Arxiu de la categoria: literatura

Escriure

0
Publicat el 6 de març de 2016

Fa poc, un escriptor dels que ho són de cap a peus (i no pel reconeixement que tenen, que també és el cas, sinó per la manera de viure que han triat, tan determinada sempre per la dèria nociva i sublim de la literatura), m’explicava que no volia fer relats breus: “Per escriure un conte”, raonava “has de crear tot un univers, que hi ha de ser i que no trobarà espai al paper. Un cop tens aquest univers, però, i ja posats, per què no en fas una novel·la?”

I tenia raó.

I no en tenia.

El relat, la nouvelle, quan són bons, depassen l’anècdota que potser els ha impulsat i condensen la idea que els mou, l’univers que, de fet, es nota que els conté. I deixen petjada. Fonda. Per un nom, Tereseta-que-baixava-les-escales; un fet, la revolta dels veïns en un terrat; per un personatge inoblidable com és el vell llibreter Mendel, aquestes petites històries s’instal·len amb naturalitat dins del nostre cervell. Discretament. Com qui diu que no vol destorbar. Que no hi ocuparà espai.

I s’hi queden per sempre.

Stefan Zweig en va dir Petita crònica, com si volgués alçar acta de fets sense transcendència aparent, però rellevants. Definitoris.

És un llibre menut, aquest, delicat, amb quatre històries que no sembla que tinguin relació, més enllà de la memòria, potser, i la voluntat, de qui les escriu (no debades, i com ens recorda Antoni Martí Monterde, es poden llegir, pensant en Zweig, “com una mena d’autobiografia profundament ficcionalitzada”). Hi ha el record d’aquella Europa d’entreguerres, a la Petita crònica, representada tant pel soldat perdut que només pensa a tornar a casa com pel col·leccionista cec, adorador del no-res en què té convertit el món que coneixia, o pel vell jueu que viu en un espai paral·lel només fet de llibres. Al marge de tot. De la guerra, també. Fins que ella, ineludible, devastadora i freda, l’encalça.

Però hi ha, sobretot, em sembla, la desolació davant del buit, de l’oblit.

“Per què vivim, si el vent esborra fins l’última petjada que van deixant els nostres peus?”, ens interpel·la un dels petits-grans relats.

Com a resposta, tan sols aquest impuls indescriptible, la necessitat de deixar constància que rau, potser, en el fons del gest que empeny a escriure: “hauria de saber que, si els homes escriuen llibres, només és per poder unir-se als altres ésser humans més enllà del propi alè i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’implacable antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit”.

Petita crònica (edicions de la ela geminada) / Autor: Stefan Zweig / Traductor: Marc Jiménez Buzzi / Títol original: Kleine Chronik. Vier Erzählungen (1929)

(La Veu, 20-01-2016)

Publicat dins de en un llibre i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Una paraula

0

Tot va ràpid i encara no n’has paït una que ja arriba la següent: primera correcció, deixeu-m’hi canviar això, ara maquetat, allò també, només, allò altre, oh, per tots els sants estratosfèrics, que ja se l’emporten, socors!
Cada vegada que t’ho llegeixes hi fas modificacions, rectifiques la rectificació, hi tornes, dubtes, com en un malson.
Tota la veritat va camí de la impremta. I, a la darrera pàgina, hi ha un mot que no existeix. Mon pare manté, contra tota evidència, que “això s’ha dit sempre i des de temps immemorials”. La veritat, però, és que no ho hem trobat a cap diccionari. Després de rumiar-hi, i de consultar-ho (gràcies, Francesc Mompó!), ja hi tenia fins i tot mot de substitució. Però al final, ves quines coses, m’ha fet pena. Com si m’interpel·lés. Ella, la paraula. I he pensat en el pare, també.
La paciència dels correctors és infinita i bé cal que els ho reconeguem. Jo voldria fer-ho, ara, modestament. Perquè avui, la Gemma, a qui no conec més que pels 10.000 correus que devem haver intercanviat aquests darrers dies, m’ha fet feliç.

Publicat dins de el nou, llibres i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La misèria

0

Crua, bruta, trista. La més sòrdida de les condicions. Misèria. Des de la primera pàgina fins al final. Sense deixar-nos respirar. Sense cap escletxa. Cap esperança. Cap possibilitat.

En aquest llibre hi ha pobresa. Fam, fins i tot. Poca llenya per a tant de fred. Però no és d’això, que tracta. També en parla, també hi són, la injustícia i la desídia i l’interès que fan que alguns no tinguin res perquè d’altres simplement els ho poden negar. Només que en aquesta novel·la que ens mostra el món des dels ulls no especialment desperts ni especialment nets ni especialment res d’una criatura de vuit o deu anys, n’hi ha una altra, de misèria, una espècie de brutícia moral, normal, que costa de descriure perquè viu impregnada en les hores que passen sense història i que esdevé virus letal per a aquest amor universal que ens agrada de tenir, se suposa, als humans.

Els desposseïts és un llibre dolorós, on les paraules es prohibeixen i fan mal. Des d’un petit poble a l’Hongria fronterera de mitjan segle XX, amb el batec encara present dels desarrelats, dels perseguits, Szilárd Borbély dibuixa del natural, en escenes curtes, gairebé vinyetes, una realitat difícil de mirar. L’expulsió dels jueus, l’estigmatització dels antics kulaks, les identitats superposades, negades, perdudes, la uniformització nacional hi són presents com la boira enganxosa que matisa el paisatge.

Borbély, poeta, assagista i traductor, va escriure aquesta novel·la i cap altra. Havia promès al seu pare que no faria literatura sobre la història de la família. Quan el pare va morir, ell s’hi va posar.  Per treure’s el rosec que sentia per dins. L’any 2014, després de tenir la novel·la publicada, i reconeguda, es va suïcidar.

I és dur de pensar-ho. I encara ho és més quan, després de llegir Els desposseïts, penses, sense cap altra dada ni argument ni raó, que tot encaixa. Perquè hi ha la desesperança, potser i per sobre de tot, en aquest llibre: un tristíssim donar-se per vençuts.

Els desposseïts (Periscopi) / Autor: Szilárd Borbély / Traductors: Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó / Títol original: Nincstelenek (2013)

(Publicat a La Veu, el 5-1-2016)

Publicat dins de en un llibre, General i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Crims de Tinta

0

Molt feliç.

Escrius de nit, al tren, a l’autobús, esgratinyant temps d’on no n’hi ha. Escrius perquè sí, perquè t’agrada i et fa patir i no ho pots evitar. Per deixar constància del teu pas, potser. I del dels altres. Perquè les paraules t’ho demanen. Les històries. Les imatges. Escrius i de vegades penses que és tot el que saps fer. El que et completa.

Escrius i un dia ho presentes a un premi.

I la teva novel·la guanya.

No ho faré llarg. Només vull dir que em sento #FeliçComUnAnís (que sé que no és una expressió gents criminal, en fi).

Feliç i agraïda. M’he passant una setmana donant les gràcies a tort i a dret, i m’agrada: al jurat, per haver apostat per l’heterodòxia; a persones com l’Anna Maria Villalonga (la gran incitadora) o en Sebastià Bennasar, que ens inoculen tinta fosca a les venes fins que ja no té remei; al col·lectiu negrot, que són gent oberta i riallera i acullen els nouvinguts amb calidesa; a amics i coneguts i tanta gent bonica com m’heu fet arribar abraçades i somriures.

I al Carlos Zanón.

L’altre dia, a la festa que obria el BCNNegra, vaig superar la vergonya i li vaig demanar si em signaria a la llibreta (bé, en fi: dit d’aquesta manera no queda tan carrincló, però és un autògraf, sí). I ell hi va posar això:

“Escriu sempre pensant en els gegants i no en els molins”

Amb el seu permís, ho prendré com a divisa.

Publicat dins de el nou, General, llibres i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Vigileu-los!

0

“Vigileu els joves poetes, perquè acabaran superant-nos i condemnant-nos a l’oblit”

És la citació provocadora, i atribuïda al famós Autor Desconegut, amb què la gent de Gargots obre la seva primera incursió en paper:

Són joves. Són escriptors. Són del País Valencià. En aquest ordre o en una altra combinació. I fan una revista. Digital. Perquè els calés no sobren, precisament, si ets jove. Ni si ets escriptor. Ni si ho combines. En fi.

Ahir, que era dijous, a Ca Revolta, a València, van presentar l’antologia de textos gargotaires que han passat al format, diguem-ne, analògic. I va ser una festa preciosa. Perquè hi van fer comparèixer Estellés, Rodoreda, Ovidi i Llull (brutal, la veu del savi Ramon en diàleg incomprensible i molt místic amb el present). Per la música i les veus i l’acte acurat i amè (per fi!). Per l’alegria pura de sentir i voler i alçar literatura. I de fer-ho amb ganes. Sense demanar permisos. Amb el pic d’arrogància que cal si ets jove i escriptor i del País Valencià.

Vigileu-nos, clamen en forma de citació i d’avís i de somriure. I a fe que ho farem. No pas per por: amb esperança.

La meva gent

0

Dissabte vinent hi haurà, a València, un molt especial Sopar Estellés. Perquè hi celebrarem aquesta alegria de ciutat recuperada, perquè llegirem versos a la fresca, perquè entitats i institucions s’hi trobaran amb normalitat, perquè hi cantarà en Miquel Gil, perquè ja en teníem ganes, de celebrar.

L’altre dia, els representants de les entitats que s’han unit per organitzar aquest homenatge que València li ret a Vicent Andrés Estellés van venir a la llibreria per enregistrar-hi aquest vídeo. En acabat, els vaig fer una fotografia. De record.

Ara me la mirava i pensava que, sí, que aquesta, així, és la meva gent.

En sentit ampli. A alguns no els conec. Van venir de la web social multimèdia Xara per fer l’enregistrament. Avui no en sé els noms. No importa. Quan dic la meva gent vull dir exactament això. Aquesta fotografia. El que significa.

El prejudici

0
Publicat el 15 d'abril de 2015

Sense que li calgui fonament, s’instal·la a traïció al nostre cervell, hi fa niu, hi cria i s’hi expandeix. Per alguna construcció pròpia o encomanat des de la cosa comunitària, perquè ja ens va bé o perquè sí (diuen que és un tret adaptatiu, un estalvi de temps perquè ens proporciona, precisament, judici ràpid), el prejudici se t’enganxa com una paparra i, sense que te n’adonis, et condiciona la vida. Te la distorsiona. I creus aleshores que les rosses guapes són curtes de gambals, que els homes són més racionals i les dones més sentimentals, que València vesteix tota de blau. Coses així.

A sobre, no és gens fàcil de saltar. De vegades, fins i tot encarats a la fal·làcia som capaços de negar la constatació si resulta que ens contradiu el maleït prejudici. Que res no ens ha demostrat. Però que mana. Ja ho va dir algú: no deixis que la realitat et desmenteixi un bon prejudici.

Era des d’aquesta avaluació preconcebuda, sense cap fonament i amb una confusa autoconstrucció del personatge, que em mirava, fins ara, les obres de Georges Simenon. Ras i curt: era, per a mi, un home antic que fumava amb pipa i que havia escrit 1500 novel·les de detectius. Un Agatha Christie amb barret, diguem-ne. Fins i tot polsós. Amb interès com a fenomen sociològic, potser. Però para de comptar.

Llegeixo això que he escrit i me n’espardalitzo. Perquè tot plegat ho pensava sense saber-ne res de res, de Simenon. Sense haver-lo, evidentment, llegit. Precisament perquè no l’havia llegit.

El cas és que un dia, per una d’aquelles casualitats que propicien els fats, una casualitat poca-solta, per cert (sortia de casa sense llibre, vaig fer un cop d’ull ràpid a la biblioteca i en vaig triar un… que no pesés!) em va caure a les mans L’home que mirava passar els trens.

Encara no he recuperat l’alè.

Una senyora novel·la. Un retrat cru i modern de la condició humana. De la seva grisor: I de la seva brutalitat, també.

La sacsejada que necessitava per fer-me present el prejudici. Per mostrar-lo en tota la seva inanitat. I per demostrar que sí, que es pot superar.

 – L’home que mirava passar els trens (Edicions 62 – Avui) / Autor: Georges Simenon / Traductor: Ramon Folch i Camarasa / Títol original: L’homme qui regardait passer les trains (1938) –

(La Veu, 8-4-2015)

Publicat dins de en un llibre i etiquetada amb | Deixa un comentari

Gargots!

0
Publicat el 8 d'abril de 2015

Són, en definició pròpia, “una revista literària que té com a objectius promocionar i fer visibles els nous joves escriptors del País Valencià”.

En reconeixereu els redactors perquè passen llargues estones a les llibreries de la ciutat de València (sembla que estudien Filologia i coses), fullegen, comenten en veu baixa, troben còmics de Kafka, poemaris.

He dit que els reconeixereu? No, no ho fareu, és clar. No duen cap cartellet ni pentinat de tribu urbana ni res. Només és que són joves. I escriuen. I, a sobre, resulta que ho fan bé.

I que, amb iniciatives com aquesta, ens reconstrueixen, a la resta, la confiança en l’avenir.

No sé quanta estona ens hi vàrem passar, en aquella cafeteria, xerrant a tantes veus. Però ara, mira, m’agrada pensar que, d’alguna manera, també n’he format part, d’aquesta aventura. Col·lateralment.

Au, aquí teniu l’enllaç amb el tercer Gargot. De negre, perquè l’han dedicat a l’Ovidi Montllor.

Publicat dins de General, lectures i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La part desagradable

2
Publicat el 5 d'abril de 2015

Aviat farà un any (un any!) que es va començar a congriar. Un parell de pàgines refetes. Llegir molt. Més. Com que et vols endinsar en el món de la negror, comences amb els que saps que t’agraden, Thompson, Chesterton, i corrobores l’admiració pels clàssics. Descobreixes Simenon, etcètera. I seus davant de l’ordinador nou (rosa, una mica més ample, perfecte) i en surten ja les primeres pàgines, la forma.

Després, però, t’atures.

Sempre hi ha una excusa o una altra: feina, fitxes, actes, coses. És el pànic, però. Vertigen i por. De no fer-ho bé, de no trobar el to, de ser banal, de no dir res. Por, només.

Fins que un escriptor dels de respecte t’agafa per banda i t’estira les orelles i prens el compromís de posar-t’hi 8 hores cada setmana. 8 hores!

No cal dir que duus un endarreriment esfereïdor (les tens anotades, les hores que “deus”: quina basarda), però el que compta és que finalment has arrencat. Que has arrencat. Que talles i reescrius i esborres i tornes a tallar. Tot, per donar-li un to més fosc. Que no semblin de joguina, aquesta gent. Que se’ls embrutin les ànimes i que siguin de veritat. No n’hi haurà ni un pam de net, a la novel·la que vols fer. I ara que comences a escriure de nou, sents que arriba la part desagradable de la història: quan t’adones que caminaràs amb tots ells, miserables i buits, banals, dolents, covards, que t’envoltaran i els tindràs fastigosament presents durant els propers mesos de la teva vida.

I que, a sobre, tu en tindràs la culpa.

Quin panorama!

Publicat dins de el nou i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La mala mare

0

Sóc mitòmana. No pas en general, és clar: per a fets o personatges concrets, però sóc mitòmana i ho reconec. He entrat aguantant l’alè a les estances Borja, he anat a aquell cafè de París per veure-hi reflectida l’ombra de la Beauvoir, coses així.

I un dia, un estiu, quan per fi en vaig tenir possibilitat, vaig pujar a Romanyà de la Selva a trobar-hi Mercè Rodoreda. Les seves passes, vull dir: la casa que s’hi havia fet, el jardí, els boscos del voltant, el dolmen. És allò de caminar a poc a poc i recordar-li les evocacions, retre-li homenatge, jo què sé. Rodoreda.

No sé com deu anar el tema d’hereus i demés ni si en aquest cas la qüestió amaga, com passa sovint, històries truculentes, però el fet és que acostar-te a la casa que ella tant s’estimava fa que et cagui l’ànima als peus: és tancada i barrada i deixada estar, amb el tros de bassa sec i trencat i els arbres que et miren i les fulles que tremolen per fer-te dir que com ens hem de veure.

Amb tot, la deixadesa no aconsegueix desfer la màgia: allà hi vivia, hi escrivia, la Rodoreda! Allà s’hi imaginava potser els vegetals salvatges, els països impossibles de l’esplèndid Viatges i flors (el llibre que, deia, salvaria d’un incendi, si, dels seus, només en pogués triar un).

Quan vaig trobar aquell veí, per tant, encara em durava l’embadaliment. Amb el detector de forasters connectat, suposo, el personatge d’edat incerta, ben pentinat, planxat i antic, es va encarregar ipsoflàuticament d’informar que l’havia coneguda, que son pare o son oncle o no recordo qui li regava les plantes quan ella era a fora i coses per l’estil. Res de nou a l’oest. Només que, de seguida, l’homenet es va desbocar. I va arrufar el nas. I va deixar anar, sense immutar-se, que sí, que diuen (diuen!) que era bona escriptora, però que no expliquen

1) que era antipàtica

i, sobretot, 2) que era una mala mare.

Pausa dramàtica.

Una mala mare.

Vet aquí tot el que aquell personatge refistolat volia dir al món sobre una de les veus literàries més potents de l’Europa del segle XX.

Si Rodoreda hagués estat un home, ni hi hauria pensat, en els seus fills.

Però encara estem així.

Viatges i flors (Labutxaca, 2007)
Autora: Mercè Rodoreda-

 (publicat a La Veu, 26-03-2015)

Publicat dins de en un llibre i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Només és literatura

0

Jo mateixa ho dec haver escrit alguna vegada, com per separar els afers seriosos de la resta, la que ens inventem, feta vers o tros de novel·la. I dec haver dit o pensat que només és literatura, això, poca cosa, per tant, al costat de qualsevol realitat constatable, del fet dolorós, de la joia de viure, del cataclisme humà. Només és literatura. Com si haguéssim de demanar perdó per fabular, per bastir personatges, històries, frases, moments, mons. Com si n’acceptéssim el rol secundari.

Potser ho he dit o escrit o el que sigui: ho retiro.

Enguany es commemora el centenari del genocidi armeni. Un milió i mig de persones mortes, assassinades a cops, a trets, de fam i desesperació. L’estat turc va aprofitar la guerra mundial per embrutar-se les mans per sempre i va voler exterminar els pobladors armenis. Després encara va decretar el silenci sobre la ignomínia. Com si els milers de morts que van deixar arran dels camins durant la deportació, com si els infernals camps erms on s’acumulaven els cadàvers no haguessin existit mai.

Ja n’havia llegit alguna cosa, sobre la tragèdia armènia del 1915. Articles, referències, resums. Ara, però, que visc submergida en aquesta novel·la immensa i coral, sento que ja no me’n podré oblidar. Pel que hi explica (la resistència de 5.000 persones, camperols i artesans, vells i criatures i tothom que decideixen que, posats a morir, ells escolliran com: es neguen a ser deportats i es fan forts dalt de la muntanya, la seva muntanya, el Musa Dagh) i per com ho basteix (amb una narració delicada i terrible, detallada, viva), Franz Werfel, que n’és l’autor, aconsegueix travessar amb naturalitat les distàncies (del temps i de l’espai i de mentalitats i de tot) per fer-nos viure i comprendre el batec de la humanitat que es dessagnava a Síria ara fa cent anys.

I és literatura, sí.

Els quaranta dies del Musa Dagh (Edicions de 1984, 2015)
Autor: Franz Werfel
Traductor: Ramon Monton
Títol original: Die vierzig Tage des Musa Dagh (1933)-

(Publicat a La Veu el 10-3-2015)

Publicat dins de en un llibre i etiquetada amb , | Deixa un comentari

En Casasses

0
“Encara que siguis antipatitzant de Vinyoli, sàpigues que jo no exagero.”Em sembla que sonaven les dolçaines. I que les paraules van ser aquestes, si fa o no fa. Érem a la concentració de l’Escola en Català, l’altre dia, a Barcelona, el matí de Santa Eulàlia. La veu em va escometre de sobte i sense introducció, directament per la dreta. I em va deixar uns segons fora de joc.

En tombar-me, la figura de filferro de n’Enric Casasses, el somriure, la caçadora apedaçada amb cinta aïllant.

El somriure, ja ho he dit, oi?

El somriure, sobretot, que fa ah, t’he pescat, aquesta no te l’esperaves.

Ara no recordo què li devia anar responent, atabalada de pensar hosti, ha llegit la meva blocada, uau, com pot ser. Atabalada i contenta. I mentalment revisant també que no hi hagués, ai, cap gran inconveniència.

És cert que vaig passar per Vinyoli i en vaig sortir igual com hi havia entrat. I ho vaig confessar al bloc. El pròleg de l’obra completa era d’en Casasses, altament admiratiu. Tant, que em va sobtar que jo no hagués aconseguit que em digués res, en Vinyoli. I ho vaig escriure així, em sembla: Casasses, exageres.

Ara, ell, amb humor, contraataca. I jo acato: d’acord, quan passi un temps hi tornaré. De moment no, però. He dit que acato però és que sóc recalcitrant, també. Quan sigui l’hora rellegiré Vinyoli. Aviam.

De moment, però, enllesteixo aquest text i m’encaro corrents a la prestatgeria: entre Capellà i Desclot, hi surt un barret de copa, un cullerot. No insistiré amb Vinyoli, Casasses: et llegiré a tu.

Paco Camarasa

0
Amb el posat divertit, ni menut ni cepat, els ulls desperts, el gest explícit, les ulleres grosses i desmuntables: en Paco Camarasa ha tornat a València.Hi va viure els anys de les llibreries que feien teixit social, quan servien per a la conxorxa imprescindible i per a la cultura que també ho és si resulta que aspirem a viure en un entorn raonat i digne.

I explica que li dol, València.

Ell se’n va anar per amor, per na Montse Clavé, que duu la llibreria Negra i Criminal i que és la mare de l’Ernest, un nen de la meva classe d’EGB: el món és petit i hi ha casualitats boniques de saber.

Ahir li vaig fer una entrevista, al Camarasa. Abans de començar a parlar de Hammett i Thompson i Martín i d’aquest gènere que cíclicament torna i que ell anomena, segons el fil de la llibreria impregnada de tinta de la Barceloneta, negrecriminal (perquè així hi cap tot, la novel·la social, la d’espies, de crims històrics o detectivescos, la nòrdica, la mediterrània i el que vulguis més Patricia Highsmith), a banda de tot això i d’explicar que els dissabtes, a la llibreria, hi fan musclos i, alguns diumenges, vermut (del bo, a granel, encara), em va dir que fa uns dies va veure en Jordà (un altre nen de la classe, diguem-ne), que fa artefactes fantàstics per a espectacles de carrer, fixa’t en tan poc de temps quantes trobades.

I m’ha agradat aquesta naturalitat de les coses menudes. Després ja han arribat la literatura i els assassinats. Però, d’entrada, allò de l’escola. I les festes d’aniversari a ca l’Ernest. Les millors.

Érem petits. Volíem anar a la lluna. Suposo que encara ho intentem.

Publicat dins de noms propis i etiquetada amb , | Deixa un comentari

‘Viatge d’hivern’

0
Ho va dir en Francesc Calafat el dia que presentàvem el Jo confesso a València: per entendre aquesta obra, per trobar-hi arrels i referents, per completar-la, cal haver llegit Viatge d’hivern.I li vaig fer cas. I vaig constatar que tenia raó.Val a dir que m’havia sorprès l’apunt, que, fins i tot, me’l vaig prendre d’entrada amb certa reticència (sí, Paco: confesso jo també), potser més com un lligam de crític que no pas com una qüestió detectable: un llibre de contes i aquesta gran novel·la, ves quina relació agafada pels pèls, no?Doncs no.

Ultra els noms (la Trullos o l’Ardèvol, posem per cas) i l’artesania antiga capaç de crear objectes únics (sigui una gemma preciosa, sigui un violí) i la incapacitat humana per tirar endavant una relació imprescindible, ultra també l’horror per la maldat que se’ns pot manifestar tan crua i tan bèstia al bell mig del cor del continent, hi ha el clima, l’aire, la música.

I una biblioteca.

I, sobretot, aquesta endimoniada manera d’escriure que té i que va polint en Cabré. I la capacitat de crear tot un univers sencer des de la història breu, d’oferir-nos personatges complexos, contradictoris i inoblidables dins d’un conte.

Només d’acabar la primera història, “Opus pòstum”, li vaig haver d’escriure. Com en un impuls impossible de controlar li vaig enviar un missatge breu. Per agrair-li-ho. I d’emoció. Per fer-me descobrir que hi ha qui plora en si bemoll major, per les històries que condensa i per sentir que es pot escriure un conte rodó. O per constatar que, almenys, algú ho ha fet.

Publicat dins de lectures i etiquetada amb , | Deixa un comentari

I ara, Ferrater

0

Ja ho sé, i ho comprenc, que en un trimestre arremangat que tenim bé s’ha d’anar per feina, que hi ha el programa i la matèria i tot això i allò. Però és que ara tinc una mica la sensació de persona que camina per un passadís del metro empesa pel corrent de presses i maletins que fan tard qui sap on.

He llegit Marçal amb idea d’aprendre-li motius, he tornat a Estellés i m’hi hauria quedat una altra estona, he passat per Vinyoli sense que me’n senti cap rastre i ara ja em miro Ferrater amb aire de final de curs.

Massa ràpid, tot plegat.

Em sembla.

 

Publicat dins de poesia catalana actual i etiquetada amb | Deixa un comentari