Antoni Tàpies
Ha sonat el telèfon i era el meu sogre: és que ha mort l’Antoni Tàpies. No fotis.
Sempre hi hem fet conya, amb ell, sobre en Tàpies: que si ja veus, tres creus i un gargot, que si no parlis així d’un mestre de l’art del segle XX, que pots comptar, la meua néta pinta millor, etcètera. Sempre hi hem fet conya i avui resulta que, en tenir-ne notícia, de seguida ha telefonat. Per si no ho havíem sentit. Perquè una cosa és una cosa i una altra que s’hagi mort l’Antoni Tàpies, he pensat que ho havíeu de saber.
És una història minúscula davant de la magnitud de la mort, del buit, de tot. Demà ja tindré més paraules. Però és que aquest vespre el meu sogre ha sentit la notícia. I sap que és important. Que ho ha estat. Que ho continua essent. Antoni Tàpies.
El meu comentari:
“TÀPIES, i no Tápies.
Tant vos costa accentuar bé?.
Perquè una de dues:
A) O ho poseu directament en “juleio” sense accentuar, o
B) si ho féu en la nostra llengua, com tothom normal en tot el món, inclús en els diaris anglòfons, que no tenen accents.
Realment sou molt raros, xatos.
Quina manera de fer ridícul sense necessitat!
PS: aneu promovent manifestos, aneu-hi, aneu-hi…matetes de fenollet.