el bloc de la Núria

(El bilingüisme mata -Pòrtic- és el títol del llibre on el filòleg i traductor Pau Vidal analitza la situació de la llengua catalana. Sense embuts, hi desmunta tòpics interessats i avisa que cal actuar amb resolució. Un títol imprescindible.)

Darrerament, com si un cor d’interessos s’hagués posat d’acord en la banalització, se senten proclames, des dels altaveus polítics i mediàtics, o politicomediàtics, que repeteixen amb insistència digna de millor causa coses com ara que la qüestió de la llengua (pel que fa al Principat: qui així parla no es planteja cap altra perspectiva) ja està pràcticament resolta (i que, per tant, ara no se ‘ha de parlar), o que es resoldrà per art d’encantament quan arribi la independència (que arribarà, és clar, també per art d’encantament), o que, naturalment (naturalment!) el futur estat català tindrà en la “cooficialitat” el seu segell de “normalitat” i “convivència” feliç. Val a dir que aquests pontificadors són tan experts en dinàmica de llengües com ho poden ser en compostatge de residus, robòtica aplicada o psicologia dels primats. I que opinen de tot plegat amb idèntica alegria de tertulià.

Per això és que s’agraeix que algú que sap de què parla hagi gosat escriure un llibre com aquest: concís, amè, entenedor, útil. Necessari. Inoblidable. Perquè en el temps que vivim, precisament en el temps que vivim, calia posar el dit a la plaga en la qüestió de la llengua, calia posar remei i paraules ordenades al silenci clamorós que envolta el tema (amb l’acció del sempre nefast “ara no toca”), al neguit indefinit que molts sentim en aquest afer (allò de notar que hi passen coses i no ser capaç d’identificar-ne la naturalesa), a la constatació que, malgrat les proclames oficials i triomfalistes, no anem bé. I Pau Vidal ho enumera, tot això, ho ordena, ho enuncia. Escriu un llibre valent que, de segur, incomodarà l’statu quo i que, precisament per això, i perquè ben sembla escrit amb voluntat d’intervenció, de canvi i acció, podríem qualificar, ara i aquí, d’imprescindible.

Perquè, arribats a aquest punt, podem fer dues coses: deixar-nos endur pel tòpic interessat i políticament correcte (falsament políticament correcte) que potser ens calma la consciència però que en realitat condemna el català a la desaparició, o podem entendre això que el filòleg ens explica clarament des del títol, com un cop, sense concessions, per fer reaccionar: El bilingüisme mata. “De la mateixa manera que el turisme ha matat el paisatge, el bilingüisme mata idiomes: el més feble dels dos, concretament”. Clar i català. No és una benedicció que la història hagi llegat als catalans, per tant, com sembla que ara ens vulguin fer creure, ni una situació que simplement s’hagi d’acceptar i relativitzar: és una condemna a la desaparició.

Amb sistemàtica amenitat, Pau Vidal desmunta tòpics (les xifres meravelloses i interessades sobre l’ús de la llengua al Principat, la bondat de la immersió lingüística) i assenyala que el rei va nuu. No: que no hi ha rei. Que, de fet i per molt que es negui, hi ha conflicte. I que en negar-lo, ens neguem la capacitat de reacció.

Vidal, de fet, denuncia que el silenci respecte del bilingüisme, aquesta por a acceptar i encarar el conflicte, acaba presentant com a “normal” i fins i tot desitjable una situació que no ho és gens. Recull una citació del filòleg Josep Ferrer per tal d’aclarir-ho: “La Generalitat no ha tingut més remei que gestionar un anomenat ‘bilingüisme’ com si es tractés d’una realitat natural, però ha comès l’error persistent de no denunciar aquest fals i impossible ‘bilingüisme’ com una imposició política. No solament no ho ha denunciat sinó que s’ha dedicat a maquillar la realitat de l’ús social del català, que era i és regressiva (…). Aquesta política errònia, afegida a l’acció secular d’imposició lingüística de l’estat espanyol, ha produït l’efecte pervers de fer aparèixer com a normal i justa una realitat sociolingüística absolutament anormal i injusta. Un efecte que és especialment pervers en les generacions crescudes i educades en aquest període de règim autonòmic, per a les quals aquesta anormalitat ‘normal’ ha aparegut associada amb la idea de normalitat democràtica”.

Un altra de les afirmacions d’aquest llibre, i que Vidal té l’encert de resumir en frase de xoc, és aquesta que ja ens colpeix des del primer pròleg (perquè n’hi ha dos: un per a abans de la independència i un altre per a “just després”): “el català no es morirà per falta de parlants: es morirà per falta de català”. I és important aquesta afirmació. Molt. Perquè Vidal ens avisa sobre “una de les grans fal·làcies” que s’han estès sobre el nostre idioma: “la salut de la llengua es mesura pel nombre de parlants”. D’aquí la insistència en les dades i les dades i les dades i l’autosatisfacció que atorguen. El filòleg, però, desballesta la fal·làcia amb un exemple pràctic: “Si el company de pis et pregunta si queden iogurts, i tu vas a la nevera i veus que sí, que n’hi ha tres, però estan caducats, què li contestaràs?: ‘No cal que en compris, que encara en queden’? Doncs això és en certa manera el que ha fet aquí la classe política”.

El resultat? Que tenim per llengua “un iogurt a punt de caducar”, és a dir, un idioma “que cada cop s’acosta més, tant en la pronúncia com en el vocabulari o l’entonació, a l’estàndard castellà”. L’exemple que segueix l’afirmació posa els pèls de punta: “Mama, avui m’he caigut al terra i els meus amics s’han rigut, però jo els he dit que es callin que si no els donaria”. És la mort per dilució.

D’aquí l’avís amb què obre el llibre: “la llengua es degrada com més va més, fins al punt que es podria donar la paradoxa que, per primer cop a la història de la humanitat, una comunitat lingüística no desaparegués per falta de comunitat (o sigui, de parlats), sinó de llengua”. Si no s’hi posa remei, si no s’actua, si no es deixa d’alimentar la fal·làcia (allò de dir que no importa el com sinó quants), “la dissolució definitiva en la llengua castellana és qüestió de poques generacions”.

Aquest article, avui, no vol ser res més que un avís sobre l’avís: perquè cal llegir El bilingüisme mata. I cal, sobretot, actuar en conseqüència: assumir el que ens expliquen els experts, que el bilingüisme no és sinó un estadi transitori en el camí de la substitució lingüística. I comprendre que l’esfilagarsament de la llengua, aquesta substitució gradual de mots i de fraseologia, de construccions sintàctiques, de sons, d’imaginari, aquesta falsa contraposició entre una llengua “encarcarada” i una altra de “viva” (casualitat: “encarcarada” sempre vol dir “genuïna”, i “viva” és sempre “catanyola”: en comptes de “clau”, “polvo”; en comptes de “refredat de collons”, “trancasso” i narinant) ens condueix a la dilució, a la desaparició.

Cal assumir-ho, comprendre-ho, i actuar en conseqüència. Si és que resulta que l’existència d’aquesta llengua nostra ens importa.

Hi ha llibres que arriben perquè calia que arribessin. És possible que aquest en sigui un.

(Lluita, núm. 298)

No es pot dir català i qui ho fa duu cua de dimoni, no es pot dir País Valencià i qui ho fa duu cua de dimoni, no es pot dir el que ells diguin que no es pot dir i qui ho fa duu cua de dimoni. I no és prou valencià. O, directament, no és valencià. I avall que fa baixada.

En fi.

Tot plegat no significa, és clar, que ara haguem de considerar interdit de dir-ne ‘valencià’, també, del català que es parla al sud. És només que una cosa no ha de treure l’altra. Que els enemics recalcitrants del català, els qui malden obsessivament per reduir-lo a accent folklòric, per trinxar-lo, afeblir-lo i esborrar-lo definitivament del mapa, han creat els marcs referencials que més convenen a les seves intencions. I que acceptar-los és multiplicar-ne l’efecte.

Com ha fet, per exemple, la coalició Compromís, que acaba de presentar una barrija-barrejada proposició no de llei a les Corts valencianes sobre, atenció, “el reconeixement del valencià com a llengua oficial de la Unió Europea”. Així doncs, al costat del català, com si fossin diferents? Ara traslladarem a Europa i al món els prejudicis de pa sucat amb oli, les martingales secessionistes? Per quins set sous, això?

I és que en cap moment, ni en l’exposició de motius ni en la proposta mateixa, no hi surt la paraula anatemitzada, ‘català’, no fos cas. I és que País Valencià es converteix, en aquest text, en un allargassament indesxifrable, en diuen allò “que el preàmbul de l’Estatut d’autonomia identifica la nostra terra amb ‘la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià’” [i deixeu-m’hi posar un sic, per la redacció i per tot]. I és que, per postres, hi afirmen que el territori esmentat té “al voltant de 5 milions de ciutadans” i després hi afegeixen que “la nostra llengua” té “més de 10 milions d’usuaris”; sense aclarir res, és clar, ni dir on,  no fos cas.

Al remat, de tants “no fos cas”, es convertiran les qüestions de llengua en un incomprensible joc dels disbarats: l’escenari perfecte per als enemics de l’idioma.

D’aquí el prec que feia al començament. Digueu-n’hi català, també. I que surti el sol.

(publicat al Diari Gran del Sobiranisme, el 2-1-2012)

Expliquen que una de les més famoses errates publicades en una Bíblia, una d’aquelles capaces de provocar un temperi de ca l’ample, va tenir per causa una humil, una simple i discretíssima pobra coma.

I diuen que els follets de la impremta, que des de la primera edat de l’invent han actuat amb intencionada malícia, van provocar la fulminant retirada d’una bella edició de la versió anglesa del text perquè havien fet ometre, ves quines coses, un mer signe de puntuació. I que hi va haver gran escàndol i vergonya per a l’atribolat editor, retirada de llibres, etètera. Tot, perquè allà on havia de posar que al costat de Jesús “there were also two other, malefactors” (és a dir i en traducció macarrònica de la King James Version, que Jesús s’estava “amb els altres dos, malfactors”) se n’havia suprimit la coma. Un petitíssim canvi, una escarida ratlleta torta i, cataclisme, els dos lladres n’eren tres.

Tan minsa, ella, la coma. I tan important, també, quan resulta que no hi és.

Per això, ara que ses senyories del Parlament autonòmic del nord han decidit eliminar, zas, el terme “única” de la proposició de resolució conjunta que els havia remès Solidaritat, automàticament  m’ha vingut a la memòria el cas de la coma malfactora.

Perquè dir que el català ha de ser “l’única llengua vehicular a l’ensenyament” no és el mateix que fer treure aquest petit detall, aquest molest adjectiu de la resolució. La primera opció és clara. La segona, amb “l’única” esporgada, permet, en fi, qualsevol cosa. Permet, per exemple, que el català sigui llengua d’immersió juntament amb el castellà, tal com doctrinegen els tribunals espanyols.

I no és poca cosa, això. No ho és encara que diguin que, al capdavall, un mot no és taaaan important, que cal ser flexibles i interpretar l’esperit i el fons i la voluntat i la màgia del text. Més enllà d’esoterismes, però, el cas és que un text diu el que diu i no una altra cosa i que esborrar-ne trossos té conseqüències. Al capdavall, si no ve d’aquí, si vol dir el mateix, a què respon la mania esborradora? Per què l’han tret? Per què no han acceptat de cap manera la presència d’un humil, simple i discretíssim adjectiu?

(Publicat el 20-09-2011, a Crònica.cat)

Afirmen les cròniques oficials que aquesta Diada ha estat “marcada per la llengua”. I jo no dic que no. O sigui, que sí. Però no només.

Que la defensa del català centraria actes i proclames era una obvietat, després de la interlocutòria del TSJ a Catalunya. No calia pas tenir arts endevinatòries per encertar-ho. Ni ser cap llumenera per capir-ho, ja de bon matí. Si hi ha hagut sorpresa, per tant, des del meu punt de vista, ha estat en la qualitat d’aquesta resposta, en el fons i la manera. Perquè, més enllà de la repetició de tòpics a què ens tenen acostumats els membres de la casta política autonomista, en realitat i majoritàriament, no hi ha hagut queixa ni ploricó, en la resposta. Ans al contrari: una gran emprenyamenta, és clar, i, sobretot, una decidida voluntat de desobediència, una dignitat presta a fer camí i tirar endavant d’una vegada.

La retòrica dels cops de pit vacus ja no fa forat. O cada vegada en fa menys. I això és notícia. Molt bona notícia. És a dir: no és cap novetat que espanya orquestri un nou (i virulent) atac sincronitzat contra la llengua catalana; tampoc no sorprenen les respostes de mestretites que hem de sentir en boca dels professionals de l’autonomia; però la mena d’alegria, la mirada desinhibida que ens va omplir diumenge carrers i places sí que és un canvi substancial, important i definitori dels temps que tenim la sort de viure. És una fermesa del tot natural, aquesta, una fermesa de pares amb els xiquets a collibè, de iaies amb la senyera al pit, d’adolescents amb la cara pintada i l’esperit insubmís, de la gent d’aquest país que es retroba en els ulls dels altres, que vol prendre les regnes del propi destí i que es va adonant que per fer-ho només depèn d’ella mateixa.

Jo no sé si la independència arribarà demà-passat o l’altre. Però cada dia estic més convençuda que hi passen coses, en aquest país. Coses bones.

Au, ja els tenim aquí. Amb no sé quants cañones por banda i entestats a fer-nos mirar el món per un forat, ja els tenim aquí. La broma durava massa, devien pensar allà a la meseta mesetària: sesientencoño.

La interlocutòria del TSJ que fulmina la immersió lingüística i hi afegeix, per postres, per si de cas no quedava prou palesa la humiliació, un termini ignominiós (dos mesos i encara gràcies, sembla que diguin, au, va, que qui mana, mana) no hauria d’haver agafat per sorpresa ningú. És, de fet, una conseqüència directa de les sentències que, el desembre
passat, dictava el Tribunal Suprem espanyol.

Aleshores (sembla que hagi passat tantes coses, des d’aleshores) assistíem al procés d’investidura d’un nou president de la Generalitat, així que vinga floretes i vinga promeses i vinga il·lusió. No van permetre, els organitzadors del ball, que res els esguerrés la festa del quant de temps que feia que teníem ganes de tornar.

Per això, probablement, no van voler respondre als diputats de SI quan van alertar, públicament, aquell 23 de desembre, que les sentències posaven “punt final a les competències de què disposava fins ara Catalunya en matèria de Política Lingüística”, que anul·laven “la prevalença del català a l’escola” i que destruïen, ras i curt, la immersió lingüística. Per això no hi va haver pronunciament del candidat a la presidència. Els nous diputats de SI reclamaven un gest de fermesa, que el candidat digués “en seu parlamentària, durant la segona volta del seu discurs d’investidura, que el seu govern no acatarà la sentència del Suprem”.

Però no.

Silenci.

Si de cas, algun mot displicent rebotant pel passadís: que no hi ha problema, que no passa res, que què s’empatollen. I avall que fa baixada.

Mentrestant, d’aquella irresponsabilitat, d’aquell negar l’evidència n’ha nascut aquesta fera, aquest atac directíssim a la línia de flotació de la nostra identitat.

Mentrestant, el mateix Govern que hauria de saber posar-se al capdavant de la plantada cívica, que hauria d’encapçalar la insubmissió, continua perdut en la mera gesticulació, en el sí però no però voldria però no puc però no t’hi fiquis però ai però ara et recito un poema.

Mentrestant, manté el pacte (explícit o implícit segons el cas o l’interès) amb el partit que instiga i encarna aquesta nova ofensiva contra la llegua catalana.

 (article publicat el 6-09-11 a Crònica.cat: http://tinyurl.com/3enypc5)