Cada 25 d'abril solem veure a la premsa referències al significat del mateix dia de 1974, quan les ràdios portugueses emeteren una cançó de José Afonso, prohibida pel règim militar de Salazar. Era el sant i senya per tal que els militars joves ocupassin els carrers en un aixecament per foragitar la dictadura, conegut com “la revolta dels clavells".
Aquesta efemèride no ens hauria de fer oblidar mai un altre 25 d'abril; el nostre; el de 1707.
Les forces d'assalt dels Jinetes de Alcalá del mal govern de les illes Balears (Bausán-Delgado-Bosqueinanimado) amb les tesis etnocides del cirCULO Bâléà, constitueixen la demostració més clara de cretinisme que s'ha vist mai per aquestes terres.
En el seu furor nacionalista no veuen res a un pam de nas i en fan tantes i de tan grosses que la gent ja no s'espanta de res. Són més curts que una màniga de guardapits i més cabotes que un esclat.
La retirada insensata dels llaços dels centres escolars, amb l'argument que reprodueixen un símbol que no és autonòmic ni nacional (volen dir espanyol), els posa en evidència i els obligarà, ja que no són intel·ligents ni racionals, a ser coherents, perquè allò que han retirat és el símbol internacional de la llengua catalana. Un símbol que s'empra arreu del món a totes les institucions que tenen un llibre d'estil fet amb rigor. L'han feta molt grossa!
La il·lustració adjunta només és una prova de la seva estultícia... o d'una mala fe canalla!
L'any passat, Bernat Bauçà, batle de Porreres, i Bartomeu Garí, historiador i autor, entre d'altres publicacions, de l'esperada biografia de Climent Garau que es presentarà demà, em convidaren a fer el parlament que, d'ençà fa un parell d'anys s'ha institucionalitzat al cementiri de Porreres, amb una notable i creixent assistència de públic.
Aquell lloc luctuós, patíbul d'afusellaments feixistes, avui és un espai dedicat a vindicar el record de les víctimes.
A la fotografia superior es veu la planxa de ferro feta per Andreu Frau, a partir del dibuix de Jaume Ramis, ambdós de Manacor, poble on l'Ajuntament cada any rebutja una instal·lació similar.
Aquest és l'escrit que vaig llegir al Racó de la Memòria, dia 16 d'abril de 2011. ***
L'octubre de 1971 hi va haver un fet cultural de primer ordre silenciat i amagat pel franquisme. Denunciada la ignomínia el desembre de 2008, tot i les gestions realitzades amb propostes parlamentàries, encara roman proscrit a plena consciència de l'estat espanyol.
La il·lustració mostra Pau Casals quan, després d'estrenar l'Himne de les Nacions Unides i davant del Secretari General de l'ONU, va fer la seva proclama: I am a catalan! reivindicant la seva nació i la pau al món.
El dia de Pasqua de 2009 un grup de botifarres mallorquins abandonaren l'ofici de la parròquia de Santa Eulàlia de Palma quan el rector, Mn. Antoni Alzamora, després d'un escarni imposat d'ençà de feia més de dos segles, va impedir que sonàs la Marxa Reial (avui himne nacional d'Espanya) a la processó de l'Encontrada.
Els botiflers de Santa Eulàlia, de manera ostentosa les famílies Truyols i Delgado, amb alguns mossonots de la dreta més barroera, exhibiren la ideologia que atempta contra la separació de l'Església i l'Estat.
En el rerafons, la nostàlgia del temps que els cardenals aixecaven el braç per fer la salutació romana d'Adolf Hitler, passejaven l'assassí dictador Francisco Franco sota pal·li i feien desfilar l'exèrcit a les processons.
Demà, dia 31, el LipDub per la llengua de Perpinyà tancarà un mes de manifestacions. La de dia 25 a Palma, amb 50.000 persones (percentualment, mig milió al Principat), va fer història. El març tanca les desfilades vindicatives i, amb l'abril, començaran les processons exhibicionistes de qui entén el cristianisme com a mortificació, penitència i dolor. Just el contrari del discurs vivencial que predicava el seu fundador. Són temps d'esglais i de gemecs?
Una pàgina desconeguda de la nostra història social i política és la triple crida que, el maig i el juny de 1936, es va fer des de Barcelona, Palma i València. A l'espera d'una nova Germania, aquell clam roman mig amagat. Passa d'hora de retre un just tribut d’homenatge a les persones que varen reclamar la unitat lingüística, cultural i nacional de tots els territoris per on la gent respon “bon dia!” quan li diuen “bon dia!”.
Està fet de tu, Bausán! El compte enrere comença. L'has feta grossa! Has anat a moure abelles i gratar ronya com els genocides. Al costat d'un descendent del botifler Truyols que atacà Barcelona, t'has rodejat de covards que no gosen plantar cara i defensar els drets del poble. Tens l'obligació de preservar el patrimoni cultural i fas tot el contrari. Estàs prevaricant i, de la mateixa manera que t'aturarem els peus amb el clam popular estampat ahir a les parets del Consolat de Mar, els tribunals et posaran al teu lloc. Has negligit a consciència contra la teva Constitució. Contra l'Estatut d'Autononia. Contra la Declaració Universal dels Drets Humans. Seràs servit! Està fet de tu! Tenies el 27% dels possibles vots. Ara ni això! Pots demanar un ministeri, perquè aquí has acabat les feines.
Amb la dramatúrgia, direcció i interpretació de Pep Tosar, després de l'èxit al Círcol Maldà de Barcelona, arriba a Mallorca, Tots aquests dois, un bon espectacle que, a partir de simular una actuació de Guillem d'Efak a La Cova del Drac, fa un repàs a la seva vida a partir d'una dotzena de cançons i comentaris de familiars i amistats.
L'obra es farà a Pollença (31 de març), Artà (1 d'abril) i Palma (Sala Mozart del 3 al 9 d'abril). No ha merescut l'atenció de Manacor, el poble que Guillem va enaltir tota la vida. El 2010 vaig denunciar (vg. il·lustració) que l'Ajuntament de Manacor té una taca negra. El motiu? Encara hi ha gent poderosa que no dorm quan sent La cançó de Son Coletes, perquè destapa la ignomínia. Més d'un voldria afusellar-la. ***
Aquests dies toca sortir al carrer a mostrar cara. Demà divendres, 23 de març, als Jardinets de Gràcia de Barcelona a les 20:30 h, diumenge, 25 de març, a la Porta Pintada de Palma a les 18 h, i el dissabte, 31 de març, al Castellet de Perpinyà a les 14 h, reivindicarem el dret a ser. En defensa del català i en resposta a l'atac d'Espanya i França contra el nostre patrimoni cultural.
La bona nova de la setmana ha estat l'arxivament de la instrucció de la Policia Local de Felanitx contra un jove, fill del poble, acusat injustament i falsament per gent sense dignitat ni credibilitat. Dia 14 de desembre, el batle Biel Tauler declarava a UH: "El Ajuntament de Felanitx ve indicios de delito en los hechos acaecidos el día de Sant Agustí". Després de la resolució, el mateix batle al mateix diari diu: "Nosotros acatamos la ley, nada más, el resto depende de la Fiscalía". Quina llàstima, no? Qui va instar la Fiscalia més que la Policia Local a les seves ordres? Està el poble per tudar recursos públics? Per pagar denúncies inventades pels únics que varen exhibir violència i provocaren l'incident?
***
Arxius:AMIGOS PARA SIEMPRE- Catalina Soler amb el seu gran protector, amic i ministre d'Aznar.|BEN RETRATATS- L'equip de mal govern, censors de la festa, de la cultura, de la llengua i de la llibertat, atiadors de l'incident (en singular) de Felanitx i de la posterior caça de bruixes que encara dura (amb cara dura!)
Entenc que, per analogia, ens comparin amb escocesos i jueus: treballadors, estalviadors, austers, vexats... En canvi, no m'he begut cap justificació del "polacos" que ens apliquen. Això no obstant, hi ha dues cançons de referència, una d'aquí l'altra d'allà, que hem compartit.
Foto: barricada a la plaça de Sant Pere de Barcelona (19 de juliol de 1936)
L'any 1971, talment com havia fet Joan Manuel Serrat amb Cançó de Matinada l'any 1967, Maria del Mar Bonet va dur als primers llocs de vendes a Espanya una cançó en català: L'àguila negra. Amb ella, editada en el nou segell Bocaccio, obtindria el Disc d'Or. Es tractava de la traducció catalana de Delfí Abella d'una cançó francesa enregistrada l'any abans amb gran èxit per Barbara.
Mentre llegiu el comentari, fareu bé d'escoltar i visionar la corprenedora cançó extreta del concert de comiat el 1987 al Teatre Châtelet de París. http://www.youtube.com/watch?v=6rnR-mVYqAE ***
Arxius:Foto 2- NANTES, caràtula del disc de Barbara dedicat a son pare l'any 1964|Foto 1- AMOURS INCESTUEUSES, caràtula del disc posterior a L'AIGLE NOIR
Aquest cap de setmana, 75è aniversari de l'afusellament d'Emili Darder, víctima de la barbàrie feixista militar, hi haurà actes d'homenatge (*) a qui va ser impulsor de la llengua, la cultura, l'educació i la sanitat com cap altre batle de Palma anterior o posterior. Tot i que una situació precària de salut, per un problema de cervicals, m'obliga a escriure només amb una mà, no he volgut desatendre la convidada rebuda a afegir un escrit de suport. He escrit i parlat moltes de vegades sobre Darder i, arran de la investigació feta quan preparava l'edició facsímil de La Nostra Terrra, vaig accedir a informacions que encara avui, per circumstàncies diverses, crec que són inèdites. Al final d'aquest article n'aportaré una que entenc clau.
He il·lustrat la col·laboració (també amb referències a escrits anteriors), amb l'article d'opinió (vg. foto 1) que vaig publicar fa 20 anys, arran de la mort de Miquela Rovira. Vull revalidar aquelles paraules: les dones foren víctimes per partida doble.
***
Arxius:Foto 2bis- Article de 1983 a Mallorca Socialista n. 51|Foto 4- Cartell del pintor Damià Jaume com a convocatòria de la Marxa de Torxes|Foto 3- Caràtula d'un llibre imprescindible sobre el procés judicial, a cura de Josep Moll Marquès, publicat amb caràcter pòstum al seu coordinador.|Foto 2- Homenatge a Emili Darder (febrer de 1983)|Foto 1- Article en la mort de Miquela Rovira
Prou! La ignorància és atrevida, però la manipulació és un escàndol. La inhabilitació al jutge Baltasar Garzón no ha estat per investigar els crims del franquisme, sinó per espiar i enregistrar (contra les legítimes garanties de qualsevol acusat), als advocats que parlaven amb els seus detinguts, provocant una desassistència intolerable arreu del món civilitzat, fent de policia i jutge. La sentència és, en comparança amb altres països democràtics, curta, amable i arriba amb retard, atenent les greus malifetes del personatge. Passa hora d'explicar qui és aquest el·let, d'imatge prefabricada i protegida com a part molt activa de la (in)justícia espanyola. Ara, quan ha deixat de ser útil per a la feina bruta, ha estat foragitat sense les conseqüències que mereixeria. ***
El diumenge 14 de juliol de 2002 Ultima Hora publicà l'entrevista (a) que em va fer Margalida Capellà arran de l'edició del llibre LA IDENTITAT REEIXIDA que, amb tota intenció, es presentaria el 18 de juliol. L'entrevista va fer aixecar el cul i el crit de la caverna que m'atacà, tant des de la premsa com des dels passadissos, i reclamà el meu cap com a directiu de la Caixa de les Balears.
No han passat 10 anys i he vist com aquells perseguidors han perdut bous i esquelles. Els més significats han estat imputats per corrupció: Jaume Matas, Antonio Alemany, Joaquín Rabasco i, fins i tot, un membre (ara exclòs) de la Casa Reial.
Arxius:r- dibuix de Jaume Ramis (1958-2006) sobre el regal|q- noticia candidatura premi|p- candidatura premi Prat de la Riba|o- entrevista (segona part)|n- entrevista (primera part)|m- notícia del llibre|l- llistes de més venuts|k- recomanació de Joan Barceló|a- Entrevista|j- crítica de Sebastià Bennàssar|i- article de Jacint Planas i Santmartí|h- article de Kika Rodríguez|g- article de Ferran Aguiló|f- Crònica de la Presentació del llibre|e- article de Pérez Ramos|d- Fax del partit ASI|c- article de Joaquín Rabasco|b- article d'Antonio Alemany
El març de 1916, el jove apotecari Pere Oliver i Domenge va fer una conferència al casal Els Segadors de Sants amb el títol La Catalanitat de les Mallorques. Vint anys després, el juliol de 1936, Oliver era batle de Felanitx per Esquerra Republicana Balear, partit agermanat a ERC del Principat. Dia 19 de juliol, arran de la insurrecció feixista militar i alertat que seria detingut i afusellat com tants d'altres, va partir amb una barca cap a Menorca i, d'allà, cap a l'exili a Mèxic i a les Filipines. La seva conferència, tot i que considerada emblemàtica i esmentada en alguns fragments per diversos autors, principalment per Anselm Llull, pseudònim de Gori Mir, a El Mallorquinisme Polític (Edicions catalanes de París, 1975) havia desaparegut de pràcticament totes les biblioteques.
(continuar llegint per veure el text de l'obra) ***
Patim una revifada del Decret de Nova Planta. Des de Felip V fins a Joan Carles I, l'objectiu és l'etnocidi dels Països Catalans (anorrear-nos lingüísticament, culturalment, socialment i econòmicament).
Els decrets es feren esquarterats com la nació: el dels regnes d'Aragó i València (29 de juny de 1707), el del Principat de Catalunya (16 de gener de 1716) i el del regne de Mallorca (16 de març de 1716). La imposició es justificava "por el justo derecho de conquista" i establia "que en todas las escuelas de primera letras y de gramática no se permitan libros impresos en lengua catalana, escribir ni hablar en ella" per tal de "borrar de la memoria a los cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas instituciones." Ai la nostra història! Sempre tan cíclica!
balutxo |
divendres, 30 de desembre de 2011 | 09:50h
He volgut tancar aquest any 2011 de reculades i retallades amb la felicitació en esperanto i per a l'esperança.
Ara fa un any en clau, el desembre de 2010, els amics Josep Maria Solé i Sabaté i Ferriol Macip Bonet presentaren Història de l’esperanto als Països Catalans, un tercer volum que tracta, de manera amena i rigorosa, aspectes diversos del moviment entre 1900 i 1940.
La il·lustració correspon al cartell del Congrés celebrat a Mallorca l'any 1925
M'havien recomanat L'acabadora, la primera novel·la de Michela Murgia (Cabras, Sardenya, 1972), però no m'hi vaig abocar fins després d'una entrevista a l'autora que va emetre Catalunya Ràdio. M'hi vaig identificar vivament en escoltar la pinzellada d'un ofici secret que delata vestigis culturals poc coneguts, però vius encara Mallorca endins. La concepció del matriarcat de l'illa de Sardenya em va evocar, fil per randa, la tesi que he expressat anteriorment. La dona regeix totalment la dinàmica familiar (l'educació, la hisenda, els rols de cadascú...). Aquest gran protagonisme social femení destaca al màxim en la litúrgia de la mort. * * *
PRESENTACIÓ A BARCELONA EL NOVEMBRE DE 1998 DE BALADA D'EN GUILLEM D'EFAK, amb Sebastià Alzamora, Joan Reig, Miquel Porter Moix, Josep Maria Espinas i Bartomeu Mestre.
