un programa estètic realista que havia comptat també amb proclius referències ausiasmarquianes.

Sort que després la galindaina es va aclarir, sembla, i ja no va caldre fer servir el clàssic d’arma llancívola.

Suposo, a tot això, que aquesta mena de coses passen sempre: per distingir-te dels anteriors, fas el contrari, sense adonar-te, potser, que la generació següent tornarà a ells per allunyar-se de tu.

He de llegir Vinyoli.

És una de les imatges més fortes que he llegit mai sobre l’acte de parir: “Com si un tauró m’arrenqués una mà / i tot seguit l’escopís a la platja”.

La primera vegada que vaig topar amb aquests versos de Marçal em van impressionar. I ara ho tornen a fer.

La trobo tirant a bèstia, la relació de la poeta amb la maternitat. Ambivalent: és ella qui ho ha decidit i n’assumeix voluntat i conseqüència, però després sembla que li creixi un monstre a les entranyes, que se li arrapi una heura verda i esponerosa i florida… que l’ofega.

Després, el nadó, la filla, és una mà escopida a la platja, un tros sangós d’ella mateixa que mou els dits “per manaments estranys” als de la voluntat de la mare, del cos original.

“tal com el cap del gall decapitat / obre i tanca la boca i el cos corre, / esparverat, llunyà, sense retorn”

És poesia de la que deixa petjada, aquesta, però a la meva amiga prenys li regalaré un altre llibre de versos.

Jo no sé si és això, que ens persegueixen, o que ara m’hi fixo més, però des que he començat aquesta assignatura que trobo poesia pertot. Llegeixo Cabré i hi trobo poesia (“ens assenyalaria i diria com aquell qui deixa el niu, així vosaltres, enamorats clandestins…”), sopo amb amics i hi trobo poesia, fins i tot a la feina, hi trobo poesia.

Aquesta setmana, per exemple, arran del sopar que deia (i de saber que, efectivament, els poetes se citen per a conspirar, que a l’estiu, per exemple, s’entaforen per grups dins de furgonetes llogades ad hoc i volten per Europa i entren als cementiris i reciten versos davant de la tomba de Paul Valéry), esgratinyo entre els records de La Forest d’Arana, una
tertúlia que durant deu anys (deu anys!) es va celebrar, cada dimarts a la nit, a la ciutat de València. I m’expliquen que els debats hi eren aferrissats, que ningú no s’estava de res, que els gintònics animaven l’ambient i s’hi trinxava amb passió (i amb arguments, suposo) els versos desmanegats. I que hi va haver bronques sonades: en la presentació d’algun premi, per exemple, o d’alguna antologia. Camp de mines, d’en Francesc Calafat, va alçar polseguera. He trobat l’entrevista que li va fer en Lluís Bonada a El Temps, l’any 1991. Calafat hi comenta allò de les generacions dels poetes valencians: “La manera de parlar de dècades és arbitrària. Però positiva. No es pot dir que la dècada dels setanta tanca i inicia un període diferent. Com a sistema pedagògic és positiu. La gent dels vuitanta no és diferent de l’anterior”. Una de freda i una de calenta.

Com es fa una antologia tan breu d’una obra tan intensa? Quina responsabilitat! Per força te’n quedes amb ganes, quan acabes el llibret, i potser aquesta en sigui una de les motivacions: despertar la necessitat de tenir-ne més, d’assaborir-ne trossos sencers i coherents i no pas aquesta espigolada.

No hi ha ni la rosa de paper ni el barranc del Carraixet. Els amants, sí, i la mort petita, i el pimentó torrat.

És cert que les antologies també pesen per al cànon. per al cànon intern d’un poeta que ja té el lloc guanyat per mèrit propi. No hi havia pensat, en això.

M’he llegit Vint-i-cinc poemes de Vicent Andrés Estellés. No m’ha acabat de satisfer. M’hi falten els assassinats de la terra, aquell digníssim poseu-me les ulleres, etcètera. És una responsabilitat, la tria, i en Jaume Pérez Montaner no n’explica el criteri. Quan el vegi, li ho preguntaré.

Ja tinc els llibres! Fan patxoca, així col·locats per ordre de gust: Estellés (sempre!), Marçal, Vinyoli, Ferrater.

Els vaig demanar un divendres a la vesprada i dimecres ja eren tots allà, dins d’una bossa de paper, esperant, pacients, que recordés d’anar-los a recollir.

És per això que m’agraden les llibreries: reconeixement, respecte i eficàcia. Les llibreries de veritat, vull dir, no pas els magatzems de volums, amb rètols que tenen faltes d’ortografia i amb dependents que et demanen que lletregis Papasseit (!), perquè ai, és que a l’ordinador no hi surt.

A València, hi queda 3i4 i alguna altra. Poques. De vegades temo que no siguin una  espècie en extinció.

No m’agraden els debats. Escrit així,so na dràstic i és mentida. Vull dir que no m’agraden els debats que s’han de fer, periòdicament, en algunes assignatures. Fins ara, no tinc consciència d’haver-hi après gaire res.

La idea, val a dir, és bona: fer com d’aula, crear un espai on contrastar punts de vista amb la resta d’alumnes i amb la supervisió del professor. Però és que, a la pràctica, no em sembla que això que s’hi fa sigui cap debat: hi ha massa intervencions per poder-les seguir totes i normalment tothom es preocupa més de quedar-hi raonablement bé que no pas de debatre-hi res (són avaluables: ai).

Avui he fet la primera intervenció al debat de poesia. Sobre aquella enquesta de la revista Lluc que volia ser un intent de cànon literari illenc per al segle XX. El resum? No m’agrada l’enquesta i no m’agraden els debats. Semblo el barrufet rondinaire.

Avanço pels textos – material de lectura i tinc la primera sorpresa. I és positiva.

Havia arrufat el nas en llegir la ressenya que en fan a la introducció: “Francesc
Calafat”, hi deia, “a ‘Entre el llenguatge i la realitat: vint anys de poesia catalana’, informa sobre la producció poètica en català (d’autors sobretot del Principat)”.

Mèu, vaig fer aleshores. M’estranya, coneixent la trajectòria d’en Calafat, però mèu.

Sort que més enllà de la ressenya, hi ha el text. Que és el que compta. I d’aquí la lliçó apresa: no et quedis mai en la ressenya, que és intermediària i pot esdevenir, com en aquest cas, desencertadíssima. Hauria d’orientar, però pot fer fum en comptes de llum. “Sobretot del Principat”? Vegem-ho (i sense voluntat exhaustiva): Salvador Jàfer, Marc Granell, Damià Huguet, Josep Piera, Ramon Guillem, Pons Ponç, Gaspar Jaén, Vicent Alonso, Vicent Salvador, Isidre Martínez Marzo, Xulio Ricardo Trigo, Josep Ballester, Jaume Pérez Montaner. Per exemple.

I, sobretot: no en parla en l’apartat que en d’altres escrits se sol incloure com a afegitó, una mena d’ai sí, espera, que hi ha “els altres”, els “valencians”, els “mallorquins”, etcètera, sinó amb normalitat: si diu que des dels anys 70 “s’incrementa la poesia que parla sobre la poesia”, hi cita Pere Gimferrer, Jaume Pont o Josep Piera. Com ha
de ser.