Diu que la música és la seva vida, que ha crescut sentint Llach i Al Tall, que després va ser ella qui acomboiava els pares per anar als concerts, que no comptarà quants quilòmetres ha fet seguint els Obrint Pas perquè en quedaria espardalitzada. I que un dia va pensar que, posats a imaginar-se un futur, que fos treballant del que li agrada.
Amb només 21 anys ha estat capaç de sortir a cercar el seu somni, d’edificar-lo, literalment. Decidida i somrient, la Neus continua dempeus al capdavant de la sala de concerts que ha ofert per al circuit de música en català, que es diu Simbiosi i que a la tardor farà un any que funciona a Alzira.
Potser pensava, quan la imaginava, que tindria una acollida generosa i oberta, però el món, ai, no ho sol ser, com ens l’imaginem. És com és, el món. El de la música, com els altres.
El cas, però, el que compta, és que la Neus persisteix. Que ho ha provat i que hi persisteix. Que l’altre dia hi van tocar Els Amics de les Arts. I que n’estava emocionada.
Jo ara hi penso i m’agradaria saber que aquella nit va poder veure, per fi, la sala plena.
(Si voleu saber-ne més, llegiu El Temps)